TRANSFIGURATS
Diu que res no és el
que sembla. Potser sigui una afirmació característica del desengany, de la
desconfiança o potser, fins i tot, d’un cert relativisme i escepticisme. Sigui
com sigui, el cas és que un aprèn a tenir prudència davant de la realitat, a no
precipitar-se a l’hora de fer judicis sobre la gent, a considerar que cal temps
per fer-se càrrec de les coses i que, tot i això, no ens hem d’estranyar si tot
plegat no acaba essent com crèiem. La realitat és complexa, diuen, i la gent
encara ho és més: és ja un clàssic afirmar que la complexitat de la vida social
ens aboca al joc de les aparences, de la dissimulació, de l’estratègia, de la
hipocresia o de l’engany. Qui som nosaltres, al capdavall, més enllà del rostre
que mostrem als altres? Som realment aquells que ens fem visibles als altres?
Ara s’han commemorat els 50 anys de la sobtada mort en accident de cotxe d’Albert Camus, un dels escriptors del segle XX que més han influït en la mirada de l’ésser humà sobre ell mateix. De mare menorquina i amb el pare mort a la guerra, Camus neix a l’Algèria colonial francesa, i a l’escola l’ensenyen a sentir-se orgullós del seu origen àrab i nordafricà. Aquest orgull magribí serà l’argument que Camus expliciti per justificar que la seva tesi universitària estigués dedicada a sant Agustí (un nordafricà com ell) i constitueix també l’eix vertebrador del seu discurs d’acceptació del premi Nobel de literatura. Situat en el corrent existencialista, en totes les obres de Camus apareix la preocupació per la situació conflictiva de l’ésser humà. Aquesta situació conflictual és constitutiva de la pròpia percepció de Camus: ell mateix, quan abandoni la seva Algèria natal per fer vida a París constatarà que els francesos del continent el perceben com a estranger tot i la seva nacionalitat francesa.
Justament per això l’obra de Camus és profundament humanista malgrat el seu to sovint pessimista: és cert que l’ésser humà es veu abocat a situacions d’opressió, d’engany i de manipulació, però en les obres de Camus sempre hi ha un personatge bo que s’esforça per alleujar el patiment dels altres. És l’ésser humà simultàniament solitari i solidari. Camus insistia en el fet que no ens hem de precipitar en fer-nos una idea dels altres i de nosaltres mateixos sense preguntar-nos quina és l’autèntica naturalesa de l’ésser humà. Sovint arrossegats per les circumstàncies l’ésser humà pot veure’s impel·lit a trair la seva voluntat, a aparentar allò que no és. Per això la transparència i la sinceritat són els grans valors propugnats per Camus.
Abraham es creia un immigrant que buscava millors possibilitats per a ell i per a la seva família, però Déu li mostra la seva autèntica naturalesa: Abraham és, en realitat, el pare d’una multitud de nacions beneïdes. I en l’evangeli d’avui Jesús mostra als seus deixebles la seva veritable condició divina: dalt de la muntanya la veu de Déu el proclama (com en el moment del baptisme) el seu fill escollit. Cal un esforç d’honestedat per descobrir-se un mateix com realment és s’imposa una avaluació per saber si hom segueix el camí correcte. Com diu sant Pau als cristians de Filips n’hi ha alguns que es proclamen cristians però el seu estil de vida s’allunya del propugnat per Jesús. Quan en l’escena de la transfiguració els deixebles acceptin que, més enllà de la glòria de Jesús, hi ha el seu imminent camí cap a la Pasqua, llavors intueixen realment qui és Jesús. La llum de la transfiguració revela la naturalesa de Jesús, de la mateixa manera que, segons el Salmista, quan la llum de Déu ens il·lumina res no ens pot fer por.
Francesc-Xavier Marín
CATEQUESI D’ADULTS. El
2 de març, dimarts, a les 20:30h de la tarda, propera sessió de la Catequesi
d’adults. Tractarem de la relació entre la Paraula de Déu i la vida Moral, a la
llum d’un document de la Comissió Pontificia Bíblica sobre aquest mateix tema.
En l’antiga Grècia,
Sòcrates va ser famós per la seva saviesa i pel gran respecte que professava a
tots.