Identitat
Jesús
reuneix els seus apòstols i els envia a predicar el Regne. Per a dur a terme
aquesta tasca n’hi haurà prou amb el testimoni de la seva fe; no necessiten
gaire planificació, no els cal dur provisions, no necessitaran res per al camí.
Només la potència de la seva fe en nom de Jesús serà capaç d’anunciar la Bona
Nova i de guarir els malalts ens els pobles que visitin. Quan tornin explicaran
a Jesús l’èxit de la seva missió, però aquí Lluc introdueix una important lliçó
espiritual: Jesús atorga als apòstols l’autoritat pròpia del Messies. És el do
de Déu, l’únic necessari davant del qual tota la resta esdevé superflu. Aquí la
intenció de Lluc és clara: què cal per ser deixeble de Jesús? La seva resposta
és clara: cal l’actitud de despreniment que Jesús va ensenyar, i s’imposa la
capacitat de rebre el do de Déu amb plenitud. És la fe resumida en generositat,
pobresa d’esperit i amor fratern davant dels sofriments dels altres.
Però hi ha encara més: la reacció de Jesús quan els
deixebles tornin de la seva missió vincula la fe amb la temàtica de la seva
identitat com a Messies. En efecte, diu l’evangeli de Lluc que, quan van arribar
les notícies de les gestes dels deixebles a oïdes d’Herodes, aquest es va
preguntar qui era Jesús: un antic profeta que tornava, Elies, Joan Baptista?.
Aquesta mateixa resposta és la que donaran els deixebles quan Jesús els demani
qui diu la gent que és ell. Però la mateixa problemàtica de la identitat de
Jesús que suscitava la perplexitat d’Herodes donarà lloc a la professió de fe de
Pere: Jesús és l’ungit de Déu.
Per als jueus l’esperança del Regne va unida a l’espera
del Messies com a encarregat d’instaurar el regnat de Déu a la terra. En efecte,
el Messies és enviat per Déu per a complir la justícia divina, per a posar fi a
tota mena de discriminació, per acabar amb totes les actituds que marginen a
algú, per liquidar definitivament tota conducta que perjudiqui a algú. El
Messies duu a terme l’obra de Déu en el món. Aquesta qüestió sobre la identitat
de Jesús esdevé nuclear en els evangelis i així queda reflectida en el Credo
dels primers concilis ecumènics com a símbol de la fe dels cristians.
Lluc col·loca l’escena de la confessió de Pere ben bé
al mig del seu evangeli, separant clarament aquella primera part de la
predicació de Jesús que troba el refús dels poderosos (exemplificats per Herodes
i pels personatges que encarnaven la religiositat oficial del moment) i aquella
segona part de la vida de Jesús caracteritzada per la pujada a Jerusalem on
trobarà la mort. A partir d’aquest moment, precisament perquè Jesús troba molta
més oposició, centrarà el seu ensenyament en el nucli reduït dels deixebles,
d’aquells que, com dirà sant Pau en la carta als Gàlates, “són fills de Déu en
Jesucrist perquè han cregut”. Els qui creuen en Jesús s’han revestit de Crist,
ja no compta l’origen ètnic (ser jueu o grec), ni l’estatus social (ser lliure o
esclau) ni el gènere (ser home o dona): a partir d’ara tots són una sola cosa en
Jesucrist.
El creient es caracteritza per la fe, la confiança
dipositada en Jesús és allò que el defineix. A partir de llavors la seva vida
consisteix en buscar unir-se a Déu. Així ho expressa el Salmista: “Tot jo tinc
set de vós, Senyor. Vós sou el meu Déu, jo us cerco, per vós es desviu el meu
cor com terra eixuta, sense una gota d’aigua. Sóc feliç sota les vostres ales.
La meva ànima s’ha enamorat de vós”.
Francesc-Xavier Marín
Activitats parroquials i
Notícies
VETLLA DE PREGÀRIA. Com tots els dijous tindrem, de
19:15h a 20:00h, la vetlla de pregària.
CELEBRACIÓ DE FI DE CURS DEL COL·LEGI DEL SAGRAT COR.
El dimarts, dia 22, a les 9:30h del matí tindrà lloc la celebració de fi de curs
dels alumnes del col·legi del Sagrat Cor. Que Déu beneeixi tota la feina
d’aquest any i la faci fructificar.
GRUP DE GENT GRAN. El dimarts, dia 22, a les 18:15h
tindrem el final de curs del grup de Gent Gran, tot comentant el següents
números del Compendi del Catecisme i participant d’un piscolabis de germanor.
GRUP DE JOVES. En coincidir el proper dimecres amb la
vigilia de sant Joan, i essent dia tradicional de revetlla, se suprimeix aquesta
setmana el grup de joves.
SANTS DE LA SETMANA. Dilluns, dia 21, sant Lluís
Entrevista amb Déu
Un li pregunta un dia a Déu, Què és el que més et
sorprèn dels homes? I Déu contestà:
Que s’avorreixen de ser nens, adelerats per créixer, i
després sospiren per ser nens.
Que primer perden la salut per a tenir diners i tot
seguit, perden els diners per a recuperar la salut.
Que per pensar ansiosament en el futur, descuren el seu
moment actual, la qual cosa fa que ni viuen el present ni el futur.
Que viuen com si no anessin a morir-se, i es moren com
si no haguessin viscut.
Em deixes fer-te altra pregunta?, digué el periodista.
Com a Pare: Què és el que li demanaries als teus fills?
Que aprenguin que no poden fer que algú els estimi. El
que poden fer és deixar-se estimar.
Que aprenguin que calen anys per construir la confiança
i solament uns segons per a destruir-la.
Que el més valuós no és el que tenen en les seves
vides, sinó A QUI tenen en les seves vides.
Que aprenguin que no és bo comparar-se amb els altres;
doncs sempre haurà algú millor o pitjor que ells.
Que ric no és el qui més té, sinó el qui menys
necessita
Que aprenguin que han de controlar les seves actituds,
sinó les seves actituds els controlaran a ells.
Que calen pocs segons per a produir ferides profundes
en les persones que estimem, i que poden trigar molts anys a ser sanades.
Que aprenguin que a perdonar s’aprèn practicant.
Que hi ha gent que els vol molt, però que simplement no
saben com demostrar-ho
Que aprenguin que els diners ho compren tot menys la
felicitat.
Que els amics de debò són tan escassos, que qui n’ha
trobat un ha trobat un veritable tresor.
Que no sempre és suficient ser perdonat per uns altres,
algunes vegades han de perdonar-se a si mateixos.
Que aprenguin que són amos del que callen i esclaus del
que diuen.
Que del que sembren, cullen; si sembren xafarderies,
colliran intrigues. Si sembren amor, colliran felicitat.
Que aprenguin que la veritable felicitat no és assolir
les seves metes, sinó aprendre a ser feliç amb el que tenen.
Que aprenguin que la felicitat no és qüestió de sort
sinó producte de les seves decisions.
Ells decideixen ser feliços amb el que són i tenen, o
morir d’enveja i gelosia per allò que els manca.
Que dues persones poden mirar una mateixa cosa i veure
alguna cosa totalment diferent.
Que sense importar les conseqüències, aquells que són
honests amb ells mateixos arriben lluny en la vida.
Que a pesar que pensin que no tenen res a donar, quan
un amic plora amb ells, troben la fortalesa per a vèncer els seus dolors.
Que retenir per força les persones que estimen, les
allunya mes ràpidament d’ells, o que en deixar-les anar, les deixen per a sempre
al seu costat.
Que aprenguin que estimar i voler no són sinònims sinó
antònims, el fet de voler-ho ho exigeix tot, l’amor ho lliura tot
Que mai no faran res tan gran perquè els estimi més, ni
res tan dolent perquè els estimi menys.
Simplement, els estimo a pesar dels seus comportaments.
Que aprenguin que la distància més lluny que poden
estar de mi, és la distància d’una simple oració...