Full parroquial - Barcelona, 3 de gener de 2010 - n. 947

Gran Via de les Corts Catalanes, 796; 08013 Barcelona; Tel. 932324657; mdroser41@arqbcn.org; sedase.net/Roser

La Paraula de Jesús Infant

“Us anuncio una nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Les seves senyes són aquestes: trobareu un nen en bolquers posat en una menjadora”. Amb aquesta colpidora simplicitat resumeix l’evangeli de Lluc l’essencial de la festivitat de Nadal: aquell nadó és el Messies. Aparent paradoxa que fa d’un infant el salvador del món.

El jesuïta portuguès Antoni Vieira, al segle XVII, va saber recollir aquest to alhora senzill i contundent del Nadal cristià. En un dels seus sermons de Nadal (es conserven 240 sermons escrits per Vieira, recopilats en 15 volum) ho expressa dient que, ja des de l’establia, en l’instant mateix del seu naixement, Jesús ensenyava. Escriu Vieira: “Trobareu un infant que no parla. Aleshores, si no parlava, ni va parlar una sola paraula a l’establia, com ensenya aquest orador mut? Els pastors ho van entendre perfectament perquè es van dir: Anem cap a Betlem a veure aquesta paraula. No diuen que van a sentir la paraula, sinó a veure-la. I és que les paraules del diví orador que és Jesús no són paraules que se senten; són paraules que es veuen. Les veus se senten, no es veuen; són objecte de les orelles i no dels ulls; i així com les orelles no poden sentir els colors, així els ulls no poden veure les veus. Com és, llavors, que el text diu que el poble veia la veu de Déu? Perquè entre la veu humana i la divina hi ha aquesta diferència: que la veu humana es percep amb l’oïda, la veu divina amb la vista. La raó és que les veus de Déu es perceben amb els ulls, i no amb les orelles, perquè no són paraules sinó obres. I el jutjament de les obres no pertany a l’oïda sinó a la vista: les paraules se senten, les obres es veuen. El dir de Déu és fer. I on dir és fer, sentir és veure. Així ho van entendre els pastors il·luminats pels àngels: vegem aquesta paraula que ha estat feta. De tot aquest discurs es conclou que el fet que el nostre diví orador de Betlem sia infant i mut no li impedeix de poder ensenyar. I així com Déu abans de ser home ensenyava sense estrèpit de paraules, perquè parlava interiorment als cors, així, en quant ha nascut infant, ensenya també sense estrèpit de paraules, perquè parla exteriorment als ulls. Però, què és el que ensenya aquest infant? Ha de dir amb paraules: Feliços els pobres. Això és el que ensenya en aquella establia tan desabrigada, amb la menjadora, amb la palla i amb la manca de tot el necessari. No tenien lloc a l’hostal. I ha d’ensenyar amb paraules: Feliços els pacífics. Embolcallat en bolquers, sense queixar-se de la ingratitud i crueltat amb què el van rebre els seus al món. Vingué a casa seva, però els seus no acolliren i el món no el conegué. Ha d’ensenyar amb paraules: Feliços els qui ploren. Aquestes són les seves llàgrimes i els seus gemecs, sense altre socors contra el rigor d’una nit tan freda com la del vint-i-cinc de desembre. Oh, quines exclamacions les de Jesús! Quines invectives! Quins crits els silencis d’aquest orador mut! Venturosos els ulls dels pastors, que tot d’una el van veure a l’establia en saberen treure profit per a si mateixos i glòria per a Déu per tot el que havien sentit i vist. I diu l’evangeli que no sols van veure sinó que van sentir, encara que a l’establia no van sentir cap paraula, perquè les paraules que són fetes, i no dites, esdevenen, per tant, sentides quan són vistes”. Vet ací la singular proposta de Vieira: Nadal és la Paraula de Déu encarnada. És el Verb fet home que podrà ser vist i escoltat. En el silenci de l’establia Déu pronuncia la seva Paraula salvífica.

Francesc-Xavier Marín

Activitats parroquials i Notícies

EPIFANIA. El dimecres dia 6 de gener celebrarem la solemnitat de la Epifania, la tradicional festa dels Reis. És festa de precepte i els horaris de les misses seran els propis del diumenge.

VETLLA DE PREGÀRIA. Aquest dijous, a les 19:15, farem l’exposició amb el Santíssim i hi haurà meditació.

SANTS DE LA SETMANA. Dimecres dia 6, Epifania del Senyor, solemnitat. Dijous dia 7, memòria de sant Ramon de Penyafort.

MISSATGE MUNDIAL DE LA PAU. El sant Pare publica cada any un missatge sobre la Pau, el títol del qual és enguany «Si vols promoure la pau, protegeix la creació». En fem un resum tot seguit.

L’adoració dels Mags

Seguim de prop el relat evangèlic de l’arribada dels Mags a Betlem per a descobrir-hi alguna indicació pràctica per a la nostra vida. En aquesta narració, amb l’element històric es barreja l’element teològic i simbòlic. En altres paraules, l’evangelista no ha intentat referir «fets» solament, sinó inculcar també coses que «cal fer», indicar models a seguir o a evitar en qui ho llegeix. Com tota la Bíblia, també aquesta pàgina està escrita «per al nostre ensenyament».

En el relat sorgeixen clarament tres reaccions distintes a l’anunci del naixement de Jesús: la dels mags, la d’Herodes i la dels sacerdots. Comencem amb els models negatius, a evitar. Abans de res, Herodes: quan s’assabenta de l’esdeveniment «se sobresalta», convoca a assemblea els sacerdots i els escribes, però no per a conèixer la veritat, sinó per a tramar un engany. Herodes representa la persona que ja ha fet la seva elecció. Entre la voluntat de Déu i la seva, per descomptat ha optat per la seva pròpia. No veu més que el seu interès, i està decidit a desfer qualsevol cosa que amenaci amb pertorbar aquest estat de coses. Probablement pensa fins i tot que compleix amb el seu deure, defensant la seva reialesa, el seu llinatge, el bé de la nació. Així mateix ordenar la matança dels innocents havia de semblar-li, com a molts altres dictadors de la història, una mesura requerida pel bé públic, moralment justificada. Des d’aquest punt de vista també avui el món està ple d’«herodes».

Passem a l’actitud dels sacerdots i dels escribes. Consultats per Herodes i pels Mags per a saber on havia de néixer el Messies, no dubten a donar la resposta exacta. Saben on ha nascut; són capaços d’indicar-ho també als altres, però ells no es mouen. No corren a Betlem, com seria d’esperar de persones que esperaven l’arribada del Messies, sinó que es queden còmodament a Jerusalem. «Aneu diuen, i després comuniqueu-nos-ho...». Es comporten com les indicacions de carretera: assenyalen el camí a seguir, però romanen immòbils als costats de la via.

Veiem simbolitzada en ells una actitud difosa igualment entre nosaltres. Sabem bé què implica seguir a Jesús: «anar després d’Ell» i, en cas necessari, ho sabem explicar igualment als altres, però ens falta el valor i la radicalitat de posar-ho en pràctica fins al final. Si tot batejat és per això mateix «testimoni de Crist», llavors l’actitud dels sacerdots i dels escribes ha de fer reflexionar a tots. Ells prou sabien que Jesús es trobava a Betlem; nosaltres sabem que Jesús es troba avui entre els pobres, els humils, els quals sofreixen...

I anem finalment amb els protagonistes d’aquesta festivitat, els Mags. Ells no ensenyen amb les paraules, sinó amb els fets; no amb el que diuen, sinó amb el que fan. No van titubejar, es van posar en camí; van deixar la seguretat del propi ambient, de moure’s amb gent coneguda que els reverenciava. Van actuar conseqüentment, sense vacil·lació. Si s’haguessin posat a calcular un a un els perills, les incògnites del viatge, haurien perdut la determinació inicial i s’haurien embullat en consideracions vanes i estèrils.

Una última indicació preciosa ens arriba dels Mags. «Avisats en somni que no tornessin on Herodes, es van retirar al seu país per altre camí». Quan s’ha trobat a Crist, ja no es pot tornar pel mateix camí. En canviar la vida, canvia la via. La trobada amb Crist ha de determinar una fita, un canvi de costums.

Rainiero Cantalamessa, predicador de la casa pontificia.