Josep Antoni de Peray i Batlle.
Un rector interí del Roser, des de la mort de mossèn Vial fins al nomenament i presa de possessió del seu successor, va ser un capellà barceloní de la parròquia de la Concepció: Josep Antoni de Peray i Batlle. Havia nascut a la mateixa ciutat el segon dia de l'any 1913. Entrà al Seminari de Barcelona després de la Guerra Civil, el 1946, havent fet la carrera d'advocat i quan tenia un càrrec de lletrat al cos jurídic militar. Seguint l'exemple del seu pare, havia ingressat com a cavaller en l'orde del Sant Sepulcre, de la qual fou conseller. Ordenat sacerdot a l'església parroquial de Sant Josep Oriol, el març del 1951, pel bisbe Gregorio Modrego, va començar el servei pastoral com a vicari de Santa Maria de la Geltrú.
Després de fer servei pastoral en altres llocs, va regir la parròquia del Roser els últims mesos del 1956 i els primers de l'any següent fins que el bisbe en va nomenar-ne un nou rector, per oposicions canòniques, el 1957. Quan mossèn Jaume Tenas va fer-se càrrec de la parròquia del Roser aquell mateix any, mossèn Josep A. de Peray va deixar-la i va tenir activitats pastorals a les parròquies del Pi i de la Concepció. Simultàniament era mestre de cerimònies eclesiàstic al Capítol Noble de Catalunya, Aragó i Balears i conseller del Reial Estament Militar del Principat de Girona —confraria de Sant Jordi— i president honorari de la junta de govern de l'Hospital de Nens de Barcelona. A la cúria del bisbat de Barcelona va ser jutge del Tribunal de testaments i Causes Pies. També havia fet tasques a l'arxiu diocesà. Amb el patrimoni familiar es va fundar un benefici a la catedral de Burgos i en va ser el primer a exercir-lo, si bé residia habitualment a Barcelona, a la parròquia de la Concepció. Va morir el 9 de setembre del 1984 per un atac de cor. Les exèquies se li van fer a la parròquia mateixa de la Concepció.
Jaume Tenas i Buixó.
Mig any després de la mort de mossèn Vial, el bisbe de Barcelona va nomenar rector propi del Roser mossèn Jaume Tenas i Buixó, que feia vint-i-tres anys que era rector del seu poble nadiu: Vilassar de Dalt. El nou rector va prendre possessió de la parròquia de la Mare de Déu del Roser el diumenge 7 d'abril del 1957 en un acte solemne. El canonge Cebrià Montserrat hi va fer de delegat del bisbe. L'actual canonge Àngel Fàbrega, també fill de Vilassar de Dalt, va actuar de notari eclesiàstic de la presa de possessió.
Mossèn Tenas havia nascut a Vilassar de Dalt el 5 de maig del 1887 i ordenat sacerdot a Barcelona el 15 d'octubre del 1911. Per tant, només era deu anys més jove que mossèn Vial. Però quan va arribar al Roser, mossèn Jaume ja en tenia prop de setanta. Segons va manifestar en diverses ocasions, li havia costat molt accedir a la petició del bisbe perquè acceptés la nova responsabilitat pastoral al Roser. Ell s'estimava el seu poble i hi volia continuar. De fet, quan la salut no li va permetre d'actuar com a rector al Roser, se'n va tornar al seu poble de Vilassar i hi va residir fins a la mort, el 1972. Conservava, però, el títol de rector propi del Roser.
El canonge Àngel Fàbrega i Grau va escriure, al cap de deu anys de la mort de mossèn Jaume, per què havia pres la decisió de marxar de Vilassar per anar al Roser. Havia acceptat "el sacrifici que li havia demanat el senyor bisbe, amb un autèntic esperit de servei a la diòcesi, per demostrar al prelat la seva disponibilitat per fer el que cregués que era més convenient, amb independència dels seus propis gustos".
Leonci Petit, que havia estat vicari del Roser en temps de mossèn Jaume, també el va descriure en un text publicat a Vilassar de Dalt: l'opuscle arran del desè aniversari de la mort de mossèn Tenas. Petit hi deia que recordava mossèn Jaume "com una persona amb qui s'hi pot parlar de tot. No s'escandalitza. Escolta". El considerava "intel·ligent, però murri". De vegades, egoista; però obert a donar i a donar-se. "És desordenat en segons què: no es troben els papers! Es fa càrrec dels problemes. Diuen que es fa amb els rics però acaba no tenint res. Generalment de bona fe. A vegades l'enganyen... moltes vegades! Sempre se sent pare de tots. Fa el que pot. Donava confiança. Popular.".
També assegurava que mossèn Jaume no va tenir enveja de càrrecs eclesiàstics. "Ho demostra el fet de ser tants anys rector de Vilassar. A les seves velleses el porten al Roser, quan una parròquia d'aquelles dimensions pràcticament el depassa, però el descobreixen com un gran sacerdot i pare. Ha complert", sentenciava Leonci Petit.
Essent rector del Roser, mossèn Tenas va complir els cinquanta anys de capellà. Se li esqueien el 15 d'octubre del 1961, en ple mes del Roser. Ho va celebrar doblement, a la parròquia i al poble de Vilassar de Dalt acompanyat de feligresos i convilatans.
Els últims anys de la seva vida va quedar pràcticament cec. Va tenir despreniment de la retina d'un ull i cataractes a l'altre. Quan tenia quasi vuitanta-tres anys, el 17 de febrer del 1970, mossèn Jaume va escriure al bisbe demanant-li que li acceptés la renúncia al càrrec de rector i a l'obligació de residir al terme parroquial. Però que li agradaria de conservar el títol de rector propi del Roser mentre visqués. Així es podia nomenar un regent, o sigui rector del Roser en funcions, sense que ell en perdés el títol de rector propi.
El bisbe ho va acceptar i ell, aquell any 1970, va tornar al seu poble de Vilassar de Dalt. Hi va fer de capellà, al col·legi de les monges concepcionistes, fins a la seva mort el 12 de desembre del 1972. Segons Leonci Petit, mossèn Jaume "va viure i va morir pobre: si a algú li consta, és a mi; vivia honestament, però pobre". També diu que "de matemàtiques i d'economia, no en sabia: tants n'entraven, tants en sortien; jo sé els problemes que hi hagué per poder atendre mossèn Jaume fins al final dels seus dies... i sé els problemes de la parròquia".
Josep Bach i Molas.
Mossèn Josep Bach i Molas va néixer a la ciutat de Vic el 25 de març del 1915, en una casa anomenada Can Gardela, on vivien els seus avis materns. Els seu pare era mestre d'escola a la Colònia Güell i hi tenia el domicili. Per això la mare hi va tornar amb el nen quan ja tenia quatre mesos. El fill va viure a la Colònia Güell fins que va anar al Seminari de Barcelona, a onze anys d'edat.
Durant la guerra es va amagar al poble mateix, però el 1937 va fugir a França amb altres companys seminaristes. Va fer un curs al Seminari d'Avinyó, on es va ordenar de subdiaca. Llavors va passar al País Basc, ja dominat per les tropes franquistes. En passar la frontera d'Hendaya, tot i que duia sotana, el van fer anar a un quarter de Burgos. Les autoritats militars el van tenir sis mesos arrestat amb perquè no s'havia passat més aviat al bàndol de Franco. Finalment aconseguí que el deixessin anar a acabar els estudis al Seminari de Comillas, a Santander. S'hi va ordenar sacerdot acabada la guerra, el 25 de juliol del 1939.
En tornar a Barcelona, la primera parròquia on va exercir el servei sacerdotal va ser Sant Feliu de Codines, des de l'agost d'aquell mateix any 1939 fins al setembre del 1941. Després fou vicari de la Trinitat de Sabadell, on va fundar un cor de cant gregorià i organitzava excursions a Núria amb joves que volien esquiar. Va ser nomenat vicari de Santa Maria del Mar, de Barcelona, el juny del 1942. S'hi ocupava especialment dels grups de joves d'Acció Catòlica.
Va anar com a ecònom a la parròquia de Canyelles (al Garraf) el setembre del 1946. L'any 1948 hi va haver oposicions per a parròquies vacants; mossèn Bach va obtenir-hi el càrrec de rector propi de Vallformosa de Vilobí, a prop de Vilafranca del Penedès. Va ser dels primers capellans del bisbat que es traslladaven amb moto d'una parròquia a l'altra perquè es dedicava molt a anar a fer prèdiques a la rodalia. El van encarregar de ser el consiliari general del jovent del Penedès.
Simultàniament es va relacionar amb un moviment d'espiritualitat, Unió Espiritual de Mares. Aviat en va ser el consiliari. Són un miler les associades a aquest moviment de diverses parròquies de Catalunya. L'any 1951 va ser un dels sis capellans i religiosos que van predicar la Santa Missió a Cornellà de Llobregat. Li va correspondre d'anar a fer-ho en un barri nou, sense església, que va anomenar de Sant Miquel. Pocs anys després el bisbe li va encarregar que anés a fundar-hi una parròquia nova, que efectivament es va dir de Sant Miquel. Va començar a existir el maig del 1954. Mossèn Josep hi va fer construir l'església, una escola perquè no n'hi havia cap al barri, i un centre parroquial.
En els últims anys del franquisme, Sant Miquel de Cornellà va ser un dels llocs on s'aplegaven persones i institucions democràtiques que no tenien llibertat de reunió ni d'associació. Les Comissions Obreres, per exemple, es van beneficiar de l'hospitalitat d'aquella parròquia perifèrica i obrera de Cornellà de Llobregat.
Mossèn Josep hi va exercir el seu ministeri fins al 1970 en què l'arquebisbe Narcís Jubany el nomenà regent de la parròquia barcelonina del Roser. Hi venia a substituir mossèn Tenas, que s'havia jubilat sense perdre el títol de rector i s'havia retirat al seu poble nadiu de Vilassar de Dalt. Quan a final de l'any 1972 mossèn Tenas va morir, mossèn Bach va rebre el títol de rector propi del Roser.
En aquesta parròquia trobava deutes pendents de les obres de construcció del creuer i el nou presbiteri. Ell va reformar la casa rectoral i les dependències de la planta baixa. També va encarregar el nou altar major i el mosaic de l'absis amb la imatge de la titular, dissenyada per l'artista i feligrès Pau Macià segons els seus suggeriments. Igualment va fer posar una caldera per a la calefacció de l'església i la rectoria, entre altres obres.
Segons un escrit de Dionís García a "La Veu de la Comunitat" del 28 d'abril del 1985, mossèn Bach hi havia posat en marxa la Federació de Cristians l'any 1975, reprenent el que quedava de la FJCC d'abans del 1936. També havia donat "nou impuls a la catequesi d'adults i especialment a l'assistència social, preparació al matrimoni, amb rebuda de les parelles i conferències als qui ja van a casar-se". Semblantment destacava "el suport total i incondicional que ha donat als joves i a les seves activitats".
Per a l'assistència a la gent gran de tot Catalunya, mossèn Josep va col·laborar en la fundació de l'anomenada Obra de Maria, que ara té quatre residències de gent gran. Amb més de vuitanta anys, ell encara dóna suport i consell a aquesta iniciativa assistencial feta amb esperit cristià.
Una afecció de la retina, causada per diabetis, va impedir mossèn Bach de continuar exercint al Roser el ministeri. Llavors es va jubilar i des del 1985 viu a la residència sacerdotal de les Corts. El comiat solemne del Roser es va fer en una missa concelebrada el dia 27 d'abril Malgrat la seva limitació visual, no ha deixat d'acudir al Roser en ocasió de les festes més importants que s'hi celebren. Operat de cataractes, ha millorat la visió, però la lesió de la retina no li deixa veure clar.
Francesc Galceran i Puig.
El rector actual del Roser, mossèn Francesc Galceran i Puig, va néixer a Barcelona el 22 d'octubre del 1927. És el fill d'un sastre del barri de la Sagrada Família —el barri de Poblet, com es deia abans—, veí del carrer de València tocant al de Sardenya. Només té una germana més gran.
De petit va estudiar a l'escola parroquial de la Sagrada Família, en un edifici dissenyat per Gaudí al costat del temple en construcció. Després de la guerra, l'any 1939 va començar a fer d'escolà a la parròquia. Un bon dia el rector Manuel Torner li va preguntar si no li agradaria ser capellà. Hi va anar donant voltes fins que es va decidir a entrar al Seminari.
El 21 de juny del 1953 es van ordenar a Sant Andreu de Palomar una trentena de nous capellans amb ell. Eren la primera promoció dels que havien començat els estudis a la Conreria, juntament amb altres que s'hi havien afegit en diferents cursos, amb estudis mitjans o superiors. Acabat d'ordenar, el van destinar com a vicari al Prat de Llobregat, on va estar tres anys dedicat especialment a la joventut, a l'escolania i a una coral d'adults.
El 1956, vicari de la parròquia de la Medalla Miraculosa, a l'Eixample barceloní. Hi va continuar fent una tasca d'animació espiritual del jovent i criatures, amb dificultats a la rectoria pel xivarri que hi causaven. El 1958, vicari de la Bonanova. El setembre del 1961 va ser nomenat rector ecònom de la parròquia de la Batllòria i de la veïna de Viabrea, pertanyents a dues províncies i comarques diferents, als peus del Montseny. Ell va haver d'intervenir per ajustar els límits de les dues parròquies quan la de Viabrea va ser annexada al bisbat de Girona.
L'octubre del 1964 va organitzar una setmana de missió de prèdiques als dos termes parroquials. Un dels resultats més notables va ser que es van introduir els Cursets de Cristianitat al poble havent-hi participat treballadors de la fàbrica Inacsa, on es guanyava la vida la major part dels veïns de la Batllòria. Va revitalitzar la vida de la parròquia en uns locals anomenats Casa Vostra on es feia catequesi, teatre, i caramelles amb una coral de nens i nenes. En els deu anys que va ser rector de la Batllòria es va restaurar l'església i s'hi va posar l'altar de cara al poble; per augmentar-ne la capacitat, es va fer un cor amb graons; i es va acabar l'edifici de la rectoria nova, que estava incompleta.
El setembre del 1971 va ser nomenat rector de Cardedeu, al Vallès Oriental, també arran del Montseny. Hi va exercir de rector uns catorze anys. L'obra material més important que hi va fer és el centre de catequesi en uns terrenys de la parròquia. El conjunt d'edificacions es va inaugurar el 1983. Els locals de catequesi eren suficients per a tenir-hi 400 criatures reunides en grups.
L'any 1985 el bisbe va acceptar la renúncia de mossèn Josep Bach com a rector del Roser per causa de la seva malaltia de retina. Aleshores va nomenar mossèn Francesc Galceran nou rector del Roser i en va prendre possessió en una eucaristia concelebrada en la diada de la Mare de Déu de Montserrat. Tanmateix, mossèn Bach encara hi va residir fins al mes de juliol i llavors es va fer el relleu efectiu de rectors.
Del 1985 al 1996, mossèn Francesc ha hagut de fer arranjar el primer pis de la rectoria i fer altres obres a l'església: canviar la il·luminació de la capella del Santíssim i de la nau principal, reparar les teulades del creuer, fer posar uns mosaics artístics sobre la porta principal i la de l'antic baptisteri amb motiu de la celebració dels 75 anys de la comunitat eclesial.
En l'aspecte musical ha creat una coral d'adults. Va adquirir un orgue electrònic de potència mitjana, suficient per a les necessitats del culte. En aquest període s'ha creat al Roser un grup del moviment Vida Creixent per a persones grans i un Centre Parroquial d'Activitats Culturals que dóna vida a iniciatives no litúrgiques de la parròquia com conferències, exposicions, viatges col·lectius per visitar monuments, concerts musicals de diverses especialitats, etcètera.
Amb motiu del 75è aniversari de la creació de la parròquia, l'any 1995 ha estat dens d'actes i celebracions al Roser. El final, de cara al futur, ha estat una assemblea parroquial que ha debatut l'aplicació del Concili Tarraconense a l'àmbit del Roser, amb conclusions aprovades per la comunitat de feligresos i el consell pastoral de la parròquia el juny del 1996.