De les associacions de feligresos que hi ha hagut al Roser, com en qualsevol parròquia o similar, n'hi ha de dedicades especialment a fomentar la devoció i les celebracions litúrgiques. D'altres són creades per difondre la fe o enfortir-la entre els seus membres. Una altra sèrie de grups són orientats especialment a exercir l'amor als més pobres i necessitats. També n'hi ha per transmetre els coneixements evangèlics o els comportaments cristians en cada edat o moment de la vida. D'altres s'orienten a fomentar la dimensió cultural de les persones o de la societat d'aquell indret; finalment, n'hi ha que pretenen ajudar la persona amb activitats esportives o de lleure.

Tanmateix, algunes associacions tenen per objectiu més d'una d'aquestes facetes. Llavors és difícil de classificar-les o agrupar-les en categories o adjectius. Una cosa així trobem en algunes associacions que hi ha hagut al Roser durant els setanta-cinc anys de vida. Però bé valia la pena d'intentar agrupar-les per facilitar-ne la descripció i fer-ne un resum d'historial que contribueixi a dibuixar la història de la comunitat parroquial.

La creació d'una parròquia des del no-res o del quasi res exigeix unes obres per edificar els locals on s'ha de desenvolupar l'activitat parroquial. Una de les primeres preocupacions del fundador del Roser, mossèn Salvador Vial, va ser disposar d'un local provisional, que anomenaven "la capelleta". Al cap de pocs anys ja tenia uns terrenys i començava a edificar l'església definitiva, la rectoria i, més tard, l'escola parroquial.

Per fer tots aquests edificis i recollir els diners per finançar-los, calia un grup de persones que col·laboressin amb el rector. Aquest grup era el que s'anomenava la junta d'obra, que jurídicament calia establir a cada parròquia. Anys més tard, la junta d'obra com a quasi totes les parròquies, es va transformar o es va integrar en la comissió d'economia i en el consell pastoral, sobretot després del Concili Vaticà II. De fet, no es troba cap esment de la Junta d'Obra als fulls del Roser després del 1975. Malgrat que la tasca de la junta d'obra no era de promoure directament la pietat o el culte parroquial, tanmateix la seva missió era bàsica per poder actuar en els terrenys litúrgics i de pregària, així com per facilitar l'aplec dels creients entorn de la Paraula de Déu i dels sagraments.

Les col·lectes a les misses i els donatius espontanis —fets directament en mans del clero de la parròquia o a les caixetes de l'església— van ser les fonts de finançament normal de les obres dels primers anys de la tinència i de la parròquia. El carisma de mossèn Salvador suscitava la generositat dels feligresos engrescats pel seu projecte, segons es dedueix dels escrits d'aquella època.

Les destrosses causades per la guerra van obligar a recomençar moltes obres de l'església i dels locals annexos. a partir del 1939. Els actes de culte i l'administració dels sagraments o l'ensenyança del catecisme s'havia de fer, mentrestant, en locals provisionals fins que ens va tornar a tenir en servei l'església parroquial.

El febrer del 1922, en un escrit publicat al Roser i reproduït en un diari barceloní, el capellà tinent del Roser i una junta de laics feien una crida als feligresos del barri per recollir diners per a la nova església. Els laics que firmaven la crida es poden considerar com la primera junta d'obra oficiosa, ja que l'oficial era la de la parròquia matriu, de Sant Pere de les Puel·les. Els laics signants d'aquell document són: Josep Maria Pañella Casals, Felip Duran Renau, Manuel Pou Perelló, Modest Salort Amorós, Francesc Pradell Pujol i Domingo Mercader Fàbregas. Alguns d'aquests van ser posteriorment membres de la junta d'obra oficial, tal com demostra la crònica de la benedicció de la primera pedra, publicada a El Correo Catalán del 29 de maig del 1923.

Al full parroquial publicat el 9 d'abril del 1939, just quan s'havia acabat la Guerra Civil, s'esmentaven els noms d'alguns feligresos que havien mort en aquella contesa. Entre d'altres s'hi esmenten dos membres de la Junta d'Obra: Josep Xicoy i Bernardí Martorell.

El 3 de juliol del 1939, l'ecònom del Roser, Salvador Vial, envia una instància al bisbe. Li diu que ha mort Josep Xicoy, que era membre de la junta d'obra. Per això li proposa el nom del feligrès Josep Maria Portusach i Biscarrués com a nou membre de la junta. Segons la legislació vigent, els nomenaments de membres de junta d'obra de totes les parròquies era competència del bisbe i es feia a petició del rector. La petició va ser acceptada pel bisbe.

La primera vegada que surt la expressió "Il·lustre Junta d'Obra" del Roser en una publicació pròpia és al primer número de Vida Parroquial —el suplement del full diocesà— del 30 de juliol del 1944. S'hi parla d'alguns membres d'aquesta junta i altres feligresos del Roser que han anat a fer exercicis a Manresa. En aquelles mateixes dates va ser nomenat membre de la J. d'Obra el feligrès Martí Ribalta i Urpí. L'octubre de 1945 quan es va fer l'homenatge a mossèn Salvador pels seus 25 anys com a capellà, un membre de la junta d'obra hi va pronunciar un dels parlaments en nom de tota la junta.

Una de les campanyes que la junta d'obra, amb el rector, va emprendre el març de 1948 va ser la de recollir donatius per construir la capella del Santíssim. Totes les famílies van rebre una carta del rector i una butlleta de subscripció de donatiu. El mes de juny encara es devien 356.000 pessetes del total, sense comptar-hi les obres de fuster, ni els llums, micròfons o altaveus.

El 1954 es van encarregar les obres de la façana, el pòrtic i la reixa de ferro davant de la porta principal. El 1956 els esforços de la junta d'obra van ser per a la construcció del Centre Parroquial. El 1957, per remodelar la rectoria i per fer un bar i un saló d'actes al mateix Centre Parroquial. Per ajudar a pagar les obres del Centre, es van destinar els beneficis de venda d'apuntacions de loteria de Nadal. Les obres de la segona fase del Centre es van inaugurar el 9 d'abril de 1961.

El 1964 comencen les obres per engrandir l'església del Roser amb un creuer i un presbiteri amb àbsida. El 1966 s'informava que el pressupost per a la il·luminació de l'església era de 12.500 pessetes. I per als deu finestrals, 150.000. També es treballava en l'obra de la nova sagristia i locals annexos. El 1967 s'emprenen les obres de lavabos, sagristia i porta principal. Es modifica la capella del Santíssim posant l'altar de cara al poble segons les noves normes litúrgiques. En 1968 s'acaba l'enrajolat de la sagristia. L'estiu d'aquell any es fa caure la paret que separava la nau antiga del creuer que s'hi afegeix. El juny de 1969 es comença l'última fase de les obres d'ampliació.

El dia de la festa del Roser, 5 d'octubre d'aquell any, el bisbe auxiliar Josep Maria Guix beneeix l'altar nou i les obres acabades. El 1970 es fa el cancell de la porta principal i l'any següent s'instal·la una calefacció amb aire escalfat per gas natural; s'inaugura desprès de Cap d'Any . El 1974 es col·loca a l'àbsida del presbiteri la imatge de la Mare de Déu del Roser amb un mosaic dissenyat per Pau Macià i realitzat pel mosaista Armand Oliver. L'any següent es posa el sòcol de fusta sota el mural del presbiteri i el baldaquí amb llums sobre l'altar major. El mateix any es reformen els despatxos de la planta baixa de la rectoria i la sala d'actes. Tot aquest conjunt d'obres són inaugurades pel cardenal Narcís Jubany el 21 de desembre de 1975.

Altres obres posteriors, fetes durant els anys 1975-1995, s'esmenten en altres capítols d'aquesta obra. No es troba enlloc que la junta d'obra hi intervingués. Per això cal suposar que ja s'havia dissolt i era substituïda pel consell pastoral i comissions de litúrgia o d'economia. L'esment de moltes d'aquestes obres es troba en el capítol VI amb notes breus per ordre cronològic.

Un consell parroquial existia al Roser els primers anys després de la guerra civil; es va organitzar com a complement de la Junta d'obra.

Després del Concili Vaticà II, que va estructurar i impulsar la pastoral de conjunt de les parròquies, el consell parroquial del Roser es va revitalitzar amb la nova denominació. Així es van anar introduint les noves línies del Concili. Aquest esperit d'actualització ha estat impulsat pel Concili Provincial Tarraconense. I per l'assemblea parroquial del 1996 que, arran del 75è aniversari de la fundació de la parròquia, redactà unes conclusions de normativa pastoral per al Roser.

Entre les associacions de pietat més antigues del Roser es troben la congregació del Sant Crist i l'Obra de Perseverança dels que havien practicat exercicis espirituals. La congregació del Sant Crist va ser la primera associació masculina que es va crear al Roser. Ho recordava a Vida Parroquial el qui n'era president el 1945.

En un full de gener del 1930 ja es parla d'actes de pietat mensual reglamentaris per als perseverants i els congregants, a més del Via Crucis amb el cos de portants del santcrist. Igualment es feia el Via Crucis dimecres, divendres de Quaresma; i els diumenges del mateix temps litúrgic, en què sortia la processó pels carrers amb els santcrist gros, obra del escultor Llimona. El cos de portants del santcrist era una part de la congregació, ja que només en podien ser els homes amb prou força física per dur la imatge alçada.

Durant la Guerra Civil fou cremada la imatge gran del Sant Crist. Acabada la guerra, se n'encarregà una altra a l'escultor Llimona, pràcticament igual a l'anterior, que s'havia beneït el dia 18 de juliol del 1936, vigília de la insurrecció militar. La mida i la posició del Crist mort, en aquesta imatge és pràcticament igual a la del monestir de Montserrat.

La congregació va tenir una coral pròpia que cantava en diversos actes de la parròquia. Els congregants també organitzaven cada any una excursió, amb els santcrist i tot, per fer el Via Crucis en algun poble de Catalunya, a Montserrat o a d'altres indrets. També tenien una actuació especial en avinenteses extraordinàries com la predicació de la Santa Missió de penitència o de l'any Sant de la Redempció.

Segons les dades recollides, la congregació del Sant Crist va continuar actuant amb molta participació de congregants després del 1939, amb actes similars als esmentats. El 3 de maig del 1944 el tresorer de la congregació es va proposar que els confrares regalessin un tern litúrgic de color morat per a les misses de Quaresma i Setmana Santa. En el drap humeral del tern hi van fer brodar l'ensenya de la congregació. El quart diumenge de Quaresma se celebrava cada any la festa principal de la congregació del Sant Crist, amb missa de comunió general i ofici solemne.

El cos de portants del santcrist va tenir una branca infantil que s'anomenava d'aspirants. En comptes d'una imatge del Crucificat, els aspirants portaven al Via Crucis la creu dels improperis, una creu de 2'5 metres d'alçada per 1'5 de travesser que duia enganxats objectes referents a la passió de Jesús. Per portar aquesta creu, els aspirants de portant havien de fer assaig durant la Quaresma almenys deu vegades.

La junta directiva de la congregació del Sant Crist va acordar el maig del 1946 d'incrementar les seves activitats malgrat que la seva economia anava una mica coixa, Per això va obrir una subscripció entre els congregants i els altres feligresos per posar un dosser als santcrist gros i uns gerros de metall on es puguin col·locar les flors. També es demanava un objecte de plata per fondre a fi de reproduir l'ensenya de la congregació i posar-la al davant de la creu del Roser.

L'abril del 1948 es va inaugurar la il·luminació artística del Via Crucis de l'església gràcies a les aportacions dels congregants. Una nova junta va ser nomenada al març de 1974. Fins a l'any 1983 es van publicar noticies de la congregació. Més tard, els congregants supervivents es van dissoldre.

Una altra associació de caràcter piadós des dels primers temps de la tinència ha estat l'Apostolat de l'Oració. Segons deia Vida Parroquial el 1944, el Roser tenia un centre de l'Apostolat de l'Oració des del 1921. Els membres d'aquesta associació es comprometien a resar cada dia una pregària per les intencions del Sant Pare i per les missions catòliques en terres llunyanes. Per altra banda, l'associació fomentava la devoció al Cor de Jesús i l'adoració de l'eucaristia en diferents actes durant l'any.

El grup de l'Apostolat estava subdividit en grupets que tenien un zelador, encarregat de fer-los arribar el text de les pregàries i de les intencions del Papa per a cada mes. Al Roser, els membres de l'Apostolat de l'Oració també estaven invitats a participar en misses de comunió general un cop al mes, com les altres associacions parroquials. Es podia ser d'aquest Apostolat sense distinció de sexe.

La primera menció de l'Apostolat de l'Oració en les publicacions de la parròquia que hem pogut consultar és del diumenge 3 de març de 1935. S'hi diu que els associats faran torns de vetlla amb pregàries de desgreuge al Santíssim durant els tres dies del Carnaval. El mateix dia s'anuncia que la missa de les 8 del diumenge següent serà reglamentària i en sufragi d'un membre difunt de l'associació del Roser.

El 29 de juny del 1936, la parròquia del Roser acabava de ser erigida canònicament i litúrgicament. Aquells dies, l'Apostolat de l'Oració hi celebrava tres jornades de pregària al Sagrat Cor. El gran nombre d'associats que havia tingut aquesta entitat de foment de la pregària ha anat minvant els anys després del Concili Vaticà II. Alguns han mort, d'altres s'han traslladat de domicili o simplement se n'han donat de baixa.

L'any 1995 quedaven vint-i-vuit persones del Roser que continuaven afiliats a l'Apostolat de l'Oració i contribuint econòmicament a les despeses del grup. Tanmateix, la major part d'aquesta trentena de feligresos era gent que passava dels seixanta anys.

L'associació de les Filles de Maria va ser una de les primeres entitats femenines que es van formar al Roser. Estava destinada a noies o dones solteres que tenien per patrona i model Maria Immaculada. Entre els actes que organitzaven i en què participaven hi havia la missa de 7 del matí tots els dies del mes de maig i el Mes de Maria després del rosari del vespre. Un diumenge de cada mes es convocava l'assistència de filles de Maria a una missa de comunió general.

Per a l'admissió de noves associades, nenes petites, es feia una celebració el mes de maig en què el capellà els imposava una medalla de la Puríssima penjada d'un llacet de color blau cel. En passar els anys, quan les nenes es feien noies, el llacet es canviava per una cinta per dur la medalla penjada al coll. Gràcies a les filles de Maria es mantenia el culte i l'esplendor de l'altar de la Puríssima.

El mes de maig, amb pregàries especials dedicades a la Mare de Déu, va ser un dels plats forts de l'associació de filles de Maria. L'any 1957 es va canviar l'horari d'aquestes pregàries i es va publicar a "Senda" que el canvi —a les 8.15— havia estat un èxit perquè l'església s'omplia. També va tenir més participació el rosari de l'aurora que els diumenges de maig es resava en processó pels carrers després que se'n va canviar l'itinerari. L'últim diumenge de maig i el dia de la Puríssima, s'imposava la medalla de filles de Maria a les noves; a les nenes que ja havien fet la primera comunió, se'ls canviava el llacet blau per la cinta amb la medalla. L'últim esment de les filles de Maria que hem trobat en el Full Dominical del Roser és del 1969, on s'informa que han donat 7.000 pessetes per a les obres.

L'existència d'una Delegació de Perseverança al Roser es constata per primer cop el mes de gener del 1930 al full parroquial. Era el grup format com a conseqüència d'haver practicat exercicis espirituals uns quants feligresos de la parròquia. En aquells anys, a Barcelona i altres jocs de Catalunya, el pare Vallet havia fet una gran campanya de popularització dels exercicis de Sant Ignasi.

El manteniment dels resultats espirituals dels exercicis, en persones i grups, es feia per mitjà del que s'anomenava l'Obra d'Exercicis o Lliga de Perseverança. Posteriorment s'anomenà Obra d'Exercicis Parroquials. L'any 1934 la quarta plana de Hoja Dominical del Roser informava que a finals de gener hi hauria un recés espiritual reglamentari per als perseverants; ho recomanava especialment als "Caballeros y Señoras Protectoras de Santos Ejercicios". Mossèn Canadell hi havia de parlar sobre la institució del sacerdoci.

Desprès de la Guerra Civil l'OEP va agafar embranzida i es van fer moltes tandes d'exercicis. Al Roser, la primera tanda —amb 29 homes de la parròquia— va ser l'agost del 1944. Es va acabar amb una arribada solemne a la Cova de Manresa. Es va acabar amb una tornada apoteòsica i una gran rebuda a la parròquia, amb missa solemne. En aquest acte final es va beneir la bandera de l'OEP del Roser.

A més de les tandes en cases d'exercicis i les que es feien en règim obert a l'església del Roser durant la quaresma, l'OEP participava cada any en un acte multitudinari que els perseverants de tot el bisbat celebraven com a recés extraordinari en un palau del firal de Montjuïc. L'any 1950, al XI recés extraordinari celebrat al Palau Nacional de Montjuïc, un feligrès del Roser hi va fer un dels parlaments.

Molts membres de l'OEP del Roser eren alhora membres de la congregació del Sant Crist o de l'Acció Catòlica. L'any 1952 hi havia cent cinquanta feligresos del Roser inscrits a l'OEP. En aquells anys també s'organitzaven tandes dedicades a joves que se n'anaven a fer el servei militar. A més de donar-los unes orientacions per adaptar-se a la vida de la caserna, s'intentava d'unir-los perquè l'ambient castrense no els malmetés la fe ni la moral. L'últim esment de l'Obra d'Exercicis al Roser es troba en una nota de l'any 1966 al Full Dominical: s'hi anuncia el XXVII recés extraordinari al Palau Nacional de Montjuïc.

Malgrat que la Mare de Déu del Roser era la patrona de la tinència, fins al 1935 no s'hi havia pogut constituir una confraria d'aquesta advocació mariana. La notícia de la llum verda per a la congregació del Roser és publica a la Hoja Dominical del dia 22 de setembre. Diu literalment que es tracta "d'una confraria tan indulgenciada" i que es per honorar la "patrona de la parròquia" S'espera que "seran molts els feligresos que hi voldran pertànyer".

L'erecció canònica de la confraria es va fer el 6 d'octubre desprès de l'exposició del Santíssim amb rosari glossat i sermó d'un frare dominic. Immediatament va començar l'admissió solemne dels confrares, que desprès van fer una processó en honor de la Mare de Déu. Anteriorment, al Roser només hi havia dues confraries marianes: la de la Mare de Déu del Carme i la de la Mare de Déu de Montserrat.

A més de participar activament en els actes de culte de la patrona de la parròquia, els confrares del Roser tenien altres actuacions. Per exemple, organitzar romiatges a santuaris marians i organitzar rodes de rosari en família i rosaris de l'aurora juntament amb altres associacions parroquials. Hi ha molt poques notícies de la confraria en publicacions de la parròquia després dels anys cinquanta.

La catalanitat de la devoció a la Mare de Déu s'havia centrat a finals del segle passat i les primeres dècades d'aquest segle en l'afectivitat cap a la imatge de la Moreneta. No és estrany, doncs, que a la nova parròquia es formés un grup de persones que en promoguessin el culte i organitzessin romeries a Montserrat des dels anys de la tinència parroquial.

La devoció a la Verge Bruna es va anar consolidant entre la comunitat autòctona del Roser fins a promoure la construcció d'una capella amb una reproducció de la marededéu de Montserrat en un lateral de l'església nova. Capella i imatge es van beneir el dia 30 d'abril del 1933, segon diumenge després de Pasqua.

La benedicció solemne de la capella i la imatge va anar seguida d'un ofici solemne amb sermó de mossèn Francesc Alert i cant del Virolai. A la tarda, altres actes de culte a l'altar de Montserrat, amb sermó del franciscà Valentí Pons, visita espiritual a la Mare de Déu i Virolai.

Dos mesos i mig més tard, el 16 de juliol, el full dominical del Roser ja esmenta que a la parròquia hi ha una filial de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat. Tanmateix, el foc del juliol de tres anys després que va cremar l'església parroquial no va respectar tampoc la de la capella de la Moreneta.

Acabada la Guerra Civil, així que es reprèn l'activitat parroquial, la confraria de Montserrat torna a organitzar-se amb més empenta. Alguns feligresos i feligreses de la parròquia preferien, però, ser de la confraria de la Mare de Déu del Carme o de la del Roser.

Les montserratines feien cada dissabte la Visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat. La confraria de Montserrat, a més dels actes de culte anuals el mes d'abril en la capella lateral, que es va refer després de la guerra, va tenir cura d'organitzar uns certàmens literaris d'àmbit parroquial, per a poesies en català. El primer es va celebrar el 1943. Les composicions premiades se solien publicar a la revista mensual "Senda". El repartiment de premis era una avinentesa per potenciar el català en temps de restriccions. L'últim certamen literari del Roser organitzat per la confraria de Montserrat, que consti a les publicacions parroquials, va ser el de l'any 1959.

El primer nom de president de la confraria de Montserrat que consta a les publicacions parroquials és el de Jeroni Picant. A "Senda" de juliol i agost del 1957 es notifica que havia mort d'accident. El març següent s'hi informa del nou president, Alfred Viñas, nomenat pel rector del Roser. En aquells anys la confraria també organitzava algunes excursions a santuaris marians de Catalunya, a part de la romeria a Montserrat.

Entre les romeries a Montserrat que s'organitzaven al Roser, cal destacar les més solemnes fetes en ocasió dels 25, 50 i 75 anys de la fundació de la parròquia. S'hi van fer ofrenes especials a la missa conventual, amb parlaments explicatius del motiu de la visita col·lectiva. També va ser solemne la de l'any 1987, uns mesos després del gran incendi de Montserrat, en què es va ofrenar un plançó de roure com a signe del desig de reforestació. I a la del 1992, una majòlica de la Mare de Déu del Roser per col·locar al camí dels Degotalls en ocasió dels 400 anys de la basílica montserratina. Des del 1975 ençà, les romeries del Roser a Montserrat han estat organitzades per la FCC.

Una de les associacions que era obligació d'establir a totes les parròquies segons els cànons del 1918 era la congregació del Santíssim Sagrament. Al Roser no podia ser altrament. Segons una informació publicada a "Senda" el 1958, va ser mossèn Vial qui va fundar l'any 1941 la confraria de l'Adoració Reial, Perpètua i Universal del Santíssim Sagrament.

La confraria eucarística va agafar molta volada en els mesos de regència de mossèn Josep Antoni de Peray. El nombre de congregants va passar del centenar en aquells moments. En ocasió del XVIII aniversari de la confraria, el 21 de juliol del 1959 es va beneir la bandera pagada amb aportacions dels confrares.

Entre les activitats de la confraria hi havia l'adoració nocturna i la diürna. La nocturna estava reservada als homes que volien passar, per torns de nit, una hora pregant davant el Santíssim una vegada al mes. De matinada s'acabava amb una missa de comunió de tots els adoradors. També eren els encarregats de vetllar el monument amb la reserva del Santíssim la nit de Dijous a Divendres Sants i a la vetlla de mitjanit que es feia els anys cinquanta i seixanta per Cap d'Any. Cada any l'associació també feia una vetlla al temple "expiatori" del Tibidabo. Una nota divertida de "Senda" de setembre del 1957 informava que l'adoració nocturna d'aquell mes s'havia fet amb acompanyament de rugits de lleons. La raó era que al costat de la parròquia s'havia instal·lat un circ i les feres cridaven de tant en tant.

L'adoració diürna era de torns de pregària a la capella del Santíssim, de dia, a les hores en què l'església estava oberta. Els adoradors diürns també participaven en els torns de pregàries els dies que a l'església del Roser s'esqueien les Quaranta Hores de pregària davant el Santíssim exposat en una custòdia.

Altres activitats dels confrares del Santíssim van ser arran del XXXV Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona, l'any 1952. Per les festes nadalenques, les confrares solien fer cistelletes de roba per a criatures de famílies pobres.

Una altra associació o grup de la parròquia dedicat a fomentar la devoció a l'eucaristia va ser la de dones anomenades Maries del Sagrari-Calvari de Jesús Abandonat. Era una associació importada d'altres diòcesis i parròquies de l'Estat espanyol. Les associades tenien el propòsit de fer pregària davant els sagraris de les esglésies i barris més poc freqüentats pels feligresos. Així feien una mena de contrapès o compensació per l'abandonament que Jesús sacramentat hi patia com en un Calvari actual. Les adoradores d'aquests sagraris es consideraven com unes continuadores del que havien fet les tres Maries de l'evangeli davant la creu de Jesús.

També es preocupaven de proporcionar objectes litúrgics i ornaments sagrats per al culte de les parròquies que n'estiguessin més mancades. D'aquesta organització per confeccionar o comprar ornaments i roba d'altar i regalar-ho a la parròquia pròpia o a les més pobres, se'n deia Rober Eucarístic.

El primer esment de les Maries del Roser es troba l'any 1949 a les pàgines de "Senda", però això no vol dir que no existissin abans. S'hi lloa l'esforç que han fet anant de casa en casa demanant flors per a la processó que s'havia de fer per inaugurar la capella del Santíssim.

L'any 1957, un grup de Maries van anar a Montcada Bifurcació i Santa Engràcia de Verdum a pregar davant el sagrari respectiu. En altres ocasions van confeccionar roba litúrgica per a parròquies pobres a on anaven a resar. Després del 1961, no he trobat cap més esment de les Maries del Roser.

Per altra banda, al Roser hi havia una grup que promovia la pregària pels sacerdots i les vocacions de capellà. Ho feien el primer dijous de cada mes i en diades com el Dijous Sant o el Corpus. Es va fundar el 21 de juny del 1942 amb beneplàcit de mossèn Vial. A més, es va beneir la bandera de la nova associació eucarística.

D'aleshores en endavant, cada primer dijous hi havia al Roser una missa i altres actes de devoció eucarística per demanar més vocacions sacerdotals. L'any 1961 l'associació dels Dijous Eucarístics es va plantejar nous objectius davant els canvis pastorals i ja no se'n va parlar més a les publicacions parroquials.

La confraria de la Mare de Déu del Carme existia al Roser des d'abans de la guerra. Ho demostra el fet que el 1939 s'esmenti com una de les que s'ha reestructurat i revitalitzat després dels anys d'inactivitat eclesiàstica. El 1941 s'anuncia la benedicció d'una imatge de la Mare de Déu del Carme per al Roser. El mateix any, tres mesos abans, s'havia beneït una altra imatge mariana: la de Montserrat, obtinguda per subscripció popular.

Les activitats de la confraria del Carme es concentraven en la novena a la Mare de Déu cada mes de juliol. Algun any s'havia fet amb sermons d'un predicador vingut de fora de la parròquia. En aquesta confraria s'aplegaven principalment feligresos d'ascendència ibèrica no catalana, que no tenien tanta devoció a l'advocació mariana montserratina. El juny del 1966, després de tres reunions extraordinàries, les confrares del Carme que quedaven van acordar dissoldre la confraria.

La de la Mare de Déu dels Dolors va existir al Roser, de forma incipient, abans de la Guerra Civil. Acabada la contesa, va prendre embranzida i va estar molt identificada amb els actes de la Confraria del Sant Crist. Hi ha poques referències escrites sobre les seves activitats; però, segons testimonis, no solament participava en els actes de la diada anual de la parròquia, sinó amb tots els altres com la resta d'assosciacions.