Passo a sintetitzar el missatge de Sollicitudo Rei Socialis, la finalitat explícita del qual és confirmar la continuïtat i renovació de la Doctrina social de l'Església i proclamar la lloança de Populorum Progressio, al mateix temps que donar testimoni de l'autoritat de la seva doctrina. El binomi «continuïtat–renovació» s'explana sobretot entorn a la connexió de Popularum Progressio amb Gaudium et Spes (continuïtat) i a la carrega ètica, universalitzadora i irènica que dóna al concepte de desenvolupament (renovació).

En el ampli «Veure», Joan Pau II passa tot seguit a analitzar tant els aspectes negatius (el retard de tants pobles en el procés del desenvolupament i les causes del mateix) com els positius del món contemporani.

El «Jutjar» d'aquesta macrorrevisió de vida s'exposa en dos moments: a) En què consisteix el veritable desenvolupament: no és de tipus il·luminista ni de tarannà economicista, sinó que, a la llum de la vida cristiana, té com a protagonista l'home fins que: (1) creat a imatge de Déu i inserit en el Seu pla cristocèntric i cristofinalitzador; (2) subjecte de drets i deures; (3) conscient del seu hàbitat –ecologia–. b) Quina lectura teològica pot i ha de fer–se dels problemes moderns. Es tracta d'una lectura que, d'una banda, diagnostica el mal a través d'una anàlisi d'ordre religiós que mostra un món sotmès al pecat i a estructures de pecat, un món afamat de tota costa de poder i de diners; i d'altra, indica el camí a seguir per tal de superar el mal diagnosticat, a saber, el del canvi ètic i de la conversió. Aquesta conversió assumeix conscientment el fet de la interdependència actual dels pobles i s'eleva decididament a la vivència de la solidaritat, vista en darrer terme com a virtut cristiana, animada per la caritat i inspirada en el model trinitari: les relacions intradivines són la seva font i el seu terme definitius.

L'«Actuar» consegüent, rera unes consideracions de principi sobre la Doctrina social de l'Església –l'ensenyament i difusió de la qual formen part de la missió evangelitzadora de la mateixa Església–, concreta com aquella– la Doctrina social–: a) ha d'obrir–se a la perspectiva internacional mitjançant una lúcida opció preferent pels pobres (Tercer i Quart Món); b) postula reformes, donat el desequilibri internacional, en allò que concerneix al sistema comercial, monetari i financer, a les transferències tecnològiques, a les organitzacions mundials: c) i convoca a la col·laboració de tots, en el marc d'una solidaritat universal.

Fet l'adient discerniment, la Teologia de l'alliberament constitueix una valuosa aportació a aquest «Actuar», les exigències de les quals han d'afrontar–se positivament a partir de la promesa divina i de la bondat fonamental de l'home.