L’amor no és ociós
La vida de sant Vicenç
de Paül és certament sorprenent. Nascut el 1581 en una família pobra de les
Landes franceses, als 19 anys ja el trobem ordenat de capellà. Durant una
travessia de Marsella a Narbona cau en mans dels turcs i estarà dos anys
presoner a Tunis. Un cop alliberat, i després d’una breu estada a Roma,
s’instal·la a París i és nomenat conseller de la reina Margarida. A París hi
havia llavors un capellà per cada 40 habitants, i el clergat no fruïa
precisament de bona anomenada... Vicenç cau en aquesta mateixa espiral i el
trobem essencialment preocupat per la seva promoció social i pel tracte amb gent
poderosa. Però el 1617 canvia radicalment de vida en constatar que quan visita
els malalts a l’hospital experimenta una pau que els tràfecs pel poder no li
atorguen. I decideix abandonar París i consagrar-se a la pobresa en parròquies
rurals. Quan veu la manca de cultura religiosa dels camperols funda la
Congregació de la Missió dedicada a l’evangelització i les Confraries de la
Caritat dedicades a l’ajuda als pobres i als malalts. El 1623 començarà a
treballar amb Lluïsa de Marillac i el 1633 funden la Companyia de les Filles de
la Caritat. Tots dos moriran l’any 1660.
Sant Vicenç de Paül va dedicar 120 conferències a les Filles de la Caritat. En aquella dedicada al manament de l’amor, escriu: “La nostra vocació ha de ser abraçar el cor dels homes. A què dóna lloc un cor animat per l’amor? A sortir d’un mateix. Fer als altres el bé que nosaltres voldríem que raonablement ens fessin: aquest és el resum de l’amor. És cert que faig al meu proïsme allò que desitjo d’ell? Aquest és el gram examen que hem de fer (...) Mirem de Fill de Déu: quin cor de caritat! Quina flama d’amor! Qui podria estimar d’una forma tan eminent? Només Nostre Senyor està tan ple d’amor per les seves creatures com per establir entre nosaltres l’amor envers el proïsme mitjançant el seu exemple i la seva paraula. Germans, si tinguéssim una mica d’aquest amor ens quedaríem amb els braços creuats? Deixaríem estar aquells a qui podem assistir? És clar que no; l’amor no pot restar ociós”. I, al final de la Conferència, sant Vicenç resumeix en què consisteix estimar dient: “Primer, fer als altres el bé que nosaltres voldríem que raonablement ens fessin; segon, no contradir mai ningú; tercer, suportar-nos els uns als altres sense murmurar; quart, plorar amb els qui ploren; cinquè, alegrar-se amb els qui estan alegres; sisè, avançar a honorar-se els uns als altres; setè, expressar la nostra estimació als altres i servir-los cordialment. I, quan fem això, què fem? Prenem el lloc de Nostre Senyor, que va ser el primer a practicar-ho. Va prendre el darrer lloc; fem nosaltres el mateix. Va venir a donar testimoni del seu amor; fem-ho també nosaltres, no inoportunament ni indiscretament, sinó quan escaigui,amb moderació i correcció. Fem el bé sempre i en tot lloc, segons les oportunitats que tinguem, que seran molt nombroses. Si Déu ens concedeix la gràcia que ens estimem els uns als altres la terra serà com el paradís celestial”
Sant Vicenç va abandonar el desfici de la vida mundana de París i va trobar la pau quan va lliurar-se al seguiment del manament de l’amor. Com diu l’evangeli d’avui, qui estima Déu guarda la seva paraula i el seu cor s’asserena. Així ho expressava el mateix sant Vicenç poc abans de morir: “Senyor, com n’estic de content de trobar-me en estat d’amor pel proïsme!”. El mateix canta el Salmista: “Beneït sigui Déu, que no m’ha negat el seu amor”.
Francesc-Xavier Marín
Activitats parroquials i Notícies
“Al
mig” van col·locar l’adúltera els seus acusadors. “Al mig” es va quedar la dona
quan els acusadors, un a un, s’escapoleixen, deixant-la sola amb Jesús. “Al mig”
van posar la dona, però a qui pretenien comprometre i acusar, a qui de debò
volien posar al mig, era a Jesús (Cf. Jn 8,1-11).