Voldria explicar una mica com s'ajunten aquestes dues coses, explicant-les amb algunes reflexions. Parlaré de la devoció del Roser, tot i que aquí, en una parròquia, hi ha un mossèn més entès que jo en aquesta matèria. Però ho faré des del punt de vista històric. El que tenim en aquests goigs és prou demostratiu de la veneració, de la devoció a la Mare de Déu del Roser, que va molt lligada a les confraries, de les quals vau poder veure els balls del Roser. Això ve de molt lluny.

Ja sabeu que el roser (o rosari) és l'enfilall d'uns grans amb un cordillet. Això ja ho coneixien religions d'abans, com els budistes. Una branca dels budistes tenen uns rosaris de 108 grans, que volen dir els 108 noms de Buda. Els musulmans també en tenen un, de 99 grans, que són les nou formes d'Al·là; una, que és de l'imam, se surt de les 99, que van de trenta en trenta; és, doncs una forma de recordar-se de les advocacions d'Al·là. Per tant, no és únicament la religió cristiana, el catolicisme, qui té aquest instrument recordatori per a l'oració.

Però, ja acostant-nos al nostre rosari, l'atribució és de sant Domènec de Guzmán. La Mare de Déu l'hi va donar en aquella visió que va tenir; ho veiem en els quadres i totes les il·lustracions de quan li dóna els rosaris al fundador dels dominicans. Domènec de Guzmán era de la Rioja. Hem de veure el moment en què passava això. Ell va ser un dels grans predicadors contra el catarisme, o sigui els càtars o albigesos. Aquella heretgia havia sorgit al sud de França i no havia afectat Catalunya, encara que la va afectar després per una sèrie de coses de política.

L'heretgia càtara en el fons era el vell maniqueisme: el cos és dolent, l'esperit és bo. Entre el cos i l'esperit sempre hi ha la guerra. No hi ha aquesta unitat que precisament el cristianisme sempre ha volgut demanar: cos i ànima van junts, és la persona la que se salva; no una part que és de Déu i l'altra que és del dimoni, o sigui aquesta corrupció de la carn. I sant Domènec se'n va adonar, d'això. Era el fons que hi havia, sota coses que podien estar bé o que eren justificables, com les crítiques d'excessos eclesiàstics i de riqueses. Però l'heretgia càtara portava aquesta dualitat profunda. Hi havia aquelles proves que feien quan, els qui creien que arribaven a un grau de perfecció, es tancaven en una casa i deien: "ens deixem morir". Era un suïcidi per demostrar que dominaven el cos totalment.

D'altres, pobrets, no eren tan perfectes i es deixaven anar a una sèrie de disbauxes perquè, com que el cos no era dominat per l'esperit, no hi tenia res a veure. O sigui: "sí, està mal fet, però ho fa el cos". L'esperit era per un altre cantó.

Davant aquest dualisme, Domènec de Guzmán va fomentar molt la devoció a la Mare de Déu. Precisament perquè és un exemple de criatura humana que abasta un lloc especial entre la humanitat i la divinitat. Això era una forma d'atreure aquesta gent i donar-los una pietat mariana de cor, no dura, no fanàtica, no d'aquest puritanisme. Bé, una de les coses que va promoure és el rosari, que va ser una de les tradicions dominicanes.

Ara, el que passa és que del rosari, a l'època de sant Domènec, no en parla ningú. Hi ha una tradició, però els documents, els cronistes d'aquella època no en parlen. Ells conten que Domènec de G. predicava els misteris de la vida de J.C. i els de la vida de Mare de Déu. I després deia: "Resem un parenostre". Ho encloïa dins la predicació.

I d'aquí va arribar al segle XV, que és quan comencem a trobar, sempre al costat de convents dominicans, la pràctica del rosari. I quan els papes, començant per Alexandre VI, comencen a fer documents sobre la pràctica del rosari. Trobem al segle XVIII el papa Benet XIII, que en va instaurar definitivament la pràctica, el que l'Església opina sobre aquesta devoció. Indubtablement molt recomanada, protegida i fomentada en el sentit que totes les parròquies haurien de tenir una congregació del rosari i una altra del Santíssim Sagrament.- Eren les dues que recomanava. Les altres devocions podien ser-hi o no ser-hi, segons els fidels, però aquestes les recomanava especialment el pontífex.

Aquí, a Catalunya, un dels grans difusors del rosari va ser sant Vicenç Ferrer. I Álvaro de Còrdova, a Castella. Aquí hem de reconèixer que les confraries mateixes organitzaven els balls (del Roser), les caramelles, i les rifes amb ous i botifarres com a premi.

Aquestes pràctiques demostren que aquí s'hi va insistir molt. Per què s'hi insisteix tant, aquí i a tot el món catòlic, a partir del segle XV i, sobretot, al segle XVI? Perquè justament es volia aturar o evitar el contagi amb el protestantisme. És clar, el protestantisme, negant el lloc especial que la Mare de Déu té i la devoció mariana, doncs els catòlics vinga més devoció mariana i més atreure el poble amb aquesta difusió de les pràctiques de devoció mariana. Va ser una pràctica pastoral molt intel·ligent, precisament per l'èxit que va tenir.

En aquestes terres d'aquí a Catalunya va ser un frare mercedari qui va introduir el costum del rosari de l'aurora. Va ser una de les qüestions que va provocar enfrontaments i alguna batussa. Per això es diu allò de "acabar com el rosari de l'aurora". Després es va fer allò del rosari perpetu. Però jo no estudio aquests detalls; només vull recordar aquestes pràctiques. El rosari també es va difondre a molts llocs, com a Alemanya o a Flandes, on el promovia aquell frare dominic Alain de la Roche, que aquí li deien De la Rupe, perquè rupes en llatí vol dir roca. De la Roche va ser un dels grans fomentadors del rés del rosari dient que ja s'havia oblidat l'època de sant Domènec de G. i ell la volia ressuscitar.

Però el rosari, dit també saltiri marià, va ser en la litúrgia (la devoció) de les Victòries a causa del triomf obtingut per l'armada cristiana contra els turcs al golf de Lepant. O sigui que, ja des del començament, quan la festa del Roser entra a la litúrgia, va agafat o lligat a Lepant, atribuint-ho a les rogatives fetes a Roma per iniciativa del papa sant Pius V, a Nostra Senyora del Rosari.

També trobem als documents històrics altres qüestions com el patronatge de la Mare de Déu del Roser sobre l'armada reial i la marina espanyola, sobretot dels galions de la flota que anava a les Índies occidentals. A Cadis, Cartagena i el Ferrol, que eren les tres capitanies marítimes espanyoles, tenien la del Roser com a festa gran. També hi tenien la festa de la Mare de Déu del Carme, el 16 de juliol, però la del Rosari era per a les naus que anaven a les Índies, les transatlàntiques.

Així arran de la victòria de Lepant, el patronatge de la Mare de Déu del Roser va ser adoptat sobre l'armada reial espanyola. Al Puerto de Santa Maria s'esmenta aquest patronatge del Roser, per primera vegada, en la defensa de la ciutat l'any 1514, en temps del papa Lleó X, el que es va barallar amb Luter. El patronatge era una jurisdicció privativa de l'armada.

Es van instituir també a Espanya els rosaris públics en forma de processó. Aquest costum després ha quedat també en molts països llatinoamericans. Podríem citar, sobretot, Manila, que és el lloc del Rosari perquè allà els dominicans hi van fundar la primera Universitat que es va fer a Àsia: la de Santo Tomás de Manila, que es va posar sota la protecció de la Mare de Déu del Roser.

Vist això, mirem la popularitat d'aquesta devoció, la senzillesa que representa contemplar el misteri d'unes veritats de la fe. Per a persones que a vegades no sabien llegir ni escriure o que aquelles elucubracions teològiques no els entraven; allò era una manera popular de pregar que es podia ajuntar, fins i tot, al pas de l'any: el Roser de maig, el Roser d'octubre, les diferents estacions, diverses festes estacionals. El poble, per tant, ho podia entendre perfectament i tenir allò que en la litúrgia es diu una participació de tothom: homes, dones, joves, vells, del poble, dels més rics i dels més pobres. Quan hi havia una empresa que es volia ficar al cap del poble que allò era molt important i calia pregar, posar-ho sota aquesta advocació era una forma molt intel·ligent d'obtenir aquesta participació popular.

Ara traslladem-nos al segle XVI, que és quan el Mediterrani estava dividit en dos: el Mediterrani oriental i el Mediterrani occidental. D'Itàlia —amb Sicília i Tunísia— cap aquí fa el que en diem occidental; i el que hi ha cap a Grècia i Turquia és l'oriental. El món islàmic estava pràcticament en oposició, no sempre en guerra, però en oposició al món cristià. El lloc on es troben (els dos mons) és el Mediterrani. En això no hem canviat. Llavors no hi havia jueus amb Estat propi. Per tant, eren cristians o musulmans.

El món musulmà, des del segle XV —per no dir abans— ha fet una unitat entorn d'un poble, que és el turc. De fet, no són àrabs. És una raça que ve del centre d'Àsia. Després es van anar tornant molt guerrers, molt militars, amb sentit del comandament. Són gent no de costa, sinó de terra endintre i que, a més, han anat ocupant poblacions musulmanes de l'Islam de diverses comunitats.

Per on comencen? Doncs per l'imperi bizantí, el que tenen més a la vora, més a prop. L'imperi bizantí s'estava desfent amb lluites constants i amb aquesta pressió turca tan forta. No oblidem que a l'Església hi havia la divisió dels orientals amb el patriarca de Constantinoble. La divisió ja ve del segle XI. (L'Església oriental) és una comunitat cristiana, però no catòlica. Això fa que l'imperi (bizantí) i, de mica en mica, tots els Balcans vagin caient sota l'imperi turc.

L'únic que quedava era Constantinoble, la ciutat de Constantí, el tros que quedava de l'antic Imperi romà d'Orient. Constantinoble cau el 29 de maig del 1453. Soliman, el soldà turc, entra a cavall dintre la basílica de Santa Sofia i diu: "S'ha acabat el cristianisme. Això serà una mesquita". I canvià el nom de la ciutat: deixà de dir-se Constantinoble per dir-se Istambul, nom àrab que vol dir, em sembla, majoria de creients. L'islam vol fer veure que ha acabat amb una de les grans capitals del cristianisme com era Constantinoble, un dels patriarcats més antics de l'Església.

El món occidental va intentar d'ajudar-los. El papa es va adonar que allò era un conflicte, si queia el patriarcat grec, encara que no eren pròpiament creients catòlics sota la seva obediència. Però calia aturar el turc perquè sempre valien més ortodoxos que turcs. El papa Pius II ja havia intentat una croada. Va moure cel i terra, va prometre privilegis als monarques que hi participessin. Però els monarques del món occidental estaven, com sempre, barallats entre ells: "si hi va aquest, no hi vaig jo" o bé "si jo hi vaig, no m'agafaran el seient quan sigui allà?". Per exemple, el rei d'Aragó Alfons el Magnànim va voler ajudar i hi va enviar ajuts i va fer bastants coses. Va posar-hi vaixells i ajuts als albanesos perquè fessin una guerra de guerrilles als turcs. En fi, es va procurar tot.

Fixeu-vos que l'Església oriental fins i tot es va posar a punt d'acceptar l'obediència a Roma. Imagineu-vos com devien veure això dels turcs. Van anar a veure el papa i li van dir que ja l'obeirien, ja. I van trobar una fórmula sobre allò del Filioque, que (vol dir que l'Esperit Sant) procedeix del Pare i del Fill. La fórmula de solució era a base de tenir present que els pronoms i les conjuncions no són iguals en llatí que en grec. Al concili de Florència (1439) van arribar a una fórmula d'unió a condició que Occident aturés els turcs. No es va poder fer i els turcs continuaven avançant.

Llavors van venir cap a Occident una colla de grecs que havien fugit dels turcs i que van difondre el Renaixement i la cultura grega, com el cardenal Ibessarion, -que es va quedar dintre l'Església catòlica- i d'altres que s'hi van quedar fent de professors amb classes de grec. Portant la seva cultura, van anar ocupant llocs en el món occidental.

En el moment històric de què parlem, els turcs tenien Budapest, Belgrad i Sofia. L'única ciutat important que no havien agafat era Viena. Ho van intentar en un atac l'any 1529, ho tornen a intentar el 1531 i el 1566, i fins al segle XVII encara continuaran fent-ho. Allà, a Viena, se'ls ha aturat, però els turcs no se'n van fer enrere.

Per mar, tenen Grècia i, per l'altra banda, han anat col·locant als països del nord d'Àfrica —com Egipte- monarquies, governadors, règims dinàstics favorables a ells. Han pres moltes vegades els poders locals i hi han posat un governador que és una persona titella dels turcs o un turc, i s'ha acabat. Això passa a Tunísia i a Alger, però al Marroc no ho aconseguiran.

Van arribar per l'altra banda fins a Pèrsia. L'únic que va resistir va ser el Marroc. Per tant, la pirateria tradicional dels berbers al Mediterrani a l'època de Jaume I i de la conquesta de Mallorca o més enllà, ara té al darrere el poder d'un imperi turc fort. Enfrontar-se amb Alger ja no era enfrontar-se amb un Estat més o menys fort, sinó amb la Porta Sublim, que era el nom que tenia l'imperi otomà.

Els turcs ja estan treien el nas al Mediterrani occidental. Hi ha atacs a Otranto, al final de la bóta italiana. En un viatge per mar que feia el papa Lleó X amb vaixell per la costa des de Civittavechia, van estar a punt d'agafar-lo unes galeres turques i el papa va tenir un ensurt de pronòstic. I atacs diversos perquè, en dominar la part sud, les regions que rebien més eren les de la Itàlia del sud o les costes llevantines de la Península Ibèrica, tant si eren de la corona d'Aragó, de València, o les Illes com de Màlaga i tot Andalusia.

Per exemple: l'any 1550, el rei Felip II, veient els atacs dels turcs, va pensar d'evacuar l'illa de Menorca i deixar-hi un castell. Volia enviar la gent cap a Mallorca: "Val més que estiguem tots aquí o, si no, acabarem tots presoners a Alger fent treballs forçats". Els de Menorca van posar el crit al cel, però els plans de Felip II ja ho tenien tot estudiat. Heu de pensar que Alger està a la mateixa distància de Barcelona que Madrid

S'han d'adonar de com era la geoestratègia del Mediterrani. Una cosa molt convulsa, molt difícil. Per això aquí, a Barcelona, es va fundar l'orde de la Mercè, perquè la pirateria musulmana, que agafava gent cristiana —pescadors, mariners o el que trobessin- era una autèntica lacra social, un drama social i familiar. Se'ls emportaven i després segurament, amb una mica de sort, a fer rescat. Era purament la indústria del segrest organitzat.

Els frares de la Mercè feien d'intermediari. Recollien diners per al rescat i, si no en tenien prou, es quedaven ells com a penyora. Llavors deien als alliberats: "Tu ves a recollir diners allà"; si no, la família no s'acabava de vendre els béns perquè els portés el rescat. La família d'alguns estaven contents que el pres es quedés allà. Els trinitaris i els mercedaris feien aquesta labor. Pensem que un Cervantes va estar cinc anys agafat a Alger fins que un frare trinitari el va salvar. Si no hagués estat per aquell frare, no tindríem El Quixot ni res de la seva obra.

Aquesta situació era un problema que es vivia molt. S'han trobat confraries de mariners de Mataró, Premià o Palamós en què els pescadors i els mariners s'afiliaven. Es deien de la Mercè perquè pagaven una quantitat per si els raptaven; d'aquesta manera es posaven en contacte amb uns mercedaris que estaven allà i anaven a les masmorres a parlar per saber quant els demanaven de rescat i mirar de posar-s'hi d'acord. Fins i tot alguns ordes mendicants tenien frares a Istambul. El soldà no els deixava ser-hi, però els frares hi feien una mica de correu i procuraven que els cristians estiguessin en bones condicions.

Davant aquest infern, que ja amenaçava Itàlia —i això era com amenaçar el pontífex, qui se li podia oposar? La clau era l'estret de Messina, entre la Península Italiana i l'illa de Sicília. No hi havia cap Estat més fort, aleshores, que la monarquia catòlica hispànica. Primer, en l'imperi de Carles V; i després, en la monarquia de Felip II, coneguda com a monarquia catòlica. Això ja venia de lluny, del temps del rei d'Aragó Ferran el Catòlic. En aquell temps, en Bernat Vilamarí, que era un almirall, amb les seves galeres havia evitat que els turcs passessin l'estret de Messina, i va fortificar tota l'illa de Sicília cap a la banda d'orient.

Després hi ha la unió amb Castella. Aragó ja no tenia força suficient per enfrontar-se als turcs. Els francesos estaven dividits en unes guerres de religió; els italians, divididíssims; els de Venècia, l'única cosa que pensen és fer negoci una mica amb els turcs i els d'orient —ja ho veurem en això de Lepant—. Per tant, l'únic que té força és Felip II, el monarca espanyol. Aquest monarca té diners i riqueses d'Amèrica, que seria com avui tenir pous de petroli. Per tant, té força. Com han dit Ranke i altres historiadors, era l'enfrontament entre dos imperis: el dels àustries i el dels otomans.

La batalla de Lepant és potser com un iceberg que sura, el punt culminant que més demostra aquest enfrontament. Crida l'atenció per una sèrie de circumstàncies que la van fer simbòlica. Després d'aquesta batalla les coses fan com un gir, sembla que ja han passat el cim.

Així està la situació. Com estàvem al 1559? Ja he dit que eren normalíssims els atacs al nord d'Àfrica i a les costes italianes i de la Península Ibèrica. Trobem atacs a unes bases que, des del temps dels Reis Catòlics, tenien com a presidis espanyols a Trípoli, Oran, Mazalquivir i Melilla (conquerida el 1497 per Ferran el Catòlic). Ceuta era portuguesa des del 1415. Tot això feia que hi hagués aquest perill. Aleshores els turcs s'adonen que, per desfer aquesta mena d'obstacle del Mediterrani que és el sistema defensiu Tuníssia-Sicília-Itàlia, hi ha l'illa de Malta i la volen conquerir.

Malta estava en mans dels cavallers de Sant Joan de Jerusalem, que havien anat al Sant Sepulcre (de Jerusalem) i havien hagut de passar a Rodes perquè els n'havien fet fora en temps de Saladino. El 1523, els turcs els van treure de Rodes i ells, com a orde sobirà, van anar a veure el papa. Llavors l'emperador diu al papa que té una illa que els pot deixar i que era dependent del governador de Sicília: l'illa de Malta.

Els cavallers de Malta, hospitalers o de Sant Joan de Jerusalem, tenen un atac molt fort a l'illa per part de la flota turca d'Alí Paxà. Dura nou mesos: del març a final d'any. Els cavallers cristians resistiran amb el comandament del mestre gran Nicolau de Lavalette, i hi fan una resistència increïble fins que ve una flota del virrei de Nàpols que fa aixecar el setge. Això és un avís que els turcs anaven a agafar els llocs del sistema defensiu.

Una altra qüestió que tenim és que Tunis, on el 1535 l'emperador havia posat una guarnició cristiana al fort de la Goleta, els turcs l'havien tret. Hi havien posat un amic i n'havien tret l'altre. Aquells pobres diríem prohispànics, els havien fet fora. No oblidem que Tunísia està tocant a Sicília.

L'altra qüestió és que el soldà, l'últim turc, va intentar un últim atac als cristians per tornar-los la derrota soferta a Malta. Va ser un atac cap a Viena. A mig camí de Viena, el soldà agafa una fortalesa i hi mor el gran Soliman el Magnífic.

Llavors es planteja un problema successori, típic del món musulmà i de l'imperi turc. Normalment, a les famílies musulmanes no hi ha un fill que sigui l'hereu, sinó que ho poden ser tots els qui són fills de la mare que és la favorita de l'harem, fins que ella en designa un. Però els altres germans no ho acaben de veure clar i generalment acabaven a ganivetades per allà dins.

Mort Soliman, el seu fill Selim va eliminar el seu germà Baiaced. Tots eren fills del mateix pare i moltes vegades els fills que volien heretar ja es mataven en vida del pare per veure qui quedava. Selim també va eliminar els cinc nebots perquè no quedés cap pretendent a la successió. En el fons és com allò dels Nazarís de Granada, que estaven dividits entre ells. Per això els Reis Catòlics van aprofitar la guerra entre nebot, oncle i germà, la primera dona i la cristiana.

Això del matrimoni en un país cristià normal i el fill del matrimoni legítim, amb l'hereu i la llei de la paternitat, ha evitat molts conflictes en el món occidental. És una de les causes que les monarquies de l'època en el món occidental fossin molt més fortes. Els imperis tan grans com el turc, els mongols o els xinesos mateixos, moltes vegades essent més forts van acabar pitjor pels conflictes de successió. És la llei de la sang, que ells tenen diferent que nosaltres.

Llavors va venir Selim, el seu fill, i va dir que no volia continuar per terra, sinó que volia conquerir Xipre. Allò era dels venecians, que ho volien per negociar, i que procuraven tenir tranquils els turcs i res de ser agressius. Però Selim va dir que era una vergonya davant els turcs i que s'havia d'acabar. Així fa una campanya amb què el 1570 va conquistar mitja illa fins a Nicòsia, i va deixar l'altra meitat per a l'any següent.

Llavors els venecians, que eren partidaris de fer negoci en la lluita de cristians i musulmans perquè els cristians no tenien espècies ja que els turcs tallaven el tràfic amb orient, el venecians feien el contraban amb allò que pujava de preu. Eren una gent molt intel·ligent, perquè eren d'una república petita i van aconseguir de surar sobre del poder espanyol —que va ser decisiu a Itàlia—- i del poder papal, que també Déu-n'hi-do. En fi, havien aconseguit mantenir-se a base de no lligar-se amb els uns ni amb els altres, sinó tot al contrari.

Va arribar un moment en què tot això se'ls acabava i havien de decidir si anaven amb els turcs o amb els cristians. Això ho va fer un home molt important, que és el papa. Justament el gener del 1566 elegeixen pontífex el dominicà Michele Ghisleri, de Llombardia, criat doncs sota el domini dels governadors espanyols del Milanesat. Era un home d'una pietat extraordinària, un frare. No és el clàssic papa aristòcrata, sinó de família humil. Ni el clàssic cardenal del Renaixement, de les grans famílies italianes dels Borghese, dels Mèdici o els Caraffa.

De vegades, perquè naturalment l'Esperit Sant els il·luminava, els cardenals elegien papa un que no era de les grans famílies italianes perquè no s'havien posat d'acord, sinó un pontífex que sobresortia per la seva austeritat i la seva pietat, o el que sigui. És el cas de Ghisleri. Més tard tindrem el franciscà Sixt V (Felix Peretti). No se'ls pot buscar cap origen noble. Doncs bé, aquest Ghisleri té al cap una cosa: que s'havia de fer una lliga de prínceps cristians per aturar el turc d'una manera forta i definitiva.

Posar d'acord els prínceps cristians era cosa difícil. No era tornar a les croades. En el fons, és el mateix esperit de les croades, però és més a la defensiva. En comptes de croada en diuen Santa Lliga. Ell, primer tracta amb els francesos —no hi ha manera—; i amb l'imperi austríac que, amb la feina de parar els turcs davant de Viena, no està per res. (Mentrestant, els turcs) agafen la meitat de Xipre. (Llavors) s'uneixen Espanya, Venècia i els Estats Pontificis. Aquesta és la lliga que va tenir més força.

Mentrestant, al regne de Castella s'han sublevat els moriscos de Granada. Són els moros que havien quedat de la conquesta de Granada. Si els turcs havien agafat Constantinoble, tornar-los la pilota havia estat la conquesta de Granada, que feia vuit-cents anys que era en mans dels musulmans. I això de fer-los travessar l'estret de Gibraltar i que haguessin de deixar la ribera d'Europa va ser just el que els turcs havien fet allà a l'inrevés quan havien agafat la capital de Constantinoble.

La conquesta de Granada havia estat en temps dels Reis Catòlics, quan hi havia un papa valencià, Alexandre VI, el papa Borja. A Barcelona s'havia rebut la notícia de la caiguda de Granada amb pontificals i tedéums. I tothom havia dit: "Ja tenim el musulmà fora de la Península; ja era hora!". Però allà a Andalusia hi van quedar molts musulmans, sobretot a Granada, Màlaga i Almeria, amb un trosset de Jaén, que era del regne de Granada. En època dels Reis Catòlics se'ls va permetre de quedar-se i practicar la religió mentre paguessin impostos. Però això dura poc perquè hi ha qui diu: "aquí hi ha una gent que no és cristiana; els nens aquests no hi ha manera que aprenguin el castellà; sempre estan reunits a la mesquita; en les seves festes sempre van vestits a la seva manera".

El cardenal Cisneros, a poc a poc va fer tancar les mesquites i recollir els exemplars de l'Alcorà, etcètera. Ja hi va haver un aixecament dels moriscos el 1502, en què hi va haver d'anar Ferran el Catòlic. Llavors va sortir un decret en que deia que tots eren cristians batejats. Però, si rascaves una mica, veies que no. Ja existia la Inquisició i, si s'aplicava, s'hauria acabat. Però molts dirigents cristians van dir que allò encara estava molt tendre. Es va creure convenient donar-los un període de gràcia o amnistia perquè s'anessin cristianitzant. El decret el van obtenir el 1526, de Carles I, quan venia a Granada en viatge de noces i devia estar de bon humor. Els va donar quaranta anys de temps per cristianitzar-se. I arribem al 1566.

El Concili de Trento ja estava fet; el món europeu, en matèria religiosa, s'havia posat molt rígid. Hi ha el problema dels protestants. Els turcs són un perill més fort que els anteriors. Davant de tot això, els espanyols diuen: "¿No tindrem aquí una cinquena columna de musulmans, amb unes muntanyes que són dificilíssimes i que tenen accés a la costa?". Veient què són les Alpujarras avui dia, pensem què devien ser aleshores: rierols i camins.

Els cristians estan en minoria en llocs determinats d'Andalusia. A més, hi ha els musulmans que estan a València; aquests no diuen res, però Déu-n'hi-do. Tot això és massa moro, massa musulmà. Alguns també es dedicaven al bandolerisme. França estava en una guerra de catòlics contra hugonots. Amb els moros al sud i els turcs a l'altre costat, com queda la monarquia?

Felip II va començar a dir que les ordres del Concili de Trento les adoptava com a llei civil sense treure'n ni una coma. I va pensar: "S'ha acabat, vaig a aplicar la Inquisició. I qui no hi estigui d'acord, ja sap el que li toca". Aleshores va ser quan es va fer la famosa rebel·lió de les Alpujarras (1568-1570). Va ser molt cruel perquè fins i tot els qui semblava que estaven convertits al cristianisme resulta que no n'estaven tant. Fins i tot un que es deia Hernández Valor va acabar dient-se Abèn Humeia. Tots van començar a treure del bagul el que hi havia de musulmà.

La repressió va ser duríssima i es va veure qui era l'home per fer això: va ser Joan d'Àustria, que sortirà a Lepant. Era germà de pare del rei Felip II, però no de mare. El rei li tenia una mica de mania per no dir desconfiança perquè, mentre Felip era una persona molt tancada en si mateixa, desconfiada, molt de papers i tancadet i de poc sortir, amb quatre que eren del seu entorn, aquest Joan d'Àustria era una mica com el seu pare: d'anar a la batalla a cavall, d'arriscar-se personalment, un mica eixelebrat i feia cas de tothom.

El seu germà tenia por que aquest noi es fes independent en algun dels seus Estats. Per exemple, que el fessin rei de Xipre o governador dels Països Baixos els holandesos i protestants; que l'agafessin a ell com un a àustria, però que no volguessin saber res de Felip II. Això li va donar molts disgustos. Però ara no hem d'entrar en aquesta relació dels dos germans, que ara ja està bastant estudiada.

El cert és que aquest període li va fer molta por a Felip II. Va treure cap a l'Àfrica més de 8.000 moriscos d'Andalusia. Els altres van ser enviats als quatre punts cardinals de Castella, perquè no fossin una majoria enlloc, i cap a fora de la costa. I mira: els uns cap a Extremadura, d'altres cap a Toledo o a Sevilla, o cap a Jaén. Però a Granada, ben dissolts. Com sabem, el 1609 seran expulsats definitivament de la Península tots els moriscos: uns 300.000.

En aquell moment, Felip II no pot ajudar Xipre perquè té les tropes aquí a les Alpujarras i no pot evitar la conquesta de l'illa. Per tant, això el va convèncer que havia d'acabar aquest conflicte. Va firmar la Santa Lliga després de cinc mesos de negociacions, en què es va acabar amb aquest acord: el rei de Castella i Aragó pagava les tres sisenes parts de tropes i de tot. Els venecians, dues sisenes parts. I el papa, una sisena part.

El papa va proclamar que allò era una croada, com si fos anar a Terra Santa, amb tots els beneficis i indulgències. A canvi d'això, donava al rei d'Espanya el excusado, la casa mayor diezmera. És a dir, el tribut de la casa de cada parròquia que pagava un delme més gran a l'església, se n'excusava i ho cobrava el rei. Aquí a Catalunya hi havia moltes esglésies de patronat, on un noble pagava totes les despeses de bisbes o rectors i vicaris; alhora el noble recollia tots els delmes dels pagesos i se'ls quedava. El papa també concedia al rei d'Espanya l'impost de croada que permetia d'estalviar-se els dejunis i abstinències.

Felip II volia nomenar el cap de la croada contra els turcs i no es posava d'acord amb els venecians i el papa. Els venecians tenien por que un espanyol sempre governaria massa. No hem d'oblidar que qui manava a Itàlia era el rei d'Espanya, llevat dels territoris del papa, que tampoc no podia separar-se gaire del rei d'Espanya. Així que el papa volia massa, el rei d'Espanya li cridava l'atenció. De totes maneres, Venècia tenia por de caure com un Estat satèl·lit.

Llavors el papa pregunta què els sembla Joan d'Àustria per fer de capità de la croada, que era una figura internacional. I ho accepten. Però Felip II vol designar també el lloctinent, que finalment és Lluís de Requesens. S'hauria de dir Zúñiga de Requesens, perquè el seu pare era prior de Castella i es deia Zúñiga, comanador de l'orde de Santiago, casat amb una pubilla noble catalana, d'una família que tenia el Palau Menor de Barcelona. Era una pubilla amb què s'acabava una nissaga, i es deia Estefania de Requesens i Ruiz de Lihri. Quan es va casar va posar la condició que el fill portaria el cognom de la mare abans que el del pare. Per això es deia Lluís de Requesens i Zúñiga.

Joan d'Àustria va venir a Barcelona a embarcar-se en una flota de galeres. Aquesta batalla és una batalla de galeres. La galera és una nau que portava la xusma encadenada que remava. Quan començava la batalla, els lligaven més fort perquè no s'escapessin. De manera que, si s'enfonsava el vaixell, s'ofegaven tots perquè anaven encadenats. La xusma era la mà d'obra; el carbó i el petroli d'aquelles flotes.

La flota surt d'aquí el 20 de juliol i se'n va a Nàpols. Allà Joan d'Àustria veu l'estol del venecians, que li ve comandat per Venero; i el del papa, comandat per Marco Antonio Colonna. Ell va amb els seus generals i el cap de l'estat major, que és Lluís de Requesens. No oblidem que aquell noi, Joan d'Àustria, té vint-i-cinc anys en aquell moment. Un altre que va ser un gran marí era don Álvaro de Bazán, marqués de Santa Cruz. El setembre s'ajunten tots a Messina, d'on surt la flota.

Què volen fer? Els uns diuen: "Hem d'anar contra el turc i, on el trobem, acabar amb ell". Una part de l'oficialitat del comandament espanyol el que vol i els interessa és treure els turcs de Tunis i d'Alger, perquè són els qui ataquen les nostres terres. Si els troben de més a més, bé. Però els interessos venecians són de recuperar Xipre i que no els prenguin el comerç de més enllà. No oblidem que també tenen Creta.

Joan d'Àustria, en el fons, era un cavaller jove i valent i volia anar a on hi hagués el turc i clavar-li clatellada. Van buscant on són els turcs i s'assabenten que són al golf de Lepant. Han sortit molt tard perquè cap a l'octubre hi ha temporals d'equinocci a la mar.

Que es posessin d'acord els tres generals costava moltíssim. En realitat, la flota cristiana era d'uns 250 vaixells, no tots galeres, dels quals hi ha una mica més de venecians, però en canvi hi ha més tropa espanyola: uns 8.000 soldats de la Península Ibèrica, uns 3.000 italians pagats per Espanya i 4.000 alemanys. Els venecians hi porten 8.000 soldats pel seu compte; i el papa n'hi aporta dos mil en dotze galeres. I el nebot del papa també hi va.

Com que no es fiava dels venecians, Joan d'Àustria diu que els vaixells venecians vagin voltats d'espanyols. Que la guarnició sigui de soldats espanyols, fonamentalment, per si la marineria no vol obeir. Això era l'ambient que hi havia a la Lliga.

Arriben allà al golf de Lepant i hi veuen la flota turca. Si no sortien presentant batalla, la Lliga ja havia guanyat. El Requesens no hi volia anar. En canvi, el marquès de Santa Cruz deia que s'havia d'atacar. A les 7 del matí veuen que hi ha la flota turca al fons del golf. La flota turca tira una canonada i després una altra. Vol dir que es va a la batalla. Aleshores Joan d'Àustria passa una mica de revista a la flota amb una barqueta i els diu que no deixin passar els turcs, perquè llavors t'ataquen per la reraguarda. També els diu que els turcs cridaran molt, que no s'espantin. Feien uns crits de guerra per espantar-los. Els de la Lliga reben tres o quatre consells i llavors els jesuïtes i els franciscans que van amb l'estol donen l'absolució general als cristians. Altres mesures anteriors havien estat dejunar i fer abstinència tres o quatre dies abans i no deixar entrar cap dona als vaixells.

La batalla va durar cinc hores. Les galeres s'enfrontaven. Qui lluitava no eren els marins, sinó la infanteria, que anava amb les piques i els arcabussos, amb les destrals, i a veure qui estomacava més l'altre. Es feien com uns camps de fusta i saltaven d'una galera a l'altra. Si agafaven la galera reial, la capitana de l'enemic, la batalla s'havia acabat. Això, els turcs ho van intentar a la galera de don Joan d'Àustria. Finalment, Joan d'Àustria també ho va provar dues vegades a la galera capitana dels turcs. A la tercera ho va aconseguir. Havien promès als remers galiots que, si ho feien bé, els donarien la llibertat. Quan feia tres hores que lluitaven, els cristians van atacar per tercer cop la galera reial turca. Amb un ímpetu quasi sobrehumà els soldats cristians es van llançar amb arcabussos, piques i espases. Van degollar l'única companyia de genízers que defensaven el soldà. Els genízers eren nens cristians educats a la turca, que formaven una mena de legió. Va caure l'estat major d'Alí, que també va resultar ferit d'un tret d'arcabús. Un remer li va tallar el cap d'una destralada. Es va fer el crit de victòria des de la galera reial cristiana mentre s'arriava la bandera de la reial turca i es canviava per la dels cristians. Al final de la batalla hi havia quinze mil morts turcs i deu mil presoners, amb els remers cristians de galeres turques que es van aixecar a última hora contra els turcs amb altres esclaus. Dels 300 vaixells turcs que hi havia en començar la batalla, se'n van perdre 250.

Els cristians van perdre uns 8.000 homes a la batalla. Hi va haver uns 4.000 ferits que van morir dies després. I uns altres deu mil ferits que es van salvar. Només van perdre dotze vaixells. Va ser considerada una victòria indubtable. Al vespre es van haver de refugiar en un port per la tempesta que va esclatar

Hernández Silva conta que el 29 d'octubre va arribar una galera de la flota. El dimecres 31 d'octubre el dietari del Consell de Cent (l'Ajuntament de Barcelona) diu que ha arribat la nova que l'armada de la Lliga s'ha trobat amb l'armada turquesca i l'ha vençuda. Per això el Consell de Cent concerta la celebració d'un tedèum d'acció de gràcies a la seu de Barcelona. La nova va ser rebuda amb "alegria i jocunditat" que va fer vessar plors d'alegria, ja que ho consideraven una obra divina i no humana.

D'aquests fets, en van sortir obres de teatre, cançons i versos de poetes, a Catalunya. El mateix dia de la batalla, 7 d'octubre, es conta que el papa havia dit al seu secretari que no volia parlar d'afers eclesiàstics en aquells moments perquè s'havia obtingut la victòria. No ho podia saber per mitjans naturals, ja que la notícia no va arribar a Roma de manera directa fins al dia 19 d'octubre. Arran d'això, el papa va proclamar festa del Roser de tot el món el dia 7 d'octubre. La major part dels trofeus de la batalla van ser duts a Catalunya. Per exemple, la llàntia del rei moro i el santcrist de Lepant. La Verge de la Victòria i el bastó de comandament del capità general es van dipositar a la capella del Palau Menor, l'antic casal dels Requesens a Barcelona.