Full parroquial - Barcelona, 17 de maig de 2009 - n. 924

Gran Via de les Corts Catalanes, 796; 08013 Barcelona; Tel. 932324657; mdroser41@arqbcn.org; sedase.net/Roser

MANAMENT NOU

A vegades hom té la impressió d’haver-se precipitat a l’hora de dir alguna cosa; la cara de sorpresa dels altres o la queixa que ens adrecen ens fan adonar que havíem d’haver pensat més allò que hem dit. Altres vegades, en canvi, conscients de la transcendència d’allò que hem de dir, ho preparem abans i, mentre anem parlant, anem repassant mentalment el nostre discurs. Altres vegades, finalment, som conscients de ser testimonis d’un discurs important, que aquelles paraules que estem escoltant ens poden marcar si és que permetem que arribin al fons del cor i no simplement que entrin per una orella i surten per l’altra...

Les paraules que Jesús adreça als seus deixebles en l’evangeli d’aquest diumenge tenen aquest to solemne. Són els darrers mots de Jesús abans de l’Ascensió i els qui les van escoltar devien tenir ben clar que no es tractava simplement d’unes paraules de comiat sinó de quelcom semblant a un testament. No són només unes paraules de resum del missatge de Jesús sinó una promesa i una exigència. Millor encara, es tracta d’un discurs on es compagina el do i la tasca. En efecte, Jesús parla de l’amor envers els seus amics i promet que el seu amor romandrà amb ells: aquesta és la promesa del do; però, tot just a continuació, demana als deixebles que romanguin en el seu amor, que guardin els seus manaments. I la prova que proporciona Jesús és ben simple: ell fa la voluntat del Pare i, de la mateixa manera, els deixebles han de complir la voluntat del Fill.

Trobem dues interpretacions complementàries d’això en les dues primeres lectures d’aquest diumenge. En la lectura dels Fets dels Apòstols se’ns recorda que l’amor de Déu no té límits ni fronteres. Res no pot aturar la potència divina de vessar-se envers la humanitat; ni la llengua diferent, ni la religió diferent, ni l’ètnia diferent són un obstacle per a Déu. Així ho descobreix Pere davant d’aquell centurió romà que rep el do de l’Esperit i demana ser batejat: Déu no té prejudicis, ni favoritismes, ni estereotips que el portin a discriminar algú. Serà el centurió Corneli (és a dir, un estranger, un pagà, un membre de l’exèrcit opressor del poble jueu...) el signe que Déu envia a Pere per advertir-lo del risc de perdre de vista l’imperatiu de la universalitat: tothom (absolutament tothom) és fill de Déu. La segona interpretació la trobem en la carta de sant Joan: ens hem d’estimar els uns als altres, però no per raons filantròpiques o com a estratègia per afavorir la convivència sinó per un motiu molt més profund: perquè Déu és amor.

Estimar-se els uns als altres és per a Jesús un manament, és a dir, quelcom de necessari i indispensable. Encara més: es tracta d’un manament nou perquè la raó de pes d’aquest precepte és que ens hem d’identificar amb Jesús. Vet ací, doncs, la novetat cristiana: descobrir en Jesús el model de l’obertura permanent, de l’acollida incondicional, de la capacitat constant d’animar els qui han perdut l’esperança. Es tracta, en definitiva, d’un manament que té com a finalitat la comunió: així com el Pare i el Fill són u, hem de buscar i preservar també nosaltres la unitat. "Us deixo un manament nou"; aquest és el llegat de Jesús, les seves darreres paraules que conviden a la intercomunicació, a la participació, al mutu reconeixement, al cara a cara i al colze amb colze. Un manament que crea comunitat i que fonamenta la fe perquè possibilita la vigència encara avui del missatge pasqual: res no ens pot separar de l’amor de Déu.

Francesc-Xavier Marín

Activitats parroquials i Notícies

VETLLA DE PREGÀRIA. El proper dijous tindrem, de 19:15h a 20:00h, la vetlla de pregària amb el Santíssim exposat a la Custòdia.

RÉS DEL ROSARI. Els dissabtes tindrem, a les 19:15h de la tarda, exposició amb el Santíssim Sagrament i rés del Rosari.

PREGÀRIA ITINERANT. El diumenge dia 24, a les 18h, tindrem una pregària, amb cants, lectures i silenci, els organitzadors de la qual han volgut fer itinerant en diverses parròquies de la nostra diòcesi. Per aquest mes han escollit la nostra parròquia. Hi sou tots convidats!

SANTS DE LA SETMANA. Divendres 22, memòria de santa Joaquima de Vedruna.

In memoriam de Lluís Riera Bartra

LLUÍS RIERA BARTRA ens deixà el passat dia 10 d’abril de 2009, complerts 94 anys. Membre de la comunitat parroquial de la Mare de Déu del Roser des d’acabada la guerra civil, ha estat un model de fidelitat constant i de col·laboració plena en tot allò que podia aportar, actuant sempre des de la humilitat de l’anonimat. N’és un exemple i cal fer-ne esment, que en els anys quaranta en la postguerra plena de dificultats, amb "cartilla de racionament" pels aliments bàsics i no existia la seguretat social, la parròquia del Roser es feu present en el barri amb un Secretariat de la Caritat modèlic i dens de les seves actuacions s’organitzà un "servei medicofamacèutic" amb un quadre facultatiu de sis especialitats i dispensar. Ell, el Dr. Riera pocs ho saben com a metge, en fou el creador i ànima del seu funcionament.

El seu tarannà que traslluïa una ferma espiritualitat, deixava empremta i podríem parlar del seu pas per la Joventut d’Acció Catòlica, que en fou president; La Federació de Joves Cristians; la Congregació del Sant Crist; el Secretariat de la Caritat; la comunió als malalts; el Consell Pastoral,... Quan s’estava escrivint la Història de la parròquia "Espines i Roses de 75 anys d’un Roser" i es parlava de l’activitat dels seus col·laboradors, les respostes eren: "a mi no m’hi poseu, es fa pel Roser" i ell concretava que l’important és el què fa la parròquia, no l’autor; és l’evidència de la vocació de servei sense pretendre’n cap mèrit propi.

Donem-ne gràcies a la nostra Mare de Déu del Roser, d’haver-lo tingut entre nosaltres i especialment els membres de la Congregació del Sant Crist; gràcies també al "nostre Jesús crucificat" que precisament aquest Divendres Sant —en els Viacrucis que fèiem, en Lluís, fins l’any passat, hi fou sempre present— vàrem poder recordar-lo pensant que li va dir... vine, avui no et quedis més a casa, segueix-me cap al Pare...

Josep Alcañiz Barnils

Per què haig de posar les dues creus a la Declaració de Renda?

SÍ, A LES DUES CREUS!

• Perquè vull que l’Església pugui portar a terme la seva missió.

• Perquè valoro el treball de l’Església en tots els camps.

• Perquè penso que l’Església ha de ser viable econòmicament.

• Perquè m’agrada que els meus fills puguin escoltar la Bona Nova de Jesucrist.

• Perquè m’estimo l’Església, també amb els seus defectes.

• Perquè vull transformar l’Església, però des de dins.

Si estàs d’acord amb aquestes respostes, posa —sense dubtar— la creu a les dues caselles.

• Una enviarà el 0,7 % de la teva declaració a l’Església i l’altra un 0,7 % més a les ONG, inclosa Càritas.

• Fent això, tu no pagaràs més, i ajudaràs l’Església i les obres socials.

• Gràcies per recolzar la teva Església i per confiar en el bon ús que farem de la teva aportació.