Marti Pous i Serra, del Centre d'Estudis Ignasi Iglésias va parlar a la sala de reunions de la parròquia del Roser sobre el rec Comtal. Els que l'havien anat a sentir es preguntaven qui era el senyor Pous i quina relació deu tenir l'aigua amb i el 75è aniversari que se celebrava. Aquests interrogants deien clarament que les expectatives sobre el tema havien calat en l'ambient.

Amb ell van seguir el camí traçat pel rec Comtal des del seu començament, a Montcada, fins al Fort Pius i la rodalia del barri. El seu rostre es transfigurava, entre divertit i complaent, en explicar-nos la gran obra del sifó del rec, que li feia possible traspassar les vies del tren per endinsar-se a les terres del Fort Pius. I el desviament obligat del Rec per construir la plaça de toros Monumental, ja que les aigües corrien pel centre mateix del que havia de ser la plaça. El nou traçat es féu pels carrers de la Diputació, la Marina i Casp.

La seva parla era clara i entenedora, malgrat el continuats salts de cavall. Les idees brollaven amb velocitat i tan aviat feia somriure amb una anècdota inesperada com deixava els oients amb la boca oberta en fer-los veure la transcendència que el rec Comtal tingué per a Barcelona: centre d'energia vital, que arribà a ser un substitut dels rius que travessen grans ciutats tant d'Espanya com d'altres nacions europees; això va fer que el Rec fos reconegut com el "motor de Barcelona". Únicament el vapor i, més tard, l'electricitat van poder acabar amb la font d'energia que fins aleshores ens havia donat el ja agònic rec Comtal.

El conferenciant s'engrescava patriòticament parlant-nos de la Ciutadella i del Fort Pius, quan eren utilitzats per les hosts borbòniques. I no pas pel bé de la ciutat de Barcelona, sinó per tenir-la controlada sota l'amenaça militar. Somreia, amb un melangia tot llegint documents oficials d'un capità general que es queixava als administradors del Rec, quan aquest baixava escàs de nivell. La queixa es feia perquè a la Ciutadella —que prenia l'aigua d'un braç de cavalló del Rec, que naixia a prop de l'Arc de Triomf— no podien ni tan sols rentar els atuells de la cuina. Quina fortalesa militar no devia ser, quan amb un simple tall de l'aigua quedava paralitzada!

La cara del conferenciant brillava de satisfacció quan es referia als territoris de Sant Andreu i Sant Martí de Provençals. Recordava que es convertien en verger i, com a tals, en rebost de Barcelona. I gràcies als molins que el Rec movia, no hi va faltar mai el nostre pa de cada dia.

Per un sol motiu fou negatiu, el rec Comtal —i la cara del senyor Pous ho acusava—: l'aigua que duia, en el projecte del principi, era destinada a regar; però a poc a poc serví per a la indústria. No solament va perdre la puresa, sinó que s'arribava a contaminar seriosament. Mentrestant, la població continuava bevent-ne l'aigua com ho havia fet sempre. Aquesta aigua fou la causa de moltes epidèmies que la ciutat sofrí al segle passat. Veient la cara del senyor Pous en explicar-nos aquesta part negativa de l'aigua del rec Comtal, tots s'adonaven immediatament fins a quin punt ho portava dins del cor.

Un altre focus de contaminació venia de l'estancament de l'aigua de pluja en un indret del que avui és el Poblenou. El carrer de la Llacuna rep el nom —deia— de l'estany que hi havia; era tan gran que fou escenari d'un espectacle de petita guerra naval amb llaguts de fons pla. Una gran part del terreny del Poblenou d'avui era pantanós, d'aiguamolls, amb tota la insalubritat que això comporta. A la sala, ni un moviment, ni un rampell de tos. De cop, conferenciant mira el rellotge. I exclama: "Déu meu, si són tres quarts d'onze!". I així va acabar la conferència.