4. Bé comú (BC)

El BC és un dels principis clau de la TMS. El fonament de la TMS rau en la dignitat de la persona. Alguns autors tracten el BC en les categories morals; altres en el capítol de TM política.

– Aquell conjunt de condicions socials que permetin i facilitin a l’home d’arribar a aconseguir la perfecció integral de la seva persona (MM 65).

– En l'època moderna el bé comú es considera realitzat quan són salvats els drets i els deures de la persona humana. D'aquí que les principals missions dels poders públics consisteixin sobretot a reconèixer, respectar, harmonitzar, tutelar i promoure aquells drets, i a contribuir per consegüent, a fer més fàcil el compliment dels deures respectius (PT 55).

– El bé comú abraça la summa d'aquelles condicions de la vida social amb què els homes, les famílies i les associacions poden aconseguir més plenament i fàcil llur pròpia perfecció (GS 74).

El BC implica:

1. Unes condicions socials (pau, justícia, llibertats reals) que han de facilitar a la persona, a les famílies i a les institucions d'assolir el benestar i la perfecció degudes [ben-estar].

2. Un conjunt de béns materials, educatius, religiosos, etc., que ajudin al desenvolupament de la persona. Tot això contribueix a la seva felicitat.

3. Equitat en el repartiment dels béns, talment que siguin un auxili per a totes i cadascuna de les persones que integren la societat.

4. Una adequada organització social que permeti d'assolir la perfecció personal i social de forma justa. Això requereix un ordenament jurídic que reguli la vida social.

– El BC implica, doncs, un bé ser; i un bé estar i un bé tenir, subordinats, aquests dos últims, al bé ser. Quan el tenir impedeix assolir el veritable ser, no és un bon tenir. Hi ha, però, un bon tenir que facilita d'aconseguir un bé ser (habitatge, alimentació, roba, mitjans de treball, temps, etc.). Quan el tenir no es subordina al ser es desfà la persona (deixa d’ésser el que ha d’ésser).

– El BC enclou tot el que és humà, tant a nivell individual com social: béns materials, espirituals, axiològics (la pau, la justícia, la veritat, l’amor, la llibertat, la igualtat, etc.), culturals, morals i religiosos (amb aquesta mateixa gradació de importància, de menor a major, que no vol dir que els primers no siguin importants, ja que fins i tot poden ser més urgents). Entre els béns que inclouen la dimensió social de la persona (família, institucions, nacions, Estats, etc.), apareixen la defensa del propi territori, de la llengua i la cultura pròpies, la justa regulació jurídica, el recte funcionament dels serveis socials, la possibilitat d’educació, d’habitatge, d’assistència sanitària, ...

– El BC enclou tot el que és humà perquè es fonamenta en la dignitat humana. El veritable bé és el que és bé per a la persona. Què en dius de legislar les drogues? o l’avortament? la prostitució?

– Col·lectivisme: el BC és el bé particular de l’Estat, i l’individu s’ha de sacrificar sempre per l’Estat. L’individu rep la seva grandesa de ser part de l’Estat a qui ha de subordinar tot el seu esforç. El bé particular és saber que està contribuint al BC de l’Estat.

– Liberalisme: El bé és sempre personal i, per tant, el BC és la suma de béns individuals. Es prescindeix d’un bé social, comú a tots i que beneficiï a tots.

Cal afirmar, enfront del col·lectivisme i liberalisme, que el BC transcendeix el bé particular, i és una realitat pròpia de la societat que possibilita als seus membres una existència plenament humana.

BC no és una simple dada sociològica, sinó una categoria moral.

Sant Tomàs: El BC consisteix en promoure la vida virtuosa dels ciutadans (de regimine principum, I, 2)

El BC de la societat no s’identifica amb el BC de l’Estat.

BC és un concepte analògic. Té graus:

Quantitativament (BC familiar, de les entitats, municipal, nacional, Estatal, internacional, mundial o universal).

Qualitativament (intensivament): béns materials, culturals, morals, religiosos. Quan més fonamentals són, major densitat de bé posseeixen. Així, un bé material necessari per a la subsistència immediata pot ésser més important que, per exemple, poder escollir escola).

El BC de menor entitat ha de fer possible el de major densitat per a ser veritable BC (p.e., seria contrari al BC real, augmentar els béns materials –fins i tot ben repartits– mitjançant un control demogràfic limitador i impositiu per part de l’Estat).

1. El BC és un bé y no un mal: el BC arrela en la DH i, per tant, tota activitat individual o social, política, econòmica, cultural, etc., que faci que els homes no puguin adonar-se de la seva dignitat i viure-la adientment, no és un veritable BC.

No és l’Estat qui determina el BC, sinó que, reconeixent-lo, el facilita (ex: militarisme; fiscalitat elevada injusta; minvar la inflació com a únic criteri de política econòmica; lleis "tolerants" com l’avortament, eutanàsia, despenalització de crims; etc.: tot això impedeix que hom es realitzi en plenitud).

2. El BC no equival a la suma de Béns particulars. El BC els transcendeix.

3. El BC no és el que resta en el repartiment general.

Com el fi de l’Estat és el BC, i hom s’adona que hi ha institucions que contribueixen més que altres al bé social (certes escoles, les famílies estables, determinades empreses, arts i àmbits culturals, etc.), llavors és lògica i lícita la discriminació positiva (amb incentius fiscals, econòmics, etc.) de les esmentades institucions, perquè faciliten la tasca de l’Estat i en contribueixen.

El BC de menor entitat es subordina al BC de major densitat. Cal doncs, cercar sempre el BC universal (de tots els homes i de tots els pobles) en els seus aspectes més fonamentals. La justa implicació de BC roman en l’àmbit de la prudència.

Hi ha jerarquia de béns. Bé és –reiterem-ho– un concepte analògic. El veritable BP és el BC que es refereix a la persona.

La persona s’orienta a la societat i la societat s’ordena a la persona. La persona necessita dels altres per assolir una més plena perfecció i, unint-se, assoleix –la pròpia persona– una major perfecció. El BC retorna al BP, i el BP contribueix al BC.

BP i BC no s’oposen, sinó que s’impliquen. No entendre-ho significa trencar la unitat en la persona que és, alhora, constitutivament individual i social.

Aquesta relació resta malmesa quan hi ha manca de igualtat d’oportunitats, favoritismes, tràfic d’influències, etc.

BC no s'identifica amb el bé general o bé col·lectiu (bé de la majoria). Un BC que no redundi en BP no és veritable BC, o un BC que impossibiliti el BP fonamental d'alguns membres de la societat no és veritable BC.

Ara bé, per raó del BC es pot exigir la limitació d’algun BP, sempre que sigui d’entitat igual o menor –tant en quantitat com qualitat– (limitacions a les indústries per motiu de qüestions ecològiques [contaminacions], expropiació de certs béns particulars quan és necessari pel BC de la societat [carreteres]; etc.).

Però si el BP és de major entitat que un determinat BC, llavors no es poden exigir sacrificis dels particulars (per defensar la unitat cultural no es pot prohibir la llibertat religiosa; per afavorir la pau social no es permès l’avortament; etc.).

El BC retorna al BP de la persona, però amb el criteri d’afavorir els qui més ho necessitin (el BC inclou, en certa manera, les altres categories morals. Totes aquestes estan interrelacionades, i no es poden desvincular unes de les altres).

Entenent bé el BC es trenca la antinòmia entre individu i societat.

Tant l’activitat privada com la pública ha de possibilitar que tots els ciutadans es beneficiïn.

Autoritat, Estat, llei, organització social, política, cultural, educativa, etc., així com també tota activitat humana en societat tenen com a missió el BC, i aquest és el seu criteri de bondat i de verificació.

La tolerància és virtut, i com a tal és bo per a la persona i exigible.

Definició: permissió d’un mal per a assolir un bé major (en quantitat o en qualitat). Noteu que es diu permissió i no elecció o realització. Es tracta d’un mal aliè per assolir un BC més gran i no simplement un bé.

Per motiu de tolerància es pot legislar (i potser s’haurà de fer) un mal, però mai voler-lo en sí mateix ni aprovar-lo. Recordem que tot mal va contra el BC (pel fet de ser mal).

Se’n dedueix que hom no pot tolerar cap mal que vagi directament contra algun bé fonamental de la persona (perquè no hi ha un bé més gran que es pugui assolir).

El BC resta condicionat pel principi de realitat. Això fa possible que en situacions d’estructura de pecat, el BC exigeixi la elecció d’un mal per a cercar el bé més gran. Aquest mal de què parlem –mal òntic– queda redimensionat pel bé. Així s’explica que hom pot votar lleis injustes en ordre a què siguin menys injustes que les actuals. (p.e., despenalització de l’avortament en ordre a minvar el supòsits legals). Cal tenir cura de no mal interpretar aquestes afirmacions, en atorgar que, en certs casos, és lícit el recurs al mal per a assolir un bé. Com diu sant Pau, "altres m'acusen d'ensenyar: Fem el mal perquè se'n segueixi el bé! Els qui em calumnien així, mereixen de ser condemnats" (Rm 3,8).