Capítol I: El barri de Fort Pius

La parròquia de la Mare de Déu del Roser està situada al cor del barri anomenat del Fort Pius. Aquest nom de barri li ve d'una antiga fortalesa de defensa de la ciutat de Barcelona, que s'havia edificat l'any 1719 a l'indret on ara s'encreuen els carrers de la Marina i d'Ali Bei. Segons dades recollides per Ramon Ventura, cap al 1923 el barri tenia aquests límits:

"Partint del Somorrostro (platja de la Mar Bella), segueix pels carrers de Don Carles, Sicília, Pujades, saló de Sant Joan (passeig de Lluís Companys), passeig de Sant Joan, Consell de Cent, Nàpols, Diagonal, plaça de les Glòries, Independència, carretera de Mataró (Pere IV), Lepant i platja:"

La delimitació testifica, doncs, que una bona part de l'actual Vila Olímpica, amb el seu port i la platja del Bogatell estan en terrenys que llavors limitaven el barri pel costat de mar. "D'acord amb això —comenta Ventura— la gent del barri diu que la Carmen Amaya, ballarina gitana nascuda sota un tendal de Somorrostro, és nada a Fort Pius". Els veïns es consideraven pertanyents a un barri mariner de Barcelona, ja que, per anar-se a banyar, no havien de passar per cap més barri.

Segons els historiadors de Barcelona, el barri de Fort Pius es va construir seguint el pla Cerdà. El carrer de la Marina n'era la via principal, des de la Diagonal fins al pont actual, que no es va construir fins al 1928. Més avall de l'Estació del Nord, el carrer de la Marina continuava fins a l'avinguda d'Icària. Fora del barri de Fort Pius, més amunt de la Diagonal, el carrer de la Marina continuava com avui fins al carrer de la Indústria.

Quedava, doncs, el carrer de la Marina partit en tres trossos, amb una separació al mig a causa del desnivell del sot entre els carrers d'Ali Bei i Almogàvers, per on passaven les vies del tren de la línia del Nord. Al capdavall, unes altres vies de tren privaven el carrer d'arribar fins a la platja de Somorrostro. I encara hi havia la tercera via del tren que limitava el barri des del carrer d'Aragó fins a l'Estació de França per la plaça de les Glòries i fins a la Sagrera per la Meridiana.

L'any 1928 s'obrí al trànsit el pont del carrer de la Marina sobre les vies del tren del Nord. Això va servir per estalviar als vianants que haguessin de caminar per sobre les vies per anar a la part del barri més propera al mar. També va permetre que els vehicles poguessin circular entre els carrers d'Ausiàs Marc i dels Almogàvers sense cap pas a nivell.

Els carrers del barri de Fort Pius, traçats segons el pla d'Ildefons Cerdà, tenien les calçades malmeses pels carruatges amb tracció animal, ja que n'hi havia molt pocs d'empedrats. Eren més abundants els carrers polsosos i fangosos, difícils de transitar després de les pluges. En canvi, hi passaven molts carros de traginers que repartien maquinària i mercaderies. On les voreres estaven ben marcades, "hi havia espai perquè les noies o fadrines practiquessin el joc de l'eixarranca, a saltar a corda, al rotlle o a ¿qui cercarà les claus?, a les hores de sol de l'hivern i a la fresca de l'estiu", explica Ramon Ventura.

Els passeigs i les calçades dels carrers, a l'hora que els carros s'havien tancat al final de la jornada, es convertien en camp d'acció lúdica dels nois. El futbol, saltar i parar, cavall fort o el galop pels descuidats eren les seves diversions més freqüents. "Era costum d'aplegar-se els nois per fer-se carriles en lloc triats per jugar a bales. I el bòlit." Hi havia jocs on s'aplegaven nois i noies amb els pares i parents: "el pare carbasser amb les penyores, o bé el joc dels disbarats".

Si feia mal temps, alguns s'ajuntaven al portal d'una escala, un pis o un lloc cobert. Hi jugaven "al botxí, a les piles amb cromos o als petacons". El Fort Pius era un barri que "marxava al ritme de la ciutat, ambiciós, amb empenta i nervi; els veïns eren inquiets treballadors de tallers o de fàbriques o bé artesans; tots a l'una s'esforçaven per cercar una condició de vida millor".