Pentecosta

És cert que, en els temps que ens ha tocat de viure, el món de la interioritat-exterioritat relacionat amb l’espiritualitat és confús. N’és un bon símptoma la proliferació de llibres sobre la temàtica que fan servir l’expressió nebulosa, és a dir, una massa difusa que ens embolcalla emboirant-nos i, per tant, privant-nos de claredat i lucidesa. Segons el diccionari, la interioritat humana seria, genèricament, la qualitat d’allò que és interior a la persona i que té a veure amb la consciència i l’ànim. Quan diem interior no ho diem en termes d’espai (en aquest sentit la interioritat serien les vísceres) sinó en termes psíquics, mentals, anímics. Jo veig, toco, sento, dic, faig, em moc... i no només actuo sinó que alhora m’adono que sóc jo que veig, jo que toco, jo que sento, jo que dic, jo que faig... Jo experimento i alhora, en un major o menor grau, elaboro l’experiència (la rumio, l’assaboreixo, em sento sentint-la, la racionalitzo, la relaciono amb altres experiències i racionalitzacions), interactuo amb mi mateix. És, doncs consciència i autoconsciència. El mot interioritat és el superlatiu del concepte interior. Aleshores, a diferència de les nebuloses llunyanes, la interioritat ens ocupa interiorment, la portem a dins pel fet de ser persones. Som éssers amb interioritat.

És l’Esperit que ens permet identificar Jesús com el Senyor, escriu sant Pau als cristians de Corint. És l’Esperit que unifica en un sol cos la diversitat dels membres i de les funcions. Com diu l’antic himne: "Vine, Esperit diví, envia la teva llum des del cel, tu que ets Pare amorós del pobre, llum que penetra les ànimes, font de consol. Vine, dolç hoste de l’ànima, repòs del nostre esforç, treva en el dur treball, alè suau en hores de trasbals, goig que eixuga les llàgrimes i reconforta en el moment de dol. Entra fins el fons de l’ànima i enriqueix-nos. Mira com en quedem de buits si tu no hi ets. Mira com ens degradem quan no ens envies el teu alè. Rega la terra eixuta, guareix el cor mal·lt, renta les taques, dóna escalfor quan la vida ens glaça i guia els despistats".

Francesc-Xavier Marín

DILLUNS DE PENTECOSTA. El dia 12 de maig, dilluns de pentecosta, en ser festa civil i no ser dia de precepte, no hi haurà missa a les 8 del matí.

EXPOSICIÓ AMB EL SANTÍSSIM SAGRAMENT. El dimarts, de 19:15 a 20h tindrem exposat el Santíssim Sagrament a la Custòdia, a la Capella del Santíssim. Hi haurà meditació.

SANTS DE LA SETMANA. Dimarts, dia 13, memòria de la Mare de Déu de Fàtima. Dimecres, dia 14, festa de sant Maties, apòstol. Dijous, dia 15, festa de Jesucrist, gran sacerdot per sempre.

ROMIATGE A MONTSERRAT. El dissabte dia 21 de juny anirem a Montserrat de pelegrinatge. Cal apuntar-se a la sagristia. Reserveu-vos la data.

Marta era una nena precoç de 8 anys. Un dia escoltà la seva mare i el seu pare parlar sobre el seu germà Andreu. Ella només sabia que el seu germà estava molt malalt i que la seva família no tenia diners. Només una operació molt cara podria salvar l’Andreu. Va escoltar que el seu pare estava gestionant un préstec, però no ho aconseguia.

Parlant els esposos, el marit digué: "Només un miracle pot salvar-lo", cosa que ho sentí la Marta. Ella anà a la seva cambra i va agafar la guardiola. Va buidar tot el seu contingut i ho va contar curosament. Tenia onze euros Sortí de casa sense que els pares s’adonessin i caminà fins la farmàcia. Esperà pacientment el seu torn. El farmacèutic semblava molt ocupat i no li parava esment.

Marta va fer un soroll per cridar l’atenció. Ningú no li feia cas fins que començà a copejar el taulell.

— Què desitges?", li va preguntar el farmacèutic en un to bastant desagradable. I li va dir sense esperar resposta: "Estic parlant amb el meu germà que acaba d’arribar de Londres i no l’he vist fa anys".

— "Bé, jo vull parlar-li sobre el meu germà", li contestà la Marta en el mateix to.

— "Està molt mal·lt i vull comprar un miracle."

— "Què dius?", digué el farmacèutic.

— "El seu nom és Andreu i té una cosa creixent-li dintre el cap i el meu pare diu que només un miracle ho pot salvar. Així que, quant costa un miracle?

— "Aquí no venem miracles, petita. Ho sento, però no et puc ajudar", li contestà el farmacèutic, ara en un to més dolç.

— "Miri, jo tinc els diners per a pagar-li. Si no és suficient, aconseguiré la resta. Només digui’m quant costa."

El germà del farmacèutic era un home elegant. S’inclinà i preguntà a la nena:

— "Quina classe de miracle necessita el teu germà? "No ho sé." Va contestar la Marta amb els ulls a punt d’explotar.

— "Només sé que està molt mal·lt i la meva mare diu que necessita una operació. Però el meu

pare no pot pagar-la, així que jo vull usar els meus diners."

— "Quants diners tens?", li va preguntar l’home de Londres

— "Onze euros ", contestà la Marta en una veu que gairebé no es va entendre.

— "És tot els diners que tinc, però puc aconseguir més si ho necessita."

— "Doncs, quina coincidència!", digué l’home somrient."

— "Onze euros, just el preu d’un miracle per a germans petits".

Prengué els diners en una mà i amb l’altra va agafar la nena del braç i li va dir:

— "Duu-me a casa teva, vull veure el teu germà i conèixer els teus pares. Vegem si jo tinc el miracle que tu necessites."

Aquest home de bona aparença era el Dr. Armstrong, un cirurgià especialista en neurocirurgia. L’operació s’efectuà sense càrrecs i en poc temps l’Andreu estava de retorn a casa i amb bona salut. Els pares de la Marta parlaven feliços de les circumstàncies que van dur a aquest doctor fins a la seva porta.

— "Aquesta cirurgia va ser un veritable miracle", digué la seva mare. "Em pregunto quant hauria costat". La Marta va somriure. Ella sabia exactament quant costava un miracle, onze euros més la fe d’una petita.