RAMS
Uns dies de feina a
París treballant juntament amb un equip d’investigadors del Marroc em fan
reviure les temporades que he passat en aquest país magribí. Trobar-se amb gent
amb la qual has coincidit des de fa temps afavoreix el treball de la memòria.
Així ha estat en el meu cas: he aprofitat els àpats per demanar-los novetats
sobre els amics en comú que viuen al Marroc i hem repassat tot un seguit de
circumstàncies que, en els darrers anys, marquen el diàleg islamocristià. He
comprovat una vegada més com els musulmans del Marroc valoren positivament la
migrada presència de cristians en aquell país; com agraeixen el seu
testimoniatge per bé que no sempre la conjuntura afavoreix la bona avinença. Amb
una amiga francesa que fa més de vint anys que viu allà casada amb un marroquí
analitzem com va evolucionant aquesta presència cristiana i, gairebé sense
adonar-nos, la conversa deriva cap a una constatació: sempre és difícil preveure
què ens depararà el futur, què serà de les nostres expectatives i si serem
capaços de fer front als nous reptes que trobarem. Però, més enllà del fet que
els pronòstics de futur siguin optimistes o pessimistes, sempre són el reflex
dels nostres somnis, una projecció dels nostres desigs, una crítica de tot allò
que, en la situació present, considerem que ha de ser refet.
Si abans el futur era el dipositari de les esperances d’una generació, l’acceleració que caracteritza el nostre món contemporani converteix el futur en quelcom immediatament calculat. Tot plegat fa que facin fallida els principis que aspiren a ser universals o generals, fent que avui l’ordre del dia estigui marcat per la mobilitat i la moda que tot ho fan caduc. Indiscutiblement la religió és un dels sistemes culturals que més ha patit aquest trasbals, per bé que a ritmes diferents arreu del planeta: així, a Europa les conseqüències han estat molt contundents, mentre que al Marroc (on encara hi ha amples sectors socials que viuen a un ritme pausat) les conseqüències han estat completament unes altres. Sigui com sigui, continua essent cert allò que Michel de Certeau, ja fa uns anys, anomenava la revolució d’allò creïble, és a dir, la capacitat de qüestionar algunes de les coses que abans es donaven per descomptat però que, amb el pas del temps, es miren amb nous ulls. D’una manera especial tot passa per revisar què és allò creïble i qui és digne de credibilitat. I ja sabem que avui moltes instàncies socials (des dels partits polítics fins als pares, passant per l’escola...) pateixen una forta crisi de credibilitat que anul·la dràsticament la seva autoritat i afavoreix un cert conformisme o directament la indiferència.
D’alguna manera, en aquests dies de Setmana Santa que ara comencem, això és el que hi ha en joc. En essència el cristianisme és una comunitat de memòria, l’assemblea d’aquells que han rebut el testimoniatge sobre Jesús generació rere generació. La Setmana Santa viscuda amb profunditat és un bon exemple contracultural, com ja va senyalar sant Pau: per a disposar-se a creure alguns volen senyals i altres saviesa, però els cristians prediquen Jesús mort a la creu. Aquest és el model que es proposa, model que no està sotmès a modes ni a canvis, model amb aspiració d’universalitat: el lliurament generós i total als altres, l’obertura sense fre als més necessitats, la predisposició constant a donar credibilitat a Jesús com a referent de vida renovada.
Francesc-Xavier Marín
Activitats parroquials i Notícies