Corpus
Hi ha moments en els
quals l’admiració ens arrossega, en els quals l’entusiasme ens domina. Comenta
el teòleg Karl Barth que fer front a la realitat des d’aquest punt de vista té
una importància fonamental per a la vida espiritual. Així, per exemple, diu
l’eminent teòleg suís, el cas de Herder i la seva admiració per la Bíblia,
Schleiermacher i la seva devoció per la Paraula de Déu, Gunkel i l’interès pels
Salms, Wernle i la seva sorpresa davant del missatge de sant Pau, Carlyle i el
seu seguiment de les traces de Jesús, Otto i las fascinació per allò sagrat...
Ara bé, insisteix Barth que no es tracta simplement d’una mena de sensibilitat
intel·lectual, com si la vida espiritual fos la contemplació interessada d’un
objecte exterior. Ben al contrari, aquella experiència que fonamenta
l’espiritualitat té més a veure amb aquella admiració que fa que l’individu se
senti personalment afectat per aquella realitat. En aquest sentit, escriu Barth:
“Si algú s’implica de ple en la vida espiritual no podrà distanciar-se’n, ni
sentir-se autosuficient o independent. Aquesta persona ja es troba implicada en
l’espiritualitat malgrat que les seves raons inicials fossin molt superficials i
ingènues. Hom passa a ser un ésser espiritual perquè es veu confrontat a
l’espiritualitat. Potser el seu cor sigui massa recalcitrant i temorós, potser
la seva ment sigui massa dèbil, però ell ja no pot defugir aquesta realitat. Les
conseqüències d’aquest trobament ja no poden obviar-se. D’ara en endavant
l’espiritualitat l’inquietarà, i no de lluny com un llampec en l’horitzó, sinó
com una realitat que el busca i el troba precisament allà on ell es troba. L’ha
trobat i l’ha desafiat. El món espiritual t’ha envaït, t’ha sorprès i t’ha
capturat. S’ha apoderat de tu com una llum que t’enfoca personalment, que et
treu d’entre els espectadors i et duu a l’escenari”.
Déu no roman un ésser llunyà, una entitat despreocupada del món, que ha creat la realitat i l’ha deixada al seu lliure albir. Ben al contrari, busca amb insistència trobar-se amb ella, mantenir-hi el contacte i fer camí plegats. Déu està sempre proper, dirà Jesús una i altra vegada en les seves predicacions. Es troba en cadascun dels éssers humans que se’ns fan trobadissos al llarg dels camins del món. I en això consistirà precisament la vida espiritual: en estar atents per descobrir la petjada de Déu al nostre voltant, en no badar i deixar passar l’oportunitat d’una trobada amb Ell. Per això escriu Barth: “La pregunta que t’has de plantejar és aquella que Déu va adreçar a Adam: On ets?. No defugis en la teva vida Aquell de qui t’hauries d’ocupar de forma preeminent. No t’amaguis d’Ell, no busquis viure en un món privat, com en una closca de cargol. Buscar Déu t’ha de comprometre del tot, fins i tot en allò de més privat de la teva vida”.
Jesús va ensenyar que el sentit de l’existència es troba en una vida lliurada als altres. Hom malbarata la vida si es gira d’esquena als altres, si pretén fer camí sol, si té por del compromís pel bé comú. Així ho va fer Jesús i, quan va arribar el moment més decisiu de la seva vida, va simbolitzar aquest lliurament en el pa i el vi eucarístics. I, com recorda sant Pau als cristians de Corint, aquesta tradició que hem rebut comporta que, cada vegada que mengem del pa i bevem del vi, anunciem el missatge de Jesús fins que Ell torni. La vida lliurada dóna vida, recrea la realitat, ressuscita allò que estava mort si, com deia Karl Barth, ens sentim íntimament afectats per aquesta realitat.
Francesc-Xavier Marín
Sóc
vostre, oh Bon Jesús, perquè sou el meu Creador, perquè de tota la eternitat
m’heu portat dins vostra intel·ligència com una criatura és portada per la mare;
sóc vostre perquè m’heu rescatat del poder del dimoni i m’heu comprat pel preu
de vostra preciosíssima Sang; sóc vostre com el fill és del pare, com la sarment
és del cep, com el fruit és de l’arbre, ja que de la vostra Creu som fruit tots
els cristians: i encara que mil vegades m’he rebel·lat contra vós, el vostre Cor
dolcíssim mai ha deixat d’estimar-me; heu llençat per mi doloreses llàgrimes en
els dies de la meva prevaricació, i mogut pel vostre Cor amantíssim no heu parat
fins a fer-me tornar a la gràcia. Oh Cor que tant m’heu estimat! Oh Cor que
tantes vegades he entristit i omplert d’amargura! A vós em consagro i protesto
mil vegades de no donar-vos d’aquí endavant cap motiu d’aflicció: ans al
contrari, recordant-me de les ocasions passades en què us he omplert d’amargura,
proposo d’aquí endavant, estimar-vos pels que no us estimen, horar-vos pels qui
us desprecien, propagar la vostra glòria per a satisfer les amargures que al
vostre Cor causen aquells qui, estan obligats a expandir-la, us miren amb la
major indiferència. Proposo emprar tot el meu cor en estimar-vos, i voldria
tenir mil cors per estimar-vos més encara; vull que des d’ara la meva ànima
sigui un sagrari vostre, tancat a tota vana passió humana, un lloc de repòs per
a vós, una viva imatge del vostre Cor: de manera que, dedicant-se durant tota la
vida a amar-vos, l’últim pensament que faci a l’hora de la mort sigui un acte
d’amor a vós, oh Jesús dolcíssim, que voleu glorificar la meva ànima per tota
l’eternitat. Amén.