BENAURANCES
Totes les societats
humanes han vetllat per no limitar-se a propugnar un model de ciutadà
paradigmàtic, sinó per insistir en l’àmbit de les qualitats i les actituds que
tothom hauria de desenvolupar en ordre a afavorir la convivència. És a dir, no
centrar-ho tot exclusivament en propugnar una estil de vida que eviti les
tensions i els conflictes sinó ampliar-ho a una visió més generosa que tingui
com a objectiu optimitzar les potencialitats de l’individu i afavorir un diàleg
constructiu. Però, per damunt de tot, han procurat que tot plegat no quedi
reduït a una llista de valors sinó que puguin presentar-se persones que els
hagin encarnat i apareguin així com a models a seguir.
És d’alguna manera el que trobem en les dues versions complementàries del Sermó de la Muntanya a Mateu i a Lluc. Jesús hi proposa una perspectiva que supera l’afany per les coses materials, l’èxit immediat i la voluntat de poder. Aquestes van ser justament les temptacions a les quals Jesús va fer front i davant de les quals les benaurances irrompen com a una alternativa radical: no es tracta de posseir, dominar o triomfar, sinó de ser net de cor, transparent i d’una peça. Lluny, doncs, la gent autocomplaent que aspira a l’autosuficiència, que creu poder tirar endavant sense el suport de ningú. En aquest sentit les benaurances dibuixen un perfil de persona feliç malgrat les penalitats que pateix: ser pobre, passar fam, plorar o ser odiats. Contra la lògica habitual, justament d’aquests se’ns diu que seran saciats i faran festa. Ai dels qui busquen el consol en els diners, dels qui estan tips de tot, dels qui riuen despreocupats de la marxa del món, i ai també d’aquells de qui tothom parla bé perquè no es comprometen a res que pugui generar conflicte, ens diu l’evangeli d’aquest diumenge...
Les benaurances mostren que Jesús ha pres bona nota del patiment del món. Ha carregat al damunt tot el dolors dels homes, dirà la carta als Hebreus, fent-se solidari de tots els qui pateixen, posant-se a la cua dels qui es troben desproveïts o menyspreats. Jesús promet que els pobres estan ben orientats, que segueixen el camí adequat perquè s’han despullat de tota vanitat, perquè estan revestits de senzillesa i saviesa. És la lògica de la implicació que reclama la responsabilitat de fer-se proper de tots aquells que queden al marge de la marxa de la història, oblidats de tothom. És la lògica del dinamisme de la fe que ens impulsa a l’incorformisme, a no estar quiets sinó a la denuncia i la conversió. Déu actua així i demana que nosaltres fem igual i basem la nostra vida en la solidaritat.
Trobarem exemplificada aquesta lògica en la proclamació del profeta Jeremies: “Maleït qui es refia de l’ajut humà mentre el seu cor s’allunya de Déu, perquè serà com l’arbre en el desert; beneït qui es refia de l’ajut de Déu i troba en ell la seguretat perquè serà com un arbre plantat vora el corrent”. És la solidaritat allò que ens vivifica, és la capacitat de fer-nos propers als altres allò que alimenta el nostre cor.
No és més feliç que sap treure profit de les èpoques de crisi, ni qui s’aprofita de la seva posició per abusar dels altres, ni qui tot el dia trafica per obtenir èxit. És feliç que sap dialogar, qui és capaç de compassió, qui és honest. A la vida ens trobem davant el dilema d’optar entre dos camins: un que ens força a l’autorreplegament i a vetllar egocèntricament per nosaltres mateixos, i un altre que ens aboca a l’obertura generosa, a tenir els ulls oberts atents a allò que passa al nostre voltant. Així descriu el Salmista qui opta per aquesta darrera opció: “Feliç qui no es guia pel consell dels injustos, ni segueix els forassenyats ni escolta els burletes sinó que estima de cor la voluntat de Déu i la medita dit i dia; serà com un arbre que arrela vora l’aigua, dóna fruit quan n’és el temps i mai no se li marceix el seu fullatge”.
Francesc-Xavier Marín
DIMECRES
DE CENDRA. El dimecres dia 17 comença la quaresma amb el dimecres de cendra. És
dia de dejuni i abstinència. Tindrem la imposició de la cendra a totes les
misses.