Gran Via de les Corts Catalanes, 796; 08013 Barcelona; Tel. 932324657; mdroser41@arqbcn.org; sedase.net/Roser
PROMESA
La
globalització ha empetitit el món, ha esborrat moltes fronteres i,
inevitablement, genera un nou tipus de percepció de la realitat. El cas és que,
més enllà de les oportunitats que la globalització pot comportar,
indiscutiblement genera també tot un seguit de problemàtiques que, pel fet de
ser globals, es mouen en un nivell diferent: milions de persones empobrides,
regions senceres afectades per la crisi permanent i, fins i tot, continents
sencers que semblen condemnats a una misèria congènita. Precisament per això, en
aquest nou paradigma, les religions es juguen el futur i la credibilitat en la
seva competència per dir alguna paraula significativa sobre la humanitat
oprimida, sobre la gran part dels éssers humans condemnats a una misèria
injustificable, a una marginalitat inexcusable i a un sofriment permanent. És,
literalment, una qüestió de vida o mort...
Per dir-ho bíblicament, si les religions es configuren com a transmissió (és a dir, tradició, comunitat de memòria i narració), la dialèctica memòria-oblit ens porta a afirmar que allò important és aprendre a gestionar els records. Per això la pregunta per la foscor del dolor humà obliga a recordar una i altra vegada l’imperatiu espiritual de posar fi al clam dels oprimits. Volem dir amb això que el patiment esdevé una provocació i, perquè pertorba l’aparent quietud de la pietat, obliga a la praxi de la compassió. La condició de tota veritat és la necessitat de deixar que el sofriment parli amb eloqüència i inquieti les consciències. Es tracta de la història de la passió humana i de la història de la compassió religiosa. Es tracta de la dimensió espiritual com a un clam de justícia per als qui pateixen, per a totes les víctimes i vençuts de la història, tant del passat com del present. Un clam que esdevé interpel·lació i, donat que l’espiritualitat no vol de cap de les maneres ser un discurs buit, també pregunta adreçada als creients. Davant del drama humà s’imposa una memòria redemptora que no renuncia a l’esperança. Res de sordesa, res de debilitació de la solidaritat, res de servilisme o renúncia a la implicació ètica, res de mites consoladors i explicacions ahistòriques, sinó recerca permanent i infatigable de la denúncia i del testimoniatge de qui es nega a acceptar tranquil·lament el patiment dels altres.
Efectivament, l’imperatiu religiós és prendre bona nota d’allò que passa; s’imposa revelar, destapar, fer conèixer allò que corre el risc de passar desapercebut o ocult pel secretisme interessat dels poderosos. Cal anunciar i denunciar si no es vol acabar perdent la sensibilitat espiritual. Què experimenta qui, fent memòria, reconeix que en la seva trajectòria existencial queden les víctimes del pas destructiu de la humanitat? Qui té encara les oïdes prou atentes per sentir els qui clamen desesperats des de l’abisme del seu patiment? Qui té encara prou sensibilitat per, davant d’això, no reaccionar amb la indiferència arrogant o la relativització enganyosa sinó amb l’admissió de la responsabilitat? Les religions s’allunyen (haurien de fer-ho) de la proximitat dels falsos triomfadors i accepten que l’autoritat de Deu es manifesta en els qui pateixen. Aproximar-se a Déu passa per tenir la capacitat de fer-se compassivament propers a les experiències de patiment.
Com diu l’evangeli d’aquest diumenge, només començar el seu ministeri Jesús s’adreça a la sinagoga de Natzaret, llegeix l’Escriptura i recorda als oients que Déu s’ha encarnat per portar bones notícies als desvalguts, proclamar la llibertat als captius, el retorn de la llum als cecs i anunciar la gràcia. Aquest és el missatge, aquesta és l’aliança de Déu, el seu pacte que parla d’esperança, de promesa d’alliberament, de salvació.
Francesc-Xavier Marín
Coneixes la llegenda
del ritu de passatge de la infància a la joventut dels indis Cherokee?