Pentecosta
Karl Barth (1886-1968)
és un dels teòlegs cristians més importants, com ho demostra el fet que ha estat
repetidament comparada la transcendència del seu pensament amb la que en el seu
moment va tenir sant Tomàs d’Aquino. En un dels seus darrers escrits, Barth es
demana com va ser que Jesús encarnés la Paraula de Déu parlada a tota la
humanitat sense límits temporals. I contesta que els apòstols va ser cridats per
ser els testimonis d’aquesta Paraula. Quin va ser el poder que els va habilitar
per dur a terme aquesta missió amb èxit? Diu Barth que això ho van poder fer
gràcies a que van ser sensibles a l’Esperit de Jesús. En efecte, Barth contrasta
el fluir fresc i saludable de l’Esperit amb l’aire immòbil i sufocant en què per
a molts s’havia convertit la religió. Els apòstols van ser arrossegats per
aquest aire poderosament agitat i agitador que s’escampa arreu de l’univers.
Aquest aire és l’Esperit a través del qual Déu es revela a la humanitat.
L’Esperit és l’alè de Déu, bufera que tot ho belluga, aire renovador dels
ambients tancats. I recorda Barth aquella frase de sant Pau als cristians de
Corint en la qual assegura que on hi ha l’Esperit del Senyor allà hi ha
llibertat. Llibertat que crea la situació idònia per a què Déu es faci present i
els éssers humans intueixin la seva presència. És l’Esperit que dóna vida, tal
com es proclama en el credo de Nicea. Escriu Barth: “L’Esperit de Déu no només
es troba entre els homes, sinó també dins seu mitjançant el poder il·luminador
de la seva acció. És aquell aire que flueix i aquella atmosfera que mou,en la
qual els homes poden viure, pensar i parlar totalment lliures”.
Déu va alenar sobre Adam i li va transmetre la seva vida. És el mateix Esperit davallat sobre els profetes per orientar el poble de Déu. El mateix Esperit pel qual Jesús va ser concebut; el mateix que va identificar Jesús, allà al Jordà, com el Fill; el mateix que Jesús va alenar sobre els seus apòstols. Escriu Barth: “Segons els Fets dels Apòstols, de sobte va venir del cel com un vent impetuós que va omplir tota la casa. Per aquest poder els deixebles van ser capacitats per parlar de les obres poderoses de Déu i ser entesos immediatament fins i tot pels forasters que es trobaven a Jerusalem i que havien vingut de tots els racons del món. L’Esperit era present, Déu l’Esperit, el Senyor que és l’Esperit. Així va ser la seva irrupció, el seu testimoni”.
“Ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit”, diu sant Pau. I continua dient que “tots hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos”. Així l’Esperit fa de cada persona un testimoni de l’acció de Déu, diu Barth. I l’Esperit, que bufa on vol, conduirà a cadascú pels camins del món per tal que proclami la seva capacitat de transformació de la realitat. En aquest sentit, l’existència de tota la humanitat és una existència espiritual: moguda per un incansable dinamisme vital, estimulada per una llibertat sense aturador que descobreix sempre nous camins per recórrer, reconeixedora del fet que tot allò que de debò interessa és do gratuït de Déu. Així ho proclama el Salmista: “Senyor, si retires el teu alè a les criatures, aquestes expiren i tornen a la pols d’on van sortir”. No hi ha possibilitat de vida al marge de l’Esperit de Déu que omple tot el món. I Karl Barth ho confirma escrivint: “Veni creator Spiritus, vine Esperit vital. La vida humana no pot ser res més que aquesta petició realitzada en forma de vigorosa tasca. La vida és rica i ben fonamentada si s’aferra a aquesta promesa de Déu, adherint-s’hi sense escepticismes ni presumpcions: només enduts per l’Esperit tornarem a Déu”.
Francesc-Xavier Marín
Un fuster ja gran
estava a punt per a retirar-se. Li va explicar al seu Cap els seus plans de
deixar el negoci de la construcció per a dur una vida mes agradable amb la seva
esposa i gaudir de la seva família. Sabia que estranyaria el seu xec mensual,
però necessitava retirar-se. Ells superarien aquesta etapa d’alguna manera.