Entre els serveis i entitats ciutadanes del barri de Fort Pius quan es va començar la comunitat parroquial del Roser, n'hi ha de culturals, de recreatives o d'esbarjo, d'esportives i d'assistencials. De les poques que es poden comptabilitzar entre les sanitàries hi ha l'Hospital de Nens, al carrer del Consell de Cent. Més tard hi va haver l'Institut Antituberculós del doctor Moragas, centre més tard anomenat Dispensaris Blancs, al número 20 del passeig de Sant Joan.

Un centre sanitari municipal estava situat al carrer de Sicília, número 44, a tocar del carrer d'Enna, que actualment es diuen carrers de Wellington i de Ramon Turró, respectivament. Era el Laboratori Antiràbic, que popularment era conegut amb el sobrenom de Tribunal de les Reconciliacions. Quan un gos d'algú mossegava una altra persona, era freqüent el cas que els enemistats fessin les paus davant la desgràcia de qui havia rebut la mossegada. Hi solien acudir les dues famílies, la del propietari del gos i la del mossegat, que de vegades era una criatura que havia jugat amb el gos del veí. A la mateixa illa de cases hi havia la caserna dels llacers, els funcionaris encarregats de caçar gossos abandonats pels carrers. Els agafaven amb un pals acabats amb llaç escorredor i els ficaven en un carretó especial per dur-los a la gossera i fer-los l'anàlisi de si duien el virus de la ràbia.

També hi havia en aquest mateix nucli de dependències un asil de vells, l'Asil del Parc, amb capella pròpia i amb entrada per carrer de Sicília (actualment, de Wellington). Dependent de congregacions religioses, hi havia l'asil de vells de les germanetes del pobres, entre el carrer de Roger de Flor i la plaça de Tetuan.

Al mateix tram del carrer de Sicília que ara es diu de Wellington hi havia les casernes d'Intendència i d'Infanteria que fa pocs anys s'han convertit en locals per a la Universitat Pompeu Fabra. A més de les dependències per a la tropa, hi havia habitatges per a oficials i la família respectiva. A l'altra vora del carrer hi havia la paret del Zoològic, com avui. Tot i ser un equipament públic de tota la ciutat, està situat en l'àrea del que es considerava territori del barri de Fort Pius.

Per acabar aquest apartat d'entitats i de serveis ciutadans que hi ha hagut o hi ha al barri, sobretot en els últims anys d'aquest segle, podem esmentar el tanatori municipal del carrer de Sancho de Ávila. Ha estat un lloc de pelegrinatge fúnebre per a molts barcelonins, sobretot d'ençà que es va anar introduint el costum de fer la vetlla del difunt fora del domicili mortuori. També ha ajudat a descongestionar moltes parròquies de moviment funerari que els acaparava l'activitat setmanal.

En aquests mateixos locals del carrer de Sancho de Ávila hi ha actualment un petit museu municipal de carrosses mortuòries i altres pompes fúnebres. S'hi poden veure fins i tot els uniformes que duien els funcionaris d'enterramorts en els seguicis fúnebres de més relleu a la ciutat. A les primeres dècades del segle, a Barcelona hi havia enterraments "de pobres, ordinaris o normals i de luxe", recorda Ventura. Encara calia distingir diverses categories en els normals; segons la categoria es variava el nombre d'escolans i capellans que acompanyaven el difunt cantant les absoltes. També era diferents els ornaments que portaven els cavalls de la carrossa i el nombre d'animals que l'estiraven.