La comunitat del Roser ha tingut un origen en què han intervingut cinc bisbes de Barcelona. Per una part, l'any 1907 va ser el cardenal Casañas qui va tenir la idea i el projecte de crear unes tinències a la perifèria de la ciutat, tal com s'explica en el capítol anterior. Una de les tinències havia de ser la del barri del Fort Pius.

Per altra banda, el qui va posar en pràctica aquell projecte va ser el bisbe Enric Reig i Casanova. Ell és qui va firmar el decret de creació de la tinència el dia 14 de gener del 1920. Aquell mateix dia, també firmava el decret de nomenament de mossèn Joan Muñoz com a vicari de Sant Pere de les Puel·les i tinent del Roser. Era un càrrec que segurament no va exercir mai, perquè quatre mesos més tard un altre decret del mateix bisbe feia un nomenament ben idèntic a nom de mossèn Salvador Vial. Al Butlletí Oficial del Bisbat es publicava el dia 1 de maig del 1920 que el doctor Enric Reig havia estat designat per ocupar la seu arquebisbal de València, I que el nou bisbe de Barcelona seria el doctor Ramon Guillamet, natural d'Olot i aleshores bisbe de Còrdova. Aquest bisbe va prendre possessió el 21 de juny, és a dir, l'endemà del dia en què la capelleta del Roser havia començat a funcionar com a tinència. Havia nascut, doncs, sense cap bisbe propi a la diòcesi. Però el bisbe Ramon Guillamet, que va haver de tenir cura pastoral de la nova criatura diocesana nascuda al barri de Fort Pius, va beneir-ne la primera pedra i donà suport a la construcció de l'església definitiva.

En el número esmentat del BOB de Barcelona es publicava també una nota de balanç de l'acció pastoral del bisbe Reig. Després de parlar que havia estat impulsor de l'església parroquial de sant Josep Oriol, hi afegia:

"Además de esta importante parroquia, su solicitud se extendió a otros barrios extremos (!), y, gracias a sus contínuos esfuerzos, han quedado definitivamente constituidas las tenencias de Ntra. Sra. del Rosario (Fuerte-Pío), de Ntra. Sra. de Montserrat (Guinardó), de San Jorge (Vallcarca), y de San Francisco de Asís (Pueblo Nuevo)": (sic)

Al Butlletí del Bisbat, en temps del bisbe Enric Reig, no es publicaven decrets de nomenaments de rectors ni vicaris, ni de creació de parròquies o tinències. En canvi, així que arriba el bisbe Guillamet comencen a sortir-hi decrets de nomenaments. Per això ha calgut trobar les dades de creació de la tinència i dels límits de la demarcació en les notes que es publicaven al diari El Correo Catalán, que era l'únic periòdic de la ciutat confessional catòlic i que rebia informacions directes de la cúria.

El canvi de tinència a parròquia també va ser obra pòstuma d'un altre bisbe, el doctor Manuel Irurita i Almandoz. Va firmar el decret el mes de juny del 1936, però no es va arribar a publicar al Butlletí del Bisbat perquè el mes següent va començar la guerra i se'n va perdre fins i tot el document original. Acabada la guerra, el rector Salvador Vial va haver de consultar al bisbat si tenien el decret de creació de la parròquia. El secretari canceller li va contestar que s'havia perdut, però que tenien el del seu nomenament d'ecònom i n'hi enviava una còpia.

El cinquè bisbe que va intervenir en la creació de la parròquia del Roser va ser el doctor Gregorio Modrego, que va retallar el terme per un costat i n'hi va afegir una mica per un altre. Va ser l'any 1945, quan es van crear les parròquies veïnes de Sant Francesc de Sales, Sant Oleguer i Sant Fèlix Africà.

L'existència d'una comunitat eclesial va lligada a la presència i l'actuació de clergues en aquell lloc determinat. Sobretot en èpoques que el clericalisme ha estat la tònica normal de les esglésies de l'entorn. Humanament parlant, el carisma dels líders se sol reflectir en els resultats dels grups humans. No és estrany, doncs, que les persones que han exercit al Roser el seu servei pastoral hi hagin deixat la seva petjada i li hagin donat empremtes que s'han tornat signes d'identitat.

Resumir, doncs, les biografies o els curricula vitae d'aquests clergues no significa menysprear l'actuació ni la importància dels laics i religiosos que també hi han actuat. Més aviat és com dissenyar un arbre de família en una nissaga que ja té setanta-cinc anys d'arrelament al barri.

Si no fem una relació semblant de biografies ni de noms dels laics i els religiosos que han format part de la comunitat o del barri no és pas perquè no s'ho mereixin. Però, per una banda, és difícil de trobar-ne dades suficients per fer-ne una fitxa biogràfica. Per altra banda, alguns dels que hi podrien figurar s'han manifestat en contra d'aquesta idea. A més, la recensió dels uns sense que hi sortissin tots els qui de debò caldria recordar crearia greuges comparatius que molestarien als parents, amics o coneguts dels omesos. Encetem, doncs, la relació de minibiografies dels clergues del Roser.