LA FORÇA DE L’AMOR
El mal no és un
desconegut per a ningú i les seves conseqüències envolten tothom. És possible
bandejar alguna situació negativa concreta que ens atabala però, en darrer terme,
no podem eliminar l’experiència del mal de les nostres vides. Sigui quina sigui
l’aparença que adopti (la lletania dels mals que ens colpegen és immensa...), el
mal persegueix l’existència humana com la seva ombra. És un enigma que confon
fins i tot les conviccions aparentment més fermes i fa trontollar les
personalitats més sòlides. La seva aparició ens afecta, ens inquieta, ens
emociona, ens rebel·la i ens interroga: per què? per què a mi? fins quan?
Hi ha un consens molt estès entre filòsofs i teòlegs a l’hora de dir que el mal no ens ha mostrat tots els seus secrets, que encara no en podem dir la darrera paraula. L’escàndol del mal travessa tota la Bíblia, des del drama d’Adam i Eva fins a l’abandonament de Jesús en mans del Pare, passant pel diluvi, l’esclavitud a Egipte o l’exili a Babilònia. Però, d’una manera paradigmàtica, els casos de Job i de Jesús ens resulten il·lustratius a causa de la seva innocència i de la seva proximitat amb Déu. En efecte, Job i Jesús són testimonis de l’ésser humà que pateix injustament. Quina lliçó n’hem d’aprendre nosaltres sobre l’enfrontament contra el mal com si topéssim contra un mur?
El cristià obre el seu desig a Jesús per deixar-se educar, per descobrir un desig sense il·lusions, per endinsar-se amb decisió en el propòsit de l’existència. A Jesús no se li va estalviar l’experiència del mal i el va patir com qualsevol altre ésser humà. Però en la seva manera de fer-hi front intuïm un rostre nou: la lògica de l’amor no retrocedeix davant del mal. Tant va estimar Déu el món que li va lliurar el seu Fill per a què tingui vida eterna. Hi ha una discontinuïtat entre el mal i l’amor que sant Pau en la carta als Gàlates sintetitza dient que ningú no pot ser just per haver complert les obres que mana la llei sinó només per haver cregut en Jesús. I ho expressa amb aquella coneguda expressió: “Estic clavat a la creu amb Crist. La vida que ara visc ja no és la meva sinó que la visc gràcies a Jesús que m’ha estimat”. I d’una manera paral·lela Jesús transmet la mateixa lliçó a aquell fariseu escandalitzat davant la irrupció a casa seva d’una pecadora: “Els seus pecats han estat perdonats perquè aquesta dona estima molt”.
Per bé que el mal no desapareix de les nostres vides, Jesús explicita que el fi últim de la realitat no és la mort sinó l’amor. La força del mal no és compatible amb l’omnipotència de l’amor. Jesús no els va voler conciliar sinó proclamar la seva incompatibilitat. El mal no pot desarmar l’amor. L’amor triomfa sobre el mal mitjançant la capacitat de ser solidaris, de reclamar la justícia per a tothom i de l’esforç per dur una vida amb criteri. Només quan hom reconeix haver-se desviat d’aquest itinerari es troba equipat per fer front al mal, com quan el rei David va ser perdonat just en el moment en què es va reconèixer pecador. És el mateix que proclama el Salmista: “Feliç qui ha estat absolt de la falta, qui veu sepultat el seu pecat, aquell a qui Déu ja no té en compte la seva culpa. Feliç qui ja no viu enganyat, qui reconeix la seva falta i no amaga el seu pecat perquè, tan bon punt s’ho proposi, el Senyor li perdonarà la culpa comesa. En Déu he trobat el meu recer, en Ell em trobo protegit del perill, i ara tothom celebra al meu voltant el goig de veure’m lliure”.
Francesc-Xavier Marín
María, Mare de Jesús i
nostra, ens assenyala avui el seu Immaculat Cor. Un cor que crema d’amor diví,
que envoltat de roses blanques ens mostra la seva puresa total i que travessat
per una espasa ens convida a viure el camí del dolor-alegria.