El centre parroquial del Roser va ser un dels objectius primers i principals del Roser. Mossèn Salvador Vial, el fundador, hi veia un dels puntals de la nova comunitat, semblant als del culte, la caritat i l'escolar i educatiu. Mentre la tinència va ser a la capelleta del carrer de Casp/Sardenya, el local servia per al culte, l'esplai i l'ensenyament. Després, els locals que es van anar edificant a la carretera o carrer de Ribes també compartien activitats docents i recreatives.

Igual com el col·legi parroquial, el Centre s'havia començat el novembre del 1935, però només tenia quatre parets i poca cosa més quan es va engegar la guerra. N'era l'arquitecte el senyor Martorell; el contractista es deia Amargós. Acabada la guerra, la parròquia va haver de pagar els deutes que havien quedat amb el contractista i continuar l'obra.

Segons dades d'un escrit enviat pel rector del Roser al bisbat demanant autorització per emprendre un préstec hipotecari, el local per al col·legi i centre parroquial estava situat al número 69 bis de la carretera de Ribes, entre els carrers de Lepant i Padilla. El projecte complet preveia l'edificació de 41.500 pams quadrats, en planta baixa i tres pisos. A la planta baixa hi havia vestíbul, saló recreatiu, secretaria general, secretaria d'Acció Catòlica, sala d'aspirants, despatx parroquial i escales d'accés al col·legi. Tot això ocupava una superfície de 711 metres quadrats i restava tot el pati d'esbarjo amb pista poliesportiva de ciment.

A les plantes segona i tercera hi havia aules i altres dependències escolars, amb un total de 1.422 metres quadrats edificats. La tercera planta era per a la sala d'actes parroquial, amb vestíbul, escenari i vestidors, que feien 711 metres quadrats, com la planta baixa edificada. Però el sostre estava a doble altura que als pisos de sota perquè hi pogués haver el pati de butaques amb desnivell suficient. A més, sobre l'escenari hi havia una cinquena planta per a la maquinària escènica, decorats i llums de la tramoia que afegien 127,5 metres quadrats .

Tot aquest complex parroquial es valorava l'any 1964 en setze milions de pessetes. comptant-hi els mobles que hi faltaven i una part de l'obra que s'havia d'acabar. Se n'hi havien invertit uns 15,3 milions de pessetes i en faltaven unes 655.000 a més dels deutes pendents. Per tot això la parròquia volia demanar un crèdit de dos milions a la Caixa de Pensions. Es confiava d'amortitzar tot el deute i el crèdit amb els beneficis que produïa l'assistència als actes recreatius. La resposta de la comissió d'economia i del bisbat va ser que, si hi havia tants ingressos, més valia administrar-los bé i no demanar el crèdit. I així sobrarien diners per fer les obres que faltaven.

Els feligresos membres de les quatre branques d'Acció Catòlica van ser els qui més activitats feien al Centre Parroquial. A part de reunions de cercle d'estudi i assemblees o conferències de formació, hi feien activitats esportives i recreatives. El teatre i el cinema eren alhora font d'ingressos per al manteniment de les instal·lacions i pagament de deutes. Tot això va créixer quan es va emprendre l'acabament del saló d'actes al quart pis, amb pati de butaques sobre un terra en rampa descendent cap a l'escenari.

En canvi, el pati destinat a la pràctica del bàsquet i altres esports, que també serveix per a l'esbarjo dels alumnes del col·legi, es va tornar més petit quan s'amplià l'església amb creuer, presbiteri i sagristia nova. Les obres de la sala d'actes es van començar el 1961. El mes d'octubre del 1963 es va inaugurar el bar del Centre.

A mitjan agost del 1965, en romeria organitzada pel Centre, més de mig centenar de feligresos del Roser van anar a Roma. Divuit dels romeus van ser rebuts pel Papa a Castel Gandolfo. Aquell mateix any es notificava que els deutes del Centre feien un total de 850.000 pessetes.

Amb la representació de l'obra teatral La ferida lluminosa, el novembre del 1967 es va estrenar la nova il·luminació de l'escenari. El bar del Centre, que havia estat uns mesos tancat per reformes, es va tornar a obrir el febrer del 1968 com a sala d'estar. A la sala d'actes funcionava en aquell temps l'anomenat Fòrum Roser, amb pel·lícules, diapositives o representacions teatrals seguides de col·loqui.

Va ser en aquesta època quan es va crear el club de jubilats, al Centre, per a gent gran del barri. L'Apostolat de la Caritat tenia a càrrec seu el manteniment d'aquest servei benèfic. Es va fer una campanya per recollir jocs de cartes, dòmino, escacs i altres jocs de taula per als avis del club. Per les festes del Roser, cada any es feia un aperitiu gratuït per als membres del club com a homenatge a la vellesa. El primer va ser el 24 d'octubre del 1971.

La reforma de la sala d'actes i del bar es va inaugurar el juny del 1974. Havia costat quasi mig milió i es demanaven ajudes econòmiques i altes de socis. Aquells estius, el Centre no va tancar per vacances perquè els avis del club no perdessin el lloc de reunió.

El 1976 el Centre tenia vuit-cents socis, però arrossegava un dèficit d'un milió. A més, va haver el robatori de la caixa del bar amb 70.000 pessetes. Els anys 1981-1984 s'hi van representar els Pastorets en les diades nadalenques. També hi funcionava un grup d'esplai per als menuts. La creació d'un club de jubilats dependent de l'administració pública, en uns locals del carrer d'Ali-Bei tocant a Lepant van anar restant assistents al club de jubilats.

El fundador del Roser, mossèn Salvador, va emprendre una iniciativa simpàtica per captar la mainada de bon principi: buscar un camp d'esports per fer-los jugar a futbol. De primer va ser cap a l'actual plaça de les Glòries Catalanes, entre bardisses i ermots. Més endavant va trobar un altre terreny: entre la Gran Via, el carrer de Lepant i la carretera de Ribes.

Aquest terreny havia estat un femer a prop del rec Comtal. En els anys vint va servir d'abocador de la terra que es treia de les obres de les línies ferroviàries o del metro, el mateix solar on posteriorment s'edificà l'església definitiva i el col·legi parroquial. Però tenia bastant de pendent i la pilota tendia a anar cap avall.

Quan l'església nova va tenir les parets fetes i el col·legi es començava a bastir, el pati del mig va quedar aplanat i servia per a diversos esports. El que més èxits va portar ha estat el bàsquet, amb partits de competició de categories modestes. El futbol, en canvi, es va anar polaritzant a l'entorn del club Fortpienc, tal com s'explica al capítol I.

Els primers equips de bàsquet que jugaven al pati de la parròquia eren dels joves d'Acció Catòlica dels anys quaranta i cinquanta. N'hi ha moltes dades a les pàgines de Vida Parroquial i de "Senda". Per exemple, el juliol del 1949 s'hi informava que el segon equip havia quedat campió de Catalunya en la seva categoria.

El febrer del 1950 es va disputar contra l'Horta un trofeu per celebrar el desè aniversari del centre d'Acció Catòlica del Roser. Va ser un partit molt accidentat, amb suspensions de jugadors fins a final de temporada i multa a l'equip del JACE Roser per conducta antiesportiva. En canvi, un partit de lliga contra l'Hospitalet va ser d'esportivitat impecable. A final d'aquella temporada, l'equip del Roser va quedar a l'últim lloc de la classificació i va baixar a segona B. Això va provocar una desbandada dels jugadors. Els redactors de "Senda" ho comentaven dient que l'única esperança per refer-lo era en l'equip dels aspirants i el dels infantils.

A la temporada següent, el primer equip del Roser va quedar a l'onzè lloc de la classificació de segona B. El setembre del 1952 es va dissoldre l'equip del JACE Roser per un conflicte federatiu, però el dels aspirants va continuar endavant. Havent plegat de la Federació Catalana de Bàsquet, els grans es van afiliar a l'Obra Atlètico-Recreativa, un organisme dependent del bisbat. Hi van fer molt bon paper, pel que fa a resultats esportius. En començar la lliga 1953-54, el Roser havia pujat de categoria. Els juvenils tenien una ratxa de victòries i els infantils anaven a mitges.

L'abril del 1954 es van formar dos equips femenins al Roser que volien emular les victòries dels xicots. Els xicots anaven acaparant victòries. La junta del Centre els va felicitar el gener del 1956 perquè havien quedat campions diocesans i de grup. Un dels jugadors més carismàtics del Roser va ser objecte d'homenatge el març del 1958, quan es va retirar, amb un partit i lliurament d'una placa. Aquell any l'equip va quedar segon a la lliga i va recuperar la categoria regional de la Federació Catalana, on havia estat vuit anys seguits.

Altres esports que van tenir molts requesta entre els joves d'Acció Catòlica van ser el tennis de taula o ping-pong i els escacs. El tennis de taula era dels esports més fàcils de practicar amb poc espai: n'hi havia prou amb una sala on cabés la taula i els jugadors. Gairebé tots els centres parroquials en tenien i es formaven equips i competicions de diferents categories en aquells anys quaranta i cinquanta.

Pel que fa als escacs, les possibilitats de jugar-hi encara eren més grans tenint en compte que només cal una tauleta i un tauler amb les peces. L'any 1950 els joves del Roser van participar en un torneig diocesà. Van quedar subcampions de tercera categoria. L'any 1952, l'equip del Roser va ser campió de segona categoria al campionat diocesà. A partir de la dècada dels seixanta, els esports que s'han practicat al Roser no eren d'equips de l'Acció Catòlica ni de grups parroquials. Almenys, pel que fa a participació en competicions regulars.

Fer excursions o sortides del Roser per visitar altres indrets o paratges ha estat una altra constant en la petita història del Roser. Hi ha hagut de tot: des de visites a centres assistencials o parròquies llunyanes per fer-hi obres de caritat i pietat fins a acampades i escalades per les muntanyes. Entremig dels dos extrems, el turisme més o menys cultural i col·lectiu amb autocar cap a diversos punts de Catalunya i de fora.

Per ressenyar totes les excursions fetes des del Roser caldria molt d'espai i no s'acabaria mai. Cada grup o associació podria fer-ne una llista llarga. Per exemple, els de la congregació del Sant Crist que anaven a visitar pobles amb santcrist i tot per fer-hi Via Crucis pels carrers després d'oir-hi missa. I els joves que han anat en grup a Terra Santa, Taizé, Roma o Compostel·la en diverses èpoques de la parròquia. I les múltiples romeries a Montserrat en tren especial o en autocar, que no tenen fi ni compte. L'any 1995 l'accident del cremallera colpí de mort una feligresa del Roser, presidenta de les joves d'AC. O les excursions dels avis del club en les diades d'homenatge a la vellesa. I les tandes de colònies de vacances per a infants.

Entre les excursions amb rutes a peu més antigues de les ressenyades a les publicacions parroquials, n'hi ha de l'any 1949 a la Serra del Cadí o al Ripollès. També caldria recordar que els minyons de muntanya del Roser tenien cada mes una o dues sortides per fer al bosc o a l'aire lliure, en campaments, les activitats pròpies del seu mètode educatiu.

Però en els últims vint anys han abundat unes sortides en autocars gairebé cada mes, excepte a l'estiu. A part de les excursions parroquials, també se'n feien de conjuntes amb les altres dues parròquies de l'arxiprestat. Generalment eren sortides d'un sol dia, del matí al vespre, amb celebració eucarística en una església o sense. Les excursions parroquials eren majoritàriament de gent gran, però en algunes ocasions s'hi afegien grupets de joves que animaven el viatge amb cants i gatzara.

Des dels anys quaranta fins a la inauguració de la nova sala, les representacions teatrals dels grups del Roser es feien a l'espai del "passadís" de la planta baixa del col·legi. En aquesta època, decorats i vestuari eren confeccionats pels actors mateixos. Anualment s'acostumava a representar una obra clàssica de categoria, que requeria bons decorats, vestuari d'època i molts actors. Per a la representació es llogava la sala Studium, de l'Estudi Masriera, al carrer Bailèn entre els de Consell de Cent i Diputació.

Des de l'any 1949, la secció de teatre del Centre, estava afiliada a FESTA, una organització de teatre catòlic que facilitava obres i altres avantatges d'organització. Organitzava concursos arreu de Catalunya, i gent del Roser hi havia participat tant amb representacions a altres centres de Barcelona com en poblacions foranes. Hi van arribar a aconseguint premi, gairebé sempre entre els tres primers.

Cal destacar dues actuacions excepcionals que es feren en el pati parroquial. La primera l'any 1949 amb motiu de la inauguració de la Capella del Santíssim representant l'auto sagramental "El Gran Teatro del Mundo" de Calderón de la Barca, amb assistència de dos-mil espectadors; aleshores l'església encara no estava ampliada. La qualitat d'aquesta representació va ser motiu perquè l'any següent fossin escollits uns membres de l'elenc del Roser —un d'ells com a personatge central— per representar a Terrassa en les festes del Mil·lenari "Asesinato en la catedral".

La segona actuació destacada fou la representació, també al pati del Roser, de l'auto de José de Valdivieso "El hospital de los locos". Aquell dia l'assistència d'espectadors va arribar fins a tres-mil.)

Entre les obres que s'havien representat els primers anys, es troben títols com Nosotros los pobres, Conquistadora, El gran teatro del mundo, Hacia la vida, Un fill postís, El alcalde de Zalamea, La mala ley, Asesinato en la catedral (representada a Terrassa, com s'ha dit), La casa de la Troya, Matternich i El zapatero y el rey.

L'any 1954 es van començar a assajar i a representar obres amb un elenc femení. Una de les primeres obres va ser El club de las solteras. El 1956 van representar Mis queridas ladronas. El juny del 1958, al pati, l'acte sacramental de Calderon de la Barca La vida es sueño. A l'escenari del teatre provisional no s'hi cabia i ja es preparava la reforma i ampliació per a la nova sala d'actes.

El 9 d'abril del 1961 es va estrenar la nova sala d'actes del Centre Parroquial amb l'obra Tres angelets a la cuina. Unes setmanes més tard s'hi va representar Madre alegría, Els savis de Vilatrista, El gran egoista i En las manos del hijo. I la sèrie va anar seguint els anys següents.

A la dècada dels setanta, les representacions teatrals es van fer més escadusseres: un parell o tres cada any. També hi va haver una obra amb col·laboració d'un grup de ballet del col·legi parroquial. A finals dels anys vuitanta es va formar al Roser un grup teatral d'aficionats compost per gent gran de la parròquia i algun de més jovenet. Es van autoanomenar Els Parroquians, i representaven sainets d'un sol acte o altres obres menors en domicilis particulars per a un públic de familiars i amics.

Més endavant aquest grup ha fet representacions a la saleta d'actes de Sant Oleguer amb un públic molt més nombrós. El 1992, dintre la sèrie d'actes de les festes del Roser, Els Parroquians van representar a Sant Oleguer l'obra Una història tendra, escrita, dirigida i interpretada pel capdavanter mateix del grup.