Full parroquial - Barcelona, 17 de febrer de 2008 - n. 869

Gran Via de les Corts Catalanes, 796; 08013 Barcelona; Tel. 932324657; mdroser41@arqbcn.org; sedase.net/Roser

TRANSFIGURACIÓ

En una ocasió, el místic dominicà Eckhart, citant aquella frase del profeta Isaïes que diu "Realment ets un Déu que s’amaga", va predicar: "En el terreny de l’ànima realment Déu s’hi amaga, perquè el terreny de Déu i el terreny de l’ànima són un sol terreny. Com més se’t cerca, menys se’t troba. Per tant, cal cercar-te de tal manera que no se’t trobi mai. Si no se’t cerca, se’t trobarà". Una contemporània d’Eckhart, la beguina francesa Margueritte Porete, diu en el seu llibre "Espill de les ànimes simples": "Només Ell és el meu Déu, de qui ningú no en pot dir res". Tots dos emparenten amb la sentència de sant Agustí: "Si el comprens no és Déu" o sant Gregori de Nissa: "Tot concepte construït a còpia d’esforç d’imaginació en la nostra ment amb la pretensió de captar la naturalesa divina no és més que un ídol, un déu fet per nosaltres que no dóna a conèixer el Déu autèntic". Paradoxalment, malgrat això, el cristianisme també insisteix a dir que el Déu ocult, incognoscible, inexpressable, esdevingué físicament present en la història en Jesucrist. Així ho afirma, per exemple, el pròleg de l’evangeli de Joan: "A Déu ningú no l’ha vist mai; el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat". I, en el mateix evangeli, quan Felip demani a Jesús que els mostri Déu, Jesús respon: "Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare".

Efectivament, la tradició espiritual cristiana, que culmina en les escriptures dels místics, cerca unir aquestes dues perspectives incompatibles. El vincle necessari entre l’encarnació concreta de Déu i la fe se situa al bell mig de la nostra fe. La crida a viure i pensar el misteri fet tangible en Jesús és la frontissa que obre la porta a la intuïció de Déu. Per això explica l’evangeli de Mateu que, just després d’anunciar la seva mort, Jesús s’enfila amb uns dels seus deixebles dalt d’una muntanya i els mostra la seva glòria. La revelació de Déu provoca en els deixebles un astorament barrejat de sensació de benestar que fa fer que Pere demanés romandre allà dalt per tal de perdre mai aquell estat d’ànim.

Rainer Maria Rilke (1875-1926), un dels poetes més importants en llengua alemanya, explica com un dia, en la ciutat de Trieste, recolzat en un arbre, va tenir la sensació de percebre una experiència semblant: "En els primers moments, els sentits no podien comprovar massa bé per on rebien una comunicació tan subtil i difusa. Però, alhora, l’estat així originat era tan perfecte i sostingut, tant diferent de tot i tan inexplicable comparant-lo amb l’experiència quotidiana que, malgrat tota la seva delícia, no fóra just anomenar-lo gaudi. És com si hagués passat a l’altra banda de la naturalesa. Tot el que hi havia al meu voltant va adquirir una aparença de novetat, amb un sentit tan inesgotable com si ja res se’m pogués amagar". Uns anys més endavant, durant una estada a l’illa de Capri, va experimentar una sensació semblant: "Va ser com si el cor es dissolgués del tot, fins el punt d’aparèixer en el seu interior tot el gust de l’univers. Va ser llavors quan, en tot allò que m’envoltava, vaig intuir la meva pròpia immensitat i la meva pròpia elevació cap a Déu".

La percepció de la presència de Déu al nostre voltant ho transfigura tot i fa que tot sigui percebut de forma completament diferent. Dalt d’aquella muntanya Jesús va mostrar la seva identitat i, un cop tornats a la vall, els deixebles tenien la clau per a creure que la mirada de Jesús era capaç de transfigurar el pecat, la injustícia i la mort.

Francesc-Xavier Marín

VIA CRUCIS. Els dissabtes de quaresma, seguint el costum d’aquesta parròquia, celebrarem el Via Crucis a les 7’30 de la tarda. Hi sou tots convidats a seguir de prop el camí de Jesús.

EXPOSICIÓ AMB EL SANTÍSSIM SAGRAMENT. El dimarts —recordeu el canvi de dia— de 19:15h a 20h tindrem exposat el Santíssim Sagrament a la Custòdia, a la Capella del Santíssim, per a l’adoració i pregària dels fidels.

CATEQUESI D’ADULTS. El proper dimarts, dia 19 tindrem la catequesi d’adults. Tractarem sobre la interpretació de la Biblia per conèixer la persona de Jesús, a la llum de la introducció del llibre del Papa Benet XVI.

FESTES DE LA SETMANA. El divendres dia 22 d’aquest mes celebrarem la festivitat de la Càtedra de sant Pere. És una diada en la qual l’Església recorda la institució del papat, prega per ell i en dóna gràcies a Déu. Cal, doncs, que ens hi afegim també amb la nostra pregària pel sant Pare, el vicari de Crist a la terra, per la seva persona i les seves intencions.

DEVOCIÓ A SANT JOSEP. ELS SET DIUMENGES. Una bona manera d’honorar el Patriarca Sant Josep és la pràctica dels set dolors i goigs que se sol fer durant els set diumenges abans de la seva festivitat. Aquest dia 17 és el tercer diumenge en el que es contempla com a dolor la preciosa Sang vessada en la circumcisió (Lc. 2, 21) i com a goig el nom de Jesús, que li havia donat l’àngel, que l’encoratja.

[...] 3. L’evangeli indica una característica típica de l’almoina cristiana: s’ha de fer en secret. «Mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta», diu Jesús, «perquè el teu gest quedi amagat» (Mt 6,3-4). I poc abans havia afirmat que no cal presumir de les pròpies bones accions, per no córrer el risc de quedar-se sense la recompensa dels cels (cf. Mt 6,1-2). La preocupació del deixeble és que tot vagi per a major glòria de Déu. Jesús ens ensenya: «Que brilli igualment la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres bones obres i glorificaran el vostre Pare del cel» (Mt 5,16). Per tant, cal fer-ho tot per a la glòria de Déu i no per a la nostra. Estimats germans i germanes, que aquesta intenció acompanyi cada gest d’ajuda al proïsme, evitant que es transformi en una manera de cridar l’atenció. Si en complir una bona acció no tenim com a finalitat la glòria de Déu i el bé real dels nostres germans, sinó que més aviat aspirem a satisfer un interès personal o simplement a obtenir l’aprovació dels altres, ens situem fora de l’òptica evangèlica. En la societat moderna de la imatge cal estar molt atents, ja que aquesta temptació es planteja contínuament. L’almoina evangèlica no és simple filantropia: és més aviat una expressió concreta de la caritat, la virtut teologal que exigeix la conversió interior a l’amor de Déu i dels germans, a imitació de Jesucrist, que morint a la creu es va entregar a si mateix per nosaltres. És impossible no donar gràcies a Déu per tantes persones que en el silenci, lluny dels reflectors de la societat mediàtica, duen a terme amb aquest esperit accions generoses de sosteniment al proïsme necessitat. Serveix de ben poc donar els propis béns als altres si el cor s’omple de vanaglòria per això. Per aquest motiu, qui sap que «Déu hi veu, en el secret» i que en el secret donarà la seva recompensa, no cerca un reconeixement humà per les obres de misericòrdia que fa.

4. Invitant-nos a considerar l’almoina amb una mirada més profunda, que transcendeixi la dimensió purament material, l’Escriptura ens ensenya que hi ha més felicitat a donar que a rebre (Ac 20,35). Quan actuem amb amor expressem la veritat del nostre ésser: en efecte, no hem estat creats per a nosaltres mateixos, sinó per a Déu i per als germans (cf. 2Co 5,15). Cada vegada que per amor a Déu compartim els nostres béns amb el proïsme necessitat experimentem que la plenitud de vida ve de l’amor i ho recuperem tot com a benedicció en forma de pau, de satisfacció interior i d’alegria. El Pare celestial recompensa les nostres almoines amb la seva alegria. I encara més: sant Pere cita entre els fruits espirituals de l’almoina el perdó dels pecats. «L’amor» —escriu— «cobreix una multitud de pecats» (1Pe 4,8). Com sovint ho repeteix la litúrgia quaresmal, Déu ens ofereix, als pecadors, la possibilitat de ser perdonats. El fet de compartir amb els pobres el que tenim ens disposa a rebre aquest do. En aquest moment penso en els qui senten el pes del mal que han fet i, precisament per això, se senten lluny de Déu, temorosos i gairebé incapaços de recórrer a ell. L’almoina, pel fet d’acostar-nos als altres, ens acosta a Déu i pot convertir-se en un instrument d’autèntica conversió i reconciliació amb ell i amb els germans.

5. L’almoina educa en la generositat de l’amor. Sant Josep Benet Cottolengo acostumava a recomanar: «Mai no compteu les monedes que doneu, perquè jo dic sempre: si quan fem almoina la mà esquerra no ha de saber el que fa la dreta, tampoc la dreta no ha de saber-ho» (Detti e pensieri, Edilibri, n. 201). Pel que fa a això és significatiu l’episodi evangèlic de la vídua que, en la seva misèria, tira al tresor del temple «tot el que tenia per a viure» (Mc 12,44). La seva moneda petita i insignificant es converteix en un símbol eloqüent: aquesta vídua no dóna a Déu el que li sobra, no dóna el que té, sinó el que és: tota la seva persona.

Aquest episodi commovedor es troba dins la descripció dels dies immediatament precedents a la passió i mort de Jesús, el qual, com indica sant Pau, s’ha fet pobre perquè ens enriquíssim amb la seva pobresa (cf. 2Co 8,9); s’ha lliurat a si mateix per nosaltres. La Quaresma ens empeny a seguir el seu exemple, també a través de la pràctica de l’almoina. Seguint els seus ensenyaments podem aprendre a fer de la nostra vida un do total; imitant-lo aconseguim estar disposats a donar, no tant alguna cosa del que tenim, sinó a nosaltres mateixos. Que potser no es resumeix tot l’evangeli en l’únic manament de l’amor? Per tant, la pràctica quaresmal de l’almoina es converteix en un mitjà per a aprofundir la nostra vocació cristiana. El cristià, quan gratuïtament s’ofereix a si mateix, dóna testimoniatge que no és la riquesa material la que dicta les lleis de l’existència, sinó l’amor. Per tant, allò que dóna valor a l’almoina és l’amor, que inspira formes diferents de do, segons les possibilitats i les condicions de cadascú.

6. Estimats germans i germanes, la Quaresma ens invita a «entrenar-nos» espiritualment, també mitjançant la pràctica de l’almoina, per créixer en la caritat i reconèixer Crist mateix en els pobres. Els Fets dels Apòstols expliquen que l’apòstol sant Pere va dir a l’home invàlid que li va demanar una almoina a l’entrada del temple: «De plata i d’or no en tinc, però el que tinc, t’ho dono: en el nom de Jesucrist, el Natzarè, aixeca’t i camina!» (Ac 3,6). Amb l’almoina regalem quelcom material, signe del do més gran que podem oferir als altres amb l’anunci i el testimoni de Crist, en el nom del qual hi ha la vida veritable. Per tant, que aquest temps estigui caracteritzat per un esforç personal i comunitari d’adhesió a Crist per a ser testimonis del seu amor. Que Maria, mare i serventa fidel del Senyor, ajudi els creients a portar endavant la «batalla espiritual» de la Quaresma armats amb la pregària, el dejuni i la pràctica de l’almoina, per arribar a les celebracions de les festes de Pasqua renovats en l’esperit. Amb aquest desig, us imparteixo a tots una especial benedicció apostòlica.

Vaticà, 30 d’octubre de 2007

BENEDICTUS PP. XVI