TABÚ O JUSTÍCIA?

El concepte de tabú ha donat molt de joc en ciències de la religió. Provinent de la Polinèsia, el mot significa allò que es troba separat de la resta. En aquest sentit el concepte està íntimament lligat al de sagrat: hi ha tabú quan quelcom està ple de potència sagrada i aquest fet és constatat de forma notòria. L’actitud davant de quelcom que és tabú s’acosta força al que entenem habitualment per prohibició com a mesura de protecció enfront del caràcter perillós de la realitat objecte de tabú. Si allò sagrat és allò segregat, allò pur és allò separat de tota immundícia. Aquest desplaçament des de la sacralitat a la puresa comporta que allò profà s’identifiqui amb la impuresa.

Com que l’objecte o l’acció considerada tabú pot contagiar de forma mecànica aquelles realitats amb les quals s’entra en contacte, no ens ha d’estranyar gens que totes les religions establissin complexos rituals en ordre a preservar la puresa o, en el cas d’haver-la perduda, a programar rituals de purificació. És a partir d’això que cal llegir els tabús per als sacerdots de Júpiter (no podien anar a cavall, fer juraments, tocar cabres, ni menjar carn crua o mongetes, dur el cap descobert ni nusos en el vestit...), o els tabús de la comunitat dels Recabites de qui parla el profeta Jeremies (no podien construir cases ni cultivar vinyes...) o els tabús dels pitagòrics (no recollir res que hagués caigut, no partir pa, no menjar de cap pa sencer, no tenir escarabats a casa, no menjar aliments animals, no beure vi, havien d’anar descalços i dur un vestit especial...) o els tabús medievals per als pelegrins (tallar-se els cabells o pentinar-se, vessar sang o dormir en un llit…).

Tot això queda molt palès en el judaisme de l’època de Jesús, amb tota una colla de rituals de purificació i de tabús per evitar quedar impur: banys amb diversos tipus d’aigua en funció de l’objecte impur amb el qual s’hagués entrat en contacte, prohibició de fer-se amb segons quina mena de gent que era considerada impura, sacrificis de tota mena en el Temple de Jerusalem... Serà justament en el judaisme on la idea de tabú adquireixi una fonamentació religiosa: Déu és pur (és a dir, sant) i exigeix que la persona sigui pura, de manera que l’impur és culpable (és a dir, pecador).

El fragment del llibre del Levític que llegim aquest diumenge descriu una part del Codi de Santedat del judaisme, de manera que tothom que fos impur quedava automàticament tacat de pecat i aquells que hi entressin en contacte esdevenien també impurs. Diu el text bíblic: "Els leprosos han d’anar escabellats, amb els vestits esquinçats, tapats fins a la boca i cridant que són impurs". Justament per això, aquell leprós que segons l’evangeli de Marc es va acostar a Jesús li va demanar de quedar pur i no de ser guarit. No hi ha aquí la queixa rondinaire de Job davant de la malaltia, tal com veiem la setmana passada; no es dóna, tampoc, un intent d’explicació de la realitat del mal. Simplement el leprós demana ser purificat i Jesús hi accedeix.

Amb la irrupció del Regne de Déu s’han acabat els tabús: les prohibicions religioses, ètniques o racials no exclouen ningú de la presència de Déu. Ningú no queda incapacitat davant la possibilitat de l’obertura a Déu. No hi ha categories sinó una mirada integradora i unificadora: davant de Déu tothom queda alliberat perquè no hi ha la crida a la puresa sinó a la justícia. Així ho proclama el Salmista: "En Tu he trobat el meu recer, Tu em guardes del perill. Feliç qui ha estat absolt de la falta i ha vist sepultat el seu pecat; feliç aquell a qui Déu no té en compte la culpa. Tan bon punt m’ho he proposat m’has perdonat la culpa comesa. Alegreu-vos els qui sou justos i rectes".

Francesc-Xavier Marín

ORDENACIÓ DE MN. JORDI MOYA. El proper diumenge, dia 22, tindrà lloc a la Catedral de Barcelona, a les 19h, l’ordenació sacerdotal de Mn. Jordi Moya, el nostre diaca. Hi sou tots convidats i no hi falteu pas. A la parròquia ho celebrarem el dissabte dia 28, a la missa vespertina de les 20h, i posteriorment tindrem un piscolabis on podrem saludar i felicitar el nou sacerdot. Us demanem, sobretot, les vostres pregàries, per Mn. Jordi i els altres diaques que s’ordenaran amb ell, així com per les vocacions i tots els sacerdots.

CATEQUESI D’ADULTS. Com tots els tercers dimarts de mes, tindrem, de 20:30 a 21:30h, la sessió de catequesi d’adults. Continuarem comentant les cartes de sant Pau. Hi sou tots convidats.

VETLLA DE PREGÀRIA. El proper dijous tindrem, de 19:15h a 20:00h, la vetlla de pregària amb el Santíssim exposat a la Custòdia. Hi haurà meditació.

7 DIUMENGES DE SANT JOSEP. Estem ja al tercer diumenge de sant Josep, en el qual contemplem el dolor de veure vessar la sang del Salvador en la seva circumcisió i, alhora, l’alegria de posar-li el nom de Jesús. Podem pregar en aquest dia: "Oh executor obedientíssim de les lleis divines, gloriós Sant Josep: la sang preciosíssima que el Redemptor va vessar en la seva circumcisió us va traspassar el cor; però el nom de Jesús que llavors li vau imposar, us va confortar i us va omplir d’alegria. Per aquest dolor i aquest goig assoliu-nos el fet de viure allunyats de tot pecat, a fi d’expirar joiosos, amb el santíssim nom de Jesús al cor i als llavis".

REUNIÓ DE CATEQUISTES. El dimarts, dia 17, a les 6 de la tarda, tindrem la propera reunió de catequistes de 2n curs , per preparar les properes sessions de catequesi.

Era una vegada un camperol pobre, que, mentre llaurava les seves terres, va trobar un sac ple de monedes d’or. Dins el sac hi havia, a més, una serp del mateix metall, amb ulls d’ametista.

El camperol va portar el tresor a casa seva sense saber què fer, ja que no volia quedar-se amb una cosa que no era seva. I va succeir que l’endemà va sentir un pregoner anunciar que s’havia perdut un tresor i que qui el tornés rebria com a recompensa cent monedes d’or.

L’home se’n va alegrar molt i va portar el tresor al ric que deia ser el seu amo. Però aquest no va voler complir la seva promesa de pagar. Va obrir el sac i va exclamar:

- Lladre! Com t’atreveixes a reclamar les cent monedes si t’has quedat amb la serp d’or? Aquí hi havia dues serps i només en queda una.

Van venir els guàrdies i van conduir el camperol davant el rei. I un savi rabí, en sentir-lo assegurar que era innocent, es va presentar per a defensar-lo.

– Tens allò que reclama aquest home? –preguntà el rabí.

– No, ho he tornat tot –contestà l’acusat.

– Aleshores crec que aconseguiré demostrar la teva innocència –diguè el rabí.

El rabí, el ric i el camperol es van reunir davant el rei, i el rabí va parlar:

Ningú no dubta de l’honradesa d’aquest home ric que reclama el seu sac amb dues serps. Però també hem de pensar que si aquest camperol no fos honrat bé es podria haver quedat amb el tresor sencer. Per això, si ambdós diuen la veritat, majestat, has de recompensar el pobre amb les cent monedes que li havien estat promeses, agafant-les d’aquest tresor que ell va trobar i va tornar. La resta del tresor l’has de guardar fins que aparegui el seu amo i ho reclami. Quant al ric que diu haver perdut un tresor amb dues serps, haurà d’enviar un pregoner que anunciï la seva pèrdua. Potser amb sort també pugui recuperar-lo. Perquè està clar que el tresor que va trobar el camperol no és el seu.

A tots els va semblar molt bé el judici del savi rabí, i el ric, veient com a causa de la seva cobdícia s’anava a quedar sense res, va confessar la veritat.