Relació Església -Món segons el Concili Vaticà II
LA RELACIÓ ESGLÉSIA-MÓN A LA LLUM
D'APOSTOLICAM ACTUOSITATEM I DE GAUDIUM ET SPES
A.M. Oriol
INTRODUCCIÓ
I.- APROXIMACIÓ ECLESIOLÒGICO–TELEOLÒGICA
A.– MESTRATGE CONCILIAR
a) «No solament, sinó també»
b) «No solament»: AA 6
c) «Sinó també»
B.– PRECISIONS SÒCIO–TEOLÒGIQUES
a) Representació plàstica
b) Concrecions
c) Realitzar LG practicant GS: els laics i llur triple funció
II.- APROXIMACIÓ TEOLÒGICO–ANTROPOLÒGICA
a) Vessant eclesiològico–antropològica
b) Vessant cristològico–antropològica
III.- APROXIMACIÓ TEOLÒGICO–SIGNIFICATIVA
a) Dos textos de GS
b) L'escrutini i el discerniment en els documents posteriors del Magisteri
c) Presència i tensió
d) L'ajut del Món a l'Església
SOBRE LA RELACIÓ ESGLÉSIA-MÓN
A LA LLUM D'APOSTOLICAM ACTUOSITATEM I DE GAUDIUM ET SPES
INTRODUCCIÓ
Em proposo de reflexionar sobre la relació Església-Món a la llum d'«Apostolicam actuositatem» i de «Gaudium et Spes». No em referiré a l'aportació de «Dignitatis Humanae», car exigiria una altra exposició. Em fixaré més en el contingut de la relació que no pas en la seva interpretació; això significa que em centraré en l'acció (que implica relació), més que en la relació abstractament considerada. No pretenc exhaurir el tema; tan sols desitjo seleccionar–ne unes quantes pistes; en concret, les referents a la teleologia eclesial, a l'antropologia teològica i a la consciència «epocal».
I.- APROXIMACIÓ ECLESIOLÒGICO–TELEOLÒGICA
Teleologia: finalitat. En aquesta primera reflexió pretenc elaborar aquell aspecte de la relació Església-Món que deriva de la consideració de la finalitat de l'Església. Aquesta, té quelcom a veure amb la realització del Món? La resposta és, òbviament, afirmativa; però cal precisar en quin sentit ho és. Procediré en dos temps. En un primer moment exposaré la fórmula «no solament, sinó també» (vegeu els tres primers números); en un segon moment elaboraré unes precisions sòcio–teològiques, connectaré amb el capítol IV de la GS i entroncaré, finalment, amb LG.
A.– MESTRATGE CONCILIAR
a) «No solament, sinó també»
+ AA 5
– text
«L'obra de la redempció de Crist, alhora que d'ella mateixa esguarda la salvació dels homes, també abasta la instauració de tot l'ordre temporal. D'ací que la missió de l'Església no és solament aportar als homes el missatge de Crist i la seva gràcia, sinó també impregnar i perfeccionar l'ordre de les realitats temporals amb l'esperit evangèlic. Per consegüent, els laics, en complir aquesta missió de l'Església, exerceixen llur apostolat tant en l'Església com en el món, tant en l'ordre espiritual com en l'ordre temporal; els quals ordres, tot i ésser distints, són talment entrellaçats en l'únic pla de Déu que el mateix Déu pretén en Crist de reassumir tot el món en una nova creatura, incoativament en aquesta terra, plenament el darrer dia. En tots dos ordres, el laic, que és alhora fidel i ciutadà, s'ha de guiar contínuament per una sola consciència cristiana.»
– plasmació esquemàtica
Podem expressar esquemàticament les afirmacions anteriors d'aquesta manera:
A
|
SUBJECTES |
ACCIÓ |
DIMENSIONS |
|
|
1. 2. 3. |
Crist Església Laics (I) |
obra redemptora missió apostolat |
d'ella mateixa: salvació dels homes també: instauració de l'ordre temporal no solament: portar el missatge i la gràcia de Crist sinó també: impregnar i perfeccionar evangèlicament l'ordre temporal tant en: l'Església – ordre espiritual; fidels com en: el Món – ordre temporal; ciutadans |
B
|
1. 2. |
Déu Laics (II) |
únic pla deure de: |
reassumpció del món en una nova creatura aquí: incoativament el darrer dia: plenament guiar–se per una sola consciència cristiana en un i altre ordre |
– comentari
En aquesta representació esquemàtica observem dos subconjunts (A i B).
Observem també la repetició del subjecte «laics», cosa que no ens ha d'estranyar, ja que la perícopa pertany al Decret dedicat a aquest grup.
En la tercera columna del subconjunt A detectem: per un cantó, les formulacions «de per si», «no solament», «tant» i les expressions «salvació dels homes», «missatge i gràcia de Crist», «Església–ordre espiritual; fidel»; per un altre, les formulacions consegüents «també», «sinó també», «com» i les expressions «instauració de l'ordre temporal», «impregnació i perfeccionament evangèlics de l'ordre temporal», «Món – ordre temporal; ciutadà». Progressant en la reflexió ens adonem que el primer subgrup de formulacions destaca aquell aspecte de la finalitat de l'Església que podem dir intrínsec, connatural («seu», «d'ella mateixa» «de per si»), obvi («no solament» «tant»). L'esmentat aspecte consisteix a salvar els homes, això és, a evangelitzar–los (oferir–los el missatge de Crist) i santificar–los (oferir–los la gràcia de Crist); a realitzar i dilatar la mateixa Església, comunió d'evangelitzats i santificats; si s'és laic, a realitzar l'apostolat de l'Església (en ésser–ne un membre actiu que s'esforça a fer–la créixer). Al seu torn, el segon subgrup posa de relleu aquella altra dimensió de la finalitat de l'Església que podem anomenar fluent, derivada, conseqüent («també»), il·luminada per la claredat del primer aspecte («sinó també», «com»). Aquesta dimensió consisteix a establir l'ordre temporal; a penetrar–lo d'esperit evangèlic i portar–lo així a la perfecció; si s'és laic, a exercir l'apostolat en el Món, essent un membre actiu de l'Església que hi treballa per tal que s'estructuri i progressi segons el pla de Déu.
Tanmateix, a la llum del subconjunt B observem que la perícopa no es limita a subratllar aquest paral·lelisme bipolar, sinó que el redueix a una determinada unitat, ja que parla d'un únic pla de Déu (vegi's la segona columna), i d'una única consciència cristiana (vegi's la tercera columna). Ara bé, l'únic pla de Déu es torna a concretar, però, aquest cop, en sentit temporal–escatològic (moments incoatiu i plenificant). Se'n segueix que, tant en un horitzó sincrònic com en un de diacrònic (diguem–ho així, si bé amb consciència analògica), el laic ha de regir–se (se sobreentén: ja des del moment incoatiu) per una única consciència cristiana.
+ L'ordre temporal
– elements
Una mica més endavant el mateix Decret precisa els elements constituents de l'ordre temporal subratllant–ne el dinamisme:
«Tot allò que constitueix l'ordre temporal, és a dir, els béns de la vida i la família, la cultura, les realitats econòmiques, les arts i les professions, les institucions de la comunitat política, les relacions internacionals i altres coses semblants i llur evolució i progrés...» (AA,7).
– doble valor: de mitjà per al fi i de fi intermedi
Doncs bé, per què l'Església, peregrina vers la ciutat futura, té a veure amb la ciutat present i amb els seus elements en expansió? La resposta és doble: perquè els components de l'ordre temporal (de l'ordre mundà, del món) tenen valor de medi per al fi («són mitjans per al fi últim de l'home», diu el nostre text) i perquè tenen valor de fi intermedi, la qual cosa significa que l'ordre temporal posseeix una heterofinalitat constitutiva i una consistència pròpia que el fan valor desitjable, àmbit obligatori i cristal·lització necessària de l'home i la seva acció.
Seguint sempre la doctrina d'AA, 7, la consistència d'aquest àmbit, el del fi intermedi, pot dilucidar–se des de tres punts de vista: primer, el valor dels elements en si mateixos i com a parts del tot, en virtut de la seva creació: «Déu veié tot el que havia fet, i era molt bo» (Gn 1,3): raó entitativa. És Déu mateix qui ha posat en ells aquest valor, precisa el text. –Segon, la seva dignitat especial, afegida a llur bondat natural, per la relació que tenen amb la persona humana, al servei de la qual han estat creats: raó antropològica. L'home ha estat fet a imatge de Déu i per això emergeix com a font de dignificació entre els éssers creats–. Tercer, unificació de totes les coses naturals i sobrenaturals en Crist Jesús: «Perquè Ell ha de ser en tot el primer» (Col 1,18): raó Cristo-referencial.
Aquesta destinació a Crist
«no sols no priva l'ordre temporal de la seva autonomia, de les seves pròpies finalitats, lleis, recursos, importància en bé dels homes, ans més aviat el perfecciona en la seva força i excel·lència pròpies i alhora l'adapta a la vocació integral de l'home sobre la terra».
Així, doncs, reiterem–ho sintèticament, l'ordre temporal, la vida humana en evolució i progrés, té valor de medi per al fi –la glòria de Déu, que d'ella mateixa és ja un inapreciable valor– i valor de fi intermedi: creatural, antropològico–«icònic» (l'home, imatge de Déu) i Cristo-referencial.
– coherent lloc de l'Església pel que fa a l'ordre temporal
Ara bé, tot aquest àmbit axiològic afecta constitutivament la finalitat de l'Església. És la seva obligació, subratlla el mateix paràgraf d'AA, de
«treballar a fi que els homes esdevinguin capaços d'instituir rectament tot l'ordre de les coses temporals i d'ordenar–lo a Déu per Crist».
L'Església està al seu lloc quan malda perquè l'home, en la seva realització intramundana, utilitzi els béns del món «en la mesura adient» per a la glòria de Déu, participi de la riquesa de la creació que li ha estat oferta, expliciti la seva condició d'imatge divina que ennobleix l'ésser visible i gaudeixi d'aquella definitiva consistència que dóna a la realitat Aquell en qui tot ha estat creat i se sustenta: Crist. El Poble de Déu compleix la seva funció quan estableix l'ordre temporal talment que «un cop íntegrament salvades les seves pròpies lleis» (creaturalitat, dignificació humana), «sigui ajustat als ulteriors principis de la vida cristiana» (Cristo–finalització definitivament consolidant).
b) «No solament»: AA 6
+ Text
Exposaré breument aquest punt, donada la seva obvietat. Llegim en AA,6:
«Per tant, l'apostolat de l'Església i de tots els seus membres s'adreça principalment a manifestar al món l'anunci de Crist amb paraules i amb fets i a comunicar la seva gràcia. Això s'esdevé principalment per mitjà del ministeri de la paraula i dels sagraments, encarregat de manera especial al clergat, en el qual també els laics tenen llur part de gran importància a acomplir, amb vista a ser «col·laboradors... de la veritat» (3Jn 8). En aquest ordre, sobretot, es complementen mútuament l'apostolat dels laics i el ministeri pastoral.»
+ Comentari
Acabem de llegir «de manera especial a la clerecia». Si volem copsar el contingut d'aquesta afirmació, podem accedir als números 12–16 de «Christus Dominus», el decret sobre els bisbes; 4–6 de «Presbyterorum ordinis», el decret dels preveres; i 29 de «Lumen gentium», la Constitució dogmàtica sobre l'Església, paràgraf on es tracta breument dels diaques. Però «de manera especial» no significa de forma absorbent: en aquest ministeri de la paraula i dels sagraments, també els laics tenen un paper de gran relleu. Notem que el text no parla d'una participació dels seglars en el ministeri jeràrquic, sinó en el ministeri de la paraula i dels sagraments. Les ocasions d'exercir aquesta participació –precisa– són innombrables: per mitjà del testimoniatge de vida, de l'anunci de la paraula i de l'elucidació, defensa i aplicació dels principis cristians pel que fa als problemes d'aquest temps.
La missió evangelitzadora i santificadora –primordial– concerneix tota l'Església, el clergat i el laïcat; nogensmenys, correspon de manera especial al primer.
c) «Sinó també»
Tornem a recordar el principi fonamental que hem citat anteriorment:
«Pertoca a tota l'Església de treballar a fi que els homes esdevinguin capaços d'instituir rectament tot l'ordre de les coses temporals i d'ordenar–lo a Déu per Crist.»
A tota l'Església: clerecia i laïcat. Què és el propi dels pastors i què és el propi dels laics?
+ Ço que correspon als pastors: principis i auxilis
Els primers tenen una doble comesa: d'una banda, «manifestar amb claredat els principis sobre la finalitat de la creació i l'ús del món»; d'una altra, «proporcionar els auxilis morals i espirituals a fi que l'ordre temporal sigui instaurat en Crist».
– manifestar els principis
El decret sobre els bisbes afirma que aquests han de mostrar als fidels que,
«d'acord amb el designi de Déu Creador, les mateixes coses temporals i les institucions humanes s'ordenen també a la salvació dels homes i, per tant, poden contribuir no pas poc a l'edificació del Cos de Crist».
Tenim aquí una pista sobre la finalitat de la creació. Pel que fa a l'ús del món, vegem la continuació del mateix text:
«Que ensenyin, doncs, el gran valor que, segons la doctrina de l'Església, s'ha d'atribuir a la persona humana, amb la seva llibertat i amb la mateixa vida corporal; a la família, a la seva unitat i estabilitat, i a la procreació i educació dels fills; a la convivència civil, amb les seves lleis i professions; al treball i al lleure, a les arts i als invents de la tècnica; a la pobresa i a l'opulència; i que exposin, finalment, les formes de solucionar els gravíssims problemes relatius a la possessió, augment i recta distribució dels béns materials, a la pau i a la guerra, i a la convivència fraternal de tots els pobles.»
Evoquem per un moment la llista –que ja coneixem– dels elements constituents de l'ordre temporal i comparem–la amb la que ara mateix hem transcrit: la coincidència és substancial. Si, a més, recordem que el mateix decret, en el número 13, exhorta els bisbes a exposar la doctrina cristiana amb una adaptació tal a les necessitats dels temps que respongui a les dificultats i problemes que afeixuguen i angoixen els homes; i que GE, 14 apressa els bisbes i preveres a predicar el missatge de Crist de tal manera que l'activitat temporal dels fidels resti impregnada per la llum de l'Evangeli, ens adonarem fins a quin punt els pastors han de fer–se presents, amb el seu magisteri, en l'ordre temporal.
– proporcionar els auxilis morals i espirituals
Tanmateix, encara hi ha més a dir. Els pastors no poden limitar la seva presència i aportació al terreny dels principis, tot i ésser, aquest, decisiu. A més, han de comprometre's en l'acció temporal, no en directe, sinó –i aquesta és la seva funció– proporcionant aquell ajut espiritual i moral que els laics necessiten per a complir eficaçment llur activitat. En concret, no n'hi ha prou de predicar i escriure; cal acompanyar, solidaritzar–se, plantar cara, defensar, etc. (ajut moral); i aconsellar, donar exemple, sostenir, co–avançar pel camí de la persecució, pregar, etc. (ajut espiritual). GS, 43 exhorta els pastors a recordar que amb el seu tracte i treball expressen al món el rostre de l'Església, que és el que serveix als homes per a judicar la vertadera eficàcia del missatge de Crist. La il·luminació doctrinal és una part, però només una part, d'aquell fer pastoral complex requerit per a la plena autenticitat i eficàcia del Poble de Déu. Amb la seva vida i no únicament amb les seves paraules –subratlla el text– els pastors han de mostrar que l'Església és font inesgotable de les virtuts que el món contemporani necessita.
+ Ço que correspon als laics
– textos conciliars: AA 7, LG 31, GS 43
Un cop vist el que correspon als bisbes i preveres, passem ara a considerar la responsabilitat dels seglars. AA, 7 afirma:
«Cal que els laics assumeixin com a comesa pròpia la instauració de l'ordre temporal i que hi actuïn de manera directa i concreta, guiats per la llum de l'Evangeli i per la ment de l'Església i moguts per la caritat cristiana; que col·laborin com a ciutadans amb els ciutadans amb perícia específica i sota la pròpia responsabilitat; i que cerquin arreu i en tot la justícia del Regne de Déu.»
És la línia marcada per les dues Constitucions–eix del Concili:
«Per llur pròpia vocació, pertoca als laics de cercar el regnat de Déu gestionant les realitats temporals i ordenant–les segons Déu» (LG, 31). «Pertoquen als laics pròpiament, encara que no exclusivament, els deures i les activitats temporals» (GS, 43).
– formulació vigorosa
El vigor d'aquestes formulacions és impressionant: a) funció pròpia, vocació pròpia, competència pròpia, responsabilitat pròpia, perícia específica; b) instaurar l'ordre temporal de forma directa i concreta; gestionar allò que és temporal i ordenar–ho vers Déu; dur a terme les tasques i el dinamisme seculars; c) tot això sota el guiatge de l'Evangeli i amb mentalitat d'Església, amb consciència lúcida de recerca del regne de Déu, d'ordenació vers Déu; d) aquest és el terreny propi del laic, encara que no l'exclusiu (com acabem de veure, també ateny la jerarquia; per un altre camí, però: el dels principis i ajuts espirituals i morals).
B.– PRECISIONS SÒCIO–TEOLÒGIQUES
Fa trenta anys que medito i exposo aquests textos i he de confessar que cada cop m'impressionen més. Que lluny que es troben, no solament d'una Església clericalitzada («l'Església, cosa de capellans i bisbes»), sinó també unilateralment espiritual –i per això reductivament espiritualista–, enfocada des de la perspectiva d'una mera acció evangelitzadora i santificadora, hipotèticament marginadora de la missió referent a l'ordre temporal, si no ja contraposada a aquesta! D'altra banda, quants batejats tenen poca o nul·la consciència de ser i actuar com a membres de l'Església quan treballen en l'ordre temporal o, si és vol, per a dir–ho amb un joc expressiu de paraules, d'ésser i actuar com a seglars en els assumptes «laics»!
a) Representació plàstica
+ Teològica
Per a evidenciar de forma intuïtiva què significa una Església dedicada a instaurar l'ordre de les coses temporals, imaginem–nos–la a la llum d'una fletxa significativament orientada vers el Món i despleguem el seu valor referencial en dos moments, un de teològic i un altre de sociològic (vegeu pp. 6 i 7). Des del primer punt de vista –teològic– tota l'Església, ho sabem, ha d'evangelitzar i santificar i ha d'instaurar l'ordre temporal, amb el benentès que la primera tasca correspon principalment a la clerecia i la segona al laïcat. Si s'afirma ponderadament aquesta dialèctica del tot (Església) i de les seves parts (clergat i laïcat), no hi ha cap obstacle a subdividir imaginativament la fletxa en dues meitats longitudinals i titular–les precisament així: clergat, una; i laïcat, l'altra.
+ Sociològica
Però des del segon punt de vista –sociològic– la representació plàstica assumeix una configuració del tot diferent. En una Església com la d'avui –d'uns 950 milions de batejats– només uns 500 mil membres pertanyen a l'ordre clerical; la resta són seglars. Senzillament, més del 99% dels membres de l'Església són laics. Recordem de passada que els religiosos provenen, quant a estructura de l'Església, del clergat o del laïcat i que esdevenen, per vocació i carisma, una estructura en l'Església que pertany de forma inconcussa a la seva vida i santedat: cf. LG, 43 i 44; que l'estat religiós alliberi millor els seus seguidors de les preocupacions terrenes (ídem 44) no significa, a bell ull, que tots ells no siguin servidors directes dels seus contemporanis: la majoria ho fa en camps molt específics (p.e. educació, sanitat) i la minoria formada pels contemplatius coopera espiritualment amb els homes del seu temps perquè l'edificació de la ciutat terrena es fonamenti sempre en el Senyor –cf. ídem, 46. D'altra banda, és obvi que no fan al cas ara les possibles objeccions relatives als laics no arribats a l'ús de raó o, pel que fos, privats d'ella; o als qui es troben impedits d'actuar per vellesa o altres motius, ja que ens trobem davant d'un enfocament que, bo i essent sociològic, no nega allò estructural –el contrari!– i enfront d'un fenomen d'interacció social que no es redueix únicament a l'activitat conscient de l'home adult. Des d'un punt de vista sociològic, doncs, la representació plàstica del clergat i del laïcat en la dita fletxa imaginària no seria de l'ordre «meitat i meitat» (simbolització teològicament vàlida), sinó de l'ordre aproximat d'un (clergat) a dos mil (laïcat), donada l'esmentada proporció de prop de 500 mil a més de 950 milions.
+ Existencial
Realment, es tracta d'una verificació existencial impressionant que molts no hem integrat de forma prou reflexiva. Per a quants –parlo en aquests moments des d'un enfocament eclesiològicament estadístic (que no exclou el moral)– «el negoci és el negoci», «la política és la política», «el sexe és el sexe»: no vivint–los en Crist, o bé denunciant que l'Església, quan recorda i reclama la unitat de vida, «es fica on no li correspon»! Perquè, què significa aquesta verificació sòcio-eclesiològica? Significa que l'Església, en el noranta-nou per cent dels seus membres, és cridada a cercar el regne de Déu treballant en l'establiment, la renovació i el perfeccionament del món; això és –sintetitzant les dues llistes que ja coneixem–: de la persona (llibertat, vida corporal), la família (unitat, estabilitat, procreació, educació), la cultura (humanització, civilització, nacionalitat), l'economia (treball, lleure, pobresa, riquesa), la societat civil (professions i iniciativa social), els invents tècnics, la comunitat política, les relacions internacionals i altres realitats semblants, com també la seva evolució i progrés.
Un cop finalitzades les observacions sòcio-teològiques, fem un pas més en la tasca de comprensió del contingut teològic de la relació Església-Món, tot seguint el fil conductor de la primera part de GS, sense oblidar la dimensió imaginativa.
b) Concrecions
Deixant per a més endavant tot el que pertany a la segona part de la Constitució pastoral, em cenyiré ara a la trilogia «Persona–Societat–Activitat humana» des del punt de vista dels camins concrets d'acció que suggereix implícitament.
+ Persona
En l'àmbit de la persona humana (GS, capítol 1er), imaginem–nos uns seglars conscients de la seva condició d'imatge de Déu; constants lluitadors contra llurs condicionaments de pecat; glorificadors de Déu en llurs cossos; victoriosos sobre llurs passions; rics en saviesa cristiana; formats en la seva consciència moral; dotats d'una plena llibertat, ordenada i enfortida per la gràcia; sabedors, davant l'enigma de la mort, que germina en llur si una llavor d'eternitat; joiosos de la crida a la comunió amb Déu; coneixedors del gravíssim fenomen contemporani de l'ateisme i, per tant, portadors d'una resposta específica mitjançant una doctrina adequada, una vida íntegra, una fe viscuda, madura i fecunda, una caritat fraterna eficaç, un testimoni que supera tot respecte humà (en una conjuntura en què tants ateus es vanaglorien i tants cristians s'avergonyeixen) i una capacitat per a col·laborar sincerament i prudent amb els no creients en l'edificació del món; convençuts per la fe que la gràcia obra salvíficament en els homes i que l'Esperit ofereix a tots, de forma misteriosa, la possibilitat d'associar–se al misteri pasqual de Jesucrist.
+ Societat
En l'àmbit de la societat humana (GS, capítol 2on), imaginem–nos, semblantment, uns seglars que, enmig d'una creixent socialització de l'existència, saben i practiquen la triple veritat que la vocació humana té una dimensió comunitària; que persona i societat són interdependents; i que cal promoure incessantment el bé comú i la dignitat personal. I que, coherentment, respecten tots els homes i es fan proïsme d'aquells que els surten a l'encontre; reverencien i estimen els seus adversaris i perdonen i estimen els enemics; reconeixen i afirmen, cada dia més, la igualtat fonamental de les persones i lluiten per la instauració creixent d'una veritable justícia social; superen amb fets la tan habitual ètica individualista; intensifiquen la responsabilitat i la participació; i viuen des d'una fe tan formada que paladegen la solidaritat del Verb encarnat-mort-ressuscitat amb els homes.
+ Activitat humana
Finalment, en l'àmbit de l'activitat humana (GS, capítol 3er), imaginem–nos uns laics que tenen idees clares sobre el valor, l'ordenació i la justa autonomia de l'activitat humana; una percepció del profund desordre que, en ella, ha causat i causa el pecat; una vivència de la seva assumpció dins el misteri pasqual cristià, sobretot a través de la praxi de l'amor: obrint–li camí, cercant–lo sobretot en la vida de cada dia, sabent portar la creu amb el vigor que prové de la resurrecció i tenint una consciència creixent que la caritat i les seves obres perduren per sempre, en possibilitar que els bons fruits de la naturalesa i de l'esforç humà, una cop propagats sobre la terra segons l'Esperit i el manament del Senyor, siguin retrobats sense màcula, prèvia llur transfiguració, el dia en què Crist retorni al Pare el regne etern i universal.
Imaginem, per a concretar encara més, la realització efectiva d'aquest programa per part dels seglars de les nostres diòcesis fraternalment cooperants amb i sota el guiatge dels seus pastors, mestres concrets i compromesos dels principis de l'acció cristiana i portadors solidaris dels ajuts espirituals i morals que brollen del Salvador. Imaginem–nos–ho, i es adonarem del significat profundament eclesial i salvífic que és inherent per naturalesa a la instauració de l'ordre temporal ensenyada i apressada pel Concili Vaticà II.
c) Realitzar LG practicant GS: els laics i llur triple funció
+ GS apel·la a LG
Em sento obligat a acabar aquesta primera reflexió entroncant amb LG, la constitució fonamental del Concili. Per què parlo de realitzar LG practicant GS? Perquè la pròpia GS, en un moment cabdal de la seva exposició –vegi's el capítol final de la primera part–, diu amb plena consciència: «Un cop pressuposat tot el que ha estat declarat per aquest Concili sobre el misteri de l'Església (referència a LG com ensenyament fonamental), la mateixa Església esdevé ara objecte de consideració, en quant existeix en aquest món i amb ell viu i obra» (GS, 40). Aquest «en quant» es fonamenta, de forma radical, en la mateixa Església com a Misteri i Poble de Déu, jeràrquic i laïcal, cridat a una concreta santedat alhora que pelegrí en i a través d'aquest món. La dialèctica «evangelitzar, santificar–instaurar l'ordre temporal» troba en ella –l'Església– i en ell –el món– el seu marc de referència més ampli, profund i decisiu. Doncs bé, si ens cenyim al quart capítol d'aquesta Constitució dogmàtica –el dedicat als laics–, veiem que ens ensenya el següent:
+ La triple funció dels laics
– sacerdotal
Els laics tenen una funció sacerdotal. Jesucrist, suprem i etern sacerdot, ens ensenya LG 34, fa partícips de la seva funció sacerdotal aquells que uneix íntimament a la seva vida i missió, a fi que exerceixin el culte espiritual. Per aquesta causa, els laics, com a oferts a Crist i ungits per l'Esperit Sant, són admirablement cridats i dotats a fi que, en ells, es produeixin, sempre més abundosos, els fruits de l'Esperit. Ara bé, quins són aquests fruits? Retorna, en part, la llista d'obres temporals que ja coneixem, amalgamada amb altres que pertanyen directament a l'ordre espiritual. Fa així: totes les seves obres, pregàries i empreses apostòliques, llur vida conjugal i familiar, el treball quotidià, el descans d'ànima i cos –si són realitzats en l'Esperit–, més encara: les molèsties de la vida –si hom les suporta pacientment–, esdevenen ofrenes espirituals, acceptables a Déu per Jesucrist (cf. 1Pe 2,5). I d'aquesta manera, precisa LG, els laics, adoradors arreu i sants en l'acció, consagren el món a Déu. La «cristicitat» de l'acció personal i la «cristo referenciació» de la realitat mundana objecte d'acció assoleixen una inseparable unió en nítida diferència.
– profètica
Els laics tenen una funció profètica. Després de fonamentar–la en He 2,17–19 i en Ap 19,10, LG passa a elucidar–la des del binomi esperança–secularitat. La primera assenyala cap a Déu, la segona constitueix l'àmbit de recerca del seu regne. D'ací que la temporalitat hagi de ser, alhora, transcendida i treballada. Per això ells són, en Crist, redemptors del temps present: viuen i expressen el seu anhel de la ciutat futura amb el testimoni de vida i de paraula en el si de les condicions normals del món el qual, i doncs, impregnen de valor moral. Senzillament: anuncien allò etern enmig de la temporalitat i realitzen allò temporal a la llum de l'etern (cf. LG, 35).
– reial
Els laics tenen una funció reial. La duen a terme mitjançant l'autodomini (abnegació: Rm 6,12; llibertat dels fills de Déu sota el guiatge de l'Esperit: Rm 8,24), l'hétero-servei (conducció humil i pacient dels germans cap al Rei, el servei del qual és regnar) i la impregnació cristiana de l'ordre temporal (promoció i convenient distribució dels béns creats que, d'aquesta forma, emmenen –a la seva manera– al progrés universal en la llibertat humana i cristiana; sanejament de les estructures, impregnant de valor moral la cultura i les realitzacions humanes; distinció acurada entre els drets i deures que els corresponen per la seva pertinença a l'Església i els que els escauen com a membres de la societat humana, a fi d'aconseguir que, en qualsevol assumpte temporal, es guiïn per la consciència cristiana cf. LG,36).
Amb això acaba la primera reflexió. Penso que l'accent que he posat en el «sinó també» –en si mateix i a la llum de GS i LG– haurà contribuït a subratllar una mediació eclesial evidenciadora del contingut tan dens de la relació Església–Món.
II.- APROXIMACIÓ TEOLÒGICO–ANTROPOLÒGICA
En aquesta segona aproximació pretenc de fer algunes consideracions sobre aquell altre aspecte de la relació Església–Món que deriva de la dimensió eclèsio–antropològica del Poble de Déu. Intento de respondre a aquesta altra pregunta: un cop establert que la doctrina de la primera part de GS sobre la persona, la societat i l'activitat humana constitueixen el fonament de la dita relació, alhora que la base del mutu diàleg, quins filons en podríem destriar mitjançant una aproximació inicial al tema que fos, alhora, breu i satisfactòria? En un primer moment els indicaré i compararé i, acte seguit, els enfocaré dialècticament. En un segon moment, els referiré a Crist, l'home nou, solidari i pasqual.
a) Vessant eclesiològico–antropològica
+ GS 41: cinc proposicions
Tornem al capítol IV de GS –en el qual es planteja la missió de l'Església en el món contemporani–, no ja per a oferir unes pistes concretes d'acció (tasca ja feta), sinó per a remuntar–nos, com acabo de dir, a la seva estructura eclèsio-antropològica.
D'entrada, en el número 41, podem detectar sintèticament les cinc proposicions següents, íntimament connectades: 1) l'Església, comunitat trinitària i escatològica és, alhora, societat humana i visible. 2) En i des d'aquesta complexa condició experimenta amb el Món la mateixa sort terrena i existeix com a ferment i ànima de la societat humana. 3) Aquesta compenetració «ciutat celestial–ciutat terrena» només pot ser percebuda per la fe. 4) En funció del seu fi de salvació, l'Església no solament comunica la vida divina a l'home, sinó que també difon sobre el món, d'alguna manera, el reflex de la seva llum pel fet de a) guarir i elevar la dignitat de la persona humana; b) consolidar l'estructura de la societat humana; c) imbuir de sentit i significació més profunds l'activitat quotidiana dels homes. 5) Així contribueix granment a fer més humana la família dels homes i la seva història.
Podem resumir ulteriorment les anteriors proposicions amb els següents conceptes: bidimensionalitat, coexperiència, pisticitat (de «pistis» = fe), divinització/humanització, aportació.
+ Concrecions: nou apropament a la triologia
En concret, com ho fa? La resposta és clara: avançant pels tres amples camins que s'acaben d'indicar en la quarta proposició.
– persona
Pel que fa a la persona humana, manifestant–li el misteri de Déu, darrer fi de l'home (descobrint–li amb això el sentit de la seva existència, la seva íntima veritat), garantint-li de forma insuperable la dignitat i la llibertat (amb l'Evangeli de Crist) i proclamant els seus drets tot adherint–se al moviment històric que els promou, mentre aquest moviment no en negui la referència a Déu (cf. GS, 41).
– societat
Quant a la societat, vigoritzant i completant la unió de la família humana amb la unitat, fonamentada en Crist, de la família dels fills de Déu. I, tot això, perquè del seu propi fi –que és religiós (i no polític, ni econòmic, ni social)– deriven una funció, una llum i unes forces capaces de constituir i consolidar, segons la llei divina, la comunitat dels homes. Concretament, la força que l'Església és capaç d'injectar en l'actual societat humana consisteix en la fe i en la caritat aplicades a la vida pràctica. Fora d'això, la universalitat que la caracteritza (=catolicitat) pot constituir un vincle molt estret entre les comunitats humanes i les nacions (cf. GS, 42).
– activitat humana
Pel que fa a l'activitat humana, exhortant els cristians –ciutadans alhora de les ciutats celestial i terrena– a complir fidelment els deures terrenals moguts per l'esperit evangèlic, evitant (en negatiu) el seu oblit des de la fe o la seva separació de la fe –aquest és un dels errors més greus del nostre temps–; i endegant (en positiu) una síntesi vital entre les activitats temporals i els béns religiosos. Els seglars, en particular, han d'inscriure la llei divina en la vida de la ciutat terrena (cf. GS, 43).
Ara bé, aquestes pistes no priven de plantejar un problema, de la solució del qual depenen tant llur capacitat de convicció com la seva vitalitat «epocal». Vegem–ho a través d'una pregunta concreta i de la seva resolució dialèctica.
+ Un paral·lelisme humiliant?
– dades
Un repàs detingut dels conceptes bàsics de la síntesi anterior ens mostra, d'entrada, el següent contingut relacional entre l'Església i el Món: l'Església es considera com a llevat i ànima de la societat humana; afirma que, amb el reflex de la seva llum, guareix i eleva la persona, consolida la societat, dóna un sentit i significació més profunds a l'activitat humana; i que, d'aquesta manera, pot contribuir molt a una major humanització dels homes i de la història. Pel que fa a la persona, li descobreix el sentit de la seva existència, la seva íntima veritat i li garanteix summament la dignitat i la llibertat; pel que fa a la societat, li consolida i li completa la unió i li ofereix el lligam de la seva universalitat; pel que fa a l'activitat humana, li possibilita una tan intensa vivència de la fe que en sorgeix una síntesi vital entre la dita activitat i els béns religiosos.
Explicitant l'implícit, es dedueix que, sense l'Església, la societat humana és farina que no esdevé pa i és cos mancat de l'alè de l'esperit; la persona resta malalta i abatuda; la societat, enfeblida; l'activitat humana, amb sentit i significació poc profunds; els homes i la història, desposseïts d'un element de major humanització. Sense l'Església, la persona ignora el sentit de la seva existència i la seva íntima veritat i, al mateix temps, es queda amb garanties insuficients de dignitat i de llibertat; la societat només arriba a una unió feble i incompleta i mancada d'un específic nexe d'universalitat; l'activitat humana resta marginada o bé separada de la fe.
– reflexió
Si aquest paral·lelisme s'enfoqués de forma estàtica –en darrer terme des de la incomunicació–, la humanitat no solament es debatria en una sort tràgica, sinó que seria objecte d'un menyspreu quasi brutal, d'un menyspreu més que olímpic. Per un cantó, però, aquest paral·lelisme és comunicativament dinàmic: senzillament, el món es troba afectat per la negativitat, però és també «vocació a», «potència de», «capacitat per a»; si escolta la interpel·lació de Déu que vivifica, si s'obre a l'actuació de Crist que salva, si es deixa omplir de la riquesa de l'Esperit, no solament supera el seu abatiment, sinó que, un cop dinamitzada la seva feblesa, s'obre a un estatut de plenitud. D'altra banda, l'Església, que proclama la dita salvació, no ho fa des d'una barrera asèptica, sinó des d'un consorci bàsic: ella és també humanitat; ella, abans d'esdevenir instrument de salvació, féu també experiència d'esfondrament, se sap contínuament necessitada de purificació i paladeja la vivència que ésser salvat no és ésser humiliat sinó exaltat.
+ La dialèctica de la unitat–unió
Aquest consorci i aquell dinamisme són presents en nombrosos documents conciliars, però, sobretot, determinen, com a elements decisius, la GS. Per a fer–ho evident n'hi ha prou de reflexionar sobre els seus tres primers números, que constitueixen el proemi. Hi observem una vertadera dialèctica d'unitat–unió. Vegem–ho.
– unitat: trets característics
La unitat se'ns presenta com a a) òntico-antropològica: la comunitat dels deixebles de Crist és formada per homes; b) proto-sotèrio-escatològica: els fidels cristians creuen que el Món ha estat creat i conservat per l'amor de Déu, esclavitzat pel pecat i alliberat per Crist a fi que sigui transformat i arribi a la seva consumació. Implícitament: això que creuen («fides quae», dada objectiva de la fe), ho viuen («fides qua», dimensió subjectiva de la fe); d'on es segueix que allò que és, per a tots els homes, una dada de designi, és, per a ells, un fet de realització; c) seminal: el sagrat Sínode afirma que ha estat sembrada en l'home una certa semença divina. Seguint el mateix mètode explicitador, se'n segueix una nova dada òntica d'unitat. En concret, allò que ha estat sembrat en tot el camp humà ja rendeix fruits visibles de divinització en una de les seves parts; d) vocativa: el Concili professa, també, que l'home és objecte d'una altíssima vocació. De bell nou, l'Església és la part que s'ha endinsat positivament pels horitzons d'aquella crida el destinatari radical de la qual és tota la humanitat; e) insertiva: el Poble de Déu s'insereix en la família humana. Inserció és un concepte ambivalent: indica, alhora, distinció i unitat. En aquests moments ens interessa la validesa del segon element: el Poble de Déu és part vivent d'un tot salvíficament agençat per a la Vida; f) fraternal: la vocació altíssima de què hom acaba de parlar, si es realitza, produeix fraternitat universal. Conscient d'això, per fe i per experiència, l'Església ofereix la seva cooperació per a establir–la. Ara bé, el que aquí ens interessa no és la «cooperació per a» (que indica distinció), sinó el «resultat de» (la fraternitat realitzada). Doncs bé, aquesta engloba, també i a fortiori, aquells mateixos deixebles de Crist que la procuren.
– unió: trets característics
D'altra banda, la unió se'ns mostra també com a a) actitudinal–salvífica: la comunitat dels deixebles de Crist –part de la humanitat– ha rebut i acceptat aquell missatge de salvació que ha de ser proposat a tothom (no «ja que a ells, a tothom», sinó «ja que a tothom, a ells»); i els receptors en són precisament els únics proclamadors: llur actitud, de fet i de dret, no pot ser d'altra; b) empàtica: els sentiments dels homes del nostre temps són sentiments dels deixebles de Crist (aspecte «epocal») i tot allò que és verdaderament humà té ressò en el seu cor (aspecte antropològic); c) consciencial: la citada comunitat se sent realment i íntimament unida al gènere humà i a la seva història.
– formulació sintètica
Interessa molt copsar («assubtilar», diria Ramon Llull) aquest riquíssim entramat d'unió que, a manera de preludi simfònic, ens ofereix GS ja des del seu mateix començament. Des d'un enfocament sintètic, podem formular la següent afirmació: homes amb els homes i destinataris amb ells d'un pla de salvació que pressuposa una semença divina i que, en principi, els convoca tots; els deixebles de Crist se'n saben precisament receptors efectius i són conscients que l'esmentat pla ha de ser proposat, de fet, a tothom. D'ací que, en ser coneixedors d'un do que és, alhora, destí, se sentin realment i íntimament units al gènere humà i la seva història i experimentin els mateixos sentiments que els homes de llur (respectiu) temps. Des d'aquest punt de vista, l'Església es palesa com aquella part explícitament salvada del tot humà implícitament (=real-inicialment) salvat. Apareix dialècticament la unitat–unió.
– una pluriforme modulació formulística
Insistint en la consideració de la citada unitat–unió i sense sortir del proemi, és eclesiològicament i pastoralment profitós conscienciejar els subjectes de la distinció que ella pressuposa i la varietat formulística amb què s'expressa.
La varietat formulística és molt rica. a) En un dels pols: els deixebles de Crist, la comunitat que formen els fills de l'Església, l'Església, el misteri de l'Església (darrer suport de la relació), el Poble de Déu, el Concili en nom de l'Església. b) En l'altre pol: els homes del nostre temps (sobretot, els que pateixen), allò verdaderament humà, el gènere humà i la seva història, tots els homes, el món contemporani, el món dels homes (concretat com l'entera família humana, com el conjunt de les realitats entre les quals viu, com el teatre de la història del gènere humà i com el lloc de realització del designi salvífic de Déu), el gènere humà en situació d'autoadmiració i d'interrogació ansiosa, la família humana, objecte i subjecte de plural relació amb l'altre pol.
Els subjectes de distinció que pressuposa, si bé es redueixen a dos –Església i Món–, impliquen també, en ambdós casos, una pluralitat expressiva que ha de ser tinguda en compte a l'hora d'establir fonaments i d'extreure'n conseqüències. N'hi ha prou de recordar–ho aquí, òbviament sense la càrrega de la prova, comesa que excediria la finalitat d'aquestes reflexions. Solament em limito a indicar que la seva comprensió i, encara més, la de l'íntegra Constitució pastoral, més enllà del proemi, implica la concepció eclesiològica de la «Ecclesia maior seipsa» (vegeu els dos primers capítols de LG), per un cantó; i antropològico–teològica d'una humanitat i un món creativament i salvíficament arrelats en Crist, per l'altre.
b) Vessant cristològico–antropològica
+ Sota la llum de Crist
Els filons relacionals indicats a la llum de la dialèctica unitat–unió, si bé deriven directament de la dimensió eclesiològico–antropológica de l'Església, s'assenten en darrer terme en el Senyor Jesús, vida de la mateixa Església, llum dels pobles i salvador dels homes. Tota aproximació antropològica a la relació Església–Món esdevé, en darrer terme, cristològica. El paràgraf final del capítol introductori afirma lapidàriament: «(...) sota la llum de Crist, Imatge invisible de Déu, Primogènit de tota la creació, el Concili intenta adreçar–se a tothom per a il·luminar l'home (referència a la primera part de la Constitució) i per a cooperar en la recerca de la solució de les principals qüestions del nostre temps (referència a la segona part)». En coherència amb aquest plantejament, cada un dels tres primers capítols de la primera part acaba amb una «reductio christologica» dels ensenyaments que forneixen. Recolzant–me en ella, vull acabar aquesta segona secció reduint també a la seva font la dialèctica suara sintèticament formulada.
+ A la llum de Crist, l'home nou, solidari i pasqual
– a la llum de Crist, l'home nou (GS 22)
° el fet i el fer de Crist
a) GS, 22: a la llum de Crist, l'home nou, s'esclareix el misteri de l'home; i l'Església ho sap. I el text conciliar ho explana així. En revelar el misteri del Pare i del seu amor, Crist manifesta plenament l'home al mateix home i li palesa la seva altíssima vocació. Home perfecte (=arribat a la consumació), ha tornat als fills d'Adam la semblança divina. En assumir la naturalesa humana, l'ha elevada automàticament en nosaltres a una sublim dignitat. Per la seva encarnació es va unir, d'alguna manera, amb tot home. Procedí amb vertadera humanitat en la seva existència entre nosaltres. Donat que, en Ell, Déu ens va reconciliar amb Ell i entre nosaltres i ens arrencà de l'esclavitud del diable i del pecat, cada un de nosaltres pot dir: el Fill de Déu «m'estimà i es lliurà per mi» (Ga 2,20).
° els cristians
L'home cristià, modelat segons la seva imatge, rep «les primícies de l'Esperit» (Rm 8,23), d'aquell Esperit que ens fa capaços de complir la llei nova de l'amor, que restaura internament la totalitat de l'home i que vivificarà, un dia, els nostres cossos mortals. Consociat al misteri pasqual, el cristià es configura amb la mort de Crist i corre a l'encontre de la resurrecció; i sap que aquesta realitat decisiva val no solament per a ell «sinó també –aquí cito textualment– per a tots els homes de bona voluntat, en els cors dels quals la gràcia obra d'una forma invisible».
° tots els homes
La raó d'això és clara: «Posat el fet que l'última vocació de l'home és realment una, ço és, divina, hem de servar que l'Esperit Sant ofereix a tots els homes la possibilitat que, d'una manera coneguda per Déu, siguin consociats a aquest misteri pasqual». Sí, tot home està potencialment associat al misteri de la creu i resurrecció de Crist. L'Església ho contempla. No solament avui. Sant Joan de la Creu va escriure fa segles: «Mas a todos estos yo respondo que el Padre de las lumbres, cuya mano no es abreviada y con abundancia se difunde sin acepción de personas doquiera que halla lugar, como el rayo de sol; mostrándose siempre también a ellos en los caminos y vías alegremente, no duda ni tiene en poco tener sus deleites con los hijos de los hombres de mancomún en la redondez de la tierra» (Llama, estrofa primera, ratlles 1–3). L'Església ho assaboreix. I, per això, s'adreça a l'home amb consciència d'aportar–li la plenitud de l'humà. Es comprèn aleshores tota la dialèctica en què ella es mou; i es comprèn, consegüentment, que, en el cor mateix de l'ordre intramundà, reveli l'home a l'home, li ofereixi la garantia última de la seva llibertat i proclami els drets de la persona humana.
– a la llum de Crist, l'home solidari (GS 32)
° el fet i el fer de Crist
GS, 32: A la llum de Crist, l'home solidari –continua ensenyant–nos el Concili– es perfecciona i consuma el caràcter comunitari de l'home. Partícip de la comunitat humana, revelador que apel·lava a realitats socials comuníssimes i que emprava locucions i figures de la vida plenament quotidiana, sotmès a les lleis de la seva pàtria, amb el tarannà de vida propi d'un home del seu temps i regió, Jesús va predicar el missatge de la fraternitat dels fills de Déu, va lliurar la seva vida per a tots, manà de predicar l'Evangeli i instituï l'Església, nova comunió fraterna. Aquesta solidaritat ha d'augmentar fins a la seva consumació en la glòria.
° la derivació eclesial–humana
L'Església també ho sap; i, tot i les seves debilitats, ho viu. Per això, des de la plenitud terminal de comunió a què tots els homes són cridats, proclama i crea la seva pròpia dilatació –multiplica les Esglésies locals– i, portaveu de la Revelació cristiana, aporta el seu ajut per a promoure la comunió entre les persones, alhora que condueix els homes vers una comprensió més profunda de les lleis de la vida social inscrites pel Creador en la naturalesa espiritual i moral de l'home (cf. també GS, 23). Aquí no esmento les pistes concretes d'acció, ja que ho he fet en la primera part. Però, en just paral.lelisme amb el paràgraf anterior, he d'insistir que també Crist –l'home solidari– es troba en l'origen d'aquella dialèctica d'unitat-unió en què es mou la relació Església–Món dins l'horitzó de la realitat social.
– a la llum de Crist, l'home pasqual (GS 38)
° el fet i el fer de Crist
A la llum de Crist, l'home pasqual (GS 38), s'il.lumina el camí de l'activitat humana, aquesta activitat que cristal·litza en la història de la cultura i de la civilització i que, en els nostres dies, ha entrat en un nou camí. Aquesta activitat respon al pla de Déu (GS, 34), s'ordena a l'home (GS, 35), frueix de justa autonomia (GS, 36), s'ha corromput pel pecat (GS, 37), però –i a això s'adreça ara l'accent– és portada a la perfecció pel misteri pasqual. Perquè, Ell, el crucificat que ens va ensenyar amb el seu exemple a portar la creu que la carn i el món imposen sobre les espatlles dels qui segueixen la pau i la justícia, un cop ressuscitat, «obra ja per la força del seu Esperit en els cors dels homes, no solament (noti's la fórmula) suscitant el desig del món que vindrà, sinó també (idem), i pel mateix fet, animant, purificant i confortant aquells desigs generosos amb què la família humana s'esforça a fer més humana la pròpia vida i sotmetre la terra a aquest fi».
° el fer de l'Església
Conscient d'això i conscient que, un cop purificats, il.luminats i transfigurats, trobarem de bell nou –després d'haver–los propagat aquí a la terra en l'Esperit del Senyor i segons el seu manament– els bons fruits de la naturalesa i del nostre esforç (cf. GS, 39); l'Església, des de la seva inconcussa i vital plataforma cristològica, estén el pont de la dialèctica unitat–unió a l'altra riba, la riba del món la plenitud del qual desitja, en treballar per la seva cristo–referencialitat.
Ací acaba la meva segona reflexió. Penso que aquestes consideracions eclesiològico–antropològiques i la seva connexió amb llur font cristològica hauran contribuït també a subratllar una altra mediació palesadora del contingut de la relació Església–Món.
III.- APROXIMACIÓ TEOLÒGICO–SIGNIFICATIVA
Aquesta darrera reflexió abordarà breument la qüestió de l'avui en la relació Església–Món que ens ocupa. En primer lloc, oferiré unes indicacions sobre el tema dels signes dels temps; en segon, tercer i quart lloc, m'aturaré en el binomi «ahir-avui» tant de l'exposició introductòria com de les dues primeres parts de la present exposició.
a) Dos textos de GS
+ Explicitació analítica
– GS 4: «per omne tempus, signa temporis»
Diu explícitament GS, 4, en començar el capítol introductori:
«Pel tal de realitzar l'esmentada comesa, (exposada en el proemi) és un deure permanent de l'Església (permanent= "per omne tempus", a través de tots els temps) escrutar a fons els signes dels temps i interpretar–los sota la llum de l'Evangeli, talment que, d'una manera adequada a cada generació, pugui respondre a les interrogacions perennes dels homes sobre el sentit de la vida present i futura i llur mútua relació.»
– GS 11: discerniment
Quins són aquests signes dels temps que hom ha d'interpretar i escrutar «a través de tots els temps»? GS, 11 concreta més:
«El Poble de Déu (...), s'esforça a discernir quins són els veritables signes de la presència o del designi de Déu en els esdeveniments, les exigències i les aspiracions dels quals participa juntament amb la resta dels homes del nostre temps.»
I afegeix:
«En efecte, la fe il·lumina totes les coses amb una nova llum i manifesta el pla diví sobre l'íntegra vocació de l'home; i, per això, dirigeix la ment vers solucions plenament humanes.»
+ Formulació sintètica
Sintetitzant ambdós textos, obtenim el següent resultat: a) subjecte: l'Església; b) finalitat: realitzar la comesa d'una correcta relació entre ella i el món; c) tasca: escrutar, discernir i interpretar; d) objecte: els signes dels temps; e) precisió: és a dir, els signes vertaders de la presència i del designi de Déu; f) horitzó o espai: en els esdeveniments humans, i les exigències i aspiracions dels homes; g) circumstància: en què participa juntament amb la resta dels homes; h) temps: avui; i) mode: talment que pugui respondre; j) instàncies: als perennes interrogants dels homes sobre el sentit de la vida present i futura i sobre la recíproca relació entre ambdues; k) perspectiva: a la llum de la fe; l) raó: la fe aporta nova llum i, per això, dirigeix la ment vers solucions plenament humanes.
+ Observacions
Podem fer les següents observacions: 1) Escrutar–los, perquè no és fàcil copsar–los; discernir–los, perquè de vegades es copsen conjuntament amb altres realitats que no són significatives; interpretar–los, un cop han estat realment percebuts. 2) Presència i designi de Déu: es tracta d'una presència dinàmica. Déu es fa present precisament per a manifestar aspectes del seu designi, que és la salvació (=la plena realització de l'home en Crist). 3) Esdeveniments humans, exigències i aspiracions dels homes: tot el capítol introductori s'adreça a delinear algunes notes del món d'avui. 4) Respondre: no sols contemplar o invocar. 5) Interrogants perennes: juguen dialècticament amb els esdeveniments, exigències i aspiracions actuals; hom contacta amb l'home real, més enllà de les fossilitzacions i de les superficialitats. 6) Relació entre vida present i futura: un aspecte més de la relació Església–Món que ens ocupa. 7) Fe: noteu els adjectius nova llum, íntegra vocació i l'adverbi plenament humanes; i recordeu tot allò que ha estat dilucidat en la segona part.
b) L'escrutini i el discerniment en els documents posteriors del Magisteri
+ Alguns documents
– Gaudium et Spes
Ahir: ara fa trenta anys. El capítol introductori de GS delineà «les notes principals del món d'avui» a través de quatre categories: canvis, tensions, aspiracions, interrogants. Podem sintetitzar–les de la manera següent: a) canvis: en primer lloc, de mentalitat: el món ha entrat en una transformació decisiva: el tarannà científico–tècnic; en segon lloc, d'estructures: es tracta dels canvis socials, des de les comunitats més tradicionals a la gegantina socialització d'avui; en tercer lloc, de valors: en els ordres psicològic, moral i religiós. b) Tensions: es basen i es manifesten alhora en desequilibris, contradiccions i discrepàncies (entre persones, famílies, races, classes, nacions, institucions internacionals). c) Aspiracions: tenen com a protagonistes les nacions subdesenvolupades, els mons femení i obrer, i els pobles en general, a partir de la persuasió que és possible i obligatori un nou ordre; i conflueixen en l'aspiració de base d'una vida plena i lliure, digna de l'home. d) Interrogants: provenen del desequilibri fonamental que es dóna en el cor de l'home i cristal·litzen en les qüestions bàsiques: què és l'home; quin sentit té el dolor, el mal i la mort; per què un preu tan alt del progrés; quines aportacions es donen i quines perspectives s'ofereixen en la relació home–societat; què hi ha després d'aquesta vida.
– després de la Gaudium et Spes
Avui: continua tenint valor aquesta aproximació? Penso que sí, en les seves categories centrals i en moltes de les seves precisions. Tanmateix, el món segueix el seu curs. L'Església, al seu costat, ha continuat també fidel a la seva missió d'escrutar, discernir i interpretar, en funció de la seva missió evangelitzadora. Limitant–me als documents del Magisteri pontifici i dels Sínodes, penso que un elemental balanç obliga a recordar que:
1) Populorum progressio (1967) descriu les aspiracions dels homes del seu temps, subratlla el desequilibri creixent del'economia, posa de relleu l'ampliació mundial dels conflictes socials, enfoca el xoc de civilitzacions (tot això referit al desenvolupament integral de l'home i dels pobles); i, pel que fa al desenvolupament solidari de la humanitat, afronta el problema de la fam, la desigualtad en les relacions comercials i la manca de fraternitat que mantenen gravíssivament malalt el món.
2) El Sínode sobre la Justícia en el Món (1971) es centra en la tremenda contradicció que presenten els dinamismes socials, les tecnologies, la distribució de recursos; estudia detingudament les injustícies del nostre temps en una enumeració que abraça des dels emigrants fins als marginats; i afronta profèticament les situacions d'injustícia que tenen lloc dins la mateixa Església.
3) Octogesima adveniens (1971) descriu detingudament els nous problemes socials relatius a la urbanització, la joventut, el lloc de la dona, els treballadors, els nous pobres: els minusvàlids, inadaptats, marginats; recorda els problemes entorn de les discriminacions, l'emigració, la manca de llocs de treball, els mitjans de comunicació social, la contaminació del medi ambient; i afirma clarament que el cristià ha d'adreçar–se vers aquests aspectes nous, a fi de fer–se responsable, en unió amb els altres homes, d'un destí i realitat comuns.
4) Redemptor hominis (1979) s'atura en l'alienació dins la producció, el desfasament pel que fa al progrés i la pura lletra en què es fossilitzen sovint els drets humans.
5) Dives in misericordia (1980) destaca els trets següents en «la imatge de la nostra generació»: la subjugació «pacífica» dels individus i dels pobles, el gran remordiment produït per la fam en el món, la desigualtat, les tortures.
6) Laborem exercens (1981) enumera una sèrie de condicionaments i d'exigències noves que faran necessària una reorganització i revisió de les estructures de l'economia actual i de la distribució del treball (automatització, augment del cost de l'energia i de les matèries bàsiques, limitació i contaminació del patrimoni natural, aparició de nous pobles en l'escena política).
7) Sollicitudo rei socialis (1987) descriu, poc abans d'esfondrar–se'n una de les parts, la divisió de la humanitat en dos blocs i la considera com una de les causes decisives del distanciament creixent del primer i segon mons respecte del tercer i quart mons. En fa una lectura teològica, denunciant el pecat i les estructures de pecat que són subjacents a aquest gegantí fenomen i convida a una apressant conversió a la solidaritat.
8) Mulieris dignitatem (1988) a partir del fet que la dignitat i la vocació de la dona ha assolit avui una particular importància, n’aprofundeix les dimensions fonamentals a la claror de la fe. En i amb Maria, la dona: es troba en el cor de l’esdeveniment salvífic de l’Encarnació amb tota la plenitud del seu jo personal i hi actua de manera perfecta la seva doble dimensió de verge i mare. Tot això requereix una adequada referència al femení quan es tracta d’interpretar la plena riquesa del fenomen humà en la seva verticalitat (vers Déu) i horitzontalitat (relacions home-dona, relacions socials).
9) Christifideles laici (1988), un cop fonamentada la dignitat dels laics en el baptisme des de les dimensions trinitària; sacerdotal, profètica i reial; secular i de santedat; i desprès d’expressar-ne la participació en la vida de l’Església, en descriu la missió des de la categoria de corresponsabilitat sota el mot d’ordre: servir la persona i la societat. La persona, des de la trilogia dignitat, dret a la vida i llibertat religiosa; la societat, en els aspectes familiar, polític, econòmico-social i cultural.
10) Redemptoris missio (1990) palesa que la gràcia de Crist té una misteriosa relació amb l’Església: quan aquesta, per diverses causes, no pot fer arribar la seva predicació als homes, els il.lumina i els possibilita d’assolir lliurement la salvació. Citant SRS, l’encíclica, recorda que l’Església porta la seva primera contribució al desenvolupament humà en proclamar concretament la veritat de Crist sobre l’home. L’Església, juntament amb el missatge evangèlic, ofereix una força alliberadora i promotora del desenvolupament. Els nous cels i la nova terra són estímul i meta del progrés de la humanitat.
11) Centesimus annus (1991), després de sintetitzar les principals característiques de Rerum Novarum, posa de relleu les deficiències històriques del socialisme i del liberalisme en el recurs del segle i analitza les causes i les conseqüències dels fets simbolitzats per la caiguda del mur de Berlin. Un cop situada en el nostra present, aprofundeix, en primer lloc, dos grans temes de l’àmbit econòmico-social: el treball modern com a nou tipus de propietat (amb els seus valors d’acció en equip i contravalors de marginació i explotació) i el maercat lliure (amb els "pros" i "contres" que comporten el sindicat, l’empresa, el capitalisme, el deute exterior, el consum i la qüestió ecològica). En segon lloc, dins l’àmbit polític, s’endinsa, entre altres, en els requeriments actuals de l’Estat de dret i de la democràcia, alhora que denuncia les negativitats del fonamentalisme. En tercer lloc, exposa nou dimensions de la doctrina social de l’Església que en palesen la necessitat i l’actualitat.
12) Veritatis Splendor (1993) recorda que només amb actes conformes al bé, l’home es realitza i avança vers la vida eterna. Cal ordenar els actes vers Déu, el Bé Suprem, de manera subjectiva (intenció) i de manera objectiva (conformitat amb el bé moral de l’home, tutelat pels manaments). Això suposa una voluntat decidida de refrenar els actes intrínsecament dolents, que ni la intenció ni les circumstàncies poden transformar en bons. En la realització dels actes objectivament bons i en el refús dels actes intrínsecament dolents es juga la qüestió mateixa de l’home. Només la llibertat que se subjecta a la veritat condueix l’home al veritable bé. Els manaments de la segona Taula són les regles primigènies de tota la vida social. No es pot acceptar fer de la pròpia feblesa el criteri de la veritat sobre el bé. Cal que els cristians anunciïn la proposta moral cristiana mitjançant una vida santa, amb l’ajut de l’Esperit Sant, enfront de la descritianització i l’enfosquiment de la vida moral.
13) Tertio Millennio Adveniente (1994) té un valor especial per al nostre tema des de el punt de vista de la concreció de unes pistes de recíproc accés en la relació Església-Món. Em limito a remarcar les següents de cara a l'any 1999, consagrat a Déu Pare, en la preparació del tercer Mil·lenni. Terme del pelegrinatge de la vida cristiana, Déu ho és alhora de tota autèntica ascensió humana. El sagrament de la penitència orienta vers la detestació del mal comès i l'elecció del bé que cal fer; la qual cosa comporta a insistir en la dimensió ètica de l'existència humana. D'ací l'estímul a respondre amb la civilització de l’amor a l’actual crisi de civilització, i la primacia que cal atorgar a la virtut de la caritat, síntesi de la vida moral del creient. El diàleg entre cultures, els drets de la dona i la promoció de la família constitueixen objectius concrets d’un any que tant de bo incideixi fortament en la conversió i progrés moral de la humanitat. Maria model perfecte d'aquest amor a Déu Pare i al proïsme que avança el programa d’acció de 1999.
14) Evangelium vitae (1995) se centra en la "conditio sine qua non" de la relació Església-Mon: la vida humana i remarca que l’Evangeli li dóna plenitud de significat i n'il·lumina la sacralitat i la inviolabilitat que la connoten, alhora que l’obligació de l’home de responsabilitzar-se’n i de mantenir-la en la veritat en ella inscrita. Les dues primeres dimensions –sacralitat i inviolabilitat– per la seva importància, esdevenen a continuació objecte d’un ulterior aprofundiment, el qual duu a considerar les relacions entre llei civil i llei moral en l’actual context democràtic: si hom dubta dels principis fonamentals de la llei moral, l’ordenament democràtic trontolla i es redueix a un mecanisme de regulació d’interessos. Se’n segueix que és urgent redescobrir que hi ha valors humans i morals essencials i originaris que deriven de la veritat de l’ésser humà. Hom veu, per tot el que s’acaba de dir, perquè l’Església, poble de la vida i per a la vida, té el deure d’anunciar, celebrar i servir l’Evangeli de la vida, destinat a tots els homes
15) Fides et ratio (1998), després d’exposar la Revelació que Déu ha fet, en Crist, del seu propi misteri, desenvolupa la resposta positiva de l’home a la dita Revelació en dos moments. En primer lloc, l’home creu per a entendre (i, ací, el text remarca que la Saviesa de Déu es connecta íntimament amb els coneixements de la raó). En segon lloc, l’home entén per a creure; ho fa: a) caminant vers la recerca de la veritat (tots els homes desitgen saber –àmbit teòric– i han de cercar la veritat sobre el bé que cal fer –àmbit pràctic–); i b) copsant diversos aspectes de la veritat trobada: els seus distints nivells, les etapes en què s’ha anat palesant la relació entre la fe i la raó, la separació entre ambdues esdevinguda en la modernitat, les intervencions del Magisteri en el tema, l’exigència de l’ús de la raó filosòfica de part de la teologia, les diverses posicions de la filosofia en relació amb la fe cristiana, les exigències i comeses actuals de la Paraula de Déu i de la filosofia. L’encíclica insisteix en la capacitat de veritat i en l’anhel de sentit que són propis de l’home com a home. Evidentment, el tema és decisiu per a la qüestió de la relació Església-Món.
Aquesta captació, constantment actualitzada, dels problemes del nostre temps, ve acompanyada de la detecció d'una sèrie concreta de dades positives i constitueix el teló de fons d'un missatge de salvació incommoviblement obert a l'esperança.
– novament la Gaudium et Spes
Més amunt (1,5) he indicat que deixaria per a aquesta tercera secció tot el que fa referència a la segona part de GS. Ara és el moment de fer–ho. Tots sabem de memòria l'esquema d'aquesta segona part: Família, Cultura, Economia, Política, Vida internacional. Doncs bé, donant per suposat, en aquests moments, un coneixement bàsic dels capítols respectius, em permeto de suggerir, com en un tràiler, els següents transvassaments de l'ahir conciliar a l'avui de 1994: 1) Família: resta decisiva la posició adoptada per Humanae vitae i prosseguida per Familiaris consortio. 2) Cultura: és de notar la connexió existent entre el capítol propi de GS i Evangelii nuntiandi, Medellin, Puebla, així com amb la doctrina del Papa actual sobre la sobirania cultural dels pobles, independentment de llur eventual mancança d'estructura estatal. 3) Economia: després del capítol de GS, la marxa del Magisteri social prosseguí amb els documents ad hoc citats en el paràgraf anterior. 4) Política: és de justícia elemental evocar la línia ascendent del Magisteri en favor dels drets humans i dels pobles a nivell de tot el planeta. 5) Vida internacional: per un cantó, i pel que fa als problemes relatius a la pau i la guerra, ha tingut lloc, en els anys 80, una riquíssima eclosió de documents de múltiples episcopats sobre la dita temàtica que han enriquit la tradicional reflexió cristiana sobre la guerra justa, han aportat horitzons nous a l'acció per la pau i han procedit sempre en connexió amb el magisteri pontifici, ratificant, matisant, aplicant, ampliant, segons els casos. D'altra banda, pel que fa a l'edificació de la comunitat internacional, les qüestions de la cooperació per al desenvolupament i de la demografia han contemplat sempre una correlativa presència magisterial pels camins de l'ensenyament i de la presència activa en les institucions.
No cal dir que el progrés en la reflexió teològica ha estat també riquíssim, però la naturalesa d'aquesta exposició impedeix d'entrar, avui, en aquest terreny.
c) Presència i tensió
Em refereixo finalment als continguts de les parts primera i segona del present estudi.
Pel que fa a la presència –global de l'Església i pròpia del laïcat– en l'ordre temporal, és obvi que també ella ha experimentat grans canvis en aquests 30 anys, tant en el camp doctrinal com en el pràctic. Alguns teòlegs sostenen que l'enfocament conciliar de la distinció dels ordres reflecteix plantejaments preconciliars immediats, avui ja superats. Sense participar d'aquesta opinió –la qual cosa no equival a tancar–se a les noves propostes: al contrari–, sostinc que és important de percebre que: a) la intuïció profunda de la distinció d'ordres rau no a separar, sinó a unir; b) fins i tot un cop posada en qüestió aquesta distinció, la tesi de la presència i acció de l'Església en les estructures temporals roman; c) lluny de conjuminar una estructura simplista (= «els pastors aporten principis, els laics actuen»), l'ensenyament conciliar afirma nítidament la presència d'ambdues dimensions en el dos pols, però amb accents peculiars; d) més encara, els mateixos textos conviden a no tancar–se en un dicotomisme fàcil: no debades, per exemple, GS, 43 afirma:
«que no pensin (els laics) que llurs pastors són sempre tan experts que, en tota qüestió que sorgeixi, ni que sigui greu, poden tenir a punt la solució concreta, o que han estat enviats per fornir–la; més aviat, que ells, il·luminats per la saviesa cristiana i atenent amb respecte la doctrina del Magisteri, assumeixin llur pròpia responsabilitat».
No puc estendre'm més en una qüestió que, per la mateixa riquesa cristològico-eclesiològica de la seva fonamentació i desenvolupament, no pot resoldre's si no és amb molta precisió històrica, doctrinal i experiencial.
Respecte de la dialèctica unitat-unió i la seva fonamentació última, cristològica, s'ha de verificar amb satisfacció que la reflexió teològica contemporània continua progressant pels camins d'aquesta tensió.
d) L'ajut del Món a l'Església
En l'elucidació de la relació Església–Món he exclòs conscientment el «viatge de tornada»: l'ajut que, al seu torn, el Món aporta a l'Església. Calia limitar. Però no puc acabar sense referir–m'hi. Quin ajut? Com? Sintetitzo la llista de GS, 44. Segons aquest text, el Món ajuda l'Església amb: a) l'experiència dels segles; b) el progrés de les ciències; c) els tresors de la cultura; d) l'acció dels perits (creients i no creients); e) l'evolució de la vida social; f) la promoció de la comunitat humana; g) l'oposició –fins i tot– dels adversaris i perseguidors.
Gràcies, doncs, al Món, a aquest Món nostre –a vegades tan «seu»–, pel qual morí i ressuscità el Salvador de tots, nostre Senyor Jesucrist.
Antoni M. Oriol
Facultat de Teologia de Catalunya