Full parroquial - Barcelona, 5 d’abril de 2009 - n. 918

Gran Via de les Corts Catalanes, 796; 08013 Barcelona; Tel. 932324657; mdroser41@arqbcn.org; sedase.net/Roser

Rams

La casa crida l’atenció del viatger, allà al vell mig del barri jueu de Leiden. És la casa d’un burgès que ha fet fortuna comerciant amb Amèrica a través de la Companyia d’Índies i vol exhibir la seva fortuna construint-se una fortalesa entre els canals de la ciutat holandesa, amb un immens pati interior amb llosses de marbre i un primer pis amb amplis salons. En aquest primer pis hi té el taller un dels fills del propietari; es dedica a la pintura des de jove i ha esdevingut famós perquè cada any pinta el seu autoretrat amb un afany quasi malaltís per trobar la veritat de la seva identitat. Aquest noi, nascut en el si d’una família calvinista, respon al nom de Rembrandt. La seva vida, com la de tots els membres d’aquest corrent protestant, es mou entre el treball, la lectura de la Bíblia i la pregària. Rembrandt abandona l’escola als 14 per dedicar-se al dibuix, a l’estudi de l’anatomia i al treball sistemàtic sobre la perspectiva. Té prou domini artístic com per ser nomenat mestre pintor amb 18 anys. S’instal·la a Amsterdam i, sota la protecció dels governants, passa anys pintant retrats de l’emergent burgesia local. Tanmateix, influït per la seva fe i per la seva sintonia amb el judaisme, mai no deixarà de pintar escenes bíbliques. En el cim de la seva fama artística, ric i famós, introduït en l’alta societat local a través de la seva dona, rep l’encàrrec de pintar una sèrie monumental sobre la Passió de Jesús. La família de Rembrandt explica que es va recollir a casa durant unes setmanes, en un ambient de meditació i pregària, per tal de preparar-se espiritualment abans de començar a pintar. Aquests retrats, que avui poden ser contemplats en els museus, mereixen una especial atenció durant la Setmana Santa ja que pocs com Rembrandt saben recollir les profundes impressions dels esdeveniments pasquals. La fe de Rembrandt l’havia convençut que allò que va succeir a Jerusalem no és simplement un fet del passat sinó un fenomen actual: per això, en la seva sèrie de pintures sobre la Passió els personatges tenen el rostre de l’entorn de Rembrandt (el seu pare, la seva dona, els seus fills i amics...) i el paisatge no és el de Terra Santa sinó el d’Amsterdam. Els fets de Pasqua són actualitzats, no simplement recordats sinó reviscuts; ja no es tracta de situacions viscudes simplement pels personatges bíblics sinó per la pròpia família de Rembrandt. Per a ell pintar la Passió de Jesús és un exercici espiritual, un viatge interior per trobar en el propi cor el sentit d’allò que s’esdevingué fa 2000 anys, un exercici per superar la caducitat del temps i descobrir l’eternitat de la salvació de Déu.

passat sinó un fenomen actual: per això, en la seva sèrie de pintures sobre la Passió els personatges tenen el rostre de l’entorn de Rembrandt (el seu pare, la seva dona, els seus fills i amics...) i el paisatge no és el de Terra Santa sinó el d’Amsterdam. Els fets de Pasqua són actualitzats, no simplement recordats sinó reviscuts; ja no es tracta de situacions viscudes simplement pels personatges bíblics sinó per la pròpia família de Rembrandt. Per a ell pintar la Passió de Jesús és un exercici espiritual, un viatge interior per trobar en el propi cor el sentit d’allò que s’esdevingué fa 2000 anys, un exercici per superar la caducitat del temps i descobrir l’eternitat de la salvació de Déu.

L’obra de Rembrandt (com la de qualsevol artista) ens demostra la necessitat d’anar més enllà de la forma per intuir el sentit, a no limitar-nos a la superficialitat del primer cop d’ull sinó a la urgència d’una mirada aprofundida, a no caure en valoracions precipitades sinó en la conveniència d’aprendre que la veritat es troba com a resultat d’un treball interior. Rembrandt ho explicava als seus deixebles dient que per pintar de veritat cal aquella qualitat humana que dóna atenció als petits detalls que acostumen a passar desapercebuts, que sap combinar els colors per generar aquella atmosfera que facilita centrar l’atenció en un gest o en un rostre. Pintar és pregar, repetia contínuament Rembrandt. Al final de la seva vida Rembrandt caurà en desgràcia, perdrà amics i protectors, deixarà de tenir encàrrecs i haurà de vendre totes les seves propietats per poder fer front als seus deutes. El dia que es veurà forçat a abandonar casa seva només s’endurà una pintura: l’ancià Simeó duent en braços Jesús per presentar-lo al Temple. Així es veia a ell mateix Rembrandt: oferint a la humanitat una imatge de Jesús.

Francesc-Xavier Marín

Activitats parroquials i Notícies

CATEQUESI D’ADULTS. El dimarts dia 7 tindrem, de 20:30 a 21:30h, la sessió de catequesi d’adults. Aquesta vegada parlarem del missatge de la Jornada Mundial de la Pau d’enguany. Hi sou tots convidats!

Horaris de Setmana Santa

BENET XVI. Homilia del diumenge de Rams. 2008

Any rere any el passatge evangèlic del diumenge de Rams ens relata l’entrada de Jesús a Jerusalem. Junt amb els seus deixebles i amb una multitud creixent de pelegrins, havia pujat des de la plana de Galilea cap a la ciutat santa. Com esglaons d’aquesta pujada, els evangelistes ens han transmès tres anuncis de Jesús relatius a la seva Passió, al·ludint així, alhora, a la pujada interior que s’estava realitzant en aquesta peregrinació. Jesús és en camí cap al temple, cap al lloc on Déu, com diu el Deuteronomi, havia volgut «fixar la casa» del seu nom.

Durant l’entrada a Jerusalem, la gent ret homenatge a Jesús com a Fill de David amb les paraules del Salm 118 dels pelegrins: «Hosanna al Fill de David! Beneït el que ve en nom del Senyor! Hosanna en el cel!». Després, arriba al temple. Però en l’espai on s’havia de realitzar la trobada entre Déu i l’home troba venedors de coloms i canviadors que ocupen amb els seus negocis el lloc d’oració. Aleshores predominaven allà els negocis, legalitzats per l’autoritat competent que, al seu torn, participava en els guanys dels mercaders. Els venedors actuaven correctament segons l’ordenació vigent, però l’ordenació mateixa estava corrompuda. «La cobdícia és idolatria», diu la carta als Colosençs. Aquesta és la idolatria que Jesús troba i davant de la qual cita Isaïes: «La meva casa serà anomenada casa d’oració», i a Jeremies: «Però vosaltres esteu fent d’ella una cova de lladres». Contra l’ordre mal interpretat, Jesús, amb el seu gest profètic, defensa l’ordre vertader que es troba en la Llei i en els Profetes.

Tot això també ens ha de fer pensar els cristians d’avui: ¿la nostra fe és prou pura i oberta com per a que, gràcies a ella també els "pagans", les persones que avui estan en recerca i tenen els seus interrogants, puguin entreveure la llum de l’únic Déu, s’associïn als atris de la fe a la nostra oració i amb els seus interrogants també elles potser es converteixin en adoradors? ¿La convicció que la cobdícia és idolatria, arriba també al nostre cor i al nostre estil de vida? ¿No deixem entrar, de diverses maneres, els ídols també al món de la nostra fe? ¿Estem disposats a deixar-nos purificar contínuament pel Senyor, permetent-li treure de nosaltres i de l’Església tot el que li és contrari?

[...] Ell no ve per destruir; no ve amb l’espasa del revolucionari. Ve amb el do de la curació. Es dedica als qui, a causa de la seva malaltia, són impulsats en els extrems de la seva vida i al marge de la societat. Jesús mostra Déu com el que estima, i el seu poder com el poder de l’amor. Així ens diu què és el que formarà part per sempre del vertader culte a Déu: curar, servir, la bondat que guareix.

[...] I estan, a més, els nens que reten homenatge a Jesús com Fill de David i exclamen «Hosanna!». Jesús havia dit als seus deixebles que, per entrar en el regne de Déu, s’haurien de fer com nens. Ell mateix, que abraça al món sencer, es va fer nen per sortir a la nostra trobada, per portar-nos cap a Déu. Per reconèixer Déu hem d’abandonar la supèrbia que ens encega, que vol impulsar-nos lluny de Déu, com si Déu fos el nostre competidor. Per trobar Déu és necessari ser capaços de veure amb el cor. Hem d’aprendre a veure amb un cor de nen, amb un cor jove, el que els prejudicis no obstaculitzen i els interessos no enlluernen. Així, en els nens que amb aquest cor lliure i obert el reconeixen, l’Església ha vist la imatge dels creients de tots els temps, la seva pròpia imatge.