D’una manera o altra, totes les religions s’han plantejat la qüestió de l’amenaça que, per a l’esperança, significa l’obscuritat de la història humana de patiment. En efecte, en tots els casos es posa l’accent en el discurs sobre Déu com un clam en demanda de salvació per a tothom qui pateix, per a les víctimes i vençuts de la història. O el discurs sobre Déu presenta una promesa d’alliberament en forma de gran justícia que compensa els patiments, o perilla de ser percebut com a paraules buides. Aquesta acaba essent la pregunta cabdal a la qual cal respondre si es vol garantir un mínim de credibilitat. Per això, la religió apareix com a una memòria redemptora del futur de l’ésser humà, plantejant la temàtica al voltant de la complexa relació entre memòria i oblit: com fer front a la creixent sordesa davant l’augment espectacular del dolor en el món, el debilitament de la solidaritat, la creixent renúncia a les perspectives morals?. D’aquí que no pugui sorprendre que en el discurs religiós hi hagi la formulació de la protesta, la queixa i el clam contra aquelles situacions que generen dolor.

La tradició jueva va ser pionera en la seva voluntat de no conformar-se amb explicacions mitològiques que pretenien silenciar la protesta davant del dolor. Tot l’Antic Testament és ple de testimonis que gent que pateix i eleva la seva queixa a Déu en forma de clam angoixat. És la interrogació en espera de resposta com a element constitutiu de l’aliança. El pacte entre Déu i la humanitat comporta també la petició d’explicacions quan l’aliança s’afebleix. I la tradició profètica és molt contundent en aquesta qüestió: són vanes les cerimònies d’expiació que pretenen restablir les bones relacions amb Déu. El profeta Osees és potser el més contundent: l’amor que els jueus tenen a Déu és tan feble com la boira del matí o la rosada. Déu vol coneixement i amor, i no pas ofrenes ni sacrificis.

Sant Pau sabrà trobar la figura paradigmàtica a imitar en Abraham, l’exemple per excelAlència de la fe ferma, de la confiança en Déu a prova de qualsevol temptació de defallença. Per això Déu el va beneir, el va constituir en pare dels creients i el va fer just. I sant Pau en reu les conseqüències: Déu tindrà en compte la fe dels qui creguin en Jesús i també els farà justos.

Però serà Jesús qui porti aquesta idea a les seves conclusions més extremes: l’aliança que Déu ha establert amb la humanitat comporta que Déu es compromet a tenir cura de tots i cadascun dels éssers humans. No oblida ningú, els té tots presents i, d’una manera especial, aquells qui pateixen especialment l’exclusió. Déu té una debilitat pels qui queden enrere, pels qui són marginats i perillen de trobar-se sols. Així, seguint el model de l’Antic Testament, també els evangelis són plens de gent que acudeix a Jesús a la recerca de l’alliberament. En l’evangeli d’aquest diumenge en tenim uns dels exemples més clars: Jesús escull com a deixeble Mateu, un cobrador d’impostos i, davant de les duríssimes crítiques que rep per part dels puritans del moment, recordarà les paraules d’Osses: Déu vol amor i no ofrenes. Déu prefereix aquells que no exclouen ningú i, especialment, els qui treballen decididament per construir una societat inclusiva. "Els qui es troben bé no necessiten el metge, sinó els malalts".

Francesc-Xavier Marín

EXPOSICIÓ AMB EL SANTÍSSIM SAGRAMENT. El dimarts, de 19:15 a 20h tindrem exposat el Santíssim Sagrament a la Custòdia, a la Capella del Santíssim. Hi haurà meditació.

REUNIÓ DE CATEQUISTES. Hem acabat el curs de catequesi, i tot l’equip de catequesi ens trobarem el dilluns, dia 9, de 17:30 a 19h, per avaluar el curs i preparar l’any que ve.

SANTS DE LA SETMANA. El dimecres, dia 11, memòria obligatòria de sant Bernabé, apòstol. Divendres, dia 13, memòria de sant Antoni de Pàdua, prevere i doctor de l’Església.

Es conta que en el segle passat, un turista americà anà a la ciutat del Caire, Egipte, amb la finalitat de visitar un famós savi. El turista es va sorprendre en veure que el savi vivia en una habitació molt senzilla i plena de llibres. El seu únic mobiliari eren un llit, una taula i un banc.

— On són els seus mobles? Preguntà el turista.

I el savi, ràpidament, també va preguntar:

— I on són els seus...?

— Els meus?, es sorprengué el turista. Però si jo estic aquí només de passada!

— Jo també... afirmà el savi.

— La vida en la terra és només temporal... no obstant això, alguns viuen com si anessin a quedar-se aquí eternament i s’obliden de ser feliços", digué el savi.

___________________________

El valor de les coses no està en el temps que duren, sinó en la intensitat amb què succeeixen. Per això existeixen moments inoblidables, coses inexplicables i persones incomparables. I recorda :

Déu no et preguntarà quin model de cotxe usaves; et preguntarà a quanta gent hi vas dur.

Déu no et preguntarà els metres quadrats de la teva casa; et preguntarà quanta gent hi vas rebre.

Déu no et preguntarà la marca de la roba que tenies en el teu armari; et preguntarà a quants vas ajudar a vestir-se.

Déu no et preguntarà quant cobraves de sou; et preguntarà si vas vendre la teva consciència per a obtenir-lo.

Déu no et preguntarà quin era el teu títol; et preguntarà si vas fer el teu treball amb el millor de la teva capacitat i l’amor que hi posaves.

Déu no et preguntarà quants amics tenies; et preguntarà quanta gent et considerava el seu amic.

Déu no et preguntarà en quin veïnat vivies; et preguntarà com tractaves els teus veïns.

Déu no et preguntarà el color de la teva pell; et preguntarà per la puresa del teu interior.

«Perquè el Congrés Eucarístic Internacional del Quebec, al Canadà, ajudi a comprendre, encara més, que l’eucaristia és el cor de l’Església i la font de l’evangelització.» Aquesta és la intenció missionera proposada pel sant pare Benet XVI per a aquest mes de juny.

El Sant Pare Benet XVI digué als bisbes del Quebec:

"En efecte, l’eucaristia, font i cimal de la vida cristiana, ens uneix i ens configura amb el Fill de Déu. També construeix l’Església, la consolida en la seva unitat de cos de Crist; cap comunitat cristiana no pot edificar-se si no té la seva arrel i el seu centre en la celebració eucarística. Els fidels, congregats a l’església per a celebrar la Pasqua del Senyor, reben en aquest sagrament llum i força per a viure plenament la seva vocació baptismal. A més, el sentit del sagrament no s’esgota en el moment de la celebració. "En rebre el pa de Vida, els deixebles de Crist es disposen a afrontar, amb la força del Ressuscitat i del seu Esperit, les comeses que els esperen en la vida ordinària". Després de viure i proclamar la presència del Ressuscitat, els fidels s’esforçaran per ser evangelitzadors i testimonis en la seva vida diària.

Com va escriure el papa Joan Pau II, "si el cristianisme ha de distingir-se en el nostre temps sobretot per "l’art de la pregària", és impossible no sentir una renovada necessitat d’estar llargues estones en conversa espiritual, en adoració silenciosa, en actitud d’amor, davant de Crist present en el Santíssim Sagrament". Aquesta experiència pot proporcionar força, consol i suport."