Gran Via de les Corts Catalanes, 796; 08013 Barcelona; Tel. 932324657; mdroser41@arqbcn.org; sedase.net/Roser
CONFIANÇA
En
un món hiperaccelerat com és el nostre cal establir criteris clars si hom no vol
perdre el rumb. Quan tot canvia amb enorme rapidesa i tot perd la capacitat de
durar és molt fàcil caure en l’escepticisme o el relativisme. Cada cop és més
complicat mantenir una estabilitat en tots els terrenys de la vida, des del
treball fins a les relacions interpersonals, passant per les pròpies idees.
Semblaria com si el canvi permanent fos la nova consigna imperant: qui queda
aturat perd el ritme i queda enrere, qui no segueix el pas dominant aviat és
considerat antiquat. Aquest fenomen, molt ben constatat per la sociologia,
afecta tots els àmbits existencials i res no en queda indemne, tampoc la
religió.
En efecte, la religiositat era un element vertebrador de les societats anomenades tradicionals, però en el nostre món postmodern aquest principi sembla fer fallida: l’individu es veu sotmès a les veus suggerents de tota mena d’estímuls que competeixen entre ells per captar l’atenció, de manera que molts dels tradicionals elements que proporcionaven sentit ara perillen de quedar arraconats en els marges de la vida social. Privat de la seguretat de les comunitats estables que oferien a cadascú l’evidència d’un codi de sentit l’individu flota en un univers sense un punt de referència fix. El seu món viscut ja no és un món donat per descomptat. Així, per a molts, el seu principal horitzó passa a ser l’autorrealització, la unificació subjectiva de les experiències parcel·lades que corresponen als diferents sectors d’activitat en què estan compromesos i en les diferents relacions socials en les quals es troben atrapats. Molts es veuen abocats a una mena de sentit a la carta adaptat als propis gustos, o a una mena de bricolatge i sincretisme on tota mena d’elements diversos es barregen.
Tanmateix, més enllà de la crisi de les representacions socials i de la disseminació de les fonts de sentit, el cert és que la religió segueix parlant, que Déu no abandona la humanitat sinó que segueix impulsant la fe. Tal com afirma el profeta Jeremies en les lectures d’aquest diumenge, Déu continua fent sentir la seva veu per recordar que està al nostre costat en tot moment i que, malgrat totes les dificultats, sempre estarem protegits. En la mateixa direcció, l’evangeli recorda els riscos a l’hora de judicar precipitadament la gent: els veïns de Jesús l’escolten a la sinagoga de Natzaret i es troben dividits: com pot ser que aquell a qui coneixien des de petit, el fill de Josep, tingués la pretensió de ser aquell en qui es compleixen les Escriptures? Ja els ho diu Jesús: cap profeta no és ben rebut en el seu poble.
Què conservar, tenint en compte que la Modernitat es caracteritza pel canvi? Quin és el principi dinàmic que, ara i aquí, posa en moviment el record actiu de la fidelitat de Déu que no està sotmès a les contradiccions de la història? El testimoniatge és l’autèntica memòria històrica de la fe. Així ho transmet el Salmista: “En vós m’emparo, Senyor, perquè em treus dels perills i em deslliures, m’escoltes i em salves. Tu ets el meu castell de refugi, la meva roca salvadora. Ets la meva esperança, confio en tu des de petit. Tot el dia diré a tothom com m’ajudes”. Sense aquesta esperança la fe perillaria de ser una il·lusió, un servilisme, una evasió que anul·laria la capacitat de renovació constant.
Francesc-Xavier Marín
Conta una llegenda que
el Senyor Vishnú estava tan fart de les contínues peticions del seu devot que un
dia s’hi va aparèixer i li va dir: «He decidit concedir-te les tres coses que
desitgis demanar-me. Després no tornaré a concedir-te res més».