Full parroquial - Barcelona, 13 de gener de 2008 - n. 864

BAPTISME

La vida de Gustave Flauvert (1821-1879) va estar marcada per la medicina. Va passar la primera part de la seva vida vivint a l’hospital de Rouen on el seu pare era metge. Instal·lat a Paris per a estudiar la carrera de dret, va haver de suspendre els estudis a causa d’un atac d’apoplexia. Va dedicar 4 anys a viatjar pel sud d’Itàlia, Grècia, Egipte... a la recerca d’una salut perduda, viatge que el duria a la vall del riu Jordà. Amb una vivesa notable explica en el seu diari personal les impressions d’aquesta darrera visita: la il·lusió de trobar davant d’un espai d’alt valor simbòlic després d’un llarg desplaçament damunt d’una mula acompanyat de beduins, l’actitud devocional agenollant-se per beure les seves aigües color marró confiant que aquella aigua on Jesús va ser batejat li retornés la salut.

Si avui un visita el riu Jordà troba un espectacle que no convida gens a les reflexions que feia Flauvert fa un segle. En efecte, gran part del territori fronterer entre Israel i Jordània és zona militar i l’accés n’està prohibit. Una de les poques zones verdes enmig d’un panorama groguenc mostra el curs del riu organitzat en piscines de diferent mida (alimentades per una petita depuradora situada rere unes dunes properes) on el pelegrins-turistes s’hi submergeixen i, a banda i banda, botigues que venen flascons d’aigua del Jordà. Si hom abandona aquesta zona turística i s’aventura a seguir una pista rural arriba al poc que queda del riu Jordà. Les dades oficial del regne de Jordània asseguren que el riu ha perdut des de l’any 2000 el 97% del seu cabal. Allà on Flauvert explica haver trobar un riu de cent metres d’amplada ara hom s’enfronta a un petit canal que lluita per conservar cada gota d’aigua.

Tanmateix, la tradició assegura que allà, a la vora del riu Jordà, el cel es va obrir i l’Esperit va davallar com un colom i es va sentir una veu que deia “Tu ets el meu fill estimat”. Màgia dels noms, simbolisme dels escenaris que atorguen valor a determinats paisatges. Llegeixo en un diari israelià que un turistes evangèlics nordamericans s’han queixat perquè esperaven trobar una mena d’oasi, envoltat de palmeres on reviure l’escena del baptisme de Jesús, i han acabat encarant-se a un pedregar i uns tolls d’aigua escadussers.

Els canvis d’escenari no ens han de fer perdre de vista l’essencial de l’escena del baptisme de Jesús que la mística medieval denominava “retorn a les fonts”. La canya que no s’esquerda o el ble que no s’apaga com a símbol del servent de Déu que promou el dret, l’aliança entre les nacions i l’alliberament als qui pateixen qualsevol mena de malura. L’Escollit de Déu, el seu preferit, aquell qui té el seu Esperit, per dir-ho amb les paraules del profeta Isaïes. Aquell que va passar fent en bé, segons les paraules de Pere.

Sense quasibé solució de continuïtat la litúrgia ens porta del temps de Nadal a la celebració de la festivitat del baptisme de Jesús. I és que, amb el baptisme, comença la presència pública de Jesús més enllà de l’àmbit domèstic de Natzaret. Seguint aquesta línia, amb la reflexió sobre el baptisme de Jesús comença el papa Benet el seu darrer llibre. Tot comença aquí: amb la immersió purificadora que regenera l’ésser humà; amb la proclamació de la filiació divina a tot aquell que fa el bé. És un bon programa per a aquest començament d’any: retornar a les font és un mitjà infal·lible per a no perdre de vista allò que és realment important.

Francesc-Xavier Marín