Si bé els anys vint el barri era oficialment barceloní, els seus orígens van ser de terra limítrofa. Fins a final del segle XIX el terme de Barcelona s'acabava al nord-est cap a l'actual carrer de Roger de Flor. El saló de Sant Joan (ara, passeig de Lluís Companys) i el passeig del mateix sant, amb l'arc de Triomf i el parc de la Ciutadella, s'havien construït i urbanitzat per a l'Exposició Universal del 1888. Cap a llevant del carrer de Roger de Flor ja era terme de Sant Martí de Provençals i hi quedaven molts terrenys per edificar.

A prop de l'Arc de Triomf passava la carretera de Ribes, que seguia un antic camí d'accés a la ciutat des del nord de Catalunya. A banda i banda de la carretera s'havien edificat fàbriques, magatzems i altres cases. A tocar de l'Arc de Triomf també va ser on es va bastir l'estació ferroviària dels Caminos de Hierro del Norte de España, d'on li va venir el nom d'Estació del Nord. Per la banda de mar, el barri era travessat per la primera línia de tren de la península Ibèrica, que sortia de l'Estació de França i anava cap al Poblenou i Mataró. Molt a prop hi havia la carretera de Barcelona a Mataró, que passava per l'actual carrer de Pere IV, per anar al litoral del Maresme; la carretera creuava el barri de la Marina a prop de la mar.

L'any 1894, quan el barri de Fort Pius començava a ser urbanitzat, es va traspassar al municipi de Barcelona la part de Sant Martí de Provençals situada a ponent del carrer de la Marina. Per tant, aquesta carrer tan ample feia de frontera entre la ciutat de Barcelona i el municipi de Sant Martí de Provençals, que encloïa el Poblenou com un eixampla industrial i residencial de l'antic nucli pagès.

Tres anys més tard, el 1897, tot Sant Martí de Provençals va ser annexat a la ciutat de Barcelona. El barri de Fort Pius tornava a ser d'un sol municipi, però amb personalitat pròpia. Tenia per veïns els barris del Portell Nou, la Ribera, la Llacuna, el Poblenou, el Clot de la Mel (cap a la Meridiana), la Sénia (a l'espai ara travessat pel carrer d'Enamorats) i el Poblet (que era on ja s'edificava la Sagrada Família des del 1892). També el que avui anomenem la Dreta de l'Eixample era un barri veí de Fort Pius, fins que aquest es va considerar una prolongació de l'altre. Encara avui es dóna el nom de les Sangoneres a l'espai entre la plaça de les Glòries i el Clot.

En aquells anys vint s'anaven instal·lant al barri de Fort Pius molts tallers i obradors, despatxos i fàbriques, habitatges i magatzems. Grans propietaris de pagès venien terres de conreu als constructors d'habitatges. Els carrers espaiosos dissenyats pel pla de Cerdà admetien el trànsit motoritzat. A la Gran Via de les Corts Catalanes, des de la plaça de Tetuan a la de les Glòries, molts solars on hi havia horts, abocadors de runa o femers es van anar omplint d'edificis d'habitatges. Algunes fàbriques canviaven de fisonomia.

Una crònica de l'acte de propaganda per fer el Centre Parroquial, del Roser, publicada al número 59 de Vida Parroquial, explicava l'any 1946 el que el primer rector del Roser hi havia dit: que, quan hi va arribar l'any 1920, el barri del Fort Pius tenia una perspectiva desoladora. "La major part del seu perímetre estava despoblat; la totalitat de la Gran Via estava per edificar i només hi havia nuclis de cases des del carrer de Casp fins a l'Estació del Nord".