Quaresma
En el desert tot és transparència. Res no destorba la concentració, cal
soroll no distreu l’atenció, cap estímul no ens capfica. Tot és quietud,
immobilisme, calma... El desert convida a la interiorització ja que l’entorn no
ocupa un lloc central. Només la sorra i el vent s’hi fan presents; bufa el vent
i la sorra recupera la seva innocència inicial esborrant totes les petjades. En
el desert desapareix tot rastre del passat. Per això els profetes d’Israel el
consideren l’àmbit simbòlic privilegiat per trobar-se amb Déu: l’Esperit ens hi
condueix per tal de fer net, encarar-nos cap el futur i impedir que visquem
capficats per un passat que ens atabali o ens paralitzi... El desert és el
símbol per excel·lència de la renovació, de la possibilitat d’escapar al cruel
destí i trobar obertes de nou les oportunitats de tirar endavant. D’aquesta
manera diu sant Ambròs que Adam va ser expulsat de l’exuberància del paradís cap
a la solitud del desert, i que Jesús va ser conduït al desert per tal preparar
el seu retorn al paradís. En efecte, tant al paradís com al desert l’ésser humà
es troba davant la temptació, i allà on Adam i el poble hebreu conduït per
Moisès van ser temptats Jesús en sortirà victoriós.
En el desert les coses es veuen de manera diferent; hom aprèn a prioritzar, a jerarquitzar, a modificar l’ordre de les preferències. En el desert hom s’adona de què és realment important i de què és simplement superflu. En aquest sentit l’experiència de desert ens torna a ubicar de manera adequada en la realitat, més enllà dels interessos i de les maniobres que ens condemnen a mirades esbiaixades i a destorbs de tota mena. El desert és un lloc de purificació, és a dir, de crisi, de revisió a fons, de descobriment de la superficialitat de l’afany de poder, d’èxit o de possessió.
Quan la vida esdevé un espectacle, quan l’existència no és sinó una exposició constant a la mirada crítica de l’exterior, cal aprendre a tornar a la pròpia intimitat. Sense la possibilitat d’un retorn a la interioritat hom perilla de perdre’s completament abocat a l’exterior. Només quan el poble hebreu pren consciència que viu en l’esclavitud d’Egipte i clama a Déu demanant l’alliberament sorgeix la possibilitat de sortir d’Egipte, d’internar-se en el desert i acabar arribant a la terra promesa. És aquest el símbol del camí quaresmal: sortir i entrar, abandonar tot allò que ens lliga i posar-se en camí cap a la novetat alliberadora. Capacitat d’autotranscendència, de desfer-se de les obsessions egocèntriques. Fent-ho així, els hebreus van passar de la penúria de l’esclavitud a la terra que regalima llet i mel.
Tenim molt a prop la paraula de Déu, assegura sant Pau als cristians de Roma. La tenim als llavis i al cor, sempre a punt per a ser escoltada. Vivim de la paraula de Déu, respondrà Jesús reaccionant a les seves temptacions... En el desert hem de prendre la decisió més decisiva; en la soledat de la interiorització hem d’optar per la sinceritat o per l’autoengany. Cal tenir criteri, s’imposa trobar la força per emprendre la renovació que ens transformarà i ens impulsarà endavant. Confiant en les pròpies forces hom es trobarà sempre lligat de mans i peus, i només la bona tria assegurarà el futur, tal com afirma el Salmista: “Viu a recer de l’Altíssim, passa la nit a l’ombra del Totpoderós, veu en ell la muralla on t’empares, el Déu en qui confies. Llavors no et passarà res de mal ja que els àngels et guardaran en els camins i et duran a les palmes de les mans. Sempre que invoquis Déu t’escoltarà, estarà vora teu en els perills”.
Francesc-Xavier Marín
VIA CRUCIS. Els dissabtes de quaresma, seguint el costum d’aquesta parròquia,
celebrarem el Via Crucis a les 7’30 de la tarda. Hi sou tots convidats.
Amb la imposició de les cendres, s’inicia una estació espiritual
particularment rellevant per a tot cristià que vulgui preparar-se dignament per
a viure el Misteri Pasqual, és a dir, la Passió, Mort i Resurrecció del Senyor
Jesús.