Els Drets Humans en l'encíclica Pacem
in terris
Primera part
L’ORDRE ENTRE ELS ÉSSERS HUMANS
Tot ésser humà és persona, subjecte de drets i
deures.
7. En una convivència ordenada i
fecunda hi ha posat com a fonament el principi de que tot ésser humà
és persona, és a dir, una natura dotada d'intel·ligència i de
voluntat lliure; d'aquí que és subjecte de drets i de deures que
brollen immediatament i simultàniament de la seva mateixa natura: drets
i deures que són, per aquesta raó, universals, inviolables,
inalienables.
8. I si, a més, considerem la
dignitat de la persona humana a la llum de la revelació divina,
aleshores aquesta apareixerà incomparablement més gran, ja que els
homes han estat redimits per la Sang de Jesucrist, i amb la gràcia han
esdevingut fills i amics de Déu i han estat constituïts hereus de la
glòria eterna.
Els Drets
El dret a l’existència i a un nivell de vida
digne.
9. Tot ésser humà té el dret a
l'existència, a la integritat física, als mitjans indispensables
insuficients per a un nivell de vida digne, especialment pel que es
refereix a l'alimentació, al vestit, a l'habitació, al descans, a
l'atenció mèdica, als serveis socials necessaris; i d'aquí que tingui
el dret a la seguretat en cas de malaltia, d'invalidesa, de viduïtat,
de vellesa, d'atur en el treball, i en qualsevol altre cas de pèrdua
dels mitjans de subsistència per circumstàncies alienes a la voluntat.
Drets referents als valors morals i culturals
10. Tot ésser humà té el dret
al respecte de la seva persona; a la bona reputació; a la llibertat de
cercar la veritat, de manifestar i difondre el seu pensament, de
cultivar l'art, dins els límits de l'ordre moral i del bé comú; i té
el dret a l'objectivitat en la informació.
11 . Sorgeix també de la natura
humana el dret a participar en els béns de la cultura i, per tant, el
dret a una instrucció bàsica i a una formació tècnico–professional
adequada al grau de progrés de la pròpia Comunitat política. Cal
procurar que sigui satisfeta l'existència d’accés als graus
superiors de la instrucció segons els mèrits, de tal manera que els
éssers humans, en tant que és possible, puguin ocupar llocs i assumir
responsabilitats en la vida social conformes a les seves aptituds
naturals i a les seves capacitats adquirides.
El dret d’honorar Déu segons el dictamen de la
recta consciència
12. Cadascú té el dret
d'honorar Déu segons el dictamen de la recta consciència; i, per tant,
el dret al culte de Déu privat i públic. Efectivament, com afirma
clarament Lactanci: Hem estat creats amb el fi de retre a Déu
creador el just honor que li és degut, de reconèixer–lo a Ell sol i
de seguir–lo. Aquest és el vincle de pietat que a Ell ens uneix i a
Ell ens lliga, i del qual deriva el mateix nom de religió. I el
nostre predecessor d'immortal memòria, Lleó XIII, s'expressa així: Aquesta
llibertat veritable i digna dels fills de Déu, que manté elevada la
dignitat de l'home, és més forta que qualsevol violència i injúria,
i l'Església l'ha exigida i l'ha estimada sempre. Una tal llibertat, la
van reivindicar amb intrèpida constància els apòstols, la van
defensar amb els seus escrits els apologetes, la van consagrar un gran
nombre de màrtirs amb la pròpia sang.
El dret a la llibertat en l’elecció el propi
estat
13. Els éssers humans tenen el
dret a la llibertat en l'elecció del propi estat; i, per tant, el dret
de crear una família, en paritat de drets i de deures entre home i
dona; com també el dret de seguir la vocació al sacerdoci o a la vida
religiosa.
La família, fonamentada en el
matrimoni contret lliurement, unitari i indissoluble, és i ha de ser
considerada el nucli natural i essencial de la societat. D'aquí es
dedueix que s'ha de parar atenció als aspectes de naturalesa
econòmica, social, cultural i moral que en consoliden l'estabilitat i
faciliten l'acompliment de la seva missió específica.
Els pares posseeixen un dret de
prioritat en el manteniment dels fills i en la seva educació.
Drets referents al món econòmic
14. És inherent als éssers
humans el dret de lliure iniciativa en el camp econòmic i el dret al
treball.
15. A aquests drets va
indissolublement unit, el dret a condicions de treball no nocives a la
salut física i als bons costums, i no perjudicials al desenrotllament
integral dels éssers humans en formació; i, pel que fa a la dona, el
dret a condicions de treball conciliables amb les seves exigències i
amb els seus deures d'esposa i mare.
16. De la dignitat de la persona
humana brolla també el dret de desplegar les activitats econòmiques en
condicions de responsabilitat. A més, i d'una manera especial, cal
posar en relleu el dret a una retribució del treball determinada segons
els criteris de justícia i suficient, per tant, en les proporcions
corresponents a la riquesa disponible, per a permetre al treballador i a
la seva família un nivell de vida conforme a la dignitat humana. Sobre
aquest punt el nostre predecessor Pius XII, s'expressava així: Al
deure personal del treball, imposat per la natura, correspon el dret
natural en cada individu a fer del treball el mitjà de proveir a la
vida pròpia i dels fills: tan altament és ordenada la conservació de
l'home per l'imperi de la natura.
17. També brolla de la natura de
l'home el dret de propietat privada sobre els béns, fins i tot
productius: dret que constitueix un mitjà apte per a l'afirmació de
la persona humana i per a l'exercici de la responsabilitat en tots els
camps, un element de consistència i de serenitat per a la vida familiar
i de desenvolupament pacífic i ordenat en la convivència. És
oportú de recordar que al dret de propietat privada és intrínsecament
inherent una funció social.
Dret de reunió i associació
18. De la intrínseca
sociabilitat dels éssers humans flueix el dret de reunió i
d'associació; com també el dret de conferir a les associacions
l'estructura que es considera apta per a perseguir–ne els objectius; i
el dret de moure's dins d'elles per pròpia iniciativa i sota la pròpia
responsabilitat per a la concreta consecució dels objectius esmentats.
19. A l'encíclica Mater et
Magistra es diu amb raó, que la creació d'una rica gamma
d'associacions o cossos intermedis, per a la consecució d'objectius que
cada un dels éssers humans no poden assolir eficaçment, si no és
associant–se, es revela un element necessari i insubstituïble perquè
sigui assegurada a la persona humana una esfera suficient de llibertat i
de responsabilitat.
Dret d’emigració i d’immigració
20. Tot ésser humà té dret a
la llibertat de moviment i de residència dins la Comunitat política de
la qual és ciutadà; i té també el dret, quan interessos legítims ho
aconsellen, d'immigrar en altres Comunitats polítiques i d'establir–s'hi.
Pel fet de ser ciutadà d'una determinada Comunitat política, no perd
gens de contingut la pròpia pertinença, en qualitat de membre, a la
mateixa família humana; i, per tant, la pertinença, en qualitat de
ciutadà, a la Comunitat mundial.
Drets polítics
21. De la dignitat de la persona
humana prové el dret de prendre part activa en la vida pública i de
contribuir personalment a la consecució del bé comú. L'home, com a
tal, lluny de ser l'objecte i un element passiu de la vida social,
n'és, en canvi, i ha de ser–ne i restar–ne el subjecte, el fonament
i el fi.
22. Dret fonamental de la persona
és també la tutela jurídica dels propis drets: tutela eficaç,
imparcial, informada per criteris objectius de justícia. De l'ordre
jurídic, volgut per Déu, dimana el dret inalienable de l'home a la
seguretat jurídica, i amb això mateix a una esfera concreta de dret,
protegida contra tot atac arbitrari.
Els deures
Correlació indissoluble entre drets i deures en
la mateixa persona
23. Els drets naturals recordats
fins aquí són indissolublement units, en la mateixa persona que n'és
el subjecte, amb altres deures respectius; i uns i altres tenen en la
llei natural, que els confereix o que els imposa, la seva arrel, el seu
aliment, la seva força indestructible.
24. El dret de tot home a
l'existència, per exemple, és connecta amb el seu deure de conservar
la vida; el dret a un digne nivell de vida, amb el deure de viure
dignament; i el dret a la llibertat en la recerca de la veritat és unit
al deure de cercar–la amb vista al seu coneixement sempre més ampli i
profund.
Reciprocitat de drets i deures entre persones
distintes
25. En la convivència humana tot
dret natural en una persona comporta un deure respectiu en totes les
altres persones: el deure de reconèixer i respectar aquell dret.
Efectivament, tot dret fonamental de la persona obté la seva força
moral insuprimible de la llei natural que el confereix, i imposa un
deure respectiu. Aquells, doncs, que mentre reivindiquen els propis
drets, obliden o no posen en el degut relleu els deures respectius,
corren el perill de construir amb una mà i de destruir amb l'altra.
En la col·laboració mútua
26. Els éssers humans, essent
persones, són socials per naturalesa. Han nascut, doncs, per a conviure
i obrar els uns en bé dels altres. Això exigeix que la convivència
humana sigui ordenada, i, per tant, que els drets i els deures
recíprocs siguin reconeguts i respectats; però exigeix també que
cadascú aporti generosament la seva contribució a la creació
d'ambients humans on drets i deures tinguin un contingut sempre més
ric.
27. No n'hi ha prou, per exemple,
de reconèixer i respectar en cada ésser humà el dret als mitjans de
subsistència: cal també vetllar, segons les pròpies forces, perquè
tot ésser humà disposi dels mitjans de subsistència en mesura
suficient.
28. La convivència entre els
homes, a més de ser ordenada, cal que els sigui fecunda en béns. Això
reclama que reconeguin i respectin els seus drets recíprocs i que
compleixin els deures respectius, però també exigeix que col× laborin
entre ells en les mil formes i graus que la civilització permet,
suggereix i reclama.
En actitud de responsabilitat
29. La dignitat de la persona,
pròpia de tot ésser humà, exigeix que aquest obri conscientment i
lliurement. Així, en les relacions de la convivència ha de respectar
els drets, complir les obligacions, actuar en les mil formes possibles
de col·laboració en virtut de decisions personals, és a dir, preses
per convicció, per pròpia iniciativa, en actitud de responsabilitat, i
no en força d'imposicions o de pressions provinents sobretot de fora.
Una convivència fonamentada
només en relacions de força, no és humana. En ella, efectivament, és
inevitable que les persones es vegin privades de la llibertat en comptes
de veure's facilitades i estimulades a progressar i perfeccionar–se
elles mateixes.