|
|
Inicis de la Moral econòmica com
a resposta al Mercantilisme naixent
L'Edat mitjana (EMd) marca
decisivament l'orientació de la moral cristiana sobre les realitats
econòmiques. La reflexió teològico-moral segueix tenint una finalitat
teològica. S'estructura entorn dels quadres formals de la
justícia:
 |
Ofereix dues novetats |
- Els moralistes de l'època
situen la moral econòmica dins l'esquema formal de la virtut cardinal
de la Justícia, a la llum d'Aristòtil (Ètica a Nicòmac, V) i
seguint a St. Tomàs, exponent màxim d'aquesta innovació.
- Empren els instruments
jurídics del Dret romà i del Dret eclesiàstic: domini, contractes i
restitució. D'aquesta manera el tractament moral troba justificació
filosòfica i jurídica i argumenta segons la racionalitat pròpia de
l'època.
 |
Hi trobem, alhora, certes
limitacions |
- Un formalisme excessiu,
segons autors. En centrar-se en els quadres formals, s'arracona, en
part, l'anàlisi dels problemes reals de la vida econòmica, amb
conseqüències d'oblit o d'hipertròfia, segons els casos. Tenen,
també, dificultat d'assumir el problema de la justícia social.
- Iuspositivisme també
excessiu, sobretot a càrrec dels moralistes dels segles XVI i XVII i
de l'època casuística. Quant a l'exposició del contingut concret
del setè manament, alguns manuals de moral tenien més en compte el
dret civil positiu que la reflexió ètica. Es considerava vàlida la
legislació positiva sobre el domini dels béns econòmics, sense fer
una crítica profunda del sistema econòmic subjacent. Alhora, la
consideració iuspositiva orientava la moral cap a l'individualisme
ètic, amb la qual cosa es perdia l'horitzó global –social i
estructural–. L'estudi de la moral social se centrava excessivament
en la justícia commutativa.
- Metodologia preferentment
racional i deductiva. Patia d'un cert paternalisme civil –
polític (no comptava amb la participació ciutadana) i econòmic
(recurs a l'almoina com a mitjà d'assuavir les diferències socials).
 |
Avaluaran els temes
següents, des del punt de vista moral: el comerç, el lucre i el
llogre, els contractes, els diners i la usura, els preus, la
restitució, la desigualtat de les classes socials per raó
econòmica, etc. |
La moral cristiana davant del
capitalisme financer i comercial dels segles XVI-XVII.
Valoració global: sorgeixen nous
problemes amb el descobriment d'Amèrica: el comerç, algunes qüestions
antropològiques i el dret internacional. Hi ha un afany de connectar
amb les realitats del temps, no sempre encertat –i en punts
importants, per exemple, el de la inflació–. Aquesta època té una
importància decisiva per al futur de la moral econòmica catòlica.
Temes d'estudi: propietat, licitud de l'ocupació, comerç, preu just,
formes de rendes, monopolis, usura, lucre, licitud del canvi i de
l'activitat bancària, treball i salari just, dret internacional (Francisco
de Vitoria i F. Suárez).
Destaquem, com a moralista,
Antonino de Florència (1389-1459).
La TMS se centra a comentar la
II-II q. 57-122 de Sant Tomàs o el IV llibre de les sentències de P.
Lombard. Sorgeixen els tractats De iustitia et iure (DII).
 |
Aspectes negatius |
- Preponderància de la
justícia commutativa, amb les conegudes conseqüències
individualistes, a pesar d'admetre una certa intervenció estatal. La
casuística accentuarà fins l'exageració aquest individualisme. Hi
ha, alhora, un cert formalisme.
- L'accentuació del domini,
com a tema central d'estudi, justifica de fet l'ordre econòmic
existent. En efecte, la situació concreta històrica i l'ordenament
jurídic de l'època no es posen en qüestió. El fet històric de la
propietat és elevat a categoria teològico-moral.
- Reducció de l'ètica
econòmica a una moral d'intercanvi: l'àmbit privilegiat de la
moral econòmica dels tractats DII se cenyeix als contractes.
Els moralistes, obsessionats pel comerç i els diners, malden per
estudiar la moralitat del preu en el marc dels contractes de
compra-venda i del canvi dels diners. Aquests plantejaments morals,
fonamentats en la preponderància econòmica de l'intercanvi, no van
poder obrir-se a una anàlisi més pregon del bé comú. De fet, el
principi de mancança dominava l'economia de l'època preindustrial.
 |
Aspectes positius |
- Afirmació de la instància
ètica dins el món econòmic; connexió entre la reflexió moral i el
coneixement de la realitat econòmica: utilització d'una metodologia
interdisciplinària; sistematització en els tractats sobre la
justícia i en De iustitia et iure.
- L'humanisme com a criteri de
discerniment de l'activitat econòmica: el bé de l'home guia els
moralistes dels ss. XVI-XVII, sense subjecció a interessos de classe
o de nació.
- Aparició dels drets humans i
del dret internacional en F. de Vitoria i F. Suárez.
El silenci de la moral casuista
davant del mercantilisme (segles XVII-XVIII) i del capitalisme
industrial iniciat a la fi del s. XVIII.
En aquesta època sorgeixen les Institucions
Morals (la primera de Juan Azor, 1600) com a resums, per a
sacerdots, dels tractats De iustitia et iure.
Hi ha, com en tota època
històrica, aspectes negatius i positius.
 |
Aspectes negatius |
- Un marc de reflexió reduït,
que se cenyeix al setè precepte del Decàleg (amb excepció dels
autors fidels a la tradició tomista), amb les evidents
conseqüències de reduccionisme individualitzant (l'ètica econòmica
com a qüestió de consciència i de deures individuals). Contínua,
alhora, l'orientació religiosa (accentuació de l'enfocament
de la salvació de l'ànima). Pel que fa a la justícia, cal afegir el
to formalista.
- Uns defectes heretats dels
tractats DII: preponderància, encara, de la justícia commutativa, la
qual cosa orienta vers plantejaments i solucions de caràcter
predominantment privatista; admissió pràctica de l'ordre
sòcio-econòmic existent (el domini jurídic dels béns és
considerat com a origen dels drets i obligacions d'aspecte moral);
reducció de l'ètica econòmica a una moral d'intercanvi
(importància atorgada al tema dels contractes).
- Una juridicació de la
moral econòmica: l'exposició del dret civil (de cada país o
comparat) abunda tant com la reflexió moral; domini i contractes són
desenvolupats segons la metodologia i el contingut del dret civil; es
justifica la moral econòmica des de l'ordre jurídic vigent.
La Teologia Moral Social
d'aquesta època és, doncs, preponderantment casuística, jurídica i
interindividualista, aliena a les grans transformacions socials,
econòmiques i culturals del moment històric. Nogensmenys, els
moralistes de l'època volien orientar la consciència dels cristians
vers una societat més justa (per exemple, amb l'anàlisi del robatori i
de la restitució).
Quant al robatori, els moralistes
ofereixen una anàlisi acurada entorn de la seva noció, les divisions
(violent, sacrilegi, etc.), fets equivalents (no restituir, no pagar els
deutes, no pagar el salari degut) i valoració (pecat greu segons la
seva espècie, a causa del mal al proïsme i al bé comú). Proposen una
casuística que considera la matèria (greu – lleu), les
circumstàncies (qui roba, a qui roba) i les excepcions (extrema
necessitat, oculta compensació). Pel que fa a la restitució, s'estudia
les seves arrels, la gravetat, l'ordre i les causes que l'excusen.
Ara bé, com ja hem afirmat,
l'emmarcament dins la justícia commutativa condiciona un to
individualista al tractament de les qüestions. Què cal dir del
robatori a gran escala (fraus, corrupcions, extorsions, sobretot a
nivell públic? Una ètica tancada sobre l'individu i no oberta a les
dimensions social i estructural resta, en gran mesura, ineficaç per a
humanitzar la societat.
1. Preparació de la DSE: L’Església
davant el món modern durant el s. XIX: de la condemna al diàleg
En el s. XIX es plantegen
qüestions claus: el liberalisme, el socialisme i la qüestió social.
Podem sintetitzar així les
distintes formes d’afrontar la relació Església-món:
separació-comdemna-inmersió-domini-diàleg.
La novetat del diàleg ha estat
un avenç de proporcions incalculables i fruit d’un replantejament
esclesiològic. Cal dialogar amb el món modern. L’Església no
podia inhibir-se d’aquesta tasca si volia parlar als homes d’avui.
Caldrà, doncs, concretar l’àmbit i les regles d’aquest diàleg
sense perdre la pròpia identitat.
2. L’enclaustrament defensiu de
l’Església en el s. XIX i els catòlics liberals
El món laic que comença en el
XVIII i continua amb força en el XIX pretén exaltar la raó en front
de la revelació; exaltar la llibertat de pensament, de consciència i
d’acció en front de l’obscurantisme i l'autoritarisme que la
revelació, segons ell, comportava.
El poder polític assumeix cada
vegada més funcions que fins ara realitzava l’Església. Les lleis
laïcistes van privant l’Església dels seus mitjans de
subsistència, l’allunyen del món de la cultura i li tanquen les
portes per a un apostolat eficaç.
L’Església reacciona, d'una
banda, defensant-se, mitjançant la condemna de tot el món exterior
modern. Un dels màxims exponents el trobem en el Síl·labus
de Pius IX (a casa nostra Sardà i Salvany escriví un llibre que
fóra expressió de l’integrisme de l’època: «El liberalismo
es pecado»). De l'altra, alguns pensadors intentaren de conciliar
el cristianisme i el món modern: foren els catòlics liberals (per
exemple, Garbert, Montalembert, Cousa, Lacordaire i Lamennais). Segons
aquests, allò que l’Església ha de fer, no és condemnar, sinó el
que sempre a fet: acollir, purificar, assumir, elevar, integrar i
assolir un acord entre els seus principis religiosos irrenunciables i
les noves circumstàncies històrico–politíques. A més, afirmen
que el liberalisme i el món modern aporten molts elements positius.
La veritat és, també, que
aquests catòlics liberals no van adonar-se de la gravetat del
problema social generat pel liberalisme econòmic i es limitaren, la
majoria de les vegades, a un paternalisme benvolent.
3. El despertat dels catòlics a
la qüestió social
Podem descriure aquesta època
amb les següents dades: gran desenvolupament tècnic, industrial i
comercial; creació de noves estructures en la producció de béns de
consum; apareix una nova forma de propietat: el capital, que origina
la classe social dels patrons; i una forma nova de treball: l’assalariat,
que origina la classe social obrera o proletària. Aquesta darrera
està quasi sempre oprimida per la misèria i degradada per un treball
desenvolupat en condicions inhumanes: horaris de 14 a 16 hores,
contractació indiscriminada de nens i dones; salaris de fam. El
treball es converteix en una mercaderia, i el seu preu venia regulat
pel mercat segons la llei de l’oferta i la demanda, sense tenir en
compte el mínim vital necessari pel sosteniment d’una persona i la
seva família i sense seguretat de futur, junt amb la mancança de
previsions socials.
Les ideologies que predominaven
en l'època eren el liberalisme i el socialisme. Alhora,
sorgeix el catolicisme social.
El liberalisme econòmic
es fonamentava en la tesi econòmica liberal: laissez faire,
laissez passer. És a dir, total llibertat econòmica i nul·la
intervenció de l’Estat. L’iniciador en economia fou Adam Smith
(1723-1790) (publicà Investigació de la naturalesa i causa de la
riquesa de les nacions). Aquesta ideologia proposa una solidaritat
automàtica del sistema, confiant en una mà invisible que
regula les lleis del mercat. Altres liberals: David Ricardo
1722-1823), R. Malthus (1766-1823), J. Stuart Mill (1806-1873).
El socialisme intenta
de donar resposta al problema del proletariat, que el liberalisme
ignora, i es concreta en tres corrents successives:
1. El socialisme utòpic.
Escriptors dels primers decennis del s. xix que proposen solucions a
la qüestió social basades quasi exclusivament en teories
abstractes, més teòriques que fruit de l’anàlisi dels fets (per
exemple, Saint Simon [1760-1825], Fourier [1772-1837] i P. Proudhon
[1809-1865];
2. El sindicalisme.
Externament, passa de la il·legalitat a la tolerància i al
reconeixement jurídic; internament, passa de ser una societat de
socors mutu a societats d'ajuda mútua que amplien els seus
objectius (millores de les condicions de treball i mediació entre
obrers i patrons). Augmenta, progressivament, el caràcter
reivindicatiu i es converteixen en organitzacions de resistència.
3. El marxisme (o
socialisme científic o marxista). Els seus partidaris es decideixen
aviat per l’acció política més que pel terreny social i
econòmic. Febrer 1848: manifest el Partit comunista. Apliquen el
materialisme històric. Marx i Engels dibuixen la història entorn
de la lluita de classes, volen suprimir la propietat privada,
proposen la socialització del capital i l'abolició de les pàtries
i de les nacionalitats. Marx vol crear una consciència proletària
universal, la internacionalització del moviment obrer i l’opció
per la revolució. Dissortadament, el marxisme (socialisme marxista)
postula l’ateisme i això va contribuir a l’apostasia i al
sentiment antieclesial de la classe treballadora.
El catolicisme social.
Hi hagué, dins l’Església, un moviment de catòlics preocupats per
les qüestions socials.
Primer període:
Fins a 1870 es manifestava només a nivell de reflexions crítiques,
però insuficients, i d’accions socials decidides, però limitades
al pla caritativo-assistencial (Conferències de St. Vicenç de Paul,
a París per Frederic Ozanam, 1833; Societat de St. Francesc Xavier,
1840, funda escoles per a obrers; a Itàlia, els Oratoris i les
escoles professionals creades per Dom Bosco; a Alemanya, les
associacions d’aprenents, organitzades pel sacerdot Adolf Kolping,
1855; en el pla teòric tenim a Ketteler [1811-1877], bisbe de
Magúncia i que denuncià les injustícies del capitalisme i,
escollit diputat, va fer un programa social obert a una àmplia
intervenció de l’Estat.
Segon període:
Motivat per les revoltes de 1871 a París que van fer obrir els ulls
a molts catòlics. A Àustria, les idees de Ketteler foren acollides
i desenvolupades per Karl von Vogelsang (1818-1890). A França,
tenim a René de la Tour du Pin i Albert du Mum. A Itàlia, l’Obra
dels congressos que creà una xarxa de cooperatives, caixes d’estalvi
i societats confessionals de segurs i ajuda mútua. També, a
Itàlia hi havia la Unió catòlica per als estudis socials (1885).
A Amèrica, el Cardenal Gibbons (1834-1921) defensà la possibilitat
d’un sindicalisme obrer cristià amb els Cavallers del treball.
El cardenal Manning, a Anglaterra, defensà els treballadors
irlandesos, 1874. La unió de Friburg, entorn de Mns. Mermilod
(1824-1892), organitzava reunions on confrontava intel·lectuals
francesos, italians, alemanys, austríacs i belgues. A Espanya va
tardar en arrelar, però tenim a Donoso Cortés i Jaume Balmes, que
sí s’adonaren de la transcendència de la industrialització,
denunciaren els excessos del socialisme i fustigaren l’afany de
llogre capitalista. A favor del socialisme utòpic hi ha Antolin
Monescillo i Jerònim Babiloni (mallorquí) que publicà cristians
socialistes (1948). Altres institucions i personatges de
l'època: Cercles d’obrers de Ceferino González i el jesuïta
Antoni Vicent. D’aquí sorgiren els Cercles catòlics d’obrers,
especialment els de ferroviaris del P. Nevares, i els del P.
Salaverri.
Enumerem algunes qüestions
clau, la solució de les quals no reeixia amb accions merament
caritativo-assistencials: 1. L'associacionisme obrer; 2. La
intervenció estatal; 3. La fixació del salari just; 4. L’oportunitat
o no que els catòlics actuessin agrupats en un partit polític.
La Doctrina social de l’Església
1ª etapa: Va des de la Rerum
novarum fins al Magisteri social de Pius XII.
Partim del convenciment que la
qüestió obrera o social és un tema moral, no només polític,
econòmic o tècnic. Per això, l’Església ha d’intervenir. Té
el dret i deure d’il·luminar els fidels. L’Església està
convençuda, fonamentada en la Revelació i la llei natural, de poder
contribuir a la solució radical i perennement vàlida de la qüestió
social. En aquesta primera època recorrerà poc a les ciències
socials. És creu amb el dret de jutjar les ideologies existents.
Propugna, no tant un canvi d’estructures, com un compromís social i
la conversió dels cors.
Rerum novarum (qüestió
obrera). Escrita per Lleó XIII, el 15-maig-1891. Obre una nova
època en la doctrina i praxis eclesials. La solució als problemes
socials vindrà de l’Església amb la seva doctrina i la seva
acció, de l’Estat i dels mateixos interessats (patrons i obrers).
Fa una crítica del socialisme de l'època, defensa el dret a la
propietat; enumera els drets i deures dels patrons i dels
treballadors; assenyala les funcions de l’autoritat i propugna el
dret associació i la reforma dels costums.
Quadragesimo anno (qüestió
social): 15-maig-1931, per Pius XI. L'àmbit de reflexió s'amplia a
la qüestió social, és a dir, els models sòcio-econòmics a
nivell nacional. Proposa el salari familiar; analitza el socialisme
(que distingeix entre moderat i radical); propugna el principi de
subsidiarietat; s'adhereix al corporativisme, basat en l’enquadrament
de les persones, no per categories, sinó per la seva funció
social, per professions. La lluita de classes se substitueix per la
col·laboració de tots entorn de les corporacions professionals.
2ª etapa: L’Església va
adonant-se, cada cop més, de la naturalesa teològica i la
inspiració evangèlica de la DSE. Documents de la Santa Seu:
Mater et magistra,
15-maig-1961, per Joan XXIII. Tracta dels desequilibris
intraestatals i interestatals.
Pacem in terris,
1963, de Joan XXIII. Fa una anàlisi de la pau en el món a la llum
de la veritat, la justícia, l’amor i la llibertat, amb igualtat,
tant a nivell intraestatal, com interestatal i mundial. Postula la
necessitat d’una autoritat mundial. Fa tot una reflexió sobre els
drets humans.
Gaudim et spes,
del Concili Vaticà II, fonamenta les exigències morals socials en
una antropologia teològica que té en Crist el seu origen i la seva
plenitud, i a la seva claror explica l'home, la societat i l’activitat
humana. Amb aquesta anàlisi prèvia, afronta els problemes de la
família, la cultura, l’economia, la política i les relacions
internacionals, ajuntant-hi la qüestió de la guerra i la pau.
Populorum progressio,
1967, de Pau VI. Se centra en el desenvolupament integral de les
persones i dels pobles.
Octogesima adveniens,
1971, de Pau VI. Estudia els problemes actuals el món modern: la
dona, la urbanització, la pobresa, etc.
Justícia en el món,
1971, del sínode de bisbes. Tracta de l’educació per a la
justícia i la lluita per la justícia.
Laborem exercens,
1981, de Joan Pau II. Ofereix una reflexió sobre el treball humà.
Llibertat cristiana i
alliberament, 1986, de la CDF. Dóna
resposta a algunes qüestions que envolten la Teologia de l’alliberament.
Sollicitudo rei socialis,
1987, de Joan Pau II. Reprèn la qüestió del desenvolupament dels
pobles, descriu les divisions E-O i N-S, i les analitza
teològicament.
Centesimus annus,
1991, de Joan Pau II. Fa una relectura de la RN a la llum de la nova
situació que sorgeix després de la caiguda del mur de Berlín.
Tracta, sobretot, de l’economia social de mercat i de la
democràcia.
L'episcopat espanyol ha
contribuït a la DSE amb documents, com ara Los católicos en la
vida pública, La verdad os hará libres, La iglesia
y los pobres, La caridad en la vida de la Iglesia, Testigos del Déu
vivo, Moral y sociedad democrática, etc.
La manera d’afrontar els
problemes socials, en aquesta segona època, és, en certa mida,
original, per la seva nova eclesiologia, pel seu mètode, per la
traducció pràctica dels principis, per les seves preocupacions
principals i per la pròpia autocomprensió.
Canvis eclesiològics.
1. El nou mode de concebre
la relació Església-món. S’ha posat de manifest el diàleg
amb el món: l'Església sap que no té la solució de tots els
problemes socials, que no hi ha una manera única d’afrontar-los i
que l’Evangeli no té un projecte de societat cristiana, entesa
com a cristiandat, o com a tercera via de solució entre el
liberalisme i el socialisme. La postura de Joan Pau II es podria dir
que és de repte als sistemes ideològics perquè es reformin des de
dins i integrin els valors personals o socials oblidats. Però,
sobretot, els convida a qüestionar-se si posen l’home en el
centre de la reflexió social. En l'encíclica CA se subratllen els
errors antropològics del marxisme i del perill real de
deshumanització del capitalisme.
2. La participació dels
laics. L'Església reconeix
d'atribuir més espai a llur iniciativa. No són mers executors de
les directrius de la jerarquia, sinó protagonistes tant en les
qüestions tècniques pel que fa als assumptes socials, com en la
forma d’aplicar-les. Cada vegada es recorre més a la competència
tècnica dels laics en l’elaboració de documents.
Canvis metodològics.
Creixent ús de la inducció.
Inicialment s'argumentava entorn de principis universals, que tots
havien d'aplicar als casos concrets. Es posseïa una concepció força
estàtica de la societat i del pensament social cristià. Des de Joan
XXIII, començà de privilegiar l’anàlisi històrica i
sociològica. Mater et magistra proposa la metodologia de veure,
jutjar i actuar.
La internacionalització de les
seves preocupacions.
Es passa de la qüestió
obrera, a la qüestió social i econòmica, fins a les qüestions
internacionals del desenvolupament (o subdesenvolupament) dels pobles.
MM i PT ja tracten problemes mundials, la primera, des de la
perspectiva del desenvolupament, i la segona, des de la reflexió
sobre la pau. No serà, però, fins a la PP de Pau VI, que la
qüestió social adquireix una dimensió planetària.
Nova autocomprensió i nova
font d’inspiració.
La DSE ha passat d’entendre’s
com a filosofia del dret natural, d’inspiració predominantment
tomista, a presentar-se com a teologia moral, inspirada en l’Evangeli,
i més concretament com una visió pràctica dels problemes socials a
la llum de l’antropologia teològica cristiana. L'encíclica SRS
afirma que la DSE és l’aplicació de la Paraula de Déu a la
vida dels homes i de la societat i la legitima per l'índole ètica i
cultural que tenen els problemes socials i econòmics (n.8). I,
alhora, que pertany a l’àmbit de la teologia moral (n. 41).
La jerarquia de les veritats.
La DSE ofereix un conjunt de
principis de reflexió, de criteris de judici i de normes d’acció.
Actualitat i perspectives
futures de la DSE
Actualment hi ha una represa de
la DSE, i més després dels fets de l’any 89. Es potencia la
presència de cristians en la vida pública.
Després del Vaticà hi trobem:
1. un sector de cristians
contraris al reformisme de la DSE i afins l'anàlisi marxista de la
societat
2. altres que han reduït la
DSE a principis ètics del camp social i econòmic, que l’Església
pren de l’Evangeli i la llei natural
3. el naixement de la Teologia
de l’alliberament, paral·lela a la DSE i, sovint, fins
i tot contrària. Els seus promotors criticaven la DSE de manca d'ànima
per a fer possible els canvis socials
4. La instrucció Llibertat
cristiana i alliberament de la Congregació per a la Doctrina de
la Fe, que possibilità d’enquadrar la Teologia de l’alliberament
(TA), amb les correccions matisos adients, dins la DSE i
dinamitzar la DSE amb aportacions de la TA.
|