Full parroquial - Barcelona, 6 de gener de 2008 - n. 863

COMENÇAR L’ANY

Josep Vicenç Foix (1894-1987) es definia com a "un investigador de la poesia" que incorporava tant la poesia trobadoresca i medieval com les avantguardes més punteres. Compaginant sempre la seva feina com a pastisser a Sarrià amb la dedicació a l’art (la poesia, la prosa i la crítica), va ser soci fundador de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, va guanyar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1973), la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1981), el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles (1984) i va ser candidat al Premi Nobel de Literatura. El 1960 les Edicions dels Amics de les Arts van publicar 11 peces de Nadal que el poeta J.V.Foix havia enviat als seus amics entre 1948 i 1958 i que estaven bellament il·lustrades per alguns dels pintors més famosos del moment, amics del nostre poeta: Dalí, Mompou, Ponç, Guinovart, Obiols, Cuixart, Tàpies, Mercader, Sunyer, Galí, Fenosa i Miró.

La Bona Notícia de l’evangeli comença amb el naixement perquè és amb el dia del natalici que tot s’inicia. És allò que Foix anomena el "Dia Nou", el dia dels contrasts ("Tot em sembla estrany i nou") perquè tot és capgirat: "El Temps mor del seu bleix, no em cal coturn ni vesta dins l’Absolut que neix". Dia en què es constata la novetat ("Ho sap tothom i és profecia: a cal fuster hi ha novetat" que anticipa la novetat que vindrà en el futur: "Rondo al fresc de la Cova de Qui promet, mitjancer, Cel novell i Terra nova".

L’interessant és constatar que, amb el naixement no acaba res sinó que, ben al contrari tot comença: "Res no s’acaba i tot comença". S’inicia el moviment de l’ésser humà cap a Déu: "L’home que ara avança, ple de desig". Moviment espiritual que comporta el canvi de vida de qui l’experimenta: "Aparteu-me dels vents, del bleix de l’arç, de la son de la neu a l’ombra de la brisa, dels cims on pujo a trot de guilla; segresteu-me en els clots i entre fumalls flairants i acompanyeu-me ensús, allà on la Verge s’enaigua per als jaents al ras, o els qui fendim l’incert a la pla del mig i a la garriga fosca; d’armes de Llum vestiu-me i viuré i moriré en Qui, dels Dalts, s’ha ofert". Itinerari espiritual que consisteix en descobrir la singularitat de l’infant nascut: "Tants de camins i una sola drecera, dèiem amb aires de Precepte Nou. Tants de vials i una sola passera, cantàvem, fort, amb lletra de la Llei. Tants de mots folls i una paraula vera, l’un diu a l’altre, recordant l’Escrit. Tant flairar rastres i una sola espera: veure El Qui És en una hisenda d’astres".

El naixement de Jesús ens fa néixer a una nova vida on hom queda alliberat de la preocupació de no tenir res a oferir perquè descobreix que l’important que trobar-se amb la Divinitat encarnada: "Si em refés l’escalf d’un bou o dormís amb poca palla, i entre somnis m’ullprengués la seva Divina Cara". Per això Foix, en un dels versos més coneguts, escriu: "Si jo fos marxant a Prades, a les boires de tardor, per guardar flassades i caperons de castor, i per guarnir la pallisa, les figures de terrissa on Vós vestiu de Pastor. Si fos l’hostolà que ensella i em mira si vinc del dalt, on la Verge té capella, i em pregunta amb meravella: què escrius al fosc de l’hostal?. Amb sarris de nous i fugues saltaria rec i artigues i esperaria el Senyal. Si fos pilot de passatge i vencés el Temps i els vents, i a la ratlla del coratge d’un Més Enllà fes imatge amb Terra i Cel romanents, per Vós faria valises d’aures antigues i brises, i estranys i novells piments. Però no ho sóc... Us duc només l’esperança que alceu els ulls i em mireu".

Francesc-Xavier Marín

SANTS DE LA SETMANA. Aquesta setmana, el dilluns dia 7, recordarem la memòria de sant Ramon de Penyafort, nat el 1175. Fou primerament dominic. Posteriorment, amb sant Pere Nolasc, fundà la comunitat dels Mercedaris, dedicada a rescatar els cristians sota el domini dels mahometans. Arribà a ser confessor del Papa Gregori IX. Morí a l’edat de quasi cent anys.

Missatge del Papa Benet XVI per a la Jornada Mundial de la Pau, 1.I.2008

6. La comunitat social, per viure en pau, està cridada a inspirar-se també en els valors sobre els quals es regeix la comunitat familiar. Això és vàlid tant per a les comunitats locals com nacionals; més encara, és vàlid per a la comunitat mateixa dels pobles, per a la família humana, que viu en aquesta casa comuna que és la terra. No obstant això, en aquesta perspectiva no s’ha d’oblidar que la família neix del «sí» responsable i definitiu d’un home i d’una dona, i viu del «sí» conscient dels fills que a poc a poc en van formant part. Per tal de prosperar, la comunitat familiar necessita el consens generós de tots els seus membres. Cal que aquesta presa de consciència arribi a ser també una convicció compartida per tots els qui estan cridats a formar la família humana comuna. Cal saber dir el propi «sí» a aquesta vocació que Déu ha inscrit en la nostra naturalesa. No vivim uns al costat dels altres per casualitat; tots estem recorrent un mateix camí com a homes i, per tant, com a germans i germanes. Per això, és essencial que cadascú s’esforci a viure la pròpia vida amb una actitud responsable davant de Déu, reconeixent en Ell la font de la pròpia existència i la dels altres. Sobre la base d’aquest principi suprem, es pot percebre el valor incondicionat de tot ésser humà i, així, posar les premisses per a la construcció d’una humanitat pacificada. Sense aquest fonament transcendent, la societat és només una agrupació de ciutadans, i no una comunitat de germans i germanes, cridats a formar una gran família.

7. La família necessita una casa a la seva mida, un ambient on viure les seves pròpies relacions. Per a la família humana, aquesta casa és la terra, l’ambient que el Déu Creador ens ha donat perquè l’habitem amb creativitat i responsabilitat. Hem de tenir cura del medi ambient: aquest ha estat confiat a l’home perquè en tingui cura i el conreï amb llibertat responsable, tenint sempre com a criteri orientador el bé de tothom. Òbviament, el valor de l’ésser humà està per damunt de tota la creació. Respectar el medi ambient no vol dir que la naturalesa material o animal sigui més important que l’home. Vol dir més aviat que no se la considera de manera egoista, a plena disposició dels propis interessos, perquè les generacions futures tenen també el dret a obtenir benefici de la creació, a exercir- hi la mateixa llibertat responsable que reivindiquem per a nosaltres. I tampoc no s’ha d’oblidar els pobres, exclosos en molts casos de la destinació universal dels béns de la creació.[...]

8. Sobre això, és fonamental «sentir» la terra com «la

nostra casa comuna» i, per a posar-la al servei de tots, adoptar la via del diàleg en comptes de prendre decisions unilaterals. [...] Un àmbit en el qual seria particularment necessari intensificar el diàleg entre les nacions és el de la gestió dels recursos energètics del planeta. En aquest sentit, es planteja una doble urgència per als països tecnològicament avançats: d’una banda, cal revisar els elevats nivells de consum deguts al model actual de desenvolupament i, de l’altra, predisposar inversions adequades per tal de diversificar les fonts d’energia i millorar l’eficiència energètica. [...]

9. Una condició essencial per a la pau en cada família és que es recolzi sobre el sòlid fonament dels valors espirituals i ètics compartits. Però cal afegir que s’experimenta una autèntica experiència de pau en la família quan a ningú no li manca el més necessari, i el patrimoni familiar fruit del treball d’uns, de l’estalvi d’uns altres i de la col·laboració activa de tots s’administra correctament amb solidaritat, sense excessos ni malbaratament. [...]

10. Una consideració semblant es pot fer respecte d’aquesta altra gran família que és la humanitat en conjunt. La família humana, avui més unida pel fenomen de la globalització, necessita també un fonament de valors compartits, una economia que respongui realment a les exigències d’un bé comú de dimensions planetàries. [...] Cal comprometre’s a esmerçar encertadament els recursos i a distribuir la riquesa amb equitat. [...]

11. Una família viu en pau quan tots els seus membres s’ajusten a una norma comuna: això és el que impedeix l’individualisme egoista i el que manté units a tots, i n’afavoreix la coexistència harmoniosa i la laboriositat orgànica. Aquest criteri, obvi en si mateix, val també per a les comunitats més àmplies: des de les locals fins a les nacionals, i fins i tot a la comunitat internacional. Per assolir la pau cal una llei comuna que ajudi la llibertat a ser realment ella mateixa, en comptes d’una cega arbitrarietat, i que protegeixi el més feble de l’abús del més fort. En la família dels pobles, es donen molts comportaments arbitraris, tant dintre de cada Estat com en les relacions dels estats entre si. Tampoc no falten tantes situacions en les quals el feble s’ha de doblegar, no a les exigències de la justícia, sinó per força bruta de qui té més recursos que ell. Cal reiterar- ho: la força ha d’estar moderada per la llei, i això ha de succeir també en les relacions entre estats sobirans.

12. L’Església s’ha pronunciat moltes vegades sobre la naturalesa i la funció de la llei: la norma jurídica que regula les relacions de les persones entre si, canalitzant els comportaments externs i preveient també sancions per als transgressors, té com a criteri la norma moral, basada en la naturalesa de les coses. D’altra banda, la raó humana és capaç de destriar- la almenys en les seves exigències fonamentals, i així arriba fins a la Raó creadora de Déu que és l’origen de totes les coses. Aquesta norma moral ha de regular les opcions de la consciència i guiar tot el comportament de l’ésser humà. Existeixen normes jurídiques per a les relacions entre les nacions que componen la família humana? I, si existeixen, són eficaces? La resposta és sí; les normes existeixen, però per aconseguir que siguin veritablement eficaces cal remuntar-se a la norma moral natural com a base de la norma jurídica, en cas contrari, aquesta queda a la mercè de consensos fràgils i provisionals.

13. El coneixement de la norma moral natural no és impossible per a l’home que mira al seu interior i, situant-se davant del seu propi destí, s’interroga sobre la lògica interna de les inclinacions més profundes que hi ha en el seu ésser. Encara que sigui amb perplexitats i incerteses, pot arribar a descobrir-hi, almenys en les seves línies essencials, aquesta llei moral comuna que, per sobre de les diferències culturals, permet que els éssers humans s’entenguin entre ells sobre els aspectes més importants del bé i del mal, del que és just o injust. És indispensable remuntar-se fins a aquesta llei fonamental emprant en aquesta recerca les nostres millors energies intel·lectuals, sense deixar-nos desanimar pels equívocs o les tergiversacions. De fet, els valors continguts en la llei natural estan presents, encara que de manera fragmentada i no sempre coherent, en els acords internacionals, en les formes d’autoritat reconegudes universalment, en els principis del dret humanitari que recullen les legislacions de cada Estat o en els estatuts dels organismes internacionals. La humanitat no està «sense llei». Tanmateix, és urgent continuar el diàleg sobre aquests temes, i afavorir també la convergència de les legislacions de cada Estat cap al reconeixement dels drets humans fonamentals. El creixement de la cultura jurídica en el món depèn, a més, de l’esforç per donar sempre consistència a les normes internacionals amb un contingut profundament humà, i evitar rebaixar-les a mers procediments que es puguin eludir fàcilment per motius egoistes o ideològics.

14. La humanitat pateix avui, malauradament, grans divisions i forts conflictes que enfosqueixen l’horitzó del seu futur. Vastes regions del planeta estan immergides en tensions creixents, mentre que el perill que s’incrementi el nombre dels països amb armes nuclears suscita en tota persona responsable una preocupació fonamentada. Al continent africà, malgrat que molts països han progressat en el camí de la llibertat i de la democràcia, romanen encara moltes guerres civils. L’Orient Mitjà continua essent encara escenari de conflictes i atemptats, que influeixen també en les nacions i les regions limítrofes, amb el risc de quedar atrapades en l’espiral de la violència. En un pla més general, cal assenyalar, amb pesar, que ha augmentat el

nombre d’estats implicats en la carrera armamentista: fins i tot països en via de desenvolupament destinen una part important del seu escàs producte interior a comprar armes. Les responsabilitats en aquest funest comerç són moltes: d’una banda, hi ha els països del món industrialment desenvolupat que obtenen importants beneficis per la venda d’armes i, de l’altra, les oligarquies dominants a tants països pobres que volen reforçar la seva situació mitjançant la compra d’armes cada vegada més sofisticades. En temps tan difícils, és veritablement necessària una mobilització de totes les persones de bona voluntat per arribar a acords concrets amb vista a una desmilitarització eficaç, sobretot en el camp de les armes nuclears. En aquesta fase en la qual el procés de no-proliferació nuclear està estancat, sento el deure d’exhortar les autoritats que reprenguin les negociacions amb una determinació més ferma amb vista al desmantellament progressiu i acordat de les armes nuclears existents. Sóc conscient que en renovar aquesta crida em faig intèrpret del desig de tots els qui comparteixen la preocupació pel futur de la humanitat. 15. Ara fa seixanta anys, l’Organització de les Nacions Unides feia pública de manera solemne la Declaració universal dels drets humans (1948-2008). Amb aquell document la família humana reaccionava davant els horrors de la Segona Guerra Mundial i reconeixia la seva unitat, basada en la igual dignitat de tots els homes, i posava al centre de la convivència humana el respecte dels drets fonamentals dels individus i dels pobles: va ser un pas decisiu en el camí difícil i laboriós cap a la concòrdia i la pau. Un esment especial mereix també la celebració del 25è aniversari de l’adopció, per part de la Santa Seu, de la Carta dels drets de la família (1983-2008), com també el 40è aniversari de la celebració de la primera Jornada Mundial de la Pau (1968-2008). La celebració d’aquesta Jornada, fruit d’una intuïció providencial del papa Pau VI, i represa amb gran convicció pel meu estimat i venerat predecessor, el papa Joan Pau II, ha ofert a l’Església al llarg dels anys l’oportunitat de desenvolupar, per mitjà dels missatges publicats amb aquest motiu, una doctrina orientadora en favor d’aquest bé humà fonamental. Precisament a la llum d’aquestes efemèrides significatives, convido tots els homes i dones que prenguin una consciència més clara sobre la pertinença comuna a l’única família humana i a comprometre’s perquè la convivència a la Terra reflecteixi cada vegada més aquesta convicció, de la qual depèn la instauració d’una pau veritable i duradora. Convido també els creients a implorar a Déu sense defallir el gran do de la pau. Els cristians, per la seva banda, saben que poden confiar en la intercessió de qui, essent la Mare del Fill de Déu que es va fer carn per a la salvació de tota la humanitat, és Mare de tots, Desitjo a tothom un feliç any nou.

El Vaticà, 8 de desembre de 2007