VEURE-HI CLAR

El nucli de la fe, en el cas del cristianisme, no és creure en un cos de doctrines o en un conjunt de preceptes que configuren un codi moral, sinó en adherir-se a Jesús que ens revela Déu. No es tracta aquí d’un Déu buscat a les palpentes o a través del pensament, sinó de reviure l’experiència del Déu vivent revelat a través de l’aliança amb la humanitat. Res, doncs, d’una vaga trobada amb quelcom diví: creure és la vinculació amb un Déu personal que se’ns ha fet proper. És el Déu que es troba enmig nostre, un Déu que està a l’abast i ens suscita una admiració confiada que ens porta a buscar la proximitat amb ell. Creure és acollir la iniciativa de Déu; una experiència d’acollida, escolta i recepció de la seva paraula. És respondre a aquest Déu que estima i demana ser correspost, un diàleg amb aquest Déu que es va fer un dels nostres i ha promès un futur d’unitat. Aquesta capacitat de resposta renova la vida del creient, l’obre a una nova manera de veure totes les coses. Això és la revelació: una il·luminació que fa que tot adquireixi una nova dimensió.

Tot sols no podríem enlairar-nos fins l’àmbit diví. Ni els rituals, ni l’ascesi ni l’èxtasi no ens acostem a Déu si prèviament Ell no es fa present com a resposta a les inquietuds del cor humà que busca la pau. És un procés en què l’ésser humà busca Déu i Déu busca la humanitat amb el desig d’un trobament que resulti fecund. Aquesta és la paradoxa de la fe: el Misteri que es fa claror, el Déu amagat que es revela. Malgrat la seva aproximació manté sempre la seva transcendència. Ho veurem ben clar, a la fi del temps de Quaresma, durant les cerimònies pasquals: en la creu es revelarà amb potència paradoxal la glòria de Déu, en la seva humilitat es mostrarà la seva grandesa, i en la seva donació quedarà ben palesa la seva sobirania.

La fe es viu enmig del món. No ens arrenca de la condició humana ni ens eleva a una esfera diferent. La seva finalitat és ajudar-nos a ser més intensament humans enmig dels esdeveniments que marquen la petita història de cadascú. Per això no hi ha fe sense testimoni, sense un "sí" pronunciat ben alt. Com quan Déu encarrega al profeta Samuel que vagi a ungir el rei que ha escollit entre els descendents de la família de Jesè, sense fixar-se en les aparences sinó en la presència de l’esperit de Déu. Com aquell cec que demanava almoina i Jesús va guarir; un cop amb la vista recuperada i sotmès a interrogatori per part de les autoritats, malgrat la seva inseguretat, no va vacil·lar en afirmar que creia en aquell home que l’havia sanat. Com sant Pau, quan recomana als cristians d’Efes que visquin com a fills de la llum, és a dir, amb justícia i veritat, denunciant allò que és fosc i buscant la claror.

"Crist serà la teva llum", afirma amb tota la contundència sant Pau. D’ell prové la llum que il·lumina i permet orientar-se sense por a ensopegar. Encara més, ell és la Llum que il·lumina el món. Aquest és el compromís serè i responsable a què convida la conversió: acceptar la pau que deriva de saber-se en les mans de Déu, la confiança de saber-se infinitament estimats, la convicció que Déu guia els nostres passos. "El Senyor és el meu pastor; no em manca res", dirà el salmista. "Em guia pel camí just, em sosté i em tranquil·litza; refà les meves forces i la seva bondat m’acompanyen tots els dies". Ja no hi ha lloc per al desànim ni la paràlisi; ja no queda espai per a sospitar que, al capdavall, potser no arribarem a bon port; ja no poden ser acceptades la frustració ni el fracàs. La confiança es troba en l’arrel de la vida del creient que sap que només Déu és Absolut i no pas els alts i baixos de l’existència. Precisament per això el temps quaresmal convida a renovar el crèdit concedit a un Déu que no defrauda, a un Déu compromès fins el punt de lliurar-se a la creu. Una confiança que mereix ser constantment renovada, enfortida dia a dia.

Francesc-Xavier Marín