Gran Via de les Corts Catalanes, 796; 08013 Barcelona; Tel. 932324657; mdroser41@arqbcn.org; sedase.net/Roser

És indubtable que el pas del temps ens afecta més enllà de la seva simple dimensió cronològica. Per bé que una hora sigui sempre 60 minuts, la sensació que ens produeix no és sempre la mateixa. Qui no ha viscut, per exemple, un temps d’angoixa que semblava interminable, o un temps d’esperança que no acaba d’arribar a acomplir-se, o un temps d’avorriment que esborrava de sentit el pas de les hores, o un temps de felicitat intensa que projectava a l’eternitat un sol moment de la nostra vida, o un temps de desesperació en què el caos se’ns apareixia per tots cantons, o un temps passat que ara sembla infinitament allunyat del present, o un temps futur que ens atreu i alhora ens fa por perquè no el controlem, o un temps present que de vegades sembla penjat en l’aire? El temps, doncs, passa per la nostra vida en forma de vivències ben concretes i significatives.

El pas del temps ens afecta, doncs, envellint-nos i, alhora, fent-nos madurar. És un element essencial que acompanya tot el procés d’existència d’un ésser humà entre el naixement i la mort. I no només perquè aquest procés pot ser mesurat segons paràmetres físics objectius i segons etapes psicològiques clarament diferenciables. El temps ens fa finits i mortals, però també evolutius caps a l’equilibri de la maduresa. Evidentment això és susceptible de provocar reaccions diverses que van des de la fatalitat que obliga a la resignació, al període de prova per a guanyar-se la vida eterna, passant per l’oportunitat per fer que la vida sigui autèntica. No som intemporals ni eterns com els déus ni desentesos del pas del temps com passa en els éssers vius que no tenen consciència. Sigui com sigui, la temporalitat ens aboca a l’esperança de projectar-nos cap a endavant.

Es miri com es miri, la qüestió acaba essent si és possible tenir una relació humana amb el temps. Per una banda, gràcies al temps hem arribat a constituir-nos com a individus autònoms, dotats d’una llibertat responsable, capaços de construir personalment un sentit per a la nostra vida. Per altra banda, tot a la vida demana temps: cal aprendre a saber esperar, a treballar en el present perquè el futur sigui millor per a tots i a mirar amb agraïment el passat perquè el nostre present encara se n’alimenta. A més, el temps crea comunitat entre les persones perquè fa coincidir molts en un moment històric i permet que es generin lligams de parentiu, amistat, relacions humanes i convivència entre diferents persones i grups socials que acaben configurant la nostra identitat. Això convida a fer madurar aquestes relacions perquè d’altres també puguin desenvolupar-se humanament a través del compromís social.

Però, per damunt de tot, el temps imposa la mesura d’una limitació de l’existència que no controlem. Hem vingut al món sense el nostre consentiment i ens n’anirem en un moment i forma que, probablement, no podrem escollir. Tot això vol dir que la vida és un do que administrem i que hem d’agrair. Tanmateix, el temps no és la mesura definitiva de les coses, sinó la prova del seu valor caduc, fugisser, relatiu i efímer. Pot ser que el temps ens aboqui cap a la mort, però en el temps es va covant també la llavor de l’eternitat. El temps no és l’eternitat, però ens hi condueix. L’Esperit de Déu vivifica els cossos, diu sant Pau als cristians de Roma. El mateix Esperit de Déu que, d’acord amb la profecia d’Ezequiel, ens arrencarà dels sepulcres. El mateix poder de Déu que va ressuscitar Llàtzer i va fer dir a Jesús que ell és la vida. La potència vivificant de Déu, com diu el salmista, convida a esperar en la seva paraula. El temps és l’atmosfera on Déu es revela, és l’àmbit on Déu intervé salvíficament. El temps és l’espai de la creació i la providència, de les oportunitats i els reptes, de les decisions i les accions. És la dimensió que ens configura decisivament i ens acosta a Déu: sustentant el temps, Déu vetlla per cadascú de nosaltres.

Francesc-Xavier Marín

CATEQUESI. El dilluns, dia 10, a les 5 de la tarda, reunió de catequistes de segon curs. A les 18:10h, Missa de final de trimestre, amb la participació dels pares que vulguin assistir-hi.

VIA CRUCIS. Els dissabtes de quaresma, seguint el costum d’aquesta parròquia, celebrarem el Via Crucis a les 7’30 de la tarda. Hi sou tots convidats a seguir de prop el camí de Jesús.

EXPOSICIÓ AMB EL SANTÍSSIM SAGRAMENT. El dimarts de 19:15h a 20h tindrem exposat el Santíssim Sagrament a la Custòdia, a la Capella del Santíssim.Hi haurà meditació.

GRUP DE JOVES. El grup de joves que ens trobem els dimecres al vespre tindrem, el proper dimecres, exposició amb el Santíssim i meditació a les 20:45h del vespre, per acabar a les 21:30h. Qui vulgui, de qualsevol edat, podrà també participar a l’esmentat acte eucarístic.

DIUMENGE DE RAMS. Diumenge de la setmana que ve, dia 16 de març, comença la Setmana Santa amb la celebració de diumenge de Rams. Beneirem les palmes a les 11:45h, just abans de la Missa. Aquesta benedicció recorda les lloances que el poble jueu oferí a Nostre Senyor en entrar a Jerusalem.

Dissabte Sant, dia 22 de març: Vigília Pasqual a les 21h.

Diumenge de Pasqua. L’horari de Misses serà el propi de tots els diumenges.

Alguns dels comerciants més adinerats del rei i cortesans anaven pel camí i en trobar la roca van passar pel costat, tot donant una volta. Molts d’ells culpaven el rei de no mantenir els camins nets, però cap va fer res per a treure la pedra gran del camí.

Llavors va passar un camperol, que portava una càrrega de verdures. En apropar-se a la roca, el camperol va posar la seva càrrega a terra i va tractar

de moure la roca a un costat del camí. Després d’empènyer i fatigar-se molt, ho va assolir. Mentre recollia la seva càrrega de vegetals, va adonar-se d’una cartera en el terra, just on havia estat la roca.

La cartera contenia moltes monedes d’or i una nota del mateix rei indicant que l’or era per a la persona que remogués la pedra del camí. El camperol va aprendre el que els altres mai no van entendre:

«Cada obstacle presenta una oportunitat per a millorar la pròpia condició».