ASCENSIO
Lleó
el Gran va saber fer front a uns moments certament molt complicats per a
l’Església. Escollit Papa l’any 440 es va trobar envoltat per dos problemes
d’alta volada: per una banda, les invasions els huns i dels vàndals (Lleó va
convèncer Àtila el 451 per a què no destruís Roma, però no va tenir tant d’èxit
amb Genseric); per altra banda, la divisió interna dels cristians a propòsit de
la doble naturalesa de Jesús, que culminarà amb el Concili de Calcedònia l’any
451. Les habilitats com a negociador de Lleó li van ser de gran utilitat en
aquestes tasques però, si per algun aspecte excel·leix, és per la seva intensa
dedicació pastoral. I, d’entre ella, destaca la seva col·lecció de 937 sermons
que traspuen serenor i convicció.
El 17 de maig de l’any 445 Lleó predica el sermó de la festa de l’Ascensió, i resulta ser un bon exemple de la singular forma d’argumentar d’aquest Papa. Fa notar Lleó que, durant la vida de Jesús, per bé que resplendien en ell els signes de la divinitat, allò més remarcable és la seva profunda humanitat; per contra, després de Pasqua, “allà on hi havia feblesa aparegué la força, allò que semblava mortal es manifestà etern i, exhaurida la fase de les vexacions, arribà la glòria”. Diu Lleó que, davant dels fets que es commemoren per la festa de l’Ascensió, “la fe no ha de dubtar, l’esperança no ha de trontollar, i la caritat no ha de refredar-se”, perquè la intel·ligència i la perspicàcia conviden a creure en allò que els ulls no veuen: “Com brollaria l’amor filial dels nostres cors, d’on naixeria la fe que ens fa justos si la salvació consistís només en coses que es posen a la vista? Ja ho va dir el mateix Senyor: “Benaurats els qui no havien vist i cregueren”. Per això conclou Lleó: “Per tal que poguéssim esdevenir dignes d’aquesta benaurança, al cap de quaranta dies des de la seva resurrecció, nostre Senyor Jesucrist se’n pujà al cel en presència dels seus deixebles. El que era visible en el nostre Redemptor ara és contingut en els misteris. La fe esdevindrà des d’ara més preciosa i més forta pel fet que la visibilitat del Mestre sigui substituïda per la seva doctrina. Els cors dels qui en ell creuran, il·luminats amb els raigs de la llum divina, hi percebran la seva autoritat”.
Nosaltres hem de seguir, diu Lleó, l’exemple dels Apòstols: “Ells, que tants miracles havien contemplat, que havien rebut tants ensenyaments, s’esveraren davant dels horrors de la passió del Senyor i no fou sense vacil·lacions que admeteren que hagués ressuscitat de debò. L’ascensió representà, doncs, per a ells, un progrés tan gran que allò que abans els havia espantat, llavors els infonia joia. Mantenien tothora els ulls de l’ànima enlairats a contemplar el Senyor Déu assegut a la dreta del Pare, i allò que els ulls corporals els feien veure no els impedia de regir-se pel que, en la seva pròpia ment, els dictava aquell qui havia davallat sense separar-se mai del Pare i havia ascendit al cel sense abandonar els deixebles”. I continua dient: “Des d’aleshores, el Fill de l’home, entronitzat en la glòria de Déu Pare, es dóna a conèixer amb més claredat i eficàcia com a Fill de Déu, i la seva presència ha esdevingut més accessible per la seva divinitat del que no havia estat per la seva naturalesa humana.
“Déu puja enmig d’aclamacions”, proclama aquesta setmana el Salmista. I comenta el Papa Lleó: “Estiguem contents, doncs, amb alegria de l’ànima. Donem gràcies com cal i elevem els ulls del cor a aquells cims excelsos on resideix el Crist. Amunt el cors! Que els desigs no se’ns enduguin avall!”.
Francesc-Xavier Marín
Jo
he vingut com a pelegrí, a aquesta “casa” que Maria ha triat per a parlar-nos en
aquests temps moderns. He vingut a Fàtima per a gaudir de la presència de Maria
i de la seva protecció materna. He vingut a Fàtima, perquè avui convergeix cap a
aquest lloc l’Església pelegrina, volguda pel seu Fill com instrument
d’evangelització i sagrament de salvació. He vingut a Fàtima a resar, amb Maria
i amb els pelegrins, per la nostra humanitat afligida per tantes misèries i
sofriments. En definitiva, he vingut a Fàtima, amb els mateixos sentiments dels
Beats Francisco i Jacinta i de la Serva de Déu Lucía, per a fer davant la Verge
una profunda confessió que “estimo”, que l’Església i els sacerdots “estimen” a
Jesús i desitgen fixar els seus ulls en Ell, mentre conclou aquest any
Sacerdotal, i per a posar sota la protecció materna de Maria els sacerdots,
consagrats i consagrades, missioners i tots els quals treballen pel bé i que fan
de la Casa de Déu un lloc acollidor i benèfic.