RAMS

En ell nostre món hi ha dolor. Hi ha injustícia. Cada dia moren i pateixen unes persones per satisfer els desigs d’unes altres. Hi ha esclavatge i tortura, i hi ha molta violència que afecta sobretot els més dèbils. Però hi ha també experiències de sentit que desvetllen l’íntima convicció que una realitat diferent tindrà l’última paraula. Que no pot ser que la injustícia acabi dominant i que, com diu la frase feta, justos paguin per pecadors. Les experiències de sentit de la vida quotidiana ens fan adonar que aquesta realitat diferent d’alguna manera ja ha començat. No es tracta d’una utopia que es mou simplement com a pura idea, sinó d’una realitat que cadascú viu de manera singular a través del descobriment de la veritat, la bondat o la bellesa al seu voltant.

La celebració de Rams mostra ben clarament aquesta paradoxa: el contrast entre la celebració i la tristesa, entre la commemoració de l’arribada clamorosa de Jesús a Jerusalem i la premonició de la catàstrofe imminent. És la realitat de l’existència: la confrontació entre les experiències que donen sentit i les experiències de mort. I, tanmateix, si alguna lliçó donen els relats evangèlics de Setmana Santa, és que un cop s’ha tastat l’experiència de sentit la mort perd la seva contundència. Encara més, que l’actitud que cadascú adopta enfront dels seus moments vitals és el fidel reflex de l’actitud que ha adoptat al llarg de tota la seva vida.

Al llarg de tot l’any litúrgic anem descobrint la personalitat de Jesús, els trets que el caracteritzaven, aquelles actituds a través d eles quals Déu es posava a l’abast de l’experiència humana. I aquest tarannà no va ser mai pessimista, derrotista o exageradament crític. No es va definir mai pel refús del qui pensament diferent, creia diferent o orientava la seva vida de manera diferent. Ben al contrari, es caracteritzava per l’acollida incondicional a aquells qui se sentien refusats i per la capacitat de reanimar els desanimats. La vida de Jesús testimoniava una determinada manera de percebre Déu: un Déu sempre disponible, un Déu permanentment obert a la vida, un Déu capaç de capgirar totes les contingències de la història per obrir un nou futur d’esperança. Per això el testimoni que dóna Jesús amb la seva vida troba el moment culminant en els seus darrers dies. No hi ha una contradicció entre com va viure i com va morir. No hi ha una dissonància entre el que predicava i com va obrar al final de la seva vida. Tot va ser un exercici de coherència fins al final.

La vida de diumenge de pasqua per damunt de la mort de divendres sant, la humilitat de divendres sant per damunt de la glòria de diumenge de rams. La vivència d’un Déu que no desempara mai la humanitat malgrat les aparences. La presència d’un Déu malgrat la sensació d’abandonament. La coherència del testimoni per damunt de la impressió de fracàs. Setmana Santa és el recordatori de la conveniència de dur una vida abocada als altres i no egocèntricament aïllada. El sentit només prové de la capacitat de donació. L’autorreplegament només porta a la mort. La vida prové de la capacitat de lliurar-se als altres, mentre que la prepotència aboca a la solitud. No és el desig qui salva, ni la pròpia voluntat el que dóna sentit a la vida, sinó la capacitat de descobrir-se acollit i estimat. Aquesta va ser la lliçó de Jesús els dies que ara commemorem i se’ns ofereix com a exemple a seguir.

És la mateixa sensació del Salmista quan afirma: "Fins quan els injustos, Senyor, fins quan els injustos s’alegraran del seu triomf, i els amics de males arts es vantaran amuntegant paraules insolents?. Quan m’adono que estic a punt de caure vós m’aguanteu per l’amor que em teniu, i quan creix el neguit dintre meu el vostre consol és la meva delícia".

Francesc-Xavier Marín