Resum RN

RESUM RERUM NOVARUM, LLEÓ XIII, 1891 

Situem-nos cent anys enrera. El gran tema social del moment és l'anomenada aleshores "qüestió obrera". Lleó XIII exposa la seva gènesi en la introducció de la Rerum Novarum i la resumeix lapidàriament en afirmar que un nombre petit d'opulents i adinerats ha imposat un jou quasi bé d'esclavitud a una infinita multitud de proletaris. Sociològicament, es tracta d'un problema; èticament i teològica, d'un mal. El primer exigeix solució; el segon, remei. Quina és la solució-remei? El Papa es defineix.

No a l'intent socialista, consistent en la supressió de la propietat privada, com a resultat de la lluita de classes, i en la instauració d'una propietat col×lectiva a mans del municipi o de l'Estat. Aquest pretès remei resulta, d'una banda, inadequat (pitjor que la malaltia) i, de l'altra, injust. És inadequat en la mesura que contradiu el fi de qui treballa (finis operantis) que consisteix en guanyar-se la vida mitjançant l'obtenció d'uns beneficis (sobre quelcom ja propi) o d'un salari (a partir d'un contracte laboral estipulat sobre béns de producció d'altri).

És injust en tant que contradiu les dimensions personal, familiar i social de l'ésser humà.

a) Personal: ja que l'home, dotat d'instint, com els animals, però superior a aquests per la seva raó i la seva llibertat, no s'apaivaga amb el mer ús immediat d'aquests, sinó que només descansa ontològicament quan senyoreja l'origen d'aquest ús, en la seva doble perspectiva de present i de futur. Aquesta dimensió de domini, basada en la raó i la llibertat, cal afegir, de bell nou, la del treball (vist des del finis operis); efectivament, mitjançant aquest, la persona imprimeix el segell del seu ésser sobre la matèria elaborada, fent-la així legítimament seva.

b) Familiar: si, en la seva evolució normal, l'home i la dona passen a ser pare i mare de família, afegeixen un nou títol de propietat a l'anterior, ja que, pel mateix fet, esdevenen responsables de la vida i l'educació d'un ésser o éssers confiats primordialment a la seva cura (i, conseqüentment, de l'adquisició i administració d'aquells mitjans que són necessaris per a satisfer les seves necessitats, també de present i de futur). Ambdues dimensions -la personal individual i la personal familiar- pertanyen a allò més radical de la condició humana i són, per naturalesa, anteriors a l'Estat el qual no pot usurpar-les ni delegar-les.

c) Social: aquesta és la tercera perspectiva enunciada. Molt lligat amb l'apartat anterior i des d'un nou angle de visió, cal intuir que una societat que es (des)organitzés fins al punt d'institucionalitzar col×lectivament la violència usurpadora o delegant, es trastocaria en els seus fonaments i es transformaria en antihumana i, per tant, injusta.

Solament si hom reconeix i respecta en tots els éssers humans (no només en alguns) la seva estructura de senyoratge amb relació amb el cosmos ("Creixeu, multipliqueu-vos, domineu la terra": Gn), i la conseqüent potestat sobre uns béns econòmics concrets en tant que font de sosteniment i espai de llibertat, hom parteix d'una base correcta per a solucionar-remeiar la qüestió obrera. "Quan hom planteja el problema de millorar la condició de les classes inferiors, s'ha de tenir com a fonamental el principi que la propietat privada ha de conservar-se inviolable", sentència la Rerum Novarum al final d'aquesta primera secció.

Rebutjat, doncs, el socialisme violent i col×lectivitzant, cal cercar la solució de l'altra violència -l'originant, la del capitalisme liberal, denunciada, però no explicitada així per l'encíclica- a partir de tres agents simultanis: l'Església, l'Estat, i els mateixos interessats, és a dir, els patrons i els obrers.

L'Església, en primer lloc i principalment, donat que aporta, preses de l'Evangeli, una doctrina decisiva i una acció concreta. La seva doctrina exigeix, simultàniament, la justícia en els contractes salarials, l'amistat en la comunió-comunicació de béns i la fraternitat en la vivència de la condició creatural i redemptora; exigeix, senzillament, que tots siguem justos, amics i fraterns. La seva acció, ja des dels temps fundacionals, s'encara, constantment, a formar en les virtuts i a accentuar la dimensió comunicativa-distributiva de tot tipus de béns inclosos específicament els econòmic-socials. Mostra de tot això en són la comunitat de Jerusalem, les col×lectes paulines, la gradual formació del patrimoni dels pobres que va des de les aportacions al peu de l'altar en les celebracions eucarístiques, fins als moviments i institucions de tot tipus organitzats en funció de les omnímodes i creixents necessitats humanes (el tema de l'acció dels seglars en el món encara no es tracta, teològicament, en l'encíclica tot i que es parla de la seva acció pràctica en la darrera part, com veurem seguidament).

En segon lloc, l'Estat. Aquest contribueix a la solució de la qüestió obrera de dues formes: una de global i l'altra d'específica. Des del punt de vista global, pel fet de realitzar adientment la seva comesa d'agent de la prosperitat general, crea les millors condicions possibles per a l'alliberament i promoció de la classe proletària. Ara bé, ja que en la seva desviació liberal es caracteritza per una acció unilateral, directa o indirecta, a favor de la classe burgesa, un Estat èticament i política just no ha d'obrir-se només, sinó dedicar-se de manera principal a la classe inferior, ja que la classe alta frueix dels seus propis mitjans de defensa, mentre que ella, la inferior, des de la seva precarietat, té el dret específic d'ésser ajudada de manera preferent per l'autoritat de la comunitat política.

En què es concreta tot això? En tres tipus simultanis d'acció dels poders públics. El primer es centra en la protecció de la propietat privada i en evitar la vaga en els seus orígens. El segon proporciona la garantia eficaç d'unes condicions humanes de treball que afecten les dimensions espiritual i corporal de l'obrer quant a edat, sexe, salut, horari, descans i possibilitat del deure religiós. El tercer orienta, d'una banda, vers la justícia del contracte laboral, justícia que exigeix una remuneració que sigui suficient per al sosteniment de l'obrer; i, de l'altra, vers una concreta intervenció de les lleis: aquella que fa viable, de fet, una universal obtenció de la propietat. Aquest darrer objectiu solament pot realitzar-se amb un salari que possibiliti el sosteniment familiar i un estalvi suficient.

Finalment, i en tercer lloc, l'acció dels mateixos interessats, patrons i obrers. Després d'enumerar fàcticament diverses institucions d'ajut i cooperació (mutualitats, entitats de previsió, patronats, associacions obreres) i de mostrar el seu goig pel creixement d'aquestes últimes siguin de només obrers, siguin mixtes, Lleó XIII enuncia llur conveniència, ple dret i comesa.

a) La conveniència d'aquestes institucions rau en la mateixa estructura comunitària dels éssers humans: d'un cantó, necessitats de mutu ajut i, de l'altre, tendint a una recíproca promoció (l'encíclica subratlla, sobretot, el primer aspecte).

b) La plena facultat de formar aquestes associacions és reivindicada a continuació: constituir societats privades ha estat concebut a l'home per dret de naturalesa. Conseqüentment l'Estat ha de garantir aquest dret i només pot intervenir en l'àmbit assocional en funció del bé comú. Davant dels ulls del Papa es fan presents, en aquest moment, tres tipus d'unió: les congregacions religioses, que elogia i defensa; les associacions dirigides per agitadors, que obviament rebutja, i les agrupacions catòliques, l'increment de les quals augura reclamant la protecció d'aquestes, sense intromissió, per part de l'autoritat.

c) Passant a la seva missió, després de donar unes pistes prudents sobre la reglamentació de les associacions, Lleó XIII accentua, sobretot, llur dimensió religiosa (recerca prioritària del Regne de Déu, instrucció religiosa, costums cristianes), per a passar després al tema del seu funcionament amb vistes al benestar institucional i personal. Evidentment, un dels objectius que requereix major atenció és el de procurar abundor de treball a tots els seus membres.

L'anterior trilogia evidencia la importància de l'acció dels seglars a la que m'he referit més amunt. No vull acabar aquesta síntesi sense referir-me al sentit al×legat en pro d'una gran efusió de la caritat cristiana amb què el Papa acaba el seu decisiu ensenyament.