Creure
Són impactants aquells
relats de l’evangeli que ens situen en aquell període comprès entre la
resurrecció de Jesús i la seva ascensió; aquell temps en el qual els deixebles
es trobaven també en certa manera fora de lloc, preguntant-se sobre el sentit
d’allò que acabaven de viure. Són relats d’un fets que van tenir lloc (amb
aquella suggerent expressió del teòleg Romano Guardini) quan l’Antiga Aliança de
Deu amb el seu poble adquiria una novetat inesperada que els deixebles encara no
havien paït del tot. En efecte, aquells seguidors de Jesús oscil·laven entre la
por i l’esperança, entre l’angoixa i la fe. I en diferents contextos (el
Cenacle, a la vora del llac, enmig del camí...) se’ls fa present aquella figura
que els parla i,mica a mica, els va conduint cap els temes clau de la Nova
Aliança: la vida comunitària i el testimoniatge dels creients impulsats per
l’Esperit. Per això aquest temps pasqual, al llarg de sis setmanes, simbolitza
el procés espiritual que també nosaltres hem de fer, descobrint la presència del
Ressuscitat en les nostres realitats quotidianes.
Aquest diumenge l’evangeli de Joan ens presenta la primitiva comunitat cristiana a Jerusalem, arrecerada en el Cenacle, afectada per una doble inquietud: aquella que deriva de la por a la possible reacció dels jueus, i aquella altra que prové de la paraula de les dones que diuen haver trobat el sepulcre buit... I en aquest context de desconcert, la irrupció de Jesús proclama aquella salutació tan significativa: “La pau sigui amb vosaltres”. És la pau interior que ha d’acabar amb la inquietud que prové de l’exterior, la pau que el món no pot donar perquè no consisteix en l’absència de tota mena de conflictes sinó en l’harmonia de creure que res no pot separar-nos de la bondat de Déu. El Ressuscitat va cap a la comunitat de creients i la impulsa a sentir-se atreta per Déu i experimentar la seva pau. Tot plegat demana un procés d’interiorització: els deixebles dubten, senten encara temor, no tenen clar si aquella aparició correspon a un ésser real o a un fantasma... Només quan Jesús els mostri els signes de la passió quedaran convençuts. Aquesta és la lliçó de Pasqua: la fe consisteix en reconèixer Jesús; no es tracta de coneixement sinó de reconeixement; no consisteix en assimilar informació sinó en ser capaç d’identificar Jesús allà on ell es fa present. Això és el que ensenya la reacció de Tomàs: fins que ell no vegi també els signes de Jesús no estarà realment impactat pel testimoni dels deixebles quan li diuen que han vist el Senyor.
És precisament en aquest reconeixement on arrela la fe de la comunitat cristiana: aquella pau que Jesús els ha comunicat ells l’han de traslladar a tots els qui es troben fora del Cenacle. Així com Déu va enviar Jesús, ara ell envia els deixebles moguts per l’Esperit. Aquest serà la base de la predicació: els apòstols creuen perquè han vist, però els benaurats seran tots aquells que rebran el seu missatge i creuran sense haver vist... I és que allò que prové de Déu ens afecta i ens impressiona només quan hi ha aquella obertura de l’esperit que està disposat a ser receptiu. Cada set dies Jesús s’apareixia als deixebles, de manera semblant a com cada setmana se’ns convida també a descobrir la seva presència quan la comunitat es reuneix per celebrar la Pasqua. La presència del ressuscitat no s’imposa sinó que passa lleugera, de forma subtil, com de puntetes, esperant ser rebuda per aquells benaurats que, sense veure-hi clar, no tanquen el seu cor als signes de la presència de Déu en la seva vida.
Francesc-Xavier Marín
DIUMENGE DE LA DIVINA
MISERICÒRDIA. 
Un dia vaig decidir de
donar-me per vençut... vaig renunciar al meu treball, a la meva relació, a la
meva espiritualitat... volia renunciar a la meva vida. 
Al segon any, la
falguera va créixer més brillant i abundant. I novament, res no va créixer de la
llavor de bambú. Però no vaig renunciar al bambú, digué Déu.