He de dir-vos dues paraules molt breus, però molt cordials. Les primeres són per felicitar ben de cor totes aquelles persones que amb tanta il·lusió i amb tant d'esforç han fet possible, al llarg de setanta-cinc anys (que s'acosta a un segle) la realitat de la parròquia del Roser. Naturalment, no ens acompanyen els qui ho van crear i que ho van fundar. Però ens acompanyen en el record, que és una manera, també, de fer presents les persones.

Les persones que han començat una obra no moren mai mentre aquella obra continua. Només moren les persones que no han fet res i que la gent ha oblidat. Aquests, sí. Els altres viuen en el record i, sempre que nosaltres en parlem, els evoquem perquè estiguin aquí amb nosaltres. Per tant, en recordar aquests setanta-cinc anys de la parròquia del Roser, en primer lloc hem de recordar aquestes persones agraint el que van fer amb el seu esforç, però sobretot amb la seva il·lusió. L'esforç sol no és prou per fer les coses; la il·lusió sola, tampoc.

Les coses es fan amb la il·lusió de fer-les i l'esforç del dia a dia. Perquè el nostre país, la nostra parròquia, el nostre barri s'han fet amb moltes dificultats, amb moltes; i potser és per això que ho estimem tant.

Una vegada el president Tarradellas em va dir a Saint-Martin-le-Beau, on l'havia anat a veure: "Ainaud, ja sabeu quin és el símbol de Catalunya?" Jo era molt jove i li vaig respondre: "Les quatre barres". I em va dir: "Fugiu, home!, les quatre barres... ". "Els Segadors". Diu: "No. Mireu, el símbol de Catalunya són aquelles parets de pedra que fan eles pagesos, que hi posen una pedra i una altra pedra, i al damunt hi planten una mica de vinya o un ametller, i ve un aiguat i s'ho enduu tot; i l'endemà tornar-hi a posar una pedra i una altra pedra i tornen a continuar. I això és el símbol d'aquest país": Això ho deia a Saint-Martin-le-Beau, en una finca on no hi havia cap pedra, que estava plena de vinyes però estava tot molt ben treballat. I tenia tota la raó. Després em vaig adonar que podíem dissentir en moltes coses, però en aquesta visió del valorar l'esforç, això era el que ens donava la lliçó a tots. Un món on hi ha massa facilitats és un món tou, i aquest món tou tindrà poc aguant.

Nosaltres, les comunitats cristianes, fa dos mil anys que n'aguantem de totes. I precisament perquè n'aguantem de totes, els moments massa fàcils no són els millors. Els que proven la tenacitat i el tremp de les persones són els moments difícils. Doncs aquí, al llarg d'aquests 75 anys, n'hi ha hagut molts. Però sempre ha continuat amb il·lusió i esforç aquesta tasca comuna de construir el que en podríem dir una parròquia. Situem-nos, doncs en aquest punt concret: què vol dir una parròquia? Vol dir, en primer lloc, una comunitat. Vol dir que unes persones que viuen, treballen, esperen en un territori determinat i concret. Doncs situem-nos 75 anys enrere en aquell local petitó d'allà al carrer de Casp i del carrer de Sardenya. Evidentment, les coses quan comencen són així, la primera cèl·lula és així. No hi ha res que s'assembli més a un camp erm que un camp acabat de sembrar. T'has d'esperar. Ja ho veurem, què en sortirà aleshores.

Va haver d'esperar fins a arribar a l'any 1920 perquè tot això ja fos alguna cosa més que un lloc de trobada, un lloc de reunió i ja fos una tinència parroquial. Si no ho recordo malament, era mossèn Salvador Vial el qui hi havia aleshores. On se situava això? En un barri molt marginal, que en deien Fort Pius. Era un barri que s'anava creant, no diré del no-res perquè seria excessiu, però sense uns elements vertebradors. Generalment, els barris de les ciutats es creen al voltant d'un mercat, que és el lloc on la gent es troba, a on la gent va a comprar o a vendre, on parlen, on tracten. (...)

Al nostre país, per una tradició cultural i religiosa, al voltant de les parròquies es podria dir que s'integrava i es construïa un barri. Generalment, els barris barcelonins eren al voltant d'aquestes esglésies. A la Barcelona antiga, molt abans que tot això existís, eren les cinc parròquies tradicionals: la catedral per un costat, Sant Just, el Pi, etcètera, perquè Barcelona era petita i tenia pocs habitants. Ara qualsevol barri de Barcelona amb 25.000 habitants en té molts més que la Barcelona d'aquella època. És clar, era un altre món.

Fa 75 anys, aquest barri era per fer. El nom que portava, Fort Pius, volia dir una antiga fortificació. Es deia Pio el qui ho va fer: el capità general de Catalunya, que es deia Pio de Savoia. Després, amb la catalanització en diem Pius i Fort Pius. Això no es va crear a Barcelona. Recordem que Barcelona era una ciutat emmurallada allà baix. Tot al voltant era una plana i tot aquest terme no era de Barcelona. Era de les poblacions que tenia al voltant: Sant Martí de Provençals, les Corts, Sarrià, Horta, Sant Andreu... Si algunes d'aquestes es van començar a agregar, total va ser l'any 1897. Aquests territoris fa un segle encara eren uns altres municipis.

(...) És a partir del 1897, que Barcelona creix i va agafant aquests barris. En créixer, què tens? Persones. I aquestes persones, què volen? Doncs viure com a persones. I naturalment, si les persones estan agrupades entorn d'un centre humà, és al mercat. Però aquí no n'hi havia per fer-hi un mercat. Si aquí hi havia poquíssimes cases! Ho saben els qui poden recordar com era. N'hi havia en un tros de la carretera de Ribes, a la Gran Via —que no era la Gran Via com la que coneixem ara— i uns carrers que no arribaven a mar. Si això ho hem vist fa quatre dies, que el carrer de Lepant arribi al mar! És clar, el temps passa tan de pressa, ara, que molta gent es pensa que sempre ha estat així.

Quan es va fer aquella capelleta el 1907, que és la prehistòria de la parròquia, unes persones vivien aquí en un barri absolutament per fer. En deien Fort Pius per dir-ne alguna cosa. El que sí que hi havia un temps després és un equip de futbol, el Fortpienc. Aquest sí que va tenir una mica més de nom. Quedava, però, desconegut per a molta gent l'antic edifici militar del Fuerte Pío. Havia format part del sistema de fortificacions de la ciutat de Barcelona. Eren la ciutadella, en primer lloc; dalt de la muntanya de Montjuïc, el castell; i aquí, el Fort Pius que protegia aquest sector dels possibles atacs no dels enemics, sinó dels ciutadans. A veure si ho entenem: la ciutadella estava feta per dominar la ciutat de Barcelona, no per protegir-la de cap enemic de fora. La prova és que, quan van venir els francesos l'any 1808, els van obrir les portes. En canvi, Barcelona, la bombardejaven els capitans generals mateixos des de la ciutadella i des de Montjuïc. Les coses, s'han de tenir ben clares com eren.

Per tant, això eren uns barris totalment marginats. Aquí no hi havia ni aquelles hortes tan esteses com hi havia, per exemple, al voltant de Sarrià; ni aquells centres d'activitats industrials com eren Horta amb el principal centre de bugaderia; ni les grans zones industrials com eren les de Sant Martí i Sant Andreu; eren més lluny d'aquí. És clar, al voltant d'una zona militar no podies edificar ni fer el que volies.

Quan, a partir de l'any 1868, tot el recinte militar de Barcelona va passar a l'Administració civil, aquest barri també hi va passar. Però recordem una mica com era: un barri completament abandonat de tot. Només tenia vida per la carretera de Ribes, perquè anava cap enllà. L'Eixample pràcticament encara no arribava aquí. Gran mèrit, el de l'Eixample: poder comunicar el centre de la ciutat amb les poblacions del voltant. Estem parlant de l'any 1907, quan aquelles persones es reuneixen aquí i construeixen aquella primera capella.

Una mica més amunt del que era pròpiament el Fort Pius hi havia un edifici que aleshores estava abandonat. Si van un dia a l'Institut Fort Pius veuran aquella sala gran que hi ha, que va ser cavallerissa i després va fer de capella, també. Era la cavallerissa del Fort Pius, un edifici fet el segle XVIII, molt interessant des del punt de vista històric, però amb unes humitats considerables que impedien que s'hi habités normalment.

Doncs bé, nosaltres hem de veure que en aquella època del 1920, quan es crea una mica d'estructura parroquial de tinència, comença a canviar i a reunir la mica de vida que hi ha al barri. A partir del 1920 és quan hi ha, amb totes les comunicacions, l'obertura completa de l'Eixample. La Gran Via, aquí, potser era més famosa perquè hi havia la plaça de toros.

La Monumental és dels anys vint. Per tant, correspon a aquella època. Fixeu-vos que la Gran Via és un carrer molt gran que va de plaça de toros a plaça de toros. Aquella de les Arenes era més antiga que la Monumental, que és relativament moderna. Era feta per Ignasi March, un molt bon arquitecte modernista que després es va passar a l'arquitectura funcional.

Aquest barri tenia molt poca població. No en tinc les dades perquè, quan es fan els estudis, et trobes que el barri no té sempre el mateix perímetre. Els districtes, sí; però els barris, no. Et trobes que la població era tan petita, que fins i tot és sospitós. Perquè, és clar: si dius els que són feligresos, no és un element suficient. Del 1907, la documentació et dóna els baptismes, els casaments... Això ja ho vas tenint. Ara, formant part de l'arxiprestat, és clar. Tot això venia de Sant Martí, que era un gran centre urbà, la segona població després de la ciutat de Barcelona, i arribava fins al Poblenou. (...)

Aquí hi ha un dels llocs de la ciutat que han canviat més en aquests 75 anys. Ara comença el tema de la conversa. Era un lloc petit, abandonat, marginal, amb poca població, sense cap edifici singular excepte la plaça de toros. (De la Monumental,) em sembla que se'n va fer la inauguració el 1924 i, el 1929, la reforma.

Ara nosaltres tenim (al voltant del Roser) un dels llocs amb més futur de la ciutat de Barcelona. La plaça de les Glòries i tota la zona perifèrica del Roser, serà on hi haurà més vitalitat. Hi haurà l'Auditori, el Teatre Nacional, totes aquestes activitats, no marginals com els encants, sinó com un dels grans centres culturals i actius de la ciutat de Barcelona.

Bé, això és important perquè ens portarà a veure com aquesta parròquia ha actuat com a vertebradora i integradora d'aquest barri que no tenia cap element d'integració. Tot i que hi havia activitats, que això és una altra cosa. Els encants no vertebren un barri. Es fan de tant en tant i amb gent que no hi viu. La plaça de toros, per molta gent que hi anés, tampoc. Ara, de toros, pocs. Hi fan festivals de rock. Bé, això és per a gent que no són del barri.

El barri no tenia aquells llocs que en dius "el centre de la vida del barri és tal cosa". No hi havia tal centre. Només hi havia aquesta mica de vida marginal, completament separada la part que era dalt de la Gran Via de la que era a baix de la Gran Via. Eren dos mons diferents, cosa bastant lògica. I, a més, amb l'obertura del passeig de la Marina, encara més separada. Per tant, quedava un lloc molt petit perquè més enllà eren camps. I no parlo de setanta-cinc anys, no, perquè ho recordo de fa cinquanta anys, del 1945, el Roser. Llavors, què hi veus? Això amb cinquanta anys ha canviat d'una forma extraordinària.

Ara bé, aquest temple que ens acull és també un dels símbols d'aquest barri. Quan deies "el Roser", la gent ho entenia bastant bé. Quan era la capelleta, no. Al començament, tampoc. Però després de la guerra i de les destrosses que desgraciadament va patir el temple, però en què es va poder salvar la persona de mossèn Vial, va ser la mateixa església que es va recuperar amb la col·laboració del barri. I era tan poca perquè hi havia poca gent per poder-ho tirar endavant. Però sí que el bisbat hi va ajudar. En aquell moment, amb una gran comprensió del (vicari general) doctor Serra i Puig, que jo recordo, i del doctor Modrego, que també va dir "S'han de fer parròquies noves. I no han de ser només temples, sinó centres vertebradors". Val la pena de recordar que en aquell mateix pontificat del doctor Modrego, l'any 1952, quan es va fer el Congrés Eucarístic, la primer preocupació d'ell i del (bisbe auxiliar) doctor Jubany era fer cases per als qui no en tenien. (...)

Vull recordar-ho perquè es va procurar que les parròquies, a més d'un temple, fossin també un lloc d'acolliment de moltes activitats. Recordo, per exemple, que en aquells anys una mica més cap aquí hi havia una agrupació escolta. La portaven els germans Aguadé; el consiliari era mossèn Torner, em sembla. Què es feia aquí, cap als anys 50? Vol dir que això ja funcionava bastant bé.

L'altre dia em deien també d'un esbart que va funcionar bastant de temps i el portaven els de l'Associació Excursionista d'Etnologia i Folklore (AEEF) que van celebrar els cinquanta anys fa poc. Em deien: "A nosaltres ens van treure de Sarrià, dels Blaus, i vam anar a parar al Roser". Són activitats cíviques, perquè fer ballets no és pròpiament una funció eclesial. Però sí que ho és, perquè ajuda a lligar la gent, sobretot la gent jove.

Val la pena que es recordi això perquè la memòria humana no arriba molt lluny. Generalment, les persones només recordem, màxim, dues generacions més. Recordem la dels pares i la dels avis. La dels besavis no la recordem. No hi ha una conversa, no hi ha una transmissió de coneixements familiars (entre besavis i besnéts) com hi ha entre pares i fills. Doncs bé, la vida de parròquia corre una mica aquest risc. Recollir (aquestes dades en una exposició) no es valora pel resultat del que hi hagin posat, no, sinó per tota la feina que hi ha hagut de contacte, de relació. De dir: "Qui ha de tenir el Full Parroquial d'aquella època és tal persona". O bé: "Qui ha de tenir la foto on sortim tots plegats la té tal persona". Qui se'n recordarà? Això és el que convé.

Es podrà dir, i ho reconec, que no és la gran història. És la història personal, local, territorial. Però és que tota la història local, quan és ben feta, és història universal. No es pot entendre la vida d'una col·lectivitat gran sense entendre i conèixer la vida de les col·lectivitats més petites. No es pot parlar de l'arquebisbat de Barcelona sense parlar de les parròquies. Però no de les més famoses i més grans. No vull dir això, no, sinó de cada una. Altra cosa serà la història dels monuments. Santa Maria del Mar sempre serà més important, com a monument, que el Roser. Però les persones no, eh? Les persones són les que fan possibles les coses.

La gent no pot estimar res que no conegui. El primer pas que hem de fer és donar a conèixer aquestes coses, sobretot, a les generacions que vindran. No en poden tenir cap, de record. Què han de recordar? Com poden, si nosaltres mateixos ja no recordem aquests 75 anys de vivència personal? (...) Això és el que volia explicar i valorar: de quina manera, en aquest setanta-cinc anys, la parròquia del Roser ha anat funcionant com a element aglutinador d'un barri que no tenia cap element. Cap altre element. (...)

La gent deia: "On és aquesta església del Roser?", "Cap allà a la Monumental". Perquè, aquí i a tot arreu del món, els edificis serveixen per a orientar, però no et serveixen per aglutinar. No ho confonguem mai. Tu pots parlar de la catedral de Barcelona, però no hi ha barri de la catedral. És un monument. No és un barri de persones fins que no hi ha botigues i fins que no hi ha aquest tipus d'activitat. Aquí, en canvi, —diguem-ho tot— el món comercial (era escàs). Com que això no era un lloc amb molta vivenda ni de molt de pas, tampoc no era un lloc gaire comercial.

Corria el risc que es convertís en un barri menjat o dominat per un altre de més proper i de més empenta. Però, amb la Gran Via per un costat i el passeig de la Marina per l'altre, el limitaven molt. I, per la banda del darrere, la carretera de Ribes, que pràcticament no era poblada. Doncs què et quedava de població possible? Et quedava això: la feina que fes la parròquia; no en quedava d'altra.

Gràcies a aquesta estructura eclesiàstica auténticament oberta —perquè la parròquia no solament era per als feligresos, sinó oberta a tothom que volgués venir-hi— s'ha fet possible que al voltant del Roser la gent es conegués també com a barri del Roser. Perquè la gent tenia aquest punt de referència clar: l'església que veus en sortir de Barcelona és aquí mateix. En canvi, per la banda del darrere o per la banda de dalt, no es veia.(...)

En canvi, cal dir que al voltant d'aquestes dates dels 75 anys vostres hi ha una renovació eclesial força important, sobretot en la construcció i l'ordenació eclesiàstica de Barcelona. Havia crescut molt, Barcelona. D'aquella ciutat dintre muralles a la Barcelona que va agregant, calia trobar molt més pes i molta més estructura. Això és el que s'ha fet (al Roser). (...)

Ara la gent se sent molt més del barri del Roser que de l'antic barri del Fort Pius. Per què? Perquè la parròquia ha actuat com a aglutinant. Ha actuat no solament com a lloc de culte, en aquesta primera època, sinó que la gent també s'hi ha trobat per a unes cerimònies: per al bateig, el matrimoni i tot això. Però, més enllà d'això, s'ha trobat amb unes activitats culturals de formació, com l'escoltisme o activitats de tipus ciutadà que no els donava ningú més.

L'Institut Fort Pius fa quatre dies que existeix, quatre dies. No hi havia ni escoles. Només acadèmies de pis, per dir-ho així. Hem d'agrair molt (la tasca social de la parròquia del Roser), perquè no ha estat fàcil. I aquí és on acabo per on he començat. Per què estimem aquestes coses? Perquè han costat molt d'esforç. La veritat és així. Han costat i no parlo solament de la destrucció de l'any 1936. Parlo de les dificultats del dia a dia, que de vegades costen més. Vols renovar una junta i et diuen: "Escolta, és que no trobem ningú, hauries de continuar perquè no trobem ningú més...". Ningú no en vol ser, de junta. Això són les coses que preocupen.

Nosaltres hauríem de dedicar sempre un temps de la nostra activitat als altres, a la col·lectivitat. La forma aquesta que socialment se'n diu solidaritat i, amb fe, se'n diu caritat no vol dir donar diners a un altre, sinó atendre; o sigui estimar els altres i sentir com a pròpies les coses que són de tots. Aquesta és una de les grans lliçons que et dóna una parròquia. La parròquia fa que et puguis trobar, a través d'aquí, amb la realitat quotidiana: persones necessitades que potser no coneixeràs, que no podries saber (que ho eren), però que descobriràs a través de la parròquia.

I una altra cosa molt important: la credibilitat parroquial. La gent creu el que diu la parròquia o fa la gent d'una parròquia perquè sap que ho fa d'una manera totalment desinteressada, totalment generosa. El que fa la parròquia és sempre per als altres, no és per a tu. I és molt bo que les persones ens preguntem sempre no el que fan els altres per tu, sinó què pots fer tu pels altres. És l'única justificació de la nostra vida col·lectiva

La parròquia del Roser ha actuat sempre així. D'una manera que, sense centres assistencials —no n'hi havia cap de municipal ni d'estatal—, qui tenia algun problema anava a la parròquia. Això és molt important. Ara, des de fa poc, hi ha associacions de veïns, com la de Fort Pius i la del Doctor Robert. Però, compte! Perquè són relativament modernes, relativament recents. La credibilitat que ha tingut una parròquia és una cosa extraordinària.

I és que la parròquia no és un fet aïllat, sinó que forma part de tot un sistema. En aquest sistema no et diran, per exemple: "Tu no ets d'aquí...", sinó que t'acolliran. No cal ser-ne soci, per dir-ho així. T'acolliran, també. I miraràs de treballar amb les altres parròquies per construir una comunitat humana millor que la que hem trobat. Bàsicament, és això el que els volia dir. Felicitar-los perquè aquests 75 anys han fet possible que això, que podia estar en un lloc abandonat, d'especulació, amb tots aquests pisos grans i alts on la gent només es coneix a l'ascensor. I s'acaba aquí i no saps res de res, perquè no hi ha cap tracte humà.

Però aquí s'ha procurat que aquesta relació humana existís. Costa molt, costa i és difícil, però s'ha procurat. I estic segur que és en gran part perquè hi ha hagut aquest element integrador, vertebrador d'un possible barri que s'ha anat construint i que és la parròquia.

Vull advertir, però, abans d'acabar, que les modificacions urbanístiques poden canviar molt la forma de vida del barri. Aquest barri pot tenir molta activitat; pot tenir mols comerços, l'Auditori, el Teatre Nacional, grans centres de despatxos a la Hispano Olivetti i tot; però compte!, que això no desvirtuï l'essència del barri. És un barri encara massa tendre perquè pugui assumir un canvi tan gran en tan pocs anys. Aquest canvi gros s'haurà fet tot en quinze o vint-i-cinc anys. Vint-i-cinc anys no són res en la vida d'una persona ni en la d'un barri.

Seria perillós que això anés aigualint l'element integrador que és la parròquia. Evidentment, no ha donat una gran riquesa ni una gran vitalitat exterior, però ha donat una trama interna que ha fet que les persones siguin més persones. Si en canvi es dóna aquesta modificació total pels grans edificis i els grans conjunts de despatxos i tota la gent que hi haurà al voltant del Teatre Nacional i de l'Auditori, compte que no desvirtuï la manera de ser més humana, més directa, més relacionada de la parròquia.

Estic segur que les generacions que vindran també ho sabran entendre així. Però també caldria entendre una cosa: la millora econòmica i la millora cultural que desitgem per a tothom —i que és bona— de vegades ve donada i no guanyada; no la valorem prou ni ens ajuda a ser pròpiament el que voldríem. Quan es feia una funció de teatre en aquest centre parroquial, el resultat no era gaire bo. Però era molt estimat perquè era participatiu: el papers els feien la mateixa gent que hi havia allà. No era un espectacle per anar a veure, sinó un espectacle o una activitat per viure-la. Això era el que feia que fos especialment estimada.

Sóc de les persones que han procurat que hi hagi una plaça de les Glòries, i unes entitats i unes activitats. Però no poden ser activitats al servei d'un barri perquè tenen una dimensió que el sobrepassa. Les coses excessives poden treure la personalitat del barri. Llavors et pots trobar que hi hagi moltes botigues, i molts centres, i molta gent que hi vingui, i molts pàrquings. Però serà gent que ve de fora. No vull dir que siguin millors o pitjors, però això et pot treure personalitat. (...)

Hi ha un altre element que valdria la pena de recordar. És el que va ser el temple del Roser: un lloc on també es va intentar un contingut artístic que el barri no tenia. No tenia res d'artístic digne de ser considerat. Aquí, quan es va fer la capella del Santíssim, la va decorar Pau Macià, que treballava a can Sunyer, l'orfebre. El vaig conèixer l'any 1947. I en Pau Macià va ser el que va pintar la capella del Santíssim, que va ser una modificació considerable.

L'atri de l'església, pràcticament no existeix a les esglésies de Barcelona, tot i que es recomana (que n'hi hagi en totes). Perquè l'estructura de Barcelona, amb carrers petits i estrets, feia que d'atris, res. En canvi, es va mantenir en aquesta església l'estructura diguem-ne renaixentista, amb l'atri, que tan bé acull la gent que hi ve. Un atri vol dir que no els deixes al carrer. Abans d'entrar, ja els acull. Em sembla que és un símbol per a la gent que passa per la Gran Via. S'aturen, s'ho miren i pensen: "Això és una església". No hi ha ningú que pensi: "Allò deu ser un pàrquing". Saben que això és una església i que hi ha un atri per acollir-te. Vol dir que algun dia que tinguis algun problema, alguna dificultat, aquí des de fa 75 anys hi acullen. Moltes gràcies i que sigui per molts anys.