Síntesi criteriològica: principis, normes de judici i directrius d'acció

   La Doctrina social de l'Església s'articula entorn de principis, normes de judici (o criteris) i directrius d'acció (o orientacions)." La Congregació per a l'Educació Catòlica' resumeix els principis fonamentals, a la llum dels quals hom ha de ser capaç de jutjar la realitat i sota la guia dels quals hom ha d'actuar, en un document sintètic, adreçat a la formació del clergat. No pretenem d'esgotar-los, sinó d'oferir-ne els més importants. Heus-los ací:

   (1) La dignitat de la persona humana -fonamentada en el fet que és creada a imatge i semblança de Déu i elevada a un fi sobrenatural- és el principi original i originant, del qual se segueix tota la resta. (2) Com a ésser intel·ligent i lliure, la persona és subjecte de drets i de deures. Els drets humatzs, i en particular, el dret a Ia llibertat religiosa -mesura dels altres drets fonamentals-, esdevenen un altre principi cabdal. Drets i deures que tenen en compte la persona i la seva dimensió social, és a dir, la família, la cultura, els pobles i les nacions, principalment. (3) Un altre principi rau en la concepció orgànica de la vida social. Dit altrament, la societat s'ha de fonamentar rectament, d'una banda, en el dinamisme interior dels seus membres i, de l'altra, damunt l'estructura i l'organització de la societat, constituïda per les persones i les societats intermèdies, que s'integren en unitats superiors a partir de la família, per arribar, a través de les comunitats locals, de les associacions professionals, de les regions, de les nacions i dels Estats, als organismes supranacionals i a la societat universal de tots els pobles i nacions. Aquest principi n'incorpora dos més: (4) aquell que vincula la persona amb la societat i (5) el que reclama la participació en la vida pública. L'home no pot bastar-se ell mateix per assolir el seu ple desenvolupament, sinó que té necessitat dels altres i de la societat: és un ser social per naturalesa. Quant a1 segon, una correcta antropologia apressa una justa, proporcionada i responsable participació de tots els membres i sectors de la societat en el desenvolupament de la vida socio-econòmica, política i cultural. Com diu el document que estem glossant, «es tracta d'una aspiració profunda de L'home, que expressa la seva dignitat i llibertat en el progrés científic i tècnic, en el món del treball i en la vida pública.»

   (6) Un altre principi clau en el desenvolupament social gira entorn del bé comú. El Concili Vaticà 11 el definí com «la suma d'aquelles condicions de la vida social que permeten, sia als grups, sia a cadascun dels membres, que aconsegueixin més plenament i fàcil la pròpia perfecció.»" Es tracta d'un bé superior a l'interès privat, i alhora inseparable del bé de la persona humana, de tots i de cadascun. El bé comú compromet els poders públics a reconèixer, respectar, acomodar, tutelar i promoure els drets humans i a facilitar-ne el compliment dels respectius deures.44

    (7) La solidaritat i (8) la subsidiarietat són dos altres principis importants que regulen la vida social. De fet són com dues cares d'un únic principi que arrela en la doble dimensió individual i social de l'ésser humà. El Papa actual ha definit la solidaritat com «la determinació ferma i perseverant d'obstinar-se pel bé comú; és a dir, pel bé de tots i de cadascú, per tal que tots siguin veritablement responsables de tots.»45 Quant a la subsidiarietat, complement de la solidaritat, Pius XI afirmà que «és il·lícit arrabassar als individus allò que ells poden acomplir amb les seves forces i indústria pròpia, per encomanar-ho a la comunitat; parionament és injust i alhora greu dany i pertorbació del recte ordre, remetre a una major i més alta societat allò que poden fer i acomplir les comunitats menors i inferiors; perquè tota acció de la societat, per la seva condició i naturalesa ha de prestar ajut als membres del cos social i no destruir-los ni absorbir-los.» Aquest principi protegeix la persona humana, les comunitats locals i els cossos intermedis del perill de perdre llur legítima autonomia.

(9) Finalment, cal recordar el principi de la destinació universal dels béns: els béns de la terra són destinats a l'ús de tots els homes per satisfer llur dret a la vida d'una manera conforme a la dignitat de la persona i a les exigències de la família, la qual cosa significa que els béns creats han d'arribar a tothom d'una forma equitativa, prenent com a guia la justícia i com a companya la caritat. La destinació universal dels béns redimensiona el dret de propietat i n'assegura la seva funció social.

   Junt amb els principis, la Doctrina social de l'Església esmenta uns valors fonamentals que sustenten la convivència civil. Són valors inherents a la dignitat de la persona humana i que podem concretar en la veritat, la llibertat, l a justícia, la solidaritat, la pau i la caritat o amor cristià."

   A la llum dels principis i valors mencionats, hom conclou que l'activitat humana en la vida pública -i així hem de formar els nostres cristians ha de ser garantidora de la dignitat humana, respectuosa amb els drets humans, apressadora dels deures de les persones, cercadora del bé comú, estructuradora de la societat, subsidiària i solidària, participativa, discriminadors positivament vers els pobres, possibilitadora del destí universal dels béns, veritable, lliure, justa, pacífica i caritativa.

   En Novo Millenrtio ineunte, el papa Joan Pau 11 vinculà el testimoniatge cristià amb els principis esmentats com a constructors de la veritable civilització de l'amor: «Per a l'eficàcia del testimoniatge cristià, especialment en aquests camps controvertits i delicats, és important fer un gran esforç per explicar adequadament els motius de les posicions de l'Església, subratllant sobretot que no es tracta d'imposar als no creients una perspectiva de fe, sinó d'interpretar i defensar els valors radicats en la naturalesa mateixa de l'ésser humà. La caritat esdevindrà, aleshores, un servei a la cultura, a la política, a l'economia, a la família, perquè arreu es respectin els principis fonamentals, dels quals depèn el destí de l'ésser humà i el futur de la civilització.»47

   A més dels principis, la Doctrina social de l'Església ofereix uns criteris per a encertar en el judici de la realitat social amb vista a la seva transformació. Bo i glossant el document Orientacions ,48 aquest assenyala els següents: (1) Cal assolir un coneixement adequat de la realitat, per poder efectuar, d'una manera correcta, un judici sobre les condicions socials i sobre el valor ètic de les estructures i dels sistemes socials, econòmics, polítics i culturals. (2) S'ha de tenir, alhora, capacitat de jutjar objectivament, la qual cosa demana, d'una banda, (3) evitar l'escull de l'influx ideològic i, de l'altra, (4) el discerniment de les opcions, és a dir, la valoració adient del diàleg i l'eventual compromís amb moviments històrics que són deutors de diverses ideologies, però que, de fet, en són distints. Cal, a més, contribuir amb el nostre treball i reflexió a fornir ulteriors aportacions a la Doctrina social i tenir prou flexibilitat per a realitzar nous judicis en situacions noves.

   Des d'aquesta perspectiva dels criteris, el capteniment del cristià en l'esfera pública ha de ser, doncs, coneixedora de la realitat, discernidora, no ideològica, contribuidora i flexible.

  Per últim, la Doctrina social ofereix també unes orientacions49 a tenir en compte en el comportament humà; orientacions que són directrius per a l'acció social, inspirades en els principis i criteris ja esmentats. Heus-les ací: (1) el respecte de la dignitat de la persona humana, la qual cosa comporta el respecte i la promoció de tots els drets personals i socials. (2) E1 diàleg respectuós: els problemes socials, com la fam, la violència, el terrorisme, el desarmament i la pau, el deute extern i el subdesenvolupament dels països del Tercer Món, les manipulacions genètiques, la droga, el deteriorament del medi ambient, etc., apressen l'exercici del diàleg respectuós com a mètode idoni per a trobar una solució dels problemes, mitjançant acords programàtics i operatius. (3) La lluita noble i raonada per la justícia i la solidaritat social. (4) La formació per a les competències necessàries que ens facin capaços de menar una acció eficaç segons criteris morals rectes. (5) L'experiència de les realitats temporals i l'experiència de la fe: Calen ambdues experiències, unides en el seu primer fonament, que és la Paraula de Déu, per donar a la realitat una interpretació més justa. (6) L'obertura als dons de l'Esperit en el compromís i en les opcions cristianes en la vida social. (7) Finalment, el capteniment cristià ha de guiar-se per la pràctica del manament de l'autor i de la misericòrdia en tot, que, en l' esperit de l'Evangeli, assigna la prioritat als pobres, alhora que ha de ser pregonament evangelitzador i compromès, car ningú no pot abdicar del deure de fer possible un món més humà i d'estendre el Regne de Déu.

   Hom pot, doncs, concretar l'activitat de l'apòstol en la vida pública, des d'aquest vessant de les directrius d'acció, com a respectuosa de la dignitat humana, dialogant, lluitadora, competent, experimentada písticament i humana, evangelitzadora, oberta als dons de l'Esperit, amorosa, misericordiosa i compromesa.

És ja patrimoni de la Doctrina social de 1' Església la triple divisió en principis de reflexió, criteris de Judici, i orientacions o directrius per a l'acció. Cf. PAU VI, Octogesinla adveniens (OM, 1971, 4; JOAN PAU 11, Discurs inaugural del CELAM, Puebla, 1979, 111, 7; JOAN PAU li, SOlhcltl/d0 I-el SOCIaIIS(SRS), 1987, 3.8; CONGREGACIÓ DE LA DOCTRINA DE LA FE, Llbelialls Collsclelltla, 1986, 72; CONGREGACIÓ PER A L'EDUCACIÓ CATÒLICA, Orlelltacions per al'estudi i 1'ensenyanlent de la Doctrina social de l'Església en la formació sacerdotal (Orientacions), 1988, 3, G, 28, 29, 47, 54, 65.

Orientacioils 30-46.

43. GS 26.

44. JOAN XIII, Pacern in terris (PT), 1963, 55. 45. SRS 38.

46. PT 35: «La convivència entre els homes és, doncs, ordenada, fecunda i pròpia de la seva dignitat, si es fonamenta en la veritat [...]. Això demana que els drets recíprocs i els deures corresponents siguin reconeguts. És, a més, una convivència que es realitza segons justícia o en el respecte efectiu d'aquells drets i en el compliment lleial dels deures respectius; que és vivificada i integrada per un amor tal, que fa sentir com a pròpies les necessitats i les exigències d'altri, fa els altres participants en els propis béns i procura de fer sempre més vívida la comunió en el món dels valors espirituals; i és realitzada en la llibertar d'una manera adient a la dignitat d'éssers portats per la seva mateixa naturalesa racional a assumir la responsabilitat del propi obrar.»

47. NMI 51.

48. Orientacions 47-53. 49. Orientacions 54-61.