Apèndix I sobre els pares de l'Església

A tall de tast i per a fer-nos càrrec de com s'expressaven alguns Pares de l'Església, oferim un resum de textos comentats dels Pares Apostòlics. Estudiarem els següents autors: Didakhé, St. Climent Romà, Sant Ignasi d’Antioquia, St. Policarp d’Esmirna, Carta a Bernabé, Discurs a Diognet, El Pastor D’Hermàs, Apologia d’Arístides, Sant Justí, St. Climent d’Alexandria.

a. Síntesi del document:

I: resum de la catequesi moral sota la figura dels dos camins. Tot ell és un resum dels manaments.

II: Litúrgia: el baptisme, el dejuni i l'oració, l'Eucaristia

III: preceptes disciplinaris: obligacions pel que fa als superiors

Epíleg: exhortació a la perseverança tenint com a referent la parusia

 

3. Sant Ignasi d’Antioquia (69-107 d.C.)

1) A la Carta als cristians de Esmirna, criticant els pagans, per contraposició, dóna a entendre què fan els cristians: [els pagans] no fan caritat; no els importa la viuda i l'orfe; no ajuden l'atribolat; ni tenen cura dels empresonats, dels afamats i dels assedegats.

2) A la Carta a Policarp exalça la magnanimitat d'uns amb els altres, fet que representa un veritable estalvi. Cal fer-ho a imitació de Déu. Aquest text és ressò del manament nou segons la mesura de l'amor de Déu pels homes, afirmació cabdal de l'antropologia teològica, que en Crist l'home descobreix la grandesa de la seva dignitat i de la seva vocació, que es realitza en el lliurament sincer de si mateix (GS 22 i 24).

4. St. Policarp d’Esmirna

7. El Pastor D’Hermàs

1) Les classes socials: hi ha dues categories econòmiques, rics i pobres, en dependència recíproca, que reclama solidaritat. Els rics han de recolzar en la fe i la pregària del pobre i comunicar amb ells la seva riquesa, perquè aquesta sigui fecunda i no es perdi. De la riquesa, en som administradors.

a) "El ric té, sí, molts diners; però pel que fa al Senyor, és un captaire, [...] i molt poques vegades eleva la seva lloança i oració al Senyor, i quan ho fa, és curta i dèbil, sense forces per remuntar-se a dalt. Ara bé, quan el ric s'entrellaça amb el pobre i li subministra el necessari, persuadit que tot el que faci pel pobre tindrà el seu guardó davant Déu (perquè el pobre és ric en la seva oració i en la seva lloança i l'oració té gran força per a Déu); amb aquesta fe, doncs, el ric subministra tot al pobre sense vacil·lar. I el pobre, socorregut pel ric, prega per ell, donant gràcies a Déu pel qual li va donar el necessari. I el ric encara posa més deler pel pobre a fi que res no li falti en la seva vida, perquè sap que l'oració del pobre és acceptada i rica davant Déu. L'un i l'altre, doncs, compleixen la seva obra: el pobre compleix l'obra de l'oració, que n'és ric, do rebut del Senyor; aquest el torna al mateix Senyor que li hi ha subministrat. I el ric, igualment, dóna al pobre sense vacil·lar la riquesa que va rebre del Senyor. I aquesta és obra gran i acceptada davant Déu, perquè va saber administrar la seva riquesa i va distribuir al pobre dels dons de Déu, i va exercir rectament el servei que el Senyor li encomanà" (comp II, c.III, n.4-7).

2) La mateixa qüestió social: l'existència de desigualtats injustes (excés de menjar per a uns i fam per a altres) perjudica tant rics com pobres. La solució rau en la comunicació. L'exclusivisme en l'obtenció de béns i voler arreplegar-ho tot –dit altrament, el monopoli de béns i beneficis– malmet el cos social. Cal la difusió de béns per una economia reeixida.

a) "Aquests són els que tenen, sí, fe; però alhora posseeixen riquesa d'aquest segle. Quan sobrevé una tribulació, per amor de riquesa i negocis, no tenen inconvenients en renegar del seu Senyor. [...] Quan seran útils? [...] Quan se'ls retalli la riquesa, que ara els arrossega" (visió III, c.6, n.5-7).

3) La misèria i els drets de l'home: cal que tots quedin lliures de la misèria i assenyala l'obligació greu, en justícia, de socórrer-la. Hom té dret a un nivell de vida digne.

a) "Jo, per part meva, us dic que és necessari que tot home es vegi lliure de les seves necessitats, Doncs qui està necessitat i pateix estretors en la seva vida quotidiana, viu en gran turment i angoixa. [...] Per tant, qui coneix la calamitat d'algú i no li en lliura comet un gran pecat i es fa reu de la seva sang" (Comp. X, c.IV, nn.2-4).

4) El luxe i la riquesa: denuncia l'afany de luxe; exhorta a la suficiència i assenyala la comunicació com a fi de la riquesa.

a) "No cerquis res per a tu, fora d'una suficiència passatgera" (comp. I, n.6).

b) "En lloc, doncs, de camps, compreu ànimes atribolades, tant com pugueu; socorreu les viudes i els orfes i no els menyspreeu; gasteu tots la vostra riquesa i els vostres béns en aquesta classe de camps i cases, que són les que heu rebut del Senyor. Perquè aquest és el fi perquè l'Amo us va fer rics, perquè li presteu aquests serveis. [...] Aquest és el luxe bo i sa, que no comporta tristesa ni temor, sinó alegria. No practiquis, doncs, el luxe dels gentils, doncs és sense profit per a vosaltres, els servidors de Déu. Practiqueu, sí, el vostre propi luxe, aquell en què podeu alegrar-vos" (comp.I, nn. 8-11).

5) La salvació dels rics: anticipant Climent d'Alexandria (Quis dives salvetur?), en reconeix la possibilitat si fan penitència i practiquen la beneficència.

a) "Els rics amb dificultat s'ajunten amb els servents de Déu, de por que se'ls hi demani quelcom. Ara bé, aquests difícilment entraran al regne de Déu. [...] Si fan penitència i practiquen alguna obra de beneficència, viuran per a Déu" (comp.IX, c.XX, nn.1-4).

6) Criteri de com s'ha de fer el dejuni: "Ho faràs d'aquesta manera: després d'haver complert el que està escrit, el dia que dejunis no prendràs sinó pa i aigua, i del menjar que havies de prendre, calcularàs la quantitat de despesa que li correspondria i ho lliuraràs a una viuda, a un orfe o a un necessitat. I t'humiliaràs talment que qui prengui de la teva humiliació saciï la teva ànima i pregui per tu al Senyor" (comp. V, c.III, n.7-8).

7) Altres textos complementaris de caire general:

a) "Viviu en pau els uns amb els altres, tingueu cura els uns dels altres, socorreu-vos mútuament, no vulgueu ser sols a participar amb excés i profusió de les criatures de Déu, sinó repartiu també als necessitats. Els uns, en efecte, pels seus excessos en el menjar, arrosseguen malalties al seu cos i arruïnen la seva salut; altres, al contrari, no tenen què menjar i, per falta d'alimentació suficient, arruïnen també el seu cos i no gaudeixen de salut. Així, doncs, aquesta intemperància us és danyosa a vosaltres, que teniu i no doneu part d'això als necessitats. Mireu el judici que està per venir. Els qui abundeu, doncs, busqueu els famolencs, mentre no s'acaba encara la torre, perquè, una vegada acabada, buscareu fer bé i no en tindreu lloc. Alerta, doncs, vosaltres que us jacteu en la vostra riquesa! Mireu no gemeguin els necessitats i els seus gemecs pugin fins al Senyor i sigueu exclosos, junt amb els vostres béns, de la porta de la torre" (V. III, c.9, n.2-6).

b) "Obra el bé, i del fruit dels teus treballs, que Déu et dóna, dóna amb senzillesa a tots els necessitats, sense titubejar sobre a qui donaràs i a qui no. Dóna a tots, doncs a tots vol el Senyor que es doni dels seus propis dons" (m. II, n. 4).

c) Parlant de les bones obres que s'han de practicar: "Escolta ara el que a aquestes se segueix: servir les viudes, socórrer els orfes i necessitats, redimir de les seves necessitats als servents de Déu, ser hospitalari (perquè en l'hospitalitat es dóna alguna vegada la beneficència), no resistir a ningú, ser tranquil, fer-se un el més pobre de tots els homes, venerar els ancians, exercitar la justícia, conservar la germandat, suportar la insolència, tenir llarguesa d'ànima, no guardar rancor a ningú, consolar els malalts d'ànima, no rebutjar de la fe els qui han patit escàndol, sinó treballar en convertir-los i donar-los ànim; corregir els qui pequen, no atribolar els deutors i necessitats i tot allò que s'assembli" (m. VIII, nn. 8-10).

8. Apologia d’Arístides

a) "S'estimen els uns als altres i no menyspreen les viudes i deslliuren els orfes dels qui els tracten amb violència; i el qui té, dóna sense enveja a qui no en té. Tan bon punt veuen un foraster, l'introdueixen a casa seva i s'alegren per ell com per a un veritable germà, perquè el consideren un germà, no segons el cos, sinó en l'esperit i en Déu. Tot just s'assabenten de la mort d'un pobre, s'esforcen, tant com poden, a donar-li sepultura; i si s'assabenten d'algun empresonat o oprimit per causa del nom de Crist, tots són sol·lícits de les seves necessitats, i si és possible deslliurar-lo, ho fan. I si hi ha cap de pobre o necessitat d'entre ells, i no tenen abundància de mitjans, dejunen dos o tres dies per a satisfer les mancances del necessitat" (c.16, nn.7-9).

10. St. Climent d’Alexandria (150-211[6]).

1) Afirma la licitud de la propietat i rebutja el comunisme gnòstic de Carpòcrates (inclòs de dones) i els seus seguidors. La situació i el context d'Alexandria feia necessari aclarir, davant d'heretgies i de postures extremes, el pensament de l'Església. Déu no prohibeix la riquesa honesta; sí, la seva possessió injusta i el seu l'afany. Negar la propietat, doncs, contradiu i s'oposa a l'ensenyament de Crist. Cal, així, afirmar la bondat de les coses creades.

a) "Cal, doncs, tenir alguna part en les riqueses, com ho demana la raó, i cal comunicar-les amb els altres amb esperit humà, no servil ni jactanciós" (Ped. III, 6): hi ha una possessió racional dels béns, conforme a la recta raó.

b) "Com hi haurà qui demani i rebi, si no hi ha ningú que tingui i doni i llogui" (Ped. III, 6).

c) "El Senyor no prohibí, doncs, cercar la riquesa honestament, sí ser ric injustament i insaciable" (Ped. II, 6).

d) "Quant més profitós és el contrari! Posseir, d'una banda, el suficient i no angoixar-se per haver-lo de buscar, i, de l'altra, socórrer els qui convingui. Perquè, de no tenir ningú res, quina comunió de béns podria donar-se entre els homes? Com no veure que aquesta doctrina d'abandonar-ho tot pugnaria i refusaria palesament molts altres ensenyaments del Salvador?" (Quis dives salvetur, 13).

2) Mana el despreniment, no tant de les coses externes, sinó de tot allò que ens impedeix d'usar-les bé. Les riqueses, per la seva naturalesa, son instruments (c r h m a t a –cosa útil– o o r g a n o n –instrument–), no un fi per si mateixes. Som, doncs, administradors de la riquesa. Ser ric o pobre rau en l'ànima.

a) "No és ric el qui posseeix i guarda, sinó el qui dóna; i aquest donar, no el posseir, fa feliç l'home. Ara bé, aquesta promptitud en donar és fruit de l'ànima. Per tant, en l'ànima està que hom sigui ric" [Ped. III, 6]) i així s'ha d'entendre la benaurança de la pobresa.

b) "La riquesa és, així, instrument, Si se'n fa un ús just, es posa al servei de la justícia. Si s'usa injustament, serveix a la injustícia. Per la seva natura és destinada a servir, no a manar. Hom no pot, doncs, acusar-la del que per si mateixa no posseeix, perquè no és ni bona ni dolenta. La riquesa no té culpa. A qui s'ha d'acusar és a qui té la facultar d'usar-ne bé o malament, per l'elecció que en fa. I això rau en la ment i judici de l'home, que és lliure i pot, al seu arbitri, emprar tot el que se li dóna per al seu ús. Tan és així que el que cal destruir, no són les riqueses, sinó les passions de l'ànima que no permeten de fer-ne un bon ús" (Quis dives salvetur, 14).

c) "El Senyor no mana que llencem la nostra casa i ens apartem de la riquesa. El que Ell vol és que desarrelem de la nostra ànima els dogmes sobre les riqueses, la cobdícia desfermada, la malaltia de posseir-les, i les espines de la vida, que ofeguen la llavor de la vida vertadera" (Quis dives salvetur, 11).

d) "Perquè qui té béns i or i plata i cases com a dons de Déu, i per ells serveix a Déu, qui els hi ha donat amb vista a la salut dels homes; el qui sap, a més, que tot això ho posseeix per raó dels seus germans més que de si mateix i està molt per sobre de tot allò que posseeix, aquest no posseeix les riqueses com un esclau, ni les porta per tota l'ànima, ni en condicionen la seva vida, sinó que treballa esforçant-se constantment en alguna obra bonica i divina. I si arriba el moment en què cal veure's privat de tot, és capaç de suportar amb el mateix ànim seré la seva privació, amb què abans gaudia de la seva abundància. Aquest és el qui el Senyor proclama benaurat i anomena pobre d'esperit" (Quis dives salvetur, 16).

e) "Hi ha, doncs, un ric que ho és veritablement i formosa: el ric en virtuts, capaç d'emprar santament i fidel la fortuna" (Quis dives salvetur, 19).

3) L'ús de la riquesa ha d'ésser comú. Això ja ho afirmava Aristòtil, i ho recull i aprofundeix sant Tomàs (II-II, q.66, a2). I el criteri de la moralitat de l'ús rau en la seva suficiència. Cal, també, en virtut de la justícia, comunicar els béns. Els béns, doncs, estan destinats a tots els homes; quan hom ho oblida ofèn Déu. No comunicar a qui passa necessitat equival a ésser un homicida.

a) "La mesura ha d'ésser la seva utilitat, no el luxe. Si no, digues-me, és què no talla el ganivet de taula si no és de plata o no té el puny d'ivori? [...]. Els qui seriosament tenen cura de la seva salvació, han de tenir per principi primer que tota possessió de béns se'ns dóna per raó del seu ús, i l'ús per raó de la suficiència, que pot procurar-se amb poc" (Pedagogus II, 3). Pel que fa al criteri moral de la suficiència, aquest exemple cal situar-lo en el context per no oblidar el valor humanitzador de la cultura, fins i tot dels instruments de treball; no obstant això, cal seguir afirmant la niciesa i immoralitat del luxe, la mesura del qual és, segons graus, relativa al context històric.

b) "Ara bé: Déu creà el gènere humà per a la comunió o comunicació d'uns amb els altres, [...]. En efecte, tot és comú i no pretenguin els rics tenir més que els altres. Així, doncs, allò de «tinc i em sobra, per què no he de gaudir-ne?», no és humà ni propi de la comunió de béns. Més propi de la caritat és dir: «Tinc, per què no donar-ne part als necessitats?» Qui així ho fa és perfecte, perquè ha complert el manament d'estimar el proïsme com a si mateix. [...] Sé molt bé que Déu ha donat la facultat d'ús, però només fins al que és necessari, i volgué, d'altra banda, que l'ús fóra comú. I és absurd que hom visqui entre plaers, mentre molts romanen en la misèria. [...] Quant més intel·ligent gastar pels homes que no pas en pedres i objectes d'or! [...]" (Pedagogus II, 12).

c) "No et posis a jutjar sobre qui és digne i qui no, doncs pots equivocar-te en la teva opinió. En el dubte de la ignorància, convé més fer el bé als indignes, en consideració als dignes, que no, per prudència contra els qui no són tan bons, no encertar tampoc amb els dignes" (Quis dives salvetur, 33). Heus ací un bon criteri d'ajut, ben actual, en casos dubtosos.

4) Els rics poden salvar-se si empren bé les riqueses. Malgrat tot, la seva possessió comporta un risc: compara les riqueses a una serp, qui no les agafa adequadament és fàcilment mossegat i enverinat.

a) "La riquesa s'assembla a una serp que, si no se l'agafa sense dany des de lluny [...], aquesta s'enroscarà a la mà i mossegarà" (Ped. III, 6).

b) "Difícil és, en efecte, no deixar-se arrossegar i trastornar l'ànima pels delits i florits encants que comporta clarament la riquesa; però no és impossible assolir, malgrat la dificultat, la salvació, a condició de passar de la riquesa sensible a l'espiritual i ensenyada per Déu, i saber emprar de les coses indiferents rectament i pròpia, amb vista a aconseguir la vida eterna" (Quis dives salvetur, 20).

c) "Amb el desig de posseir més i més, furiosa per amors ferotges i inflada com per agullons i tàvecs a causa de les passions [...], l'ànima s'ensangona en folls entossudiments, desespera de la vida i s'avé a menysprear Déu" (Quis dives salvetur, 25).

d) "Pel que fa a les riqueses i a la seva possessió, el Salvador no ha exclòs de cap de les maneres els rics, ni els ha obert un solc en el camí de la salvació, amb la condició que puguin i vulguin orientar llurs vides vers els manaments de Déu, i els prefereixin a les coses temporals [...]" (Quis dives salvetur, 26).

5) Rebutja la violència, contrària a Déu.