El primer i únic capellà de la tinència parroquial del Roser de qui hi ha dades concretes va ser mossèn Salvador Vial i Mollet. A partir del 18 de maig del 1920 va ser el capellà encarregat de formar-hi una comunitat de creients. Hi va arribar el mateix mes de maig d'aquell any.

Mossèn Salvador celebrava el culte al local convertit en capelleta, al número 196 del carrer de Sardenya, a tocar del carrer de Casp. Al cap de quatre anys ja havia fet construir a la Gran Via una part de l'església actual i hi va traslladar el culte. El 1936, en ser elevada la tinència a la categoria de parròquia, mossèn Salvador en va ser el primer rector. Ja feia dotze anys que s'havia inaugurat l'església en el lloc on ara és, construïda per la iniciativa i l'impuls seu. Després de la Guerra Civil, el rector Vial va continuar dirigint la parròquia del Roser fins que hi va morir.

Salvador Vial havia nascut al Mas Rampinyo, del terme de Montcada i Reixac, el 17 de juny del 1877. Els seus pares es deien Jaume i Teresa. Ell no tenia graus acadèmics. El bisbe de Barcelona cardenal Casañas el va ordenar sacerdot el març del 1903. Mossèn Salvador celebrava la primera missa solemne el 4 d'abril d'aquell mateix any. Va ser vicari de les parròquies de Gavà, Vilassar de Mar, Ripollet, la Puríssima de Sabadell, Santa Maria del Teulat (al Poblenou) i els Àngels de Barcelona. L'any 1919 va ocupar el càrrec d'ecònom de Bellver del Penedès, al terme municipal de Vilobí (Alt Penedès). I el maig del 1920, el de tinent coadjutor de Sant Pere de les Puel·les encarregat pastoralment de la nova tinència del Roser.

Tenia quaranta-tres anys acabats de fer quan va començar el culte a la capelleta del carrer de Sardenya. De primer havia establert el seu domicili al carrer d'Ali Bei, número 102, 1r, 3a, entre els carrers de Sardenya i de la Marina, fet i fet a l'indret on s'havia alçat el Fort Pius dos segles abans. Hi tenia com a dispeser mossèn Joan Borràs i Aguilera, que era beneficiat de Sant Agustí i ordinàriament celebrava missa a la Casa de Caritat. Com a majordona, Concepció Romagosa i Borràs, de quaranta anys, l'edat mínima que segons la legislació eclesiàstica havien de tenir les servidores d'un capellà que no fossin de família. És probable que la majordona fos cosina de mossèn Joan Borràs, el dispeser.

Mossèn Vial no va trobar res d'organitzat ni altre lloc de culte públic en tot el barri. La capelleta era en uns baixos o magatzem que havien estat un safareig públic i un magatzem de peix salat. L'altar estava ficat en una mena d'armari que es podia plegar i tancar quan s'acabava la missa. Així la sala podia servir per a d'altres activitats no culturals de la parròquia. Una saleta annexa a la capella, mossèn Salvador la va convertir en aula d'escola i incipient centre teatre parroquial. Tenia unes finestres amb reixes de ferro i finestrons encarats a una placeta, on hi havia un taller de reparacions d'automòbils. Dins la sala teatre hi havia una taula bar on es guardaven jocs de cartes, de dòmino i de bitlles per als que hi volien jugar. S'hi podien prendre gasoses, cerveses o altres begudes i comprar-hi caramels o galetes.

La sala teatre també servia de parvulari, que ell va fundar perquè fes d'escola parroquial. L'ensenyament era a càrrec d'una mestra que es deia donya Mònica. Quan l'any 1924 es va deixar la capelleta per anar a la nova església, també es va traslladar l'escola parroquial i es va encarregar a les religioses paüles. Donya Mònica va fundar aleshores una escola particular al número 255 del carrer de Sardenya, del barri del Poblet, veí del de Fort Pius. Anys més tard donya Mònica va ser directora del grup escolar Pere Vila.

En aquells primers anys vint, intuint la popularitat que el futbol agafaria, mossèn Salvador va procurar que hi hagués un camp de joc per al jovent que li agradés jugar a puntades de peu contra una pilota. El camp de futbol era un solar de la plaça de les Glòries Catalanes, entre uns reguerots procedents del rec Comtal. Un temps més tard el camp de futbol va ser el terreny ocupat actualment per l'església parroquial, on hi havia hagut un femer, posteriorment recobert amb terra que treien de les obres ferroviàries. Aquest terreny tenia pendent i no resultava gaire bo per jugar-hi a pilota.

Però les preocupacions del capellà no es limitaven al culte, a l'ensenyament i a l'esport. També es preocupava de posar remei o pedaços a l'economia de les famílies humils que passaven per moments de dificultats econòmiques. Per això la seva obra es va guanyar la simpatia del barri. Els feligresos de la capelleta li van arribar a tenir veneració, segons testimonis de l'època.

La seva preocupació humanitària el va portar a fundar a la parròquia un grup de les Conferències de Sant Vicenç de Paül i a crear un secretariat de caritat parroquial. Tal com escriu Ramon Ventura, mossèn Salvador "coneixia la seva gent i la gent el coneixia a ell; si fou el rector de la caritat, també fou el sacerdot de la simpatia". Els primers anys d'estada a Fort Pius, quan hi havia més solars per edificar i més magatzems que cases per viure-hi, quan els nois jugaven al carrer i els veïns s'estaven a la vorera prenent el sol o la fresca, mossèn Salvador ho aprofitava "per comunicar-se amb tothom; anava envoltat de nens escolans o aspirants a escolà, s'aturava a parlar amb la gent i n'acceptava un cigarret o, fins i tot, un caliquenyo".

L'activitat sacerdotal li acaparava tot el temps. Sempre estava en actiu com a emprenedor reflexiu. Va aconseguir el suport de molts feligresos incondicionals després d'un començament laboriós. En els seu escrit, Ventura el recorda com un capellà que "aconseguia de fer prosèlits que serien capdavanters en l'estímul de les pràctiques de les activitats parroquials". Sempre va saber dir "coses inesperades amb una dosi de paternitat que apaivagava". Era "com un imant que atreia sens dubte per l'afabilitat constant que imprimia al seu caràcter". En les celebracions de primera comunió, "en sortien més entusiasmats els pares que els infants mateixos per la senzillesa amb què els parlava".

El seu lema era: "Déu i caritat". I ho explicava dient: "Amb la caritat és possible l'esperança i la joia, puix amb la caritat s'omple de debò el cor de l'home". Els qui el van conèixer de joves recorden com tota aquesta caritat el portava a facilitar a la gent la pràctica de l'esport, la diversió en el teatre parroquial i l'activitat en les associacions, juntament amb les pràctiques piadoses i el culte. S'havia creat una gran convivència entre els joves del Roser, nois i noies, malgrat les separacions vigents de l'època. Alguns anaven establint relacions fins arribar als llaços matrimonials. Després es convertiren en selecte grup de matrimonis col·laboradors del rector. Mossèn Salvador no es va trobar mai sol.

Ecònom des de la creació de la parròquia del Roser el 19 de juny del 1936, mossèn Salvador va haver de fugir de casa per la porta del darrere el 19 de juliol quan li anaven a cremar l'església. Juntament amb mossèn Lliberat Xuriach, vicari de la parròquia, va sortir pel pati d'esports i per les escoles en construcció. Es va poder endur l'eucaristia del sagrari i amagar-se a casa d'uns feligresos. Els esperaven dos feligresos que els van acompanyar fins a casa d'un altre feligrès, al carrer de Casp. Aquest feligrès va ser assassinat dies més tard.

Acabada la guerra, mossèn Salvador hi va tornar i hi reprenia l'activitat pastoral. Els primers mesos va celebrar la missa i els altres actes litúrgics en una sala del col·legi parroquial. Fins que es va haver restaurat i condicionat el que restava de l'església cremada. El 19 de juny del 1949, al cap de deu anys, estrena la capella del Santíssim, amb un sagrari que encara serveix actualment, decorat amb esmalts, i l'absis amb pintures de Pau Macià.

Mossèn Salvador Vial en va ser rector propi per oposicions des del 1948, en temps del bisbe Gregorio Modrego. L'acte solemne de presa de possessió com a rector propi es va fer, amb el cerimonial prescrit, el dia 28 de novembre del 1948. El canonge i secretari canceller del bisbat, monsenyor Lluís Urpí, hi va actuar com a delegat del bisbe. El vicari de la parròquia, Antoni Torner —que acabava de ser nomenat rector del poble de Masllorenç—, hi va fer de notari eclesiàstic. Josep Canal i Lluís Codina hi actuaven de testimonis en representació de la junta d'obra i de la junta parroquial, respectivament. Amb motiu d'aquesta festa, alguns feligresos havien regalat una campana per a l'església del Roser. La benedicció de la campana s'havia fet la vigília; així ja va poder repicar per celebrar l'acte de presa de possessió de mossèn Vial com a rector propi.

El dia de sant Josep del 1953 fou festa grossa al Roser amb motiu dels cinquanta anys de capellà de mossèn Salvador. En presència de l'arquebisbe-bisbe Gregorio Modrego, va celebrar una missa solemne a dos quarts d'onze del matí, acabada amb besamans per part dels assistents. A les sis de la tarda, una festa d'homenatge al rector als locals de l'escola pública Ramon Llull, amb parlaments i ofrenes de donatius dels feligresos per a l'acabament de la façana d'aquesta església que ell havia hagut de començar dues vegades.

Fins a la seva mort —esdevinguda el 4 d'octubre de l'any 1956, tres dies abans de la festa del Roser—, mossèn Salvador Vial va conservar el càrrec i el va exercir a la parròquia mateixa. Després d'un temps de malaltia, quan tenia setanta-nou anys, va veure venir la seva última hora i va disposar tot el que li semblava important per a després del traspàs. Un membre de la junta parroquial d'Acció Catòlica i home de la seva confiança, ha deixat escrit el que mossèn Vial li va dir hores abans de la seva mort, com a testament espiritual:

"Amb una serenitat i una senzillesa que només podien dar-li la fe absoluta en l'altra vida i la pau promesa als homes de bona voluntat, excloent-ne tot dramatisme i tota emoció, ens va fer conèixer les seves disposicions per a després de la mort: L'enterrament i funerals, al vostre gust. Hi ha un testament. No abandoneu la meva germana. Hi ha una fundació al bisbat'. I després d'haver estat una bona estona sense dir res, lligant-les indubtablement amb les anteriors, però —indubtablement també— expressant un desig molt més ample i no pas dirigit solament als tres testimonis d'aquella escena, va dir-nos textualment aquestes darreres paraules:
Feu-ho tot amb bon criteri, cristià i parroquial'."