Després de l'11 de setembre del 1714, Barcelona s'havia quedat sotmesa al rei d'Espanya, Felip V de Borbó. Per evitar que la ciutat es tornés a armar en contra del monarca d'ascendència francesa, l'Exèrcit va construir una fortalesa o ciutadella en un indret del barri de la Ribera. Una part de les cases d'aquell barri al voltant de Santa Maria del Mar i del Born es van enderrocar per construir-hi la ciutadella i la residència del comandament militar. Així, entre el castell de Montjuïc i la fortalesa nova de la ciutadella, amb una part de les muralles enderrocades en acabar-se la guerra, la ciutat estava dominada per l'exèrcit reial.

Per assegurar el domini de la ciutat, el capità general de Catalunya va fer construir un altre bastió entre la ciutadella i Sant Martí de Provençals. Aquell capità general es deia Francesco Pio di Savoia e Moura Corte-Real. Tenia els títols de príncep Pío de San Gregorio, marquès de Castello Rodrigo, duc de Nocera i comte de Lumiares. Va exercir el càrrec de capità general de Catalunya del 1715 al 1719 i del 1920 al 1922. Per haver manat construir el nou bastió militar arran de la carretera de Ribes, l'edifici es va anomenar Fuerte Pio.

La fortalesa que aquest personatge de la noblesa i militar d'alta graduació va fer construir, tenia oficialment una missió: aturar una possible invasió de la ciutat de Barcelona, procedent del nord, abans no arribés a la ciutadella. Se li havia triat un indret a prop d'on hi havia hagut el Portell Nou de la muralla, no gaire lluny d'on ara hi ha l'Arc de Triomf.

En aquell indret hi havia hagut una creu de terme que es va trencar i enderrocar al segle XVI. L'any 1578, els frares mínims van fer una església i un convent davant d'aquesta Creu Trencada. Hi van residir fins al 1859, en què es van traslladar a un nou convent al carrer Més Alt de Sant Pere. L'espai on es va bastir el fort correspon a les cruïlles actuals dels carrers d'Ali Bei i de Casp amb el de la Marina. L'edifici militar es va acabar ràpidament l'any 1719. Era una fortalesa rectangular i tenia 22 troneres als parapets que en protegien les parets.

Quan va estar fet, però, els tècnics militars van considerar que el fort era més perillós que útil. En cas de guerra, si l'enemic aconseguia de vèncer la guarnició del fort i ficar-s'hi a dins, podia fer servir aquesta mola per atacar la ciutadella o la ciutat. En no haver-hi comunicació protegida entre el fort i la ciutadella, resultava una fortificació fàcilment vulnerable per a uns atacants eventuals.

El fort, però, va subsistir cent cinquanta anys, fins al 1868, quan les fortificacions militars de Barcelona van passar a l'Administració local. Llavors es va exigir l'enderrocament de la ciutadella i també es va enderrocar el Fort Pius. Amb les pedres que se'n van treure es va bastir l'església de Sant Martí del Clot, dins el mateix terme de Provençals on hi havia hagut el Fort Pius. El record de la baluerna militar no es va esborrar de la memòria popular i va servir per donar nom al barri cinquanta anys més tard.