En el temps actual en què es vol promoure la figura del laic en l'Església, és de justícia fer ressaltar una cosa: que en èpoques no gaire llunyanes ja es feia: una participació molt activa i nombrosa als laics en parròquies i estaments confessionals catòlics. Per aquest motiu, en recopilar vivències en la història del Roser i reviure arrels de la participació laical, cal deixar constància que la tasca pastoral sempre va tenir un estímul, per part del clero de la parròquia, i un suport extraordinari dels seglars o laics. D'homes i dones, nois i noies: amb entrega personal, que treballaven intensament en la tasca que acceptaven amb sentit de responsabilitat.

Però hi ha hagut un fet destacable i majoritari en el moment de relacionar records d'activitats del Roser i les personesque hi intervenien. Tots els qui encara hi són —i en falten molts; no es pot oblidar que s'han celebrat setanta-cinc anys de la parròquia— o els familiars seus han tingut ocasió de comentar i recordar amb il·lusió la feina feta; és un record de què senten la satisfacció del deure acomplert com a feligresos. Però tots aquests han deixat molt clar i taxatiu que no volen que ara els facin mencions honorífiques personals. "Ho fèiem per la parròquia, per la Mare de Déu, pel Roser". O bé: "A mi no m'hi poseu".

Aquesta actitud ha estalviat una tasca que es presentava molt difícil: fer-ne un inventari. A mesura que s'intentava, sorgien dificultats de recordar tots els noms. Gràcies a aquest criteri, que mereix ser respectat totalment, s'evita un greuge comparatiu que s'hauria establert amb oblits importants a tots els graus.

Finalment, a tall d'anècdota: quan a mossèn Salvador Vial se li suggeria alguna idea o activitat i se li preguntava si la posaria en pràctica, deia: "Tant bon punt trobi la persona, perquè no hem de fer foguerades; ha de funcionar". No tardava a trobar-la i el compromís durava. Potser serà el millor elogi que es podrà fer als laics que han actuat al Roser, amb l'esperança que tingui llarga continuïtat.