Encíclica Laborem excercens

LABOREM EXERCENS

CARTA ENCÍCLICA DE JOAN PAU II

14 de setembre de 1981

Als venerables germans en l’episcopat, als sacerdots, a les famílies religioses, als fills i filles de l’Església i a tots els homes de bona voluntat, sobre el treball humà en el 90è aniversari de l’encíclica Rerum Novarum.

Venerables germans, estimadíssims fills i filles: Salut i benedicció apostòlica.

AMB EL SEU TREBALL l’home ha de procurar-se el pa de cada dia,[1] ha de contribuir al continu progrés de les ciències i de la tècnica i, sobretot, a la incessant elevació cultural i moral de la societat en què viu en comunitat amb els seus germans. I “treball” significa tot tipus d’acció realitzada per l’home, independentment de les seves característiques o circumstàncies; significa tota activitat humana que hom pot o ha de reconèixer com a treball entre les múltiples activitats de què l’home és capaç i a les quals està predisposat per la natura mateixa en virtut de la seva humanitat. Fet a imatge i semblança de Déu[2] en el món visible i posat en ell perquè domini la terra, [3] l’home, des del començament, és cridat a treballar. El treball és una de les característiques que distingeixen l’home de la resta de les criatures, l’activitat de les quals, relacionada amb el manteniment de la vida, no pot ser anomenada treball: només l’home és capaç de treballar, només ell pot dur-lo a terme, tot omplint alhora amb el treball la seva existència sobre la terra. D‘aquesta manera el treball comporta un signe particular de l’home i de la humanitat, el signe de la persona activa enmig d’una comunitat de persones; aquest signe determina la seva característica interior i constitueix en un cert sentit la seva mateixa natura.

I. INTRODUCCIÓ

1. El treball humà noranta anys després de la “Rerum Novarum”

Havent-se complert, el 15 de maig d’enguany, noranta anys des de la publicació (per obra de Lleó XIII, el gran pontífex de la “qüestió social”) d’aquella encíclica de decisiva importància que comença amb les paraules Rerum Novarum, desitjo dedicar aquest document precisament al treball humà; més encara, desitjo dedicar-lo a l’home en el vast context d’aquesta realitat que és el treball. En efecte, si com vaig dir a l’encíclica Redemptor Hominis, publicada al principi del meu servei a la seu romana de sant Pere, l’home “és el camí primer i fonamental de l’Església”,[4] i això precisament a causa de l’insondable misteri de la redempció en el Crist, aleshores cal tornar sempre sense parar a aquest camí i continuar-lo sempre novament en els seus aspectes variats, en els quals es revela tota la riquesa i alhora tota la fatiga de l’existència humana sobre la terra.

El treball és un d’aquests aspectes, perenne i fonamental, sempre actual i que exigeix constantment una renovada atenció i un testimoniatge decidit. Perquè sorgeixen sempre nous interrogants i problemes, neixen sempre noves esperances, però neixen també temors i amenaces relacionades amb aquesta dimensió fonamental de l’existència humana, de la qual la vida de l’home està feta cada dia, de la qual deriva la pròpia dignitat específica i en la qual al mateix temps hi ha continguda la mesura incessant de la fatiga humana, del sofriment i també del dany i de la injustícia que envaeixen profundament la vida social dins de cada nació i a escala internacional. Si bé és veritat que l’home es nodreix del pa del treball de les seves mans,[5] és a dir, no sols d’aquest pa de cada dia que manté viu el seu cos, sinó també del pa de la ciència i del progrés, de la civilització i de la cultura, aleshores també és veritat perenne que es nodreix d’aquest pa amb la suor del seu front;[6] o sigui, no sols amb l’esforç i la fatiga personals, sinó també enmig de tantes tensions, conflictes i crisis que, en relació amb la realitat del treball, trastoquen la vida de cada societat i àdhuc de tota la humanitat.

Celebrem el norantè aniversari de l’encíclica Rerum Novarum en vigílies de nous avenços en les condicions tecnològiques, econòmiques i polítiques que, segons molts experts, influiran en el món del treball i de la producció no menys de com ho féu la revolució industrial en el segle passat. Són múltiples els factors d’abast general: la introducció generalitzada de l’automatització en molts camps de la producció, l’augment del cost d’energia i de les matèries bàsiques, la creixent presa de consciència de la limitació del patrimoni natural i de la seva insuportable contaminació, l’aparició a l’escena política de pobles que, després de segles de submissió, reclamen llur legítim lloc entre les nacions i en les decisions internacionals. Aquestes condicions i exigències noves faran necessària una reorganització i una revisió de les estructures de l’economia actual, així com de la distribució del treball. Aquests canvis potser podran significar, dissortadament, per a milions de treballadors especialitzats, desocupació, almenys temporal, o necessitat d’una nova especialització; comportaran molt probablement una disminució o un creixement menys ràpid del benestar material per als països més desenvolupats, però també podran proporcionar alleujament i esperança a milions d’éssers que viuen avui en condicions de misèria vergonyosa i indigna.

No correspon a l’Església d’analitzar científicament les possibles conseqüències d’aquests canvis en la convivència humana. Però l’Església considera un deure seu recordar sempre la dignitat i els drets dels homes del treball, denunciar les situacions en les quals aquests drets són violats, i contribuir a orientar aquests canvis perquè es realitzi un autèntic progrés de l’home i de la societat.

2. En una línia de desenvolupament orgànic de l’acció i de l’ensenyament social de l’Església

Cert, el treball, com a problema de l’home, ocupa el centre mateix de la “qüestió social” a la qual durant els gairebé cent anys transcorreguts des de la publicació de l’esmentada encíclica s’adrecen d’una manera especial els ensenyaments de l’Església i les múltiples iniciatives relacionades amb la seva missió apostòlica. Si desitjo concentrar-hi aquestes reflexions, vull fer-ho no d’una manera diversa, sinó més aviat en connexió orgànica amb tota la tradició d’aquests ensenyaments i iniciatives. Però al mateix temps ho faig seguint les orientacions de l’Evangeli, per treure del patrimoni de l’Evangeli “coses noves i coses antigues”.[7] Certament, el treball és “cosa antiga”, tan antiga com l’home i la seva vida sobre la terra. La situació general de l’home en el món contemporani, considerada i analitzada en els seus variats aspectes geogràfics, de cultura i de civilització, exigeix tanmateix que siguin descoberts els nous significats del treball humà i que siguin formulades les noves comeses que en aquest camp es brinden a cada home, a cada família, a cada nació, a tot el gènere humà i, finalment, a la mateixa Església.

En l’espai dels cents anys que ens separen de la publicació de l’encíclica Rerum Novarum, la qüestió social no ha deixat d’ocupar l’atenció de l’Església. En són prova els nombrosos documents del magisteri, publicats pels pontífexs, així com pel concili Vaticà II. Així mateix en són prova les declaracions dels episcopats o l’activitat dels diversos centres de pensament i d’iniciatives concretes d’apostolat, tant a escala internacional com a escala d’Esglésies locals. És difícil enumerar ací detalladament totes les manifestacions del viu interès de l’Església i dels cristians per la qüestió social, atès que són molt nombroses. Com a fruit del Concili, el principal centre de coordinació en aquest camp ha estat la Pontifícia Comissió Justícia i Pau, la qual compta amb organismes corresponents en l’àmbit de cada Conferència episcopal. El nom d’aquesta institució és molt significatiu: indica que la qüestió social ha de ser tractada en la seva dimensió integral i complexa. El compromís a favor de la justícia ha d’estar íntimament unit amb el compromís a favor de la pau en el món d’avui. I certament s’ha pronunciat a favor d’aquesta doble comesa la dolorosa experiència de les dues grans guerres mundials, que durant els últims noranta anys ha sacsejat molt països tant al continent europeu com, almenys en part, a d’altres continents. Es manifesta a favor seu, especialment després del final de la segona guerra mundial, la permanent amenaça d’una guerra nuclear i la perspectiva de la terrible autodestrucció que en deriva.

Si seguim la línia principal del desenrotllament dels documents del magisteri suprem de l’Església, hi trobem l’explícita confirmació d’un tal plantejament del problema. La positura clau, pel que fa a la qüestió de la pau en el món, és la de l’encíclica Pacem in terris de Joan XXIII. Si hom considera, en canvi, l’evolució de la qüestió de la justícia social, cal notar que, mentre en el període comprès entre la Rerum Novarum i la Quadragesimo Anno de Pius XI, els ensenyaments de l’Església es concentren sobretot en la solució justa de l’anomenada qüestió obrera en l’àmbit de cada nació, en l’etapa posterior eixamplen l’horitzó a dimensions mundials. La distribució desproporcionada de riquesa i misèria, l’existència de països i continents desenvolupats i no desenvolupats, exigeixen una justa distribució i la recerca de vies per a un just desenvolupament de tothom. En aquesta direcció es mouen els ensenyaments continguts a l’encíclica Mater et magistra de Joan XXIII, a la constitució pastoral Gaudium et Spes del concili Vaticà II i a l’encíclica Populorum progressio de Pau VI.

Aquesta direcció de desenvolupament dels ensenyaments i del compromís de l’Església en la qüestió social correspon exactament al reconeixement objectiu de l’estat de les coses. Si en el passat, com a centre d’aquesta qüestió, es posava en relleu primer de tot el problema de la “classe”, en l’època més recent es col·loca en primer pla el problema del “món”. Per tant, es considera no sols l’àmbit de classe, sinó també l’àmbit mundial de la desigualtat i de la injustícia; i, en conseqüència, no sols la dimensió de classe, sinó la dimensió mundial de les tasques que porten a la realització de la justícia en el món contemporani. Una anàlisi completa de la situació del món ha posat en relleu d’una manera encara més profunda i més plena el significat de l’anàlisi anterior de les injustícies socials, i és el significat que avui cal donar els esforços encaminats a construir la justícia sobre la terra, sense amagar amb això les estructures injustes, sinó exigint-ne un examen i la seva transformació en una dimensió més universal.

3. El problema del treball, clau de la qüestió social

Enmig de tots aquests processos –tant del diagnòstic de la realitat social objectiva com també dels ensenyaments de l’Església en l’àmbit de la completa i variada qüestió social– el problema del treball humà apareix naturalment moltes vegades. És, d’alguna manera, un element fix tant de la vida social com dels ensenyaments de l’Església. En aquest ensenyament, amb tot, l’atenció al problema remunta més enllà dels últims noranta anys. En efecte, la doctrina social de l’Església té la seva font en la Sagrada Escriptura, començant pel llibre del Gènesi i, en particular, en l’Evangeli i els escrits apostòlics. Aquesta doctrina va pertànyer des del principi a l’ensenyament de l’Església mateixa, a la seva concepció de l’home i de la vida social i, especialment, a la moral social elaborada segons les necessitats de les distintes èpoques. Aquest patrimoni tradicional després ha estat heretat i desenrotllat pels ensenyaments dels pontífexs sobre la moderna “qüestió social”, començant per l’encíclica Rerum Novarum. En el context d’aquesta “qüestió” l’aprofundiment del problema del treball ha experimentat una contínua posta al dia conservant sempre aquella base cristiana de veritat que podem anomenar perenne.

Si en el present document tornem de nou sobre aquest problema –sense voler d’altra banda tocar tots els temes que s’hi refereixen– no és per recollir i repetir allò que ja es troba als ensenyaments de l’Església, sinó més aviat per posar en relleu –potser més que no ho ha estat fet fins ara– que el treball humà és una clau, qui sap si la clau essencial, de tota la qüestió social, si procurem veure-la veritablement des del punt de vista del bé de l’home. I si la solució, o millor, la solució gradual de la qüestió social, que es presenta de nou constantment i es fa cada vegada més complexa, ha de buscar-se en la direcció de “fer la vida més humana”,[8] aleshores la clau, que és el treball humà, adquireix una importància fonamental i decisiva.

II. EL TREBALL I L’HOME

4. En el llibre del Gènesi

L’Església està convençuda que el treball constitueix una dimensió fonamental de l’existència de l’home a la terra. Es referma en aquesta convicció en considerar també tot el patrimoni de les diverses ciències dedicades a l’estudi de l’home: l’antropologia, la paleontologia, la història, la sociologia, la psicologia, etc.; totes semblen testimoniar d’una manera irrefutable aquesta realitat. L’Església, això no obstant, treu aquesta convicció sobretot de la font de la Paraula de Déu revelada, i per aquest motiu allò que és una convicció de la intel·ligència adquireix a la vegada el caràcter d’una convicció de fe. El motiu és que l’Església –val la pena d’observar-ho des d’ara –creu en l’home: pensa en l’home i s’adreça a ell no sols a la llum de l’experiència històrica, no sols amb l’ajut dels múltiples mètodes del coneixement científic, sinó sobretot a la llum de la paraula revelada del Déu viu. En fer referència a l’home, mira d’expressar els designis i els destins transcendents que Déu viu, Creador i Redemptor, ha unit a l’home.

L’Església troba ja a les primeres pàgines del llibre del Gènesi la font de la seva convicció segons la qual el treball constitueix una dimensió fonamental de l’experiència humana sobre la terra. L’anàlisi d’aquests textos ens fa conscients a cadascú del fet que –a vegades fins i tot manifestant el pensament d’una manera arcaica– hi han estat expressades les veritats fonamentals sobre l’home, ja en el context del misteri de la creació. Aquestes són les veritats que decideixen sobre l’home des del començament i que, al mateix temps, marquen les grans línies de la seva existència a la terra, tant en l’estat de justícia original com també després de la ruptura, provocada pel pecat, de l’aliança original del Creador amb la creació, en l’ésser humà. Quan aquest, fet “a imatge de Déu... home i dona”[9] sent les paraules: “Sigueu fecunds, multipliqueu-vos, i ompliu la terra; sotmeteu-la”[10], encara que aquestes paraules no es refereixen directament i explícitament al treball, indirectament ja l’hi indiquen sense cap dubte com una activitat a desplegar en el món. Més encara, demostren la seva mateixa essència més profunda. L’home és imatge de Déu, entre altres motius pel mandat rebut del seu Creador de sotmetre i de dominar la terra. En l’acompliment d’aquest mandat, l’home, tot ésser humà, reflecteix l’acció mateixa del Creador de l’univers.

El treball, entès com una activitat “transitiva”, és a dir, d’una tal natura que, començant en el subjecte humà, està encaminada cap a un domini extern, suposa un domini específic de l’home damunt la “terra” i al mateix temps confirma i desenrotlla aquest domini. És clar que amb el terme “terra”, de què parla el text bíblic, cal entendre abans que res la part de l’univers visible en el qual l’home habita; per extensió, tanmateix, es pot entendre tot el món visible, donat que es troba en el radi d’influència de l’home i de la seva recerca per satisfer les pròpies necessitats. L’expressió “sotmetre la terra” té un abast ampli. Indica tots els recursos que la terra (i indirectament el món visible) enclou i que, mitjançant l’activitat conscient de l’home, poden ser descoberts i usats oportunament. D’aquesta manera, aquelles paraules, posades al començament de la Bíblia, no deixen de ser actuals. Contenen totes les èpoques passades de la civilització i de l’economia, així com tota la realitat contemporània i les fases futures del desenvolupament, les quals, d’alguna mesura, potser ja es dibuixen, per bé en gran part romanen encara gairebé desconegudes o amagades per l’home.

Si a vegades hom parla de període ”d’acceleració” en la vida econòmica i en la civilització de la humanitat o de les nacions, bo i unint aquestes “acceleracions” al progrés de la ciència i de la tècnica i especialment als descobriments decisius per la vida sòcioeconòmica, es pot dir al mateix temps que cap d’aquestes “acceleracions” no supera el contingut essencial de les indicacions d’aquest antiquíssim text bíblic. Fent-se –mitjançant el treball– cada vegada més amo de la terra i confirmant encara –mitjançant el treball– el seu domini sobre el món visible, l’home en cada cas i en cada fase d’aquest procés es col·loca en la línia del pla original del Creador, cosa que està necessàriament unida al fet que l’ésser humà ha estat creat, home i dona, “a imatge de Déu”. Aquest procés és, al mateix temps, universal: enclou tots els homes, a cada generació, a cada fase del desenvolupament econòmic i cultural, i alhora és un procés que s’actua en cada home, en cada subjecte humà conscient. Tothom i cadascú hi és afectat simultàniament. Tothom i cadascú, en una justa mesura i en un nombre incalculable de formes, pren part en aquest procés gegantí mitjançant el qual l’home “sotmet la terra” amb el seu treball.

5. El treball en sentit objectiu: la tècnica

Aquesta universalitat i a la vegada aquesta multiplicitat del procés de “sotmetre la terra” il·luminen el treball de l’home, ja que el domini de l’home sobre la terra es realitza en el treball i per mitjà del treball. Així neix el significat del treball en sentit objectiu, el qual troba la seva expressió en les diverses èpoques de la cultura i de la civilització. L’home domina la terra ja pel fet que domestica els animals, els cria i en treu l’aliment i el vestit necessari i pel fet que pot extreure de la terra i dels mars diversos recursos naturals. Però molt més “sotmet la terra” quan l’home comença a cultivar-la i posteriorment elabora els seus productes i els adapta a les seves necessitats. L’agricultura constitueix així un camp primari de l’activitat econòmica i un factor indispensable de la producció per mitjà del treball humà. La indústria, el seu entorn, consistirà sempre a conjugar les riqueses de la terra –els recursos vius de la natura, els productes de l’agricultura, els recursos minerals o químics –i el treball de l’home, tant el treball físic com l’intel·lectual.. La qual cosa pot aplicar-se també en un cert sentit al camp de l’anomenada indústria dels serveis i al de la investigació, pura o aplicada.

Avui, en la indústria i en l’agricultura, l’activitat de l’home ha deixat de ser, en molts casos, un treball primordial manual, ja que la fatiga de les mans i dels músculs és ajudada per màquines i mecanismes cada vegada més perfeccionats. En la indústria, però també en l’agricultura, som testimonis de les transformacions dutes a terme pel desenrotllament de la ciència i de la tècnica. La qual cosa, en el seu conjunt, s’ha convertit històricament en una causa de profundes transformacions de la civilització, des de l’origen de “l’era industrial” fins a les successives fases de desenvolupament gràcies a les noves tècniques com les de l’electrònica o dels microprocessadors dels darrers anys.

Encara que pugui semblar que en el procés industrial “treballa” la màquina mentre que l’home solament la vigila tot fent possible el seu funcionament i guiant-lo de diverses maneres, és veritat també que precisament per això el desenvolupament industrial posa la base per plantejar d’una manera nova el problema del treball humà. Tant la primera industrialització, que va crear l’anomenada qüestió obrera, com els successius canvis industrials i postindustrials demostren d’una manera eloqüent que també a l’època del “treball” cada vegada més mecanitzat el subjecte propi del treball continua essent l’home.

El desenvolupament de la indústria i dels diversos sectors que hi estan relacionats -fins a les tecnologies més modernes de l’electrònica, especialment en el camp de la miniaturització, de la informàtica, de la telemàtica i d’altres– indica el paper de primeríssima importància que adquireix, en la interacció entre el subjecte i l’objecte del treball (en el sentit més ampli d’aquesta paraula), precisament aquesta aliada del treball, creada pel cervell humà, que és la tècnica. Entesa ací no com a capacitat o aptitud per al treball, sinó com un conjunt d’instruments dels quals es val l’home en el seu treball, la tècnica és indubtablement una aliada de l’home. Li facilita el treball, el perfecciona, l’accelera, el multiplica. Fomenta l’augment de la quantitat de productes del treball i àdhuc en perfecciona la qualitat de molts. És un fet, per altra part, que a voltes la tècnica pot transformar-se d’aliada en adversària de l’home, com quan la mecanització del treball “suplanta” l’home, en treure-li tota satisfacció personal i l’estímul a la creativitat i a la responsabilitat; quan treu el lloc de treball a molts treballadors abans ocupats, o quan mitjançant l’exaltació de la màquina redueix l’home a ser-ne esclau.

Si les paraules bíbliques “sotmeteu la terra”, dites a l’home des del començament, són enteses en el context de tota l’època moderna, industrial i postindustrial, indubtablement ja enclouen una relació amb la tècnica, amb el món de mecanismes i de màquines que és el fruit del treball del cervell humà i la confirmació històrica del domini de l’home sobre la natura.

L’època recent de la història de la humanitat, especialment la d’algunes societats, comporta una justa afirmació de la tècnica com un coeficient fonamental del progrés econòmic; però al mateix temps, amb aquesta afirmació han sorgit i continuen sorgint els interrogants essencials que es refereixen al treball humà en relació amb el subjecte que precisament l’home és. Aquests interrogants tenen una càrrega particular de continguts i de tensions de caràcter ètic i ètico-social. Per aixòconstitueixen un desafiament continu per a múltiples institucions, per als Estats i per als governs, per als sistemes i les organitzacions internacionals; constitueixen també un desafiament per a l’Església.

6. El treball en sentit subjectiu: l’home, subjecte del treball

Per a continuar la nostra anàlisi del treball en relació amb les paraules de la Bíblia en virtut de les quals l’home ha de sotmetre la terra, hem de concentrar la nostra atenció en el treball en sentit subjectiu, molt més que no ho hem fet en parlar sobre el significat objectiu del treball, en tocar amb prou feines aquesta vasta problemàtica que coneixen perfectament i detallada els homes d’estudi en els diversos camps i també els homes mateixos del treball segons llurs especialitzacions. Si les paraules del llibre del Gènesi a què ens referim en aquesta anàlisi parlen indirectament del treball en sentit objectiu, a la vegada parlen també del subjecte del treball, i el que diuen és molt eloqüent i està ple d’un gran significat.

L’home ha de sotmetre la terra, ha de dominar-la, perquè com a “imatge de Déu” és una persona, és a dir, un ésser subjecte capaç d’obrar d’una manera programada i radical, capaç de decidir sobre si mateix i que tendeix a realitzar-se ell mateix. Com a persona, l’home és, doncs, subjecte del treball. Com a persona, treballa, fa diverses accions pertanyents al procés del treball; aquestes, independentment de llur contingut objectiu, han de servir totes per a la realització de la seva humanitat, per al perfeccionament d’aquesta vocació de persona que té en virtut de la seva mateixa humanitat. Les principals veritats sobre aquest tema han estat últimament recordades pel Concili Vaticà II a la Constitució Gaudium et Spes, sobretot al capítol primer, dedicat a la vocació de l’home.

Així, aquest “domini” de què parla el text bíblic que analitzem es refereix no sols a la dimensió objectiva del treball, sinó que ens introdueix al mateix temps en la comprensió de la seva dimensió subjectiva. El treball entès com a procés per mitjà del qual l’home i el gènere humà sotmeten la terra, correspon a aquest concepte fonamental de la Bíblia només quan, al mateix temps, en tot aquest procés, l’home es manifesta i es confirma com el qui “domina”. Aquest domini es refereix en un cert sentit a la dimensió subjectiva més que no pas a l’objectiva: aquesta dimensió condiciona la mateixa natura ètica del treball. En efecte, no hi ha dubte que el treball humà té un valor ètic, el qual està vinculat completament i directament al fet que el qui el duu a terme és una persona, un subjecte conscient i lliure, és a dir, un subjecte que decideix per si mateix.

Aquesta veritat, que constitueix en un cert sentit el model fonamental i perenne de la doctrina cristiana sobre el treball humà, ha tingut i continua tenint un significat primordial en la formulació dels importants problemes socials que han interessat èpoques enteres.

L’edat antiga introduí entre els homes una pròpia i típica diferenciació en gremis, segons el tipus i treball que realitzaven. El treball que exigia per part del treballador l’ús de les seves forces físiques, el treball dels músculs i de les mans, era considerat indigne d’homes lliures i per això era executat per esclaus. El cristianisme, ampliant alguns aspectes ja continguts a l’Antic Testament, ha dut a terme una transformació de conceptes fonamental, partint de tot el contingut del missatge evangèlic, i, sobretot, del fet que aquell qui, essent Déu, es féu en tot semblant a nosaltres[11]dedicà la major part dels anys de la seva vida terrena al treball manual en el seu obrador de fuster. Aquesta circumstància constitueix per ella mateixa el més eloqüent “Evangeli del treball”, que manifesta com el fonament per a determinar el valor del treball humà no és en primer lloc el tipus de treball que hom fa, sinó el fet que el qui l’executa és una persona. Les fonts de la dignitat del treball cal cercar-les principalment no en la seva dimensió objectiva, sinó en la seva dimensió subjectiva.

En aquesta concepció gairebé desapareix el fonament mateix de l’antiga divisió dels homes en classes socials, segons el tipus de treball que fessin. Això no vol dir que el treball humà, des del punt de vista objectiu, no pugui o no hagi de ser d’alguna manera valorat i qualificat. Vol dir només que és el primer fonament del valor del treball l’home mateix, el seu subjecte. A això va lligada immediatament una conseqüència molt important de caràcter ètic: és cert que l’home està destinat i cridat al treball; però, abans que res, el treball està “en funció de l’home” i no l’home “en funció del treball” Amb aquesta conclusió hom arriba molt justament a reconèixer la preeminència del significat subjectiu del treball sobre el significat objectiu. Partint d’aquesta mateixa manera d’entendre, i suposant que alguns treballs realitzats pels homes puguin tenir un valor objectiu més o menys gran, volem així i tot posar en evidència que cadascun d’ells ha de ser valorat sobretot en la mesura de la dignitat del subjecte mateix del treball, o sigui de la persona, de l’home que el realitza. Al seu torn, independentment del treball que cada home acompleix, i suposant que això constitueix una finalitat –a vegades molt exigent– del seu obrar, aquesta finalitat no posseeix un significat definitiu per ell mateix. De fet, a fi de comptes, la finalitat del treball, de qualsevol treball realitzat per l’home –encara que sigui el treball “més corrent”, més monòton en l’escala comuna de valorar i fins i tot el que més margina– roman sempre l’home mateix.

7. Una amenaça a la justa jerarquia dels valors

Precisament aquestes afirmacions bàsiques sobre el treball han sorgit sempre de la riquesa de la veritat cristiana, especialment del missatge mateix de l”Evangeli del treball”, han creat el fonament de la nova manera humana de pensar, de valorar i d’actuar. A l’època moderna, des del començament de l’era industrial, la veritat cristiana sobre el treball havia de contraposar-se als diversos corrents del pensament materialista i “economicista”.

Per a alguns partidaris d’aquestes idees, el treball era entès i tractat com una mena de “mercaderia”, que el treballador –especialment l’obrer de la indústria– ven a l’empresari, que és alhora posseïdor del capital, o sigui del conjunt dels instruments de treball i dels mitjans que fan possible la producció. Aquesta manera d’entendre el treball es va difondre més especialment, potser, a la primera meitat del segle XIX. A continuació, les formulacions explícites d’aquesta mena gairebé han anar desapareixent i han deixat pas a una manera més humana de pensar i de valorar el treball. La interacció entre l’home del treball i el conjunt dels instruments i dels mitjans de producció ha donat lloc al desenvolupament de diverses formes de capitalisme –para?lelament a diverses formes de co?lectivisme– en les quals s’han inserit altres elements socioeconòmics com a conseqüència de noves circumstàncies concretes de l’acció de les associacions de treballadors i dels poders públics, així com l’entrada en acció de grans empreses transnacionals. Malgrat tot, el perill de considerar el treball com una “mercaderia sui generis” o com una anònima “força” necessària per a la producció (hom parla fins i tot de “força-treball”) existeix sempre especialment quan tota la visual de la problemàtica econòmica està caracteritzada per les premisses de l’economisme materialista.

Una ocasió sistemàtica i, en cert sentit, àdhuc un estímul per a aquesta manera de pensar i de valorar està constituït per l’accelerat procés de desenvolupament de la civilització unilateralment materialista, en què es dóna importància primordial a la dimensió objectiva del treball, mentre que la subjectiva –tot el que es refereix indirectament o directament al mateix subjecte del treball– roman a un nivell secundari. En tots els casos d’aquest gènere, en cada situació social d’aquest tipus es dóna una confusió, i fins i tot una inversió de l’ordre establert des del començament amb les paraules del llibre del Gènesi: l’home és considerat com un instrument de producció,[12] mentre que ell –només ell, independentment del treball que acompleix– hauria de ser tractat com a subjecte eficient i el seu veritable artífex i creador. Precisament una tal inversió d’ordre, prescindint del programa i de la denominació segons la qual es realitza, mereixeria el nom de “capitalisme” en el sentit indicat més endavant amb major amplitud. És sabut que el capitalisme té el seu precís significat històric com a sistema, i sistema econòmico-social, en contraposició al “socialisme” o “comunisme”. Però a la llum de l’anàlisi de la realitat fonamental del procés econòmic global i, sobretot, de l’estructura de producció –com és precisament el treball– convé reconèixer que l’error del capitalisme primitiu es pot repetir onsevulla que l’home sigui tractat d’alguna manera com tot el conjunt dels mitjans materials de producció, com un instrument i no pas com a subjecte i autor, i, per tant, com a veritable fi de tot el procés productiu.

Així es comprèn que l’anàlisi del treball humà feta a la llum d’aquelles paraules que es refereixen al “domini” de l’home sobre la terra, penetra fins al centre mateix de la problemàtica ètico-social. Aquesta concepció hauria de trobar també un lloc central en tota l’esfera de la política social i econòmica, tant en l’àmbit de cada un dels països, com en el més ampli de les relacions internacionals i intercontinentals amb una referència particular a les tensions que es dibuixen al món no sols en l’eix Orient-Occident, sinó també en el del Nord-Sud. Tant el papa Joan XXIII a l’encíclica Mater et Magistra com Pau VI a la Populorum progressio van adreçar una decidida atenció a aquestes dimensions de la problemàtica ètico-social contemporània.

8. La solidaritat dels homes del treball

Si es tracta del treball humà en la fonamental dimensió del seu subjecte, o sigui, de l’home–persona que executa un treball determinat, cal fer, des d’aquest punt de vista, almenys una valoració sumària de les transformacions que, en els noranta anys que ens separen de la Rerum Novarum, s’han esdevingut en relació amb l’aspecte subjectiu del treball. De fet, encara que el subjecte del treball sigui sempre el mateix, o sigui, l’home, malgrat tot en l’aspecte objectiu es verifiquen transformacions notables. Encara que es pugui dir que el treball, a causa del seu subjecte, és u (i cada vegada irrepetible), tanmateix, considerant les seves direccions objectives, cal constatar que existeixen molts treballs, un gran nombre de treballs distints. El desenvolupament de la civilització humana comporta en aquest camp un enriquiment continu. Al mateix temps, però, no es pot deixar de notar com en el procés d’aquest desenvolupament no sols apareixen noves formes de treball, sinó que també en desapareixen d’altres. Fins i tot concedint que, en principi, això sigui un fenomen normal, cal veure encara si no s’hi infiltren, i en quina mesura, certes irregularitats que per motius ètico-socials poden ser perilloses.

Precisament arran d’aquesta anomalia de gran abast sorgí el segle passat l’anomenada qüestió obrera, denominada a vegades “qüestió proletària”. Aquesta qüestió –amb els seus problemes connexos– ha donat origen a una justa reacció social, ha fet sorgir i gairebé irrompre un gran impuls de solidaritat entre els homes del treball i, sobretot, entre els treballadors de la indústria. La crida a la solidaritat i a l’acció comuna, llançada als homes del treball –sobretot als del treball sectorial, monòton, despersonalitzador en els complexos industrials, quan la màquina tendeix a dominar sobre l’home- tenia un valor important i la seva eloqüència des del punt de vista de l’ètica-social. Era la reacció contra la degradació de l’home com a subjecte del treball, i contra la inaudita i concomitant explotació en el camp dels guanys, de les condicions de treball i de previsió envers la persona del treballador. Una semblant reacció ha reunit el món obrer en una comunitat caracteritzada per una gran solidaritat.

Darrera les petjades de l’encíclica Rerum Novarum i de molts documents successius del magisteri de l’Església cal reconèixer francament que fou justificada, des de l’òptica de la moral social, la reacció contra el sistema d’injustícia i de dany que clamava venjança al cel,[13] i que pesava damunt l’home del treball en aquell període de ràpida industrialització. Aquesta situació estava afavorida pel sistema sòcio-polític liberal que, segons les seves premisses d’economisme, reforçava i assegurava la incidència econòmica només dels posseïdors del capital, i no es preocupava prou dels drets de l’home del treball, quan afirmava que el treball humà és solament instrument de producció i que el capital és el fonament, el factor eficient, i el fi de la producció

Des d’aleshores, la solidaritat dels homes del treball, junt amb una presa de consciència més neta i més compromesa, per part dels altres, sobre els drets dels treballadors, han donat lloc en molts casos a canvis profunds. S’han anat buscant diversos sistemes nous. S’han desenrotllat diverses formes noves de neocapitalisme o de col·lectivisme. Sovint els homes del treball poden participar, i efectivament participen, en la gestió i en el control de la productivitat de les empreses. Per mitjà d’associacions adequades, influeixen en les condicions de treball i de remuneració, així com en la legislació social. Però, al mateix temps, sistemes ideològics o de poder, així com noves relacions sorgides a distints nivells de la convivència humana, han deixat perdurar injustícies flagrants o n’han provocat de noves. A escala mundial, el desenvolupament de la civilització i de les comunicacions ha fet possible un diagnòstic més complet de les condicions de vida i de treball de l’home a tota la terra,i també ha manifestat altres formes d’injustícia molt més vastes que les que, el segles passats, foren un estímul a la unió dels homes del treball per a una solidaritat particular en el món obrer. Així ha passat als països que ja han dut a terme un cert procés de revolució industrial;i així també als països on el lloc primordial de treball continua essent el cultiu de la terra o altres ocupacions similars.

Moviments de solidaritat en el camp del treball –d’una solidaritat que no ha de ser tancament al diàleg i a la col·laboració amb els altres –poden ser necessaris fins i tot en relació amb les condicions de grups socials que abans no estaven compromesos en aquests moviments, però que pateixen, en els sistemes socials i en les condicions de vida que canvien, una “proletarització” efectiva o, més encara, es troben ja realment en la condició de “proletariat”, la qual, encara que no sigui coneguda amb aquest nom, de fet ja el mereix. En aquesta condició s’hi poden trobar algunes categories de la “intelligentsia” treballadora, especialment quan juntament amb l’accés més ampli a la instrucció, amb el nombre cada cop més gran de persones que han aconseguit un diploma per la seva preparació cultural, minva la demanda del seu treball. Aquesta desocupació dels intel·lectuals té lloc o augmenta quan la instrucció accessible no està orientada vers el tipus d’ocupació o de serveis exigits per les veritables necessitats de la societat o quan la feina per a la qual és exigida la instrucció, almenys professional, és més poc buscada o més poc pagada que un treball manual. És obvi que la instrucció per ella mateixa constitueix sempre un valor i un enriquiment important de la persona humana; però això no obstant, alguns processos de “proletarització” continuen essent possibles independentment d’aquest fet.

Per això, cal continuar preguntant-se sobre el subjecte del treball i les condicions en què viu. Per realitzar la justícia social a les diverses parts del món, als diversos països i en les relacions entre ells, sempre són necessaris nous moviments de solidaritat dels homes del treball i de solidaritat amb els homes del treball. Aquesta solidaritat ha de ser sempre present allí on els requereix la degradació social del subjecte del treball, l’explotació dels treballadors i les creixents zones de misèria i àdhuc de fam. L’Església està vivament compromesa en aquesta causa perquè la considera com la seva missió, el seu servei, com la verificació de la seva fidelitat al Crist, per poder ser de debò “l’Església dels pobres”. I els “pobres” es troben sota diverses formes: apareixen en diversos llocs i en diversos moments; apareixen en molts casos com el resultat de la violació de la dignitat del treball humà: ja sigui perquè es limiten les possibilitats del treball –és a dir, per la plaga de la desocupació–, ja sigui perquè són menyspreats el treball i els drets que en deriven, especialment el dret al salari just, a la seguretat de la persona del treballador i de la seva família.

9. Treball i dignitat de la persona

Continuant encara en la perspectiva de l’home com a subjecte del treball ens convé tocar, almenys sintèticament, alguns problemes que defineixen amb major aproximació la dignitat del treball humà, perquè permeten distingir més plenament el seu valor moral específic. Cal fer-ho tenint sempre present la vocació bíblica a “dominar la terra”,[14] en la qual la voluntat del Creador s’ha expressat, perquè el treball ofereix a l’home la possibilitat d’assolir el “domini” que li és propi en el món visible.

La intenció fonamental i primordial de Déu respecte a l’home, que “va crear... a semblança seva, a imatge seva”,[15] no ha estat revocada ni anul·lada ni tan sols quan l’home, després d’haver trencat l’aliança original amb Déu, sentí les paraules: “Amb la suor del front menjaràs el pa”.[16] Aquestes paraules es refereixen a la fatiga a vegades pesada que des d’aleshores acompanya el treball humà; però no canvien el fet que aquest és el camí pel qual l’home realitza el “domini” que li és propi sobre el món visible “sotmetent” la terra. Aquesta fatiga és un fet universalment conegut, perquè és universalment experimentat. Ho saben els homes del treball manual, acomplert a voltes en condicions excepcionalment pesades. Ho saben no sols els agricultors, que consumeixen llargues jornades a cultivar la terra, la qual a vegades “produeix abriülls i espines”,[17] sinó també els minaires a les mines o a les pedreres, els siderúrgics als alts forns, els homes que treballen de paletes i en el sector de la construcció amb sovintejat perill de vida o d’invalidesa. Ho saben encara els homes vinculats a la taula de treball intel·lectual, ho saben els científics, ho saben els homes sobre els quals pesa la gran responsabilitat de decisions destinades a tenir una vasta repercussió social. Ho saben els metges i els infermers, que vetllen nit i dia al costat dels malalts. Ho saben les dones, que a vegades sense reconeixement adequat per part de la societat i dels seus mateixos familiars, suporten cada dia la fatiga i la responsabilitat de la casa i de l’educació dels fills. Ho saben tots els homes del treball i, donat que és veritat que el treball és una vocació universal, ho sap tothom.

Tot amb tot, amb aquesta fatiga –i qui sap si, en un cert sentit, per raó d’ella– el treball és un bé de l’home. Si aquest bé comporta el signe d’un “bonum arduum”, segons la terminologia de Sant Tomàs,[18] això no treu que, com a tal, sigui un bé de l’home. I és no sols un bé “útil” o “per a fruir”, sinó un bé “digne”, és a dir, que correspon a la dignitat de l’home, un bé que expressa aquesta dignitat i l’augmenta. Volent precisar millor el significat ètic del treball cal tenir present per damunt de tot aquesta veritat. El treball és un bé de l’home –és un bé de la seva humanitat–, perquè a través del treball l’home no sols transforma la natura, bo i adaptant-la a les pròpies necessitats, sinó que es realitza ell mateix com a home: és més. En un cert sentit “es fa més home”.

Si hom prescindeix d’aquesta consideració, no pot ser entès el significat de la virtut de la laboriositat i més encara no pot ser comprès per què la laboriositat hauria de ser una virtut; en efecte, la virtut, com a actitud moral, és allò per què l’home arriba a ser bo com a home.[19] Aquest fet no canvia per res la nostra justa preocupació perquè en el treball mitjançant el qual la matèria és ennoblida, l’home mateix no sofreixi cap minva en la seva pròpia dignitat.[20] És sabut, a més, que és possible d’usar de diverses maneres el treball contra l’home: que hom pot castigar l’home amb el sistema de treballs forçats als camps de concentració; que es pot fer del treball un mitjà d’opressió de l’home; que, finalment, es pot explotar de diverses maneres el treball humà, és a dir, l’home del treball. Tot això dóna testimoniatge a favor de l’obligació moral d’unir la laboriositat com a virtut amb l’ordre social del treball, que permetrà a l’home d’”esdevenir més home” en el treball, i no pas degradar-se a causa del treball, tot perjudicant no sols les seves forces físiques (la qual cosa, almenys fins un cert punt, és inevitable), sinó, sobretot, deteriorant la seva pròpia dignitat i la seva subjectivitat.

10. Treball i societat: família, nació

Confirmada d’aquesta manera la dimensió personal del treball humà, cal arribar després al segon àmbit de valors que li està necessàriament unit. El treball és el fonament damunt el qual es forma la vida familiar, la qual és un dret natural i una vocació de l’home. Aquests dos àmbits de valors –l’un relacionat amb el treball i l’altre conseqüent amb el caràcter familiar de la vida humana– han d’unir-se entre ells correctament i correctament han de compenetrar-se. El treball és, en un cert sentit, una condició per a fer possible la fundació d’una família, ja que aquesta exigeix els mitjans de subsistència que l’home adquireix normalment a través del treball. Treball i laboriositat condicionen al seu entorn tot el procés d’educació dins la família, precisament per la raó que cadascú “esdevé home”, entre altres coses mitjançant el treball, i aquest esdevenir home expressa precisament el fi principal de tot el procés educatiu. Evidentment aquí entren en joc, en un cert sentit, dos aspectes del treball:el que permet la vida i la manutenció de la família i aquell pel qual es realitzen els fins de la família mateixa, especialment l’educació. Això no obstant, aquests dos aspectes del treball estan units ells i es complementen en diversos punts.

En conjunt cal recordar i afirmar que la família constitueix un dels punts de referència més importants segons els quals ha de formar-se l’ordre social i ètic del treball humà. La doctrina de l’Església ha dedicat sempre una atenció especial a aquest problema i en el present document caldrà que en tornem a parlar. En efecte, la família és, al mateix temps, una comunitat feta possible gràcies al treball i la primera escola interior de treball per a tothom.

El tercer àmbit de valor que neix en la perspectiva present –en la perspectiva del subjecte del treball– es refereix a aquesta gran societat a la qual pertany l’home per raó de particulars vincles culturals i històrics. Aquesta societat –àdhuc quan no ha assumit encara la forma madura d’una nació–, és no sols la gran “educadora” de cada home, encara que indirecta (perquè cada home assumeix en la família els continguts i els valors que componen, en el seu conjunt, la cultura d’una determinada nació), sinó també una gran encarnació històrica i social del treball de totes les generacions. Tot això fa que l’home conciliï la seva més profunda identitat humana amb la pertinença a la nació i entengui també el seu treball com a increment del bé comú elaborat juntament amb els seus compatriotes, i així s’adona que per aquest camí el treball serveix per multiplicar el patrimoni de tota la família humana, de tots els homes que viuen al món.

Aquests tres àmbits conserven permanentment la seva importància per al treball humà en la seva dimensió subjectiva. I aquesta dimensió, és a dir, la realitat concreta de l’home del treball, té precedència damunt la dimensió objectiva. En la seva dimensió objectiva es realitza, primordialment, aquell “domini” sobre el món de la natura al qual l’home és cridat des del començament segons les paraules del llibre del Gènesi. Si el procés mateix de “sotmetre la terra”, és a dir, el treball sota l’aspecte de la tècnica, està marcat al llarg de la història i, especialment als últims segles, per un desenvolupament incommensurable dels mitjans de producció, aleshores aquest és un fenomen avantatjós i positiu, a condició que la dimensió objectiva del treball no prevalgui per damunt la dimensió subjectiva i tregui a l’home la seva dignitat i els seus drets inalienables o els disminueixi.

III. EL CONFLICTE ENTRE TREBALL I CAPITAL EN LA FASE HISTÒRICA PRESENT

11. Dimensions d’aquest conflicte

L’esbós de la problemàtica fonamental del treball, tal com ha estat delineada més amunt fent referència als primers textos bíblics, constitueix d’aquesta manera, en un cert sentit, la mateixa estructura portadora de l’ensenyament de l’Església, que es manté inalterable a través dels segles, en el context de les diverses experiències de la història. Amb tot, amb el rerafons que precedí i seguí a la publicació de l’encíclica Rerum Novarum, aquest ensenyament adquireix una expressivitat particular i una eloqüència de viva actualitat. El treball apareix en aquesta anàlisi com una gran realitat que exerceix un influx fonamental de cara a formar en sentit humà el món donat a l’home pel Creador; una realitat estretament lligada a l’home com al seu propi subjecte i a la seva manera racional d’obrar. Aquesta realitat, en el curs normal de les coses, omple la vida humana i incideix fonamentalment sobre el seu valor i el seu sentit. Encara que unit a la fatiga i a l’esforç, el treball no deixa de ser un bé, de manera que l’home es desenrotlla a través de l’amor al treball. Aquest caràcter del treball humà, totalment positiu i creador, educatiu i meritori, ha de constituir el fonament de les valoracions i de les decisions que avui són preses respecte a aquest punt, àdhuc les referents als drets subjectius de l’home, com ho testimonien les Declaracions internacionals i també els múltiples Codis del treball, elaborats tant per les institucions legislatives competents de cada país, com per les organitzacions que dediquen llur activitat social o també científico-social a la problemàtica del treball. Un organisme que promou a nivell internacional aquestes iniciatives és l’Organització Internacional del Treball, la més antiga institució especialitzada de l’ONU.

A la part següent de les presents consideracions tinc intenció de tornar d’una manera més detallada sobre aquests problemes importants, recordant almenys els elements fonamentals de la doctrina de l’Església sobre aquest tema. Tanmateix, abans convé tocar un àmbit molt més important de problemes, entre els quals s’ha anat formant aquest ensenyament en l’última fase; és a dir, en el període, la data del qual, en un cert sentit simbòlica, és l’any de la publicació de l’encíclica Rerum Novarum

És sabut que en tot aquest període, que encara no ha acabat, el problema del treball ha estat plantejat en el context del gran conflicte que a l’època del desenvolupament industrial i conjuntament amb aquest s’ha manifesta entre el “món del capital” i el “món del treball”; és a dir, entre el grup restringit, però molt influent, dels empresaris, propietaris o posseïdors dels mitjans de producció i la més vasta multitud de gent que no disposava d’aquests mitjans, i que participava, en canvi, en el procés productiu exclusivament mitjançant el treball. Aquest conflicte ha sorgit pel fet que els treballadors, oferint llurs forces per al treball, les posaven a disposició del grup d’empresaris, i que aquests, guiats pel principi del màxim rendiment, miraven d’establir el sou més baix possible per al treball acomplert pels obrers. A això cal afegir també altres elements d’explotació, units amb la falta de seguretat en el treball i també de garanties sobre les condicions de salut i de vida dels obrers i de llurs famílies.

Aquest conflicte, interpretat per alguns com un conflicte socioeconòmic amb caràcter de classe, ha trobat la seva expressió en el conflicte ideològic entre el liberalisme –entès com a ideologia del capitalisme– i el marxisme –entès com a ideologia del socialisme científic i del comunisme– que pretén intervenir com a portaveu de la classe obrera, de tot el proletariat mundial. D’aquesta manera, el conflicte real que existia entre el món del treball i el món del capital s’ha transformat en la lluita programada de classes, portada amb mètodes no sols ideològics sinó, fins i tot i sobretot, polítics. És coneguda la història d’aquest conflicte, com ho són també les exigències d’una part i de l’altra. El programa marxista, basat en la filosofia de Marx i Engels, veu en la lluita de classes l’única via per a eliminar les injustícies de classe, existents en la societat, i les classes mateixes. La realització d’aquest programa anteposa la “col·lectivització” dels mitjans de producció, a fi que, a través del traspàs d’aquests mitjans dels privats a la col·lectivitat, el treball humà quedi preservat de l’explotació.

A això duu la lluita menada amb mètodes no sols ideològics, sinó també polítics. Els grups inspirats per la ideologia marxista com a partits polítics tendeixen, en funció del principi de la “dictadura del proletariat” i exercint influxos de tipus distint comprenent-hi la pressió revolucionària, al monopoli del poder en cadascuna de les societats, per introduir-hi, mitjançant la supressió de la propietat privada dels mitjans de producció, el sistema col·lectivista. Segons els principals ideòlegs i dirigents d’aquest ampli moviment internacional, l’objectiu d’aquest programa d’acció és de realitzar la revolució social i introduir en tot el món el socialisme i, en definitiva, el sistema comunista

Tocant aquest àmbit summament important de problemes que constitueixen no sols una teoria sinó precisament un teixit de vida socieoeconòmica, política i internacional de la nostra època, no es pot ni tan sols és necessari entrar en detalls, prou coneguts, ja sigui per la vasta literatura, ja sigui per l’experiència pràctica. En canvi, cal passar de llur context al problema fonamental del treball humà, al qual són dedicades sobretot les consideracions contingudes en el present document. És evident, doncs, que aquest problema capital, sempre des del punt de vista de l’home –problema que constitueix una de les dimensions fonamentals de la seva existència terrena i de la seva vocació–, no pot explicar-se d’altra manera si no és tenint en compte el context global de la realitat contemporània.

12. Prioritat del treball

Davant la realitat actual, en l’estructura de la qual hi ha tants conflictes causats per l’home i en la qual els mitjans tècnics –fruit del treball humà– juguen un paper primordial (que hom pensi en la perspectiva d’un cataclisme mundial, en l’eventualitat d’una guerra amb possibilitats destructores gairebé inimaginables), cal recordar abans que res un principi ensenyat per l’Església. És el principi de la prioritat del ”treball” sobre el “capital”. Aquest principi es refereix directament al procés mateix de producció, respecte al qual el treball és sempre una causa eficient primària, mentre que “el capital”, com que és el conjunt dels mitjans de producció, és només un instrument o la causa instrumental. Aquest principi és una veritat evident, que es dedueix de tota l’experiència històrica de l’home. Quan al primer capítol de la Bíblia sentim que l’home ha de sotmetre la terra, sabem que aquestes paraules es refereixen a tots els recursos que el món visible conté posats a disposició de l’home. Amb tot, aquests recursos no poden servir l’home si no és mitjançant el treball. Amb el treball ha estat sempre vinculat des del començament el problema de la propietat: en efecte, per fer servir per a si mateix i per als altres els recursos amagats en la natura, l’home té com a únic mitjà el seu treball. I per fer fructificar aquests recursos per mitjà del treball, l’home s’apropia en petites parts les diverses riqueses de la natura: del subsòl, del mar, de la terra, de l’espai. De tot això se n’apropia i ho converteix en el seu lloc de treball. S’ho apropia per mitjà del treball i per tenir encara treball.

El mateix principi s’aplica a les fases successives d’aquest procés, en el qual la primera fase és sempre la relació de l’home amb els recursos i les riqueses de la natura. Tot l’esforç intel·lectual –que tendeix a descobrir aquestes riqueses, a especificar les diverses possibilitats d’utilització per part de l’home i per a l’home–, ens fa prendre consciència d’això: que en l’obra entera de la producció econòmica tot el que procedeix de l’home, tant el treball com el conjunt dels mitjans de producció i la tècnica que s’hi relaciona (és a dir, la capacitat d’usar aquest mitjans en el treball), suposa aquestes riqueses i aquests recursos del món visible, que l’home troba però no crea. Els troba, en certa manera, a punt, preparats per al descobriment intel·lectual i per a la utilització correcta en el procés productor. En cada fase del desenvolupament del seu treball l’home es troba davant el fet de la principal donació per part de la “natura” i, en definitiva, per part del Creador. Al començament del treball humà ja hi ha el misteri de la creació. Aquesta afirmació, ja indicada com un punt de partida, constitueix el fil conductor d’aquest document i serà desenrotllat posteriorment a l’última part de les presents reflexions.

La consideració successiva del mateix problema ha de confirmar-nos en la convicció de la prioritat del treball humà sobre allò que en el transcurs del temps s’ha acostumat a anomenar “capital”. En efecte, si en l’àmbit d’aquests últim concepte hi entren– a més dels recursos de la natura posats a disposició de l’home– també el conjunt de mitjans amb els quals l’home se’ls apropia i els transforma segons les seves necessitats (i d’aquesta manera, en un cert sentit, els “humanitza”), aleshores cal constatar aquí que el conjunt de mitjans és fruit del patrimoni històric del treball humà. Tots els mitjans de producció, des dels més primitius fins als ultramoderns, han estat elaborats gradualment per l’home: per l’experiència i la intel·ligència de l’home. D‘aquesta manera han sorgit no sols els instruments més senzills, que serveixen per al cultiu de la terra, sinó també (amb un progrés adequat de la ciència i de la tècnica) els més moderns i complexos: les màquines, les fàbriques, els laboratoris, les computadores. Així, tot el que serveix per al treball, tot el que constitueix (en l’estat actual de la tècnica) el seu “instrument” cada vegada més perfeccionat, es fruit del treball.

Aquest instrument gegantí i poderós (el conjunt dels mitjans de producció, que són considerats, en un cert sentit, com a sinònim de “capital”) ha nascut del treball i comporta els senyals del treball humà. En el present grau de l’avançament de la tècnica, l’home, que és el subjecte del treball, volent servir-se del conjunt d’instruments moderns, o sigui dels mitjans de producció, abans ha d’assimilar a nivell de coneixement el fruit del treball dels homes que han descobert aquells instruments, que els han programats, construïts i perfeccionats, i que continuen fent-ho. La capacitat de treball (és a saber, de participació eficient en el procés modern de producció) exigeix una preparació cada vegada més gran i, sobretot, una instrucció adequada. És ben clar que cada home que participa en el procés de producció, àdhuc en el cas que realitzi només aquell tipus de treball per al qual són necessàries una instrucció i una especialització particulars, és, amb tot, en aquest procés de producció, el veritable subjecte eficient, mentre que el conjunt d’instruments, fins i tot el més perfecte en si mateix, és només i exclusivament, instrument subordinat al treball de l’home.

Aquesta veritat, que pertany al patrimoni estable de la doctrina de l’Església, ha de ser sempre destacada en relació amb el problema del sistema de treball i també de tot el sistema socioeconòmic. Convé subratllar i posar en relleu la primacia de l’home en el procés de la producció, la primacia de l’home respecte de les coses. Tot el que es troba contingut en el concepte de “capital” (en sentit restringit) es solament un conjunt de coses. Com a subjecte del treball, i independentment del treball que realitza, l’home, només ell, és una persona. Aquesta veritat conté en ella conseqüències importants i decisives.

13. Economisme i materialisme

Primer de tot, a la llum d’aquesta veritat, es veu clarament que no es pot separar el “capital” del treball i que de cap manera no es pot contraposar el treball al capital ni el capital al treball, ni menys encara (com direm més endavant) els homes concrets que hi ha darrera aquests conceptes no es poden contraposar els uns als altres. El sistema de treball just –és a dir, conforme a l’essència mateixa del problema, o bé intrínsecament veritable i alhora moralment legítim–, és aquell sistema que en la seva arrel supera l’antinòmia entre treball i capital i que mira d’estructurar-se segons el principi exposat més amunt de la substancial i efectiva prioritat del treball, de la subjectivitat del treball humà i de la seva participació eficient en tot el procés de producció; i això independentment de la natura i de les prestacions acomplertes pel treballador.

L’antinòmia entre treball i capital no té origen en l’estructura del mateix procés de producció, ni tant sols en la del procés econòmic en general. Aquest procés demostra, en efecte, la compenetració recíproca entre el treball i allò que estem acostumats a anomenar el capital; demostra la seva vinculació indissoluble. L’home, treballant en qualsevol tasca –ja sigui aquesta relativament primitiva o bé ultramoderna–, pot adonar-se fàcilment que amb el seu treball entra en un doble patrimoni: el d’allò que ha estat donat a tots els homes amb els recursos de la natura i el d’allò que els altres ja han elaborat anteriorment sobre la base d’aquests recursos, principalment desenvolupant la tècnica, formant un conjunt d’instruments de treball, cada vegada més perfectes; l’home, treballant, al mateix temps “substitueix en el treball els altres”[21]. Acceptem sense dificultats aquesta imatge de l’àmbit i del procés del treball humà, guiats per la intel·ligència o per la fe que rep la llum de la paraula de Déu. És una imatge coherent, teològica i al mateix temps humanista. L’home hi apareix com l’”amo” de les criatures, que estan posades a la seva disposició en el món visible. Si en el procés del treball es descobreix alguna possible dependència, aquesta és la dependència del Donador de tots els recursos de la creació, i és al seu torn la dependència dels altres homes, al treball i a les iniciatives dels quals devem les possibilitats ja perfeccionades i amplies del nostre treball. De tot això que en el procés de producció constitueix un conjunt de “coses” –instruments, capital–, podem afirmar només que condiciona el treball de l’home; no podem afirmar, en canvi, que constitueixi un “subjecte” anònim que fa dependent l’home i el seu treball.

La ruptura d’aquesta imatge coherent, en la qual se salvaguarda estretament el principi de la primacia de la persona sobre les coses, ha tingut lloc en la ment humana, alguna vegada, després d’un llarg període d’incubació en la vida pràctica. S’ha acomplert d’una manera que el treball ha estat separat del capital i contraposat al capital, i el capital contraposat al treball, gairebé com dues forces anònimes, dos factors de producció col·locats junts en la mateixa perspectiva “economista”. En un planteig així del problema hi havia un error fonamental, que pot ser anomenat l’error de l’economisme, si hom considera el treball humà exclusivament segons la seva finalitat econòmica. Aquest error fonamental del pensament també es pot anomenar i s’ha d’anomenar un error del materialisme, en tant que l’economisme inclou, directament o indirectament, la convicció de la primacia i de la superioritat d’allò que és material, mentre per altra part l’economisme situa allò que és espiritual i personal (l’acció de l’home, els valors morals i similars) directament o indirectament en una posició subordinada a la realitat material. Això no és encara el materialisme teòric en el ple sentit de la paraula; però ja és certament materialisme pràctic, el qual –no tant per les premisses derivades de la teoria materialista com per una manera determinada de valorar, és a dir, d’una certa jerarquia dels béns, basada en la immediata i major atracció d’allò que és material– és considerat capaç d’apagar les necessitats de l’home.

L’error de pensar segons les categories de l’economisme ha avançat al mateix temps que sorgia la filosofia materialista i es desenrotllava aquesta filosofia des de la fase més elemental i comuna (anomenada també materialisme vulgar, perquè pretén reduir la realitat espiritual a un fenomen superflu) fins a la fase de l’anomenat materialisme dialèctic. Amb tot, sembla que –en el marc de les consideracions presents–, per al problema fonamental del treball humà, i en particular, per a la separació i contraposició entre “treball” i “capital”, com entre dos factors de la producció considerats en aquella perspectiva ”economista” damunt citada, l’economisme hagi tingut una importància decisiva i hagi influït precisament sobre un tal plantejament no humanístic d’aquest problema abans del sistema filosòfic materialista. Això no obstant, és evident que el materialisme, àdhuc en la seva forma dialèctica, no és capaç d’oferir a la reflexió sobre el treball humà bases suficients i definitives perquè la primacia de l’home sobre l’instrument-capital, la primacia de la persona sobre les coses, pugui trobar-hi una verificació adequada i irrefutable i un suport segur. Tampoc en el materialisme dialèctic l’home no és primordialment subjecte del treball i causa eficient del procés de producció, sinó que és entès i tractat com dependent d’allò que és material, com una espècie de “resultat” de les relacions econòmiques i de producció predominants en una època determinada.

Evidentment, l’antinòmia entre treball i capital considerada ací –l’antinòmia en el marc de la qual el treball ha estat separat del capital i contraposat a ell, en un cert sentit ònticament, com si fos un element qualsevol del procés econòmic– té el seu origen no sols en la filosofia i en les teories econòmiques del segle XVIII, sinó molt més encara en tota la praxi econòmico-social d’aquella època, que era la de la industrialització que naixia i es desenrotllava precipitada, en la qual era descoberta en primer lloc la possibilitat d’acréixer més les riqueses materials, és a dir, els mitjans, però era perdut de vista el fi, o sigui, l’home, que aquest mitjans han de servir. Precisament aquest error pràctic ha perjudicat primer de tot el treball humà, l’home del treball, i ha causat la reacció social èticament justa, de la qual hem parlat abans. El mateix error, que ja té el seu determinat aspecte històric –relacionat amb el període del primitiu capitalisme i liberalisme–, pot, tanmateix, repetir-se en altres circumstàncies de temps i de lloc si hom parteix, en el pensar, de les mateixes premisses, tant teòriques com pràctiques. No es veu altra possibilitat d’una superació radical d’aquest error si no hi ha canvis adequats tant en el camp de la teoria com en el de la pràctica, canvis que van en la línia de la decisiva convicció de la primacia de la persona sobre les coses, del treball de l’home sobre el capital com a conjunt dels mitjans de producció.

14. Treball i propietat

El procés històric –presentat ací breument– que certament ha sortit de la seva fase inicial, però que continua en vigor, més encara, que continua estenent-se a les relacions entre les nacions i els continents, exigeix una precisió també des d’un altre punt de vista. És evident que, quan hom parla de l’antinomia entre treball i capital, no es tracta només de conceptes abstractes o de “forces anònimes” que actuen en la producció econòmica. Darrera d’un i altre concepte hi ha els homes, els homes vius, concrets; per un cantó, aquells que realitzen el treball sense ser propietaris dels mitjans de producció i per l’altre, els qui fan d’empresaris i són propietaris d’aquests mitjans, o bé representen els propietaris. Així doncs, en el conjunt d’aquest difícil procés històric, des del començament hi ha el problema de la propietat. L’encíclica Rerum Novarum, que té com a tema la qüestió social, posa l’accent també en aquest problema, tot recordant i confirmant la doctrina de l’Església sobre la propietat, .sobre el dret a la propietat privada, fins i tot quan es tracta dels mitjans de producció. El mateix ha fet l’encíclica Mater et Magistra.

Aquest principi, tal com es va recordar aleshores i com encara és ensenyat per l’Església, s’aparta radicalment del programa del col·lectivisme, proclamat pel marxisme i realitzat en diversos països del món els decennis posteriors a l’època de l’encíclica de Lleó XIII. Aquest principi també es diferencia del programa del capitalisme, practicat pel liberalisme i pels sistemes polítics que s’hi refereixen. En aquest segon cas, la diferència consisteix en la manera d’entendre el dret mateix de propietat. La tradició cristiana no ha defensat mai aquest dret com a absolut i intocable. Al contrari, sempre l’ha entès en el context més ampli del dret comú de tothom a usar els béns de la creació entera: el dret a la propietat privada com a subordinat al dret a l’ús comú, al destí universal dels béns.

A més, la propietat segons l’ensenyament de l’Església mai no ha estat entesa de manera que pugui constituir un motiu de desacord social en el treball. Com ja ha estat recordat abans en aquest mateix text, la propietat s’adquireix sobretot per mitjà del treball i per al servei al treball. Això es refereix d’una manera especial a la propietat dels mitjans de producció. Considerar-los aïlladament com un conjunt de propietats separades amb el fi de contraposar-los sota la forma de “capital” al “treball”, i més encara amb el fi d’explotar el treball, és contrari a la natura mateixa d’aquests mitjans i de la seva possessió. Aquest mitjans no poden ser posseïts contra el treball, no poden ni tan sols ser posseïts per posseir, perquè l’únic títol legítim per a la seva possessió –i això tant si és sota la forma de la propietat privada com sota la de la propietat pública o col·lectiva– és que serveixin el treball; per tant que, servint el treball, facin possible la realització del primer principi d’aquell ordre que és el destí universal dels béns i el dret al seu ús comú. Des d’aquest punt de vista, doncs, en consideració del treball humà i de l’accés comú als béns destinats a l’home, tampoc no convé excloure la socialització, en les condicions oportunes, de certs mitjans de producció. En l’espai dels decennis que ens separen de la publicació de l’encíclica Rerum Novarum, l’ensenyament de l’Església sempre ha recordat tots aquests principis i s’ha referit als arguments formulats en la tradició molt més antiga, per exemple, els coneguts arguments de la Summa theologiae de sant Tomàs d’Aquino.[22] En aquest document, el tema principal del qual és el treball humà, és convenient corroborar tot l’esforç a través del qual l’ensenyament de l’Església sobre la propietat ha de procurar i continua procurant assegurar la primacia del treball i, per això mateix, la subjectivitat de l’home en la vida social, especialment en l’estructura dinàmica de tot el procés econòmic. Des d’aquesta perspectiva, continua essent inacceptable la positura del capitalisme “rígid” que defensa el dret exclusiu a la propietat privada dels mitjans de producció com un “dogma” intocable en la vida econòmica. El principi del respecte del treball exigeix que aquest dret se sotmeti a una revisió constructiva en la teoria i en la pràctica. En efecte, si és veritat que el capital –entès com un conjunt de mitjans de producció– constitueix al seu torn el producte del treball de generacions, aleshores no és menys veritat que aquest capital es crea incessantment gràcies al treball dut a terme amb l’ajut d’aquest mateix conjunt de mitjans de producció, que apareixen com un gran taller en el qual treballa, dia rera dia, la present generació d’obrers. És tracta aquí, òbviament, de les distintes classes de treball, no sols de l’anomenat treball manual, sinó també del múltiple treball intel·lectual, des del de planificació al de direcció

Sota aquesta llum assoleixen un significat de relleu particular les nombroses propostes fetes per experts en la doctrina social catòlica i també pel suprem magisteri de l’Església.[23] Són propostes que es refereixen a la copropietat dels mitjans de treball, a la participació dels treballadors en la gestió i/o en els beneficis de l’empresa, a l’anomenat “accionariat” del treball i altres de semblants. Independentment de la possibilitat d’aplicació concreta d’aquestes diverses propostes, continua essent evident que el reconeixement de la justa posició del treball i de l’home del treball dins el procés productiu exigeix diverses adaptacions en l’àmbit del mateix dret a la propietat dels mitjans de producció; i això tenint en compte no sols situacions més antigues, sinó també i sobretot la realitat i problemàtica que s’ha anat creant durant la segona meitat d’aquest segle pel que fa a l’anomenat Tercer Món i als distints nous països independents que han sorgit, d’una manera especial, però no únicament, a Àfrica, en lloc dels territoris colonials d’altres temps.

Per tant, si la posició del capitalisme “rígid” ha de ser sotmesa contínuament a revisió amb vista a una reforma sota l’aspecte dels drets de l’home, entesos en el sentit més ampli i en connexió amb el seu treball, aleshores cal afirmar, sota el mateix punt de vista, que aquestes múltiples i tan desitjables reformes no poden ser dutes a terme per mitjà de l’eliminació apriorística de la propietat privada dels mitjans de producció. En efecte, cal tenir present que la simple substracció d’aquests mitjans de producció (el capital) de les mans dels seus propietaris privats no és suficient per a socialitzar-los d’una manera satisfactòria. Els mitjans de producció deixen de ser propietat d’un determinat grup social, o sigui, de propietaris privats, per a passar a ser propietat de la societat organitzada, bo i quedant sotmesos a l’administració i al control directe d’un altre grup de persones, és a dir, d’aquelles que, sense tenir-ne la propietat malgrat el poder que exerceixen dintre la societat, disposen d’aquests mitjans a escala de la total economia nacional, o bé de l’economia local.

Aquest grup dirigent i responsable pot complir la seva comesa d’una manera satisfactòria des del punt de vista de la primacia del treball; però la pot complir malament si reivindica per a si mateix alhora el monopoli de l’administració i de la disposició del mitjans de producció i no es fa enrera ni tan sols davant l’ofensa dels drets fonamentals de l’home. Així doncs, el mer pas dels mitjans de producció a propietat de l’Estat, dintre dels sistema col·lectivista, no equival automàticament a la “socialització” d’aquesta propietat. Es pot parlar de socialització només quan quedi assegurada la subjectivitat de la societat, és a dir, quan qualsevol persona, basant-se en el propi treball, tingui ple títol a considerar-se al mateix temps “copropietari” d’aquesta espècie de gran taller en què es compromet amb tothom. Un camí per a aconseguir-ho podria ser d’associar, en la mesura del possible, el treball a la propietat del capital i donar vida a una rica gamma de cossos intermedis amb finalitats econòmiques, socials, culturals: cossos que frueixin d’una autonomia efectiva respecte als poders públics, que persegueixin llurs objectius específics mantenint relacions de col·laboració lleial i mútua, amb subordinació al bé comú i que ofereixin formes i natura de comunitats vives; és a dir, que els membres respectius siguin considerats i tractats com a persones i siguin estimulats a prendre part activa en la vida d’aquestes comunitats.[24]

15. Argument “personalista”

Així doncs, el principi de la prioritat del treball respecte al capital és un postulat que pertany a l’ordre de la moral social. Aquest postulat té una importància clau tant en un sistema basat en el principi de la propietat privada dels mitjans de producció com en el sistema en què hagi estat eliminada, àdhuc radicalment, la propietat privada d’aquests mitjans. El treball, en un cert sentit, és inseparable del capital, i no accepta de cap manera aquells antinòmia, és a dir, la separació i la contraposició en relació amb els mitjans de producció que han pesat damunt la vida humana els darrers segles, com a fruit de premisses únicament econòmiques. Quan l’home treballa, servint-se del conjunt dels mitjans de producció, desitja a la vegada que els fruits d’aquest treball estiguin al seu servei i al dels altres i que en el procés mateix del treball tingui la possibilitat d’aparèixer com a corresponsable i coartífex en el lloc de treball al qual està dedicat.

D’aquí neixen alguns drets específics dels treballadors, que corresponen a l’obligació del treball. En parlarem més endavant. Però cal subratllar ja aquí, en general, que l’home que treballa desitja no sols la deguda remuneració pel seu treball, sinó també que sigui presa a consideració en el procés mateix de la producció la possibilitat que ell, al mateix temps que treballa àdhuc en una propietat comuna, sigui conscient que treballa en “quelcom de propi”. Aquesta consciència s’extingeix en ell dintre el sistema d’una excessiva centralització burocràtica, on el treballador se sent més com l’engranatge d’un mecanisme mogut des de dalt; se sent per una raó o altra un simple instrument de producció, més que no pas un veritable subjecte de treball dotat d’iniciativa pròpia. Els ensenyaments de l’Església han expressat sempre la convicció ferma i profunda que el treball humà no mira únicament l’economia, sinó que implica a més, i sobretot, els valors personals. El mateix sistema econòmic i el procés de producció redunden en profit propi quan aquests valors personals són plenament respectats. Segons el pensament de sant Tomàs d’Aquino,[25] és primordialment aquesta raó la que testimonia a favor de la propietat privada dels mateixos mitjans de producció. Si admetem que alguns posen fonamentades objeccions al principi de la propietat privada –i al nostre temps fins i tot som testimonis de la introducció del sistema de la propietat “socialitzada”– l’argument personalista, tanmateix, no perd la seva força ni a nivell de principis ni a nivell pràctic. Perquè sigui racional i fructuosa, tota socialització dels mitjans de producció ha de prendre en consideració aquest argument. Cal fer tot el possible perquè l’home, àdhuc dins aquest sistema, pugui conservar la consciència de treballar en “quelcom de propi”. En cas contrari, en tot el procés econòmic sorgeixen necessàriament danys incalculables; danys no sols econòmics, sinó sobretot danys per a l’home.

IV. ELS DRETS DELS TREBALLADORS

16. En l’ampli context dels drets humans

Si el treball –en el múltiple sentit d’aquesta paraula– és una obligació, és a dir, un deure, és també alhora una font de drets per part del treballador. Aquests drets han de ser examinats en l’ampli context del conjunt dels drets de l’home que li són connaturals, molts dels quals són proclamats per diversos organismes internacionals i garantits cada vegada més pels Estats per a llurs propis ciutadans. El respecte d’aquest vast conjunt dels drets de l’home constitueix la condició fonamental per a la pau del món contemporani; la pau, tant dintre dels pobles i les societats com en el camp de les relacions internacionals, tal com ja ha fet notar en moltes ocasions el magisteri de l´Església, especialment des del temps de l’encíclica Pacem in terris. Els drets humans que brollen del treball entren precisament dintre del més ampli context dels drets fonamentals de la persona.

Amb tot, en l’àmbit d’aquest context tenen un caràcter peculiar que correspon a la natura específica del treball humà delineada anteriorment, i precisament cal considerar-los segons aquest caràcter. El treball és, com hem dit, una obligació, és a dir, un deure de l’home, i això per múltiples raons. L’home ha de treballar, ja sigui pel fet que el Creador ho ha ordenat, ja sigui pel fet de la seva pròpia humanitat, el manteniment i el desenvolupament de la qual exigeixen el treball. L‘home ha de treballar per respecte al proïsme, especialment per respecte a la pròpia família, però també a la societat a la qual pertany, a la nació de la qual és fill o filla, a l’entera família humana de la qual és membre, ja que és hereu del treball de generacions i al mateix temps coartífex de l’esdevenidor d’aquells que vindran després d’ell amb la successió de la història. Tot això constitueix l’obligació moral del treball, entès en la seva accepció més ampla. Quan calgui considerar els drets morals de tothom respecte al treball, corresponents a aquesta obligació, caldrà tenir sempre present el radi total i ampli de referències en què es manifesta el treball de cada subjecte treballador.

En efecte, parlant de l’obligació del treball i dels drets del treballador corresponents a aquesta obligació, tenim present, primer de tot, la relació entre l’empresari –directe o indirecte– i el mateix treballador.

La distinció entre empresari directe i indirecte sembla que és molt més important en consideració a l’organització real del treball i a la possibilitat d’instaurar relacions justes o injustes en el sector del treball.

Si l’empresari directe és la persona o institució amb la qual el treballador estipula directament el contracte de treball segons determinades condicions, com a empresari indirecte han de ser entesos molts factors diferenciats que, a més de l’empresari directe, exerceixen un influx determinat sobre la manera de donar forma, ja sigui al contracte treball, ja sigui, en conseqüència, a les relacions més o menys justes en el sector del treball humà.

17. Empresari “indirecte” i “directe”

En el concepte d’empresari indirecte hi entren tant les persones com les institucions de tipus divers, així com també els contractes col·lectius de treball i el principis de comportament, establerts per aquestes persones i institucions, que determinen tot el sistema socioeconòmic o que en deriven. El concepte d’empresari indirecte implica així elements múltiples i variats. La responsabilitat de l’empresari indirecte és distinta de la del l’empresari directe –com ho indica la mateixa paraula: la responsabilitat és menys directa– però continua essent veritable responsabilitat: l’empresari indirecte determina substancialment l’un o l’altre aspecte de la relació de treball i condiciona d’aquesta manera el comportament de l’empresari directe quan aquest darrer determina concretament el contracte i les relacions laborals. Aquesta constatació no té com a finalitat d’eximir aquest últim de la seva pròpia responsabilitat, sinó únicament la de cridar l’atenció sobre tota la imbricació de condicionaments que influeixen en el seu comportament. Quan es tracta de determinar una política laboral correcta des del punt de vista ètic cal tenir presents tots aquests condicionaments. Una tal política és correcta quan els drets objectius de l’home del treball són plenament respectats.

El concepte d’empresari indirecte és pot aplicar a tota societat i en primer lloc a l’Estat. En efecte, és l’Estat el que ha de realitzar una política laboral justa. Això no obstant és sabut que dintre del sistema actual de relacions econòmiques en el món és donen entre els Estats múltiples connexions que tenen la seva expressió, per exemple, en els processos d’importació i exportació, és a dir, en el bescanvi recíproc de béns econòmics, ja siguin matèries primes o a mig elaborar o bé productes industrials elaborats. Aquestes relacions creen al seu torn dependències recíproques i, consegüentment, seria difícil parlar de plena autosuficiència, és a saber, d’autarquia, pel que es refereix a qualsevol Estat, encara que sigui el més poderós en sentit econòmic.

Aquest sistema de dependències recíproques és normal en si mateix; tot amb tot, pot convertir-se fàcilment en ocasió per a diverses formes d’explotació o d’injustícia, i d’aquesta manera pot influir en la política laboral dels Estats i en última instància sobre el treballador, que és el subjecte propi del treball. Per exemple, els països altament industrialitzats i, encara més, les empreses que dirigeixen a gran escala els mitjans de producció industrial (les anomenades societats multinacionals o transnacionals), imposen els preus més alts possibles per llurs productes, mentre procuren establir els preus més baixos possibles per a les matèries primeres o a mig elaborar, cosa que, entre altres causes, té com a resultat una desproporció cada cop més gran entre els rèdits nacionals dels respectius països. La distància entre la majoria dels països rics i dels països més pobres no disminueix ni s’anivella, sinó que augmenta cada cop més, òbviament en perjudici d’aquests darrers. És clar que això no pot deixar d’influir en la política local laboral i en la situació de l’home del treball en les societats econòmicament menys avançades. L’empresari directe, immers en concret en un sistema de condicionaments, fixa les condicions laborals per sota de les exigències dels treballadors, especialment si vol treure els beneficis més alts possibles de l’empresa que dirigeix (o de les empreses que dirigeix, quan es tracta d’una situació de propietat “socialitzada” dels mitjans de producció).

Aquest quadre de dependències relatives al concepte d’empresari indirecte —com pot deduir-se fàcilment— és enormement vast i complicat. Per definir-lo cal prendre en consideració, en un cert sentit, el conjunt d’elements decisius per a la vida econòmica en la configuració d’una determinada societat i Estat; però, al mateix temps, han de ser detingudes també en compte connexions i dependències molt més àmplies. Tanmateix, la realització dels drets de l’home del treball no pot estar comdemnada a constituir solament un derivat dels sistemes econòmics, en els quals, a escala més amplia o més restringida, es deixen guiar sobretot pel criteri del màxim benefici. Al contrari, és precisament la consideració dels drets objectius de l’home del treball —de tot tipus de treballador: manual, intel·lectual, industrial, agrícola, etc.— allò que ha de constituir el criteri adequat i fonamental per a la formació de tota l’economia, tant si és en la dimensió de tota societat i de tot Estat, com si és en el conjunt de la política econòmica mundial, així com dels sistemes i relacions internacionals que en deriven. En aquesta direcció haurien d’exercir la seva influència totes les Organitzacions internacionals que hi estan cridades, començant per l’Organització de les Nacions Unides. Sembla que l’Organització Mundial del Treball (OIT), l’Organització de les Nacions Unides per a l’alimentació i l’agricultura (FAO) i d’altres han d’oferir encara noves aportacions, particularment en aquest sentit. En l’àmbit dels Estats existeixen ministeris o organismes del poder públic i també diversos organismes socials instituïts amb aquest fi. Tot això indica eficaçment la importància que té —com estat dit anteriorment— l’empresari indirecte en la realització del ple respecte dels drets de l’home del treball, donat que els drets de la persona humana constitueixen l’element clau de tot l’ordre moral social.

18. El problema de l’ocupació

Considerant els drets de l’home del treball —precisament en relació amb aquest “empresari indirecte” és a dir, amb el conjunt de les instàncies a escala nacional i internacional responsables de tot l’ordenament de la política laboral—, cal prestar atenció en primer lloc a un problema fonamental. Es tracta del problema d’assolir treball; en altres paraules, del problema de trobar una ocupació adequada per a tots els subjectes que en són capaços. El contrari d’una situació justa i correcta en aquest sector és l’atur, és a dir la manca dels llocs de treball per els subjectes capacitats. Pot ser que es tracti de manca d’ocupació en general, o també en determinats sectors del treball. La tasca d’aquestes instàncies, compreses ací sota el nom d’empresari indirecte, és d’actuar contra l’atur, el qual és en tot cas un mal i que, quan assumeix certes dimensions, pot convertir-se en una veritable calamitat social. Es converteix en problema particularment dolorós quan els afectats son principalment els joves, els quals, després d’haver-se preparat mitjançant una adequada formació cultural, tècnica i professional, no arriben a trobar un lloc de treball i així veuen frustrades amb pena la seva sincera voluntat de treballar i la seva disponibilitat a assumir la pròpia responsabilitat per el desenvolupament econòmic i social de la comunitat. L’obligació de prestar subsidi a favor dels desocupats —és a dir, el deure d’atorgar les convenients subvencions indispensables per a la subsistència dels treballadors desocupats i de llurs famílies— és una obligació que brolla del principi fonamental de l’ordre moral en aquest camp, és a saber, del principi de l’ús comú dels béns o, per parlar d’una manera encara més senzilla, del dret a la vida i a la subsistència.

Per sortir al pas del perill de la desocupació, per assegurar col·locació a tothom, les instàncies que han estat definides ací com a “empresari indirecte” han de proveir a una planificació global, en funció d’aquesta disponibilitat de treball diferenciat, on es forma la vida no sols econòmica, sinó també cultural d’una determinada societat; han de prestar atenció, a més, a l’organització correcta i racional d’una tal disponibilitat de treball. Aquesta sol·licitud global recau en definitiva damunt l’Estat, però no pot significar una centralització duta a terme unilateralment pels poders públics. Es tracta, en canvi, d’una coordinació, justa i racional, en el marc de la qual ha de ser garantida la iniciativa de les persones, dels grups lliures, dels centres i complexos locals del treball, tenint en compte el que ha estat dit anteriorment sobre el caràcter subjectiu de treball humà.

El fet de la recíproca dependència de les societats i dels Estats i la necessitat de col·laborar en diversos sectors requereixen que, mantenint els drets sobirans de tothom i de cadascú en el camp de la planificació i de l’organització del treball dins la pròpia societat, s’actuï al mateix temps, en aquest sector important, en el marc de la col·laboració internacional mitjançant els tractats i acords necessaris. També en això cal que el criteri a seguir en aquests pactes i acords sigui cada vegada més el treball humà, entès com a dret fonamental de tots els homes, el treball que dóna uns drets anàlegs a tots els qui treballen; de manera que el nivell de vida dels treballadors a les societats presenti cada vegada menys aquestes diferències irritants que són injustes i aptes per a provocar àdhuc reaccions violentes. Les organitzacions internacionals tenen una gran tasca a desenrotllar en aquest camp. Cal que es deixin guiar per un diagnòstic exacte de les complexes situacions i dels condicionaments naturals, històrics, civils, etc.; cal, a més, que tinguin, en relació amb els plans d’acció establerts conjuntament, una major operativitat, és a dir, eficàcia quant a la realització.

En aquest sentit es pot acomplir el pla d’un progrés universal i proporcionat per a tothom, seguint el fil conductor de l encíclica de Pau VI Populorum progressio. Cal subratllar que l’element constitutiu a al seu torn la verificació més adequada d’aquest progrés en l’esperit de justícia i pau —que l’Església proclama i pel que no deixa de pregar al Pare de tots els homes i de tots els pobles—, és precisament la contínua revaloració del treball humà, tant en l’aspecte de la seva finalitat objectiva com en l’aspecte de la dignitat del subjecte de tot treball que és l’home. El progrés en qüestió ha de dur-se a terme per mitjà de l’home i per part de l’home i ha de produir fruits en l’home. Una verificació del progrés serà el reconeixement cada vegada més madur de la finalitat del treball i el respecte cada cop més universal dels drets que li són inherents en conformitat amb la dignitat de l’home, subjecte del treball.

Una planificació raonable i una organització adequada del treball humà, a mesura de les societats i dels Estats, haurien de facilitar al seu torn el descobriment de les justes proporcions entre els diversos tipus d’ocupació: el treball de la terra, de la indústria, en els seus múltiples serveis, el treball de planificació i també el científic o artístic, segons les capacitats dels individus i amb vista el bé comú de tota la societat i de la humanitat entera. A l’organització de la vida humana segons les múltiples possibilitats laborals hauria de correspondre-hi un adequat sistema d’instrucció i educació que tingui com a finalitat principal el desenvolupament d’una humanitat madura i una preparació específica per ocupar amb profit un lloc adequat en el gran i socialment diferenciat món del treball.

Donant una ullada a tota la família humana, escampada per tota la terra, hom no pot deixar de quedar impressionat davant un fet desconcertant de grans proporcions: que mentre per una banda continuen sense utilitzar-se recursos naturals importants, hi ha per altra banda grups sencers de desocupats o subocupats i immenses multituds famolenques. És un fet que testimonia, sens dubte, que a l’interior de les comunitats polítiques, així com en les relacions existents entre elles a nivell continental i mundial —pel que fa a l’organització el treball i de l’ocupació— hi ha quelcom que no funciona i concretament en els punts més crítics i de major relleu social.

19. Salari i altres prestacions socials

Un cop dibuixada la tasca important que té el compromís de donar una ocupació a tots els treballadors, amb vista a garantir el respecte dels drets inalienables de l’home en relació amb el seu treball, convé referir-nos més concretament a aquests drets, els quals, en definitiva, neixen de la relació entre el treballador i l’empresari directe. Tot el que ha estat dit anteriorment sobre el tema de l’empresari indirecte té com a finalitat assenyalar amb una major precisió aquestes relacions mitjançant l’expressió dels múltiples condicionaments que indirectament es configuren. Això no obstant, aquesta consideració no té cap significat purament descriptiu; no és un tractat breu d’economia o de política. Es tracta de posar en evidència l’aspecte deontològic i moral. El problema clau de l’ètica social és el de la justa remuneració pel treball acomplert. No hi ha en el context actual cap altra manera millor de satisfer la justícia en les relacions treballador-empresari que la remuneració del treball. Independentment que aquest treball sigui acomplert dintre el sistema de la propietat privada dels mitjans de producció o en un sistema en què aquesta propietat hagi sofert una mena de “socialització”, la relació entre empresari (principalment directe) i treballador es resol a partir del salari; és a dir, per mitjà de la justa remuneració del treball realitzat.

Cal subratllar també que la justícia d’un sistema socioeconòmic i, en tot cas, el seu funcionament mereixen en definitiva ser valorats segons la manera com es remunera justament el treball humà en tal sistema. Respecte a això, retornem al primer principi de tot l’ordenament ético-social: el principi de l’ús comú dels béns. En tot el sistema que no tingui en compte les relacions fonamentals existents entre el capital i el treball, el salari —és a dir, la remuneració del treball— continua essent una via concreta, a través de la qual la gran majoria dels homes pot accedir als béns que estan destinats a l’ús comú: tant els béns de la natura com els que són fruit de la producció. Els uns i els altres es fan accessibles a l’home del treball gràcies al salari que rep com a remuneració pel seu treball. D’aquí que precisament el salari just es converteixi sempre en la verificació concreta de la justícia de tot el sistema socioeconòmic i, en tot cas, del seu just funcionament. No és aquesta l’única verificació, però és particularment important i és en cert sentit la verificació clau.

Una tal verificació afecta sobretot la família. Una justa remuneració pel treball de la persona adulta que té responsabilitats de família és la que sigui suficient per a fundar i mantenir dignament una família i assegurar-ne el futur. Aquesta remuneració pot fer-se ja mitjançant l’anomenat salari familiar —és a dir, un salari únic donat al cap de família pel seu treball i que sigui suficient per a les necessitats de la família sense necessitat de fer assumir a l’esposa un treball retribuït fora de casa—, ja mitjançant altres mesures socials com a subsidis familiars o ajuts a la mare que es dedica exclusivament a la família, ajuts que han de correspondre a les necessitats efectives, és a dir, al nombre de persones que tenen encarregades durant tot el temps en què no estan en condicions d’assumir dignament la responsabilitat de la pròpia vida.

L’experiència confirma que cal esforçar-se per la revaloració social de les funcions maternes, de la fatiga que hi està vinculada i de la necessitat que tenen els fills d’atenció, d’amor i d’afecte per poder-se desenrotllar com a persones responsables, moralment i religiosament madures i psicològicament equilibrades. Serà un honor per a la societat fer possible a la mare —sense posar obstacles a la seva llibertat, sense discriminació psicològica o pràctica, sense deixar-la en inferioritat davant les seves companyes— dedicar-se a la cura i educació dels fills, segons les necessitats diferenciades de l’edat. L’abandonament obligat d’aquestes tasques per un guany retribuït fora de casa és incorrecte des del punt de vista del bé de la societat i de la família, quan contradiu o fa difícil aquestes funcions primàries de la missió materna.[26]

En aquest context cal subratllar que, de la manera més general, s’ha d’organitzar i adaptar tot el procés laboral d’una forma que siguin respectades les exigències de la persona i de les seves formes de vida, sobretot de la vida domèstica, tenint en compte l’edat i el sexe de cadascú. És un fet que en moltes societats les dones treballen quasi en tots els sectors de la vida. Però és convenient que puguin desplegar plenament llurs funcions segons la pròpia índole, sense discriminacions i sense exclusió de les ocupacions per a les quals estan capacitades, però, al mateix temps, sense perjudicar llurs aspiracions familiars i el paper específic que els pertoca per contribuir al bé de la societat junt amb l’home. La veritable promoció de la dona exigeix que el treball s’estructuri de manera que no hagi de pagar la seva promoció amb l’abandonament del caràcter específic propi i en perjudici de la família en la qual com a mare té un paper insubstituïble.

A més del salari, aquí entren en joc algunes altres prestacions socials que tenen per finalitat d’assegurar la vida i la salut dels treballadors i de la seva família. Les despeses relatives a la necessitat de vetllar per la salut, especialment es cas d’accidents de treball, exigeixen que el treballador tingui fàcil accés a l’assistència sanitària i, això, en tant que sigui possible, a baix preu i àdhuc gratuïtament. Un altre sector relatiu a les prestacions és vinculat amb el dret al descans; es tracta sobretot de regular el descans setmanal, que comprengui almenys el diumenge i, a més a més, un repòs més llarg, és a dir, les anomenades vacances un cop a l’any o eventualment diverses vegades per períodes més breus. En fi, es tracta del dret a la pensió, a l’assegurança de vellesa i en cas d’accidents relacionats amb la prestació laboral. En l’àmbit d’aquests drets principals es desenvolupa tot un sistema de drets particulars que, junt amb la remuneració del treball, decideixen el plantejament correcte de les relacions entre treballadors i empresari. Entre aquests drets cal tenir sempre present el dret a ambients de treball i a mètodes productius que no comportin perjudici a la salut física dels treballadors i no malmetin llur integritat moral.

20. Importància dels sindicats

Damunt la base de tots aquests drets, junt amb la necessitat d’assegurar-los per part dels mateixos treballadors, brolla encara un altre dret és a dir, el dret d’associar-se; això és, a formar associacions o unions que tinguin com a finalitat la defensa dels interessos vitals dels homes ocupats en les diverses professions. Aquestes unions porten el nom de sindicats. Els interessos vitals dels homes del treball són fins a un cert punt comuns a tots; però al mateix temps, tot tipus de treball, tota professió posseeix un caràcter específic que en aquestes organitzacions hauria de trobar el seu propi reflex particular.

Els sindicats tenen el seu origen, d’alguna manera, en les corporacions artesanes medievals, en tant que aquestes organitzacions unien entre ells homes pertanyents a la mateixa professió i, doncs, a partir del treball que realitzaven. Però al mateix temps els sindicats es diferencien de les corporacions en aquest punt essencial: els sindicats moderns han crescut damunt la base de la lluita dels treballadors, del món del treball i, sobretot, dels treballadors industrials per a la tutela de llurs justos drets enfront dels empresaris i dels propietaris dels mitjans de producció. La defensa dels interessos existencials dels treballadors en tots els sectors en què entren en joc els seus drets constitueix la tasca dels sindicats. L’experiència històrica ensenya que les organitzacions d’aquest tipus són un element indispensable de la vida social, especialment a les societats modernes industrialitzades. Això, evidentment, no significa solament que els treballadors de la indústria puguin instituir associacions d’aquest tipus. Els representants de cada professió poden servir-se’n per assegurar llurs drets respectius. Hi ha, doncs, els sindicats dels agricultors i dels treballadors del sector intel·lectual; hi ha, a més, les unions d’empresaris. Tots, com ja estat dit, es divideixen en successius grups o subgrups, segons les particulars especialitzacions professionals.

La doctrina social catòlica no considera que els sindicats constitueixin únicament el reflex de l’estructura de “classe” de la societat i que siguin l’exponent de la lluita de classe que governa inevitablement la vida social. Sí que son un exponent de la lluita per la justícia social, pels justos drets dels homes del treball segons les distintes professions. Tanmateix, aquesta “lluita” ha de ser vista com una dedicació normal “a favor” del bé just: en aquest cas, del bé que correspon a les necessitats i als mèrits dels homes del treball associats per professions; però no és cap lluita “contra” els altres. Si en les qüestions controvertides assumeix també un caràcter d’oposició als altres, això succeeix en consideració al bé de la justícia social, i no per “la lluita” o per eliminar l’adversari El treball té com a característica pròpia que, abans que res, uneix als homes i en això consisteix la seva força social: la força de construir una comunitat. En definitiva, en aquesta comunitat han d’unir-se d’alguna manera tant els qui treballen com els qui disposen dels mitjans de producció o en són els propietaris. A la llum d’aquesta fonamental estructura de tot treball, —a la llum del fet que en definitiva en tot sistema social el “treball” i el “capital” són els components indispensables del procés de producció— la unió dels homes per assegurar-se els drets que els corresponen, nascuda de la necessitat del treball, continua essent un factor constructiu d’ordre social i de solidaritat, del qual no és possible prescindir.

Els justos esforços per defensar els drets dels treballadors units per la mateixa professió han de tenir en compte sempre les limitacions que imposa la situació econòmica general del país. Les exigències sindicals no poden transformar-se en una mena d’“egoisme” de grup o de classe, per més que puguin tendir i hagin de tendir també a corregir —amb mires al bé comú de tota l la societat— tot el que és defectuós en el sistema de propietat dels mitjans de producció o en la manera d’administrar-los o de disposar-ne. La vida social i econòmico-social és certament com un sistema de “vasos comunicants”, i a aquest sistema s’ha d’adaptar també tota activitat social que tingui com a finalitat salvaguardar els drets dels grups particulars.

En aquest sentit l’activitat dels sindicats entra indubtablement en el camp de la “política”, entesa com una prudent sol·licitud pel bé comú. Però al mateix temps la tasca dels sindicats no és de “fer política” en el sentit que hom dóna avui a aquesta expressió. Els sindicats no tenen caràcter de ”partits polítics” que lluiten pel poder i no haurien de ser ni tant sols sotmesos a les decisions dels partits polítics o tenir vincles massa estrets amb ells. En efecte, en una tal situació perden fàcilment el contacte amb allò que és la seva tasca específica, que és la d’assegurar els justos drets dels homes de treball en el marc del bé comú de tota societat i es converteixen, en canvi, en un instrument per altres finalitats.

Parlant de la tutela dels justos drets dels homes del treball, segons llurs professions, és necessari naturalment tenir present el que decideix sobre el caràcter subjectiu del treball en tota professió, però al mateix temps, o abans que res, el que condiciona la dignitat pròpia del subjecte del treball. Aquí s’obren múltiples possibilitats en l’actuació de les organitzacions sindicals i això fins i tot en el seu compromís per l’ensenyament, l’educació i la promoció de l’autoeducació. És benemèrita la labor de les escoles, de les anomenades “universitats laborals” o “populars”, dels programes i cursos de formació, que han desenrotllat i continuen desenrotllant precisament aquest camp d’activitat. Sempre s’ha de desitjar que, gràcies a l’obra dels sindicats, el treballador pugui no sols “tenir” més, sinó, sobretot, “ser” més: és a dir pugui realitzar més plenament la seva humanitat en tots els aspectes.

Actuant a favor dels justos drets dels seus membres, els sindicats se serveixen també del mètode de la “vaga”, és a dir, del bloqueig del treball, com d’una espècie d’ultimàtum dirigit als òrgans competents i sobretot als empresaris. Aquest és un mètode reconegut per la doctrina social catòlica com a legítim en les degudes condicions i els límits justos. En relació amb això els treballadors haurien de tenir assegurat el dret a la vaga, sense sofrir sancions penals per participar-hi. Admetent que és un mitjà legítim, cal subratllar al mateix temps que la vaga continua essent, en un cert sentit, un mitjà extrem. No se’n pot abusar; no se’n pot abusar especialment per fer el “joc de la política”. A part d’això mai no es pot oblidar que, quan es tracta de serveis essencials per a la convivència civil, aquests han de ser assegurats en tot cas mitjançant mesures legals apropiades, si cal. L’abús de la vaga pot conduir a la paralització de tota la vida socioeconòmica, i això és contrari a les exigències del bé comú de la societat, que correspon també a la natura ben entesa del treball mateix.

21. Dignitat del treball agrícola

Tot el que ha estat dit abans sobre la dignitat del treball, sobre la dimensió objectiva i subjectiva del treball de l’home, té una aplicació directa en el problema agrícola i en la situació de l’home que cultiva la terra en el dur treball dels camps. En efecte, es tracta d’un sector molt ampli de l’ambient de treball del nostre planeta, no circumscrit a un altre continent, no limitat a societats que ja han assolit un determinat grau de desenvolupament i de progrés. El món agrícola, que ofereix a la societat els béns necessaris per el seu sosteniment diari, revesteix una importància fonamental. Les condicions del món rural i del treball agrícola no són iguals a tot arreu, i és diversa la posició social dels pagesos als distints països. Això no depèn únicament del grau de desenvolupament de la tècnica agrícola, sinó també i potser encara més, del reconeixement dels justos drets dels treballadors agrícoles i, finalment, del nivell de consciència respecte a tota l’ètica social del treball.

El treball del camp coneix dificultats no lleus, com és ara l’esforç físic continu i a vegades extenuant, l’escassa estima en què està considerat socialment fins al punt de crear entre els pagesos el sentiment de ser socialment uns marginats, fins a accelerar en ells el fenomen de la fuga massiva del camp a la ciutat i dissortadament vers condicions de vida encara més deshumanitzadores. Afegim-hi la falta d’una adequada formació professional i de mitjans apropiats, un determinat individualisme sinuós i, a més, situacions objectivament injustes. En alguns països en vies de desenvolupament milions d’homes es veuen obligats a cultivar les terres d’altres i són explotats per latifundistes sense l’esperança d’arribar mai a la possessió ni tant sols d’un tros mínim de terra en propietat. Falten formes de tutela legal per a la persona del treballador agrícola i la seva família en cas de vellesa, de malaltia o de manca de treball. Llargues jornades de treball físic pesat són pagades miserablement. Terres cultivades són abandonades pels seus propietaris; títols legals per a possessió d’un bocí de terreny, cultivat com a propi durant anys, no són tinguts en compte o queden sense defensa davant la “fam de terra” d’individus o de grups més poderosos. Però els països econòmicament desenvolupats, on la investigació científica, les conquestes tecnològiques o la política de l’Estat han dut l’agricultura a un nivell molt avançat, el dret al treball pot ser lesionat, quan hom nega al camperol la facultat de participar en les opcions decisòries corresponents a les seves prestacions laborals, o quan li és negat el dret a la lliure associació amb vistes a la justa promoció social, cultural i econòmica del treballador agrícola.

Per tant, en moltes situacions són necessaris canvis radicals i urgents per tornar a donar a l’agricultura —i als homes del camp— el just valor com a base d’una sana economia, en el conjunt del desenvolupament de la comunitat social. Cal, doncs, proclamar i promoure la dignitat del treball, de tot treball, i, en particular, del treball agrícola, en el qual l’home, d’una manera tan eloqüent, “sotmet” la terra rebuda en do de part de Déu i afirma el seu “domini” en el món visible.

22. La persona menysvàlida i el treball

Recentment les comunitats nacionals i les internacionals han adreçat llur atenció a un altre problema que va unit al món del treball i que està ple d’incidències: el de les persones menysvàlides. Són també subjectes plenament humans, amb els seus corresponents drets innats, sagrats i inviolables, que, a desgrat de les limitacions i els sofriments gravats en llurs cossos i en llurs facultats, posen més en relleu la dignitat i la grandesa de l’home. Donat que la persona menysvàlida és un subjecte amb tots els drets, li ha de ser facilitada la participació en la vida de la societat en totes les seves dimensions i a tots els nivells que siguin accessibles a les seves possibilitats. La persona menysvàlida és un de nosaltres i participa plenament de la nostra mateixa humanitat. Seria radicalment indigne de l’home i una negació de la comuna humanitat admetre en la vida de la societat i, doncs, en el treball, únicament els membres plenament funcionals, perquè obrant així, es cauria en una forma greu de discriminació, la dels forts i sans contra els febles i malalts. El treball en sentit objectiu ha d’estar subordinat, també en aquesta circumstància, a la dignitat de l’home, al subjecte del treball i no pas als avantatges econòmics.

Per consegüent, correspon a les diverses instàncies implicades en el món laboral, a l’empresari directe com a l’indirecte, promoure amb mesures eficaces i apropiades el dret de la persona menysvàlida a la preparació professional i al treball, de manera que pugui integrar-se en una activitat productora per a la qual sigui idònia. Això planteja molts problemes d’ordre pràctic, legal i també econòmic; però correspon a la comunitat, o sigui, a les autoritats públiques, a les associacions i grups intermedis, a les empreses i als mateixos menysvàlids aportar conjuntament idees i recursos per arribar a aquesta finalitat inqüestionable: que sigui ofert un treball a les persones menysvàlides, d’acord amb llurs possibilitats, donat que ho exigeix la seva dignitat d’home i de subjectes del treball. Cada comunitat haurà de donar-se les estructures adequades amb la finalitat de trobar o de crear llocs de treball per aquestes persones, tant en les empreses públiques o privades que els oferiran un lloc de treball normal o adaptat a llur cas, com en les empreses i els ambients anomenats “protegits”.

Caldrà prestar una gran atenció, igual com per als altres treballadors, a les condicions físiques i psicològiques dels menysvàlids, a la justa remuneració, a les possibilitats de promoció i a l’eliminació dels diversos obstacles. Sense haver d’ocultar que es tracta d’un compromís complex i no gens fàcil, és de desitjar que una recta concepció del treball en sentit subjectiu porti a una situació que doni a la persona menysvàlida la possibilitat de sentir-se no al marge del món del treball o en situació de dependència de la societat, sinó com un subjecte de treball de ple dret, respectat per la seva dignitat humana, cridat a contribuir al progrés i al bé de la seva família i de la comunitat segons les pròpies capacitats.

23. El treball i el problema de l’emigració

Cal, finalment, pronunciar-se almenys sumàriament sobre el tema de l’anomenada emigració pel treball. Aquest és un fenomen antic, però que encara es repeteix i té, també avui, grans implicacions en la vida contemporània. L’home té dret a abandonar el seu país d’origen per diversos motius —com també a tornar-hi— i buscar millors condicions de vida en un altre país. Aquest fet certament es troba en dificultats de diversa índole; primer de tot, constitueix generalment una pèrdua per al país del qual hom emigra. S’allunya un home i alhora un membre d’una gran comunitat, que està unida per la història, la tradició, la cultura, per iniciar una vida dins una altra societat, unida per una altra cultura, i molt sovint també per una altra llengua. Ve a faltar en aquesta situació un subjecte de treball, que amb l’esforç del propi pensament o de les pròpies mans podria contribuir a l’augment del bé comú al propi país; heus ací que aquest esforç, aquest ajut és donat a una altra societat, la qual, en un cert sentit, hi té un dret menor que la pàtria d’origen.

Amb tot, encara que l’emigració és sota un cert aspecte un mal, en determinades circumstàncies és, com es diu, un mal necessari. Cal fer tot el possible —i certament sovint es fa—perquè aquest mal en sentit material no comporti majors mals en sentit moral; és més, perquè, dintre del possible, comporti àdhuc un bé en la vida personal, familiar i social de l’emigrat, pel que fa tant al país on arriba com a la pàtria que abandona. En aquest sector, molta cosa depèn d’una justa legislació, en particular quan es tracta dels drets de l’home del treball. S’entén que aquest problema entra en el context de les presents consideracions, sobretot des d’aquest punt de vista.

La cosa més important és que l’home que treballa fora del seu país natal, com a emigrant o com a treballador temporal, no es trobi en desavantatge en l’àmbit dels drets referents al treball respecte als altres treballadors d’aquella determinada societat. L’emigració per motius de treball no pot convertir-se de cap manera en ocasió d’explotació financera o social. Pel que es refereix a la relació del treball amb el treballador immigrat han de valer els mateixos criteris que serveixen per a qualsevol altre treballador en aquella societat. El valor del treball ha de mesurar-se amb la mateixa mesura i no en relació amb la diversitat de nacionalitat, religió o raça. Amb més motiu no pot ser explotada una situació de coacció en la qual es troba l’emigrat. Totes aquestes circumstàncies han de cedir absolutament —naturalment, un cop presa en consideració la seva qualificació específica— davant el valor fonamental del treball, el qual està unit amb la dignitat de la persona humana. Un cop més s’ha repetir el principi fonamental: la jerarquia de valors, el sentit profund del treball mateix exigeixen que el capital estigui en funció del treball i no el treball en funció del capital.

V. ELEMENTS PER A UNA ESPIRITUALITAT DEL TREBALL

24. Missió particular de l’Església

Convé dedicar l’última part de les presents reflexions sobre el tema del treball humà, en ocasió del 90é aniversari de l’encíclica Rerum Novarum, a l’espiritualitat del treball en el sentit cristià de l’expressió. Atès que el treball en el seu aspecte subjectiu és sempre una acció personal, un actus personae, se segueix necessàriament que hi participa l’home complet, el seu cos i els seu esperit, independentment del fet que sigui un treball manual o intel·lectual. A tot l’home s’adreça també la paraula del Déu viu, el missatge evangèlic de la salvació en el qual hi trobem molts continguts —com unes llums particulars— dedicats el treball humà. Ara bé, és necessària una adequada assimilació d’aquests continguts; fa falta l’esforç interior de l’esperit humà, guiat per la fe, l’esperança i la caritat, amb la finalitat de donar al treball de l’home concret, amb l’ajut d’aquests continguts, aquell significat que el treball té davant els ulls de Déu, i mitjançant el qual entra en l’obra de la salvació com un dels seus elements al mateix temps ordinaris i particularment importants.

Si l’Església considera com un deure seu pronunciar-se sobre el treball des del punt de vista del seu valor humà i de l’ordre moral en el qual s’encaixa i hi reconeix una tasca específica important en el servei que fa al missatge evangèlic complet, al mateix temps hi veu un deure seu particular en la formació d’una espiritualitat del treball, que ajudi tots els homes a acostar-se a través d’ell a Déu, Creador i Redemptor, a participar en els seus plans salvífics respecte a l’home i al món, i a aprofundir amb les seves vides l’amistat amb el Crist, tot assumint a través de la fe una viva participació en la seva triple missió de Sacerdot, Profeta i Rei, tal com ho ensenya el Concili Vaticà II amb expressions admirables.

25. El treball com a participació en l’obra del creador

Com diu el Concili Vaticà II: “Hi ha una cosa certa per els creients: l’activitat humana individual i col·lectiva o el conjunt ingent d’esforços realitzats per l’home al llarg dels segles per assolir millors condicions de vida, considerat en si mateix, respon a la voluntat de Déu. Creat l’home a imatge de Déu, va rebre el mandat de governar el món en justícia i en santedat bo i sotmetent a si mateix la terra i tot el que conté, d’orientar a Déu la pròpia persona i tot l’univers, i de reconèixer Déu com a Creador de tot, de manera que amb la submissió de totes les coses a l’home sigui admirable el nom de Déu en el món” [27]

En la paraula de la divina revelació hi ha inscrita molt profundament aquesta veritat bàsica que l’home, creat a imatge de Déu, mitjançant el seu treball participa en l’obra del Creador, i segons la mesura de les pròpies possibilitats, en un cert sentit, continua desenrotllant-la i la completa, en avançar cada vegada més en el descobriment dels recursos i dels valors continguts en les coses creades. Trobem aquesta veritat ja al començament mateix de la Sagrada Escriptura, al llibre del Gènesi, on la mateixa obra de la creació és presenta sota la forma d’un “ treball” acomplert per Déu durant els “sis dies”,[28] per “descansar” el setè.[29] Per altra part, l’últim llibre de la Sagrada Escriptura ressona encara amb el mateix to de respecte per l’obra que Déu ha realitzat a través del seu “treball” creador, quan proclama: “Són grans i meravelloses les vostres obres, Senyor, Déu totpoderós”,[30] anàlogament al llibre del Gènesi, que acaba la descripció de cada dia de la creació amb l’afirmació: “I Déu veié que era bo”.[31]

Aquesta descripció de la creació, que ja trobem al primer capítol del Gènesi és, al seu torn, en un cert sentit el primer “Evangeli del treball”. Mostra, en efecte, en què consisteix la seva dignitat; ensenya que el home, treballant, ha d’imitar Déu, el seu Creador, perquè porta en ell —i només ell—l’element singular de la semblança amb ell. L’home ha d’imitar Déu tant treballant com descansant, vist que Déu mateix ha volgut presentar-li la pròpia obra creadora sota la forma del treball i del repòs. Aquesta obra de Déu en el món continua sense parar, tal com ho testimonien les paraules del Crist: “El meu Pare continua treballant...”;[32] treballa amb la força creadora, sostenint en l’existència el món que ha cridat del no-res a l’ésser i obra amb la força salvífica en els cors dels homes, que ha destinat des del començament al “descans”[33] en unió amb ell mateix, a “la casa del Pare”.[34] Per tant, el treball humà no sols exigeix el descans cada “set dies”,[35] sinó, que a més, no pot consistir en el mer exercici de les forces humanes en una acció exterior; ha de deixar un espai interior, on l’home, convertint-se cada vegada més en allò que per voluntat divina ha de ser, es va preparant per a aquell “descans” que el Senyor reserva als seus servents i amics.[36]

La consciència que el treball humà és una participació a l’obra de Déu ha d’arribar —com ensenya el Concili— fins i tot als “quefers més ordinaris”. Perquè els homes i les dones que, mentre procuren el sosteniment per a ells i la seva família, acompleixen el seu treball de manera que resulti profitós i en servei de la societat, amb raó poden pensar que amb el seu treball acompleixen l’obra del Creador, serveixen el bé dels seus germans i contribueixen d’una manera personal al compliment dels designis de Déu en la història”.[37]

Cal, per tant, que aquesta espiritualitat cristiana del treball arribi a ser patrimoni comú de tothom. Cal que, d’una manera especial a l’època actual, l’espiritualitat del treball demostri aquella maduresa que requereixen les tensions i les inquietuds de la ment i del cor: “Els cristians, lluny de pensar que les conquestes assolides per l’home s’oposen al poder de Déu i que la criatura racional pretén rivalitzar amb el Creador, estan, al contrari, persuadits que les victòries de l’home són signe de la grandesa de Déu i conseqüència del seu inefable designi. Com més augmenta el poder de l’home, més àmplia és la seva responsabilitat individual i col·lectiva. El missatge cristià no aparta els homes de l’edificació del món ni els porta a despreocupar-se de bé d’altri, sinó que, al contrari, els imposa com un deure de fer-ho”.[38]

La consciència que a través del treball l’home participa en l’obra e la creació constitueix el mòbil més profund per a emprendre’l en diversos sectors. Llegim a la Constitució Lumen Gentium:. “Els fidels, doncs, han de conèixer la natura íntima de totes les criatures, llur valor o llur ordenació a la glòria de Déu, i, a més, han d’ajudar-se entre ells, també a través de les activitats seculars, per obtenir una vida més santa, de manera que el món s’impregni de l’esperit del Crist i assoleixi més eficaçment el seu fi en la justícia, la caritat i la pau. Que procurin, doncs, seriosament, que per llur competència en els afers profans i per llur activitat, elevada des de dins per la gràcia del Crist, els béns creats es desenvolupin.segons el pla del Creador i la il·luminació del seu Verb, per mitjà del treball humà, la tècnica i la cultura civil”.[39]

26. El Crist, l’home del treball

Aquesta veritat segons la qual a través del treball l’home participa en l’obra de Déu mateix, el seu Creador, ha estat particularment posada en relleu per Jesucrist, aquell Jesús davant el qual molts dels seus primers oients a Natzaret “romanien estupefactes i deien: ¿D’on li ve a aquest això, i quina saviesa és aquesta que li ha estat donada? ¿No és potser el fuster?”.[40] En efecte, Jesús no solament ho anunciava, sinó que abans de tot complia amb el treball l’Evangeli confiat a ell, la paraula de la Saviesa eterna. Per tant, això era també “l’Evangeli del treball”, perquè el qui el proclamava era ell mateix home del treball, del treball artesanal, com Josep de Natzaret.[41] Encara que, en les paraules del Crist no hi troben un mandat de treballar —més aviat, un cop, la prohibició d’una excessiva preocupació pel treball i l’existència—,[42] això no obstant, al mateix temps l’eloqüència de la seva vida és inequívoca: pertany al “món del treball”; aprecia el treball humà; es pot dir més i tot: mira amb amor el treball, les seves diverses manifestacions, i veu en cadascuna un aspecte particular de la semblança de l’home amb Déu Creador i Pare. ¿No és Ell el qui digué: “el meu Pare és el vinyater”...[43] tot transferint de diverses maneres al seu ensenyament aquella veritat fonamental sobre el treball, que ja s’expressa en tota la tradició de l’Antic Testament, començant pel llibre del Gènesi?

Als llibres de l’Antic Testament no manquen múltiples referències al treball humà, a les diverses professions exercides per l’home. Que basti citar, per exemple, la de metge,[44] farmacèutic,[45] artesà-artista,[46] ferrer[47] —es podrien referir aquestes paraules al treball de siderúrgic dels nostres dies–, la de terrissaire,[48] agricultor,[49] estudiós,[50] navegant,[51] paleta[52] músic,[53] pastor,[54] i pescador.[55] Són conegudes, a més a més, les belles coses dites sobre el treball de la dona.[56] Jesucrist en les seves paràboles sobre el Regne de Déu, es refereix constantment al treball humà: al treball del pastor[57], del pagès[58], del metge[59], del sembrador[60], del cap de casa[61], del servent[62], de l’administrador[63], del pescador[64], del marxant[65], de l’obrer[66]. Parla, encara, dels diversos treballs de les dones[67]. Presenta l’apostolat a semblança del treball manual dels segadors[68] o dels pescadors[69]. A més, es refereix al treball dels estudiosos.[70]

Aquest ensenyament de Crist sobre el treball, basat en l’exemple de la seva pròpia vida durant els anys de Natzaret, troba un ressò particularment viu en els ensenyaments de l’apòstol Pau. Aquest es gloriava de treballar en el seu ofici (probablement fabricava tendes),[71] i gràcies a això podia també, com a apòstol, guanyar-se el pa per ell mateix.[72] “Amb penes i fatigues treballem perquè no siguem una càrrega a cap de vosaltres”[73]. D’ací deriven les seves instruccions sobre el tema del treball, que tenen caràcter d’exhortació i de mandat “A aquests...els recomanem i els exhortem en el Senyor Jesucrist que, treballant amb calma, mengin el seu pa”, així escriu als tessalonicencs.[74] En efecte, constatant que “alguns viuen entre vosaltres desordenadament, sense fer res”,[75] l’apòstol també en el mateix context no vacil·larà a dir: “El qui no vulgui treballar que no mengi”.[76]En un altre passatge, en canvi, encoratja: “Tot el que feu, feu-ho de cor com obeint el Senyor i no els homes, tenint en compte que del Senyor rebreu per recompensa l’herència”.[77]

Els ensenyaments de l’apòstol dels pagans tenen, com es veu, una importància capital per a la moral i l’espiritualitat del treball humà. Són un complement important a aquest gran, bé que discret, Evangeli del treball, que trobem a la vida de Crist i a les seves paràboles, en allò que Jesús “va fer i va ensenyar”.[78]

A partir d’aquestes que emanen de la deu mateixa, l’Església sempre ha proclamat això, l’expressió contemporània del qual trobem en l’ensenyament del Vaticà II: “L’activitat humana, així com procedeix de l’home, així també s’ordena a l’home. Car aquest, amb la seva acció, no sols transforma les coses i la societat, sinó que es perfecciona a si mateix. Aprèn molt, cultiva les seves facultats, se supera i es transcendeix. Aquesta superació, entesa rectament, és molt més important que les riqueses exteriors que puguin acumular-se. Heus ací, doncs, la norma de l’activitat humana: que, d’acord amb els designis i la voluntat divina, sigui conforme a l’autèntic bé del gènere humà i permeti a l’home, com a individu i membre de la societat, cultivar i realitzar íntegrament la seva plena vocació”.[79]

En el context d’una tal visió dels valors del treball humà, o sigui, d’una concreta espiritualitat del treball, s’explica plenament allò que en el mateix número de la Constitució pastoral del Concili llegim sobre el tema del just significat del progrés: “L’home val més per allò que és que per allò que té. Així mateix tot el que duen a terme els homes per assolir més justícia, una major fraternitat i un plantejament més humà en els problemes socials, val més que els progressos tècnics. Perquè aquests progressos poden oferir, com si diguéssim, el material per a la promoció humana, però per ells mateixos no poden dur-la a terme”.[80]

Aquesta doctrina sobre el problema del progrés i del desenvolupament –tema dominant en la mentalitat moderna– pot ser entesa únicament com a fruit d’una comprovada espiritualitat del treball humà, i només a partir d’aquesta espiritualitat pot realitzar-se i ser posada en pràctica. Aquesta és la doctrina i alhora el programa, que enfonsa les seves arrels en l’“Evangeli del treball”.

27. El treball humà a la llum de la creu i resurrecció del Crist

Hi ha encara un altre aspecte del treball humà, una seva dimensió essencial, en la qual l’espiritualitat fonamentada damunt l’Evangeli penetra profundament. Tot treball –tant manual com intel·lectual– està unit inevitablement a la fatiga. El llibre del Gènesi ho expressà d’una manera veritablement penetrant, en contraposar a aquella originària benedicció del treball, continguda en el misteri mateix de la creació i unida a l’elevació de l’home com a imatge de Déu, la maledicció que el pecat ha comportat. “Per tu serà maleïda la terra. Amb el treball menjaràs d’ella tot el temps de la teva vida”.[81] Aquest dolor unit al treball assenyala el camí de la vida humana damunt la terra i constitueix l’anunci de la mort: “Amb la suor del teu front menjaràs el pa fins que tornis a la terra; perquè de la terra has estat tret ...”[82] Quasi com un ressò d’aquestes paraules s’expressa l’autor d’un dels llibres sapiencials: “Aleshores vaig mirar tot el que les meves mans havien fet i tots els afanys que vaig tenir en fer-ho...“[83] No hi cap home a la terra que no pugui fer seves aquestes paraules.

L’Evangeli pronuncia, en certa manera, la seva darrera paraula, també sobre aquest punt, en el misteri pasqual de Jesucrist. I aquí també cal buscar la resposta a aquests problemes tan importants per l’espiritualitat del treball humà. En el misteri pasqual hi ha continguda la creu del Crist, la seva obediència fins a la mort, que l’Apòstol contraposa a aquella desobediència que ha pesat des del començament al llarg de la història de l’home a la terra. [84]Hi ha continguda també l’elevació del Crist, el qual mitjançant la mort de creu torna als seus deixebles la força de l’Esperit Sant en la

Resurrecció.

La suor i la fatiga, que el treball necessàriament comporta en la condició actual de la humanitat, ofereixen al cristià i a cada home que ha estat cridat a seguir el Crist la possibilitat de participar, en l’amor, de l’obra que el Crist ha vingut a dur a terme.[85] Aquesta obra de salvació s’ha realitzat a través del sofriment i de la mort de creu. Suportant la fatiga del treball en unió amb Crist crucificat per nosaltres, l’home col·labora en certa manera amb el Fill de Déu en la redempció de la humanitat. Es mostra veritable deixeble de Jesús quan porta, ell també, la creu de cada dia [86] en l’activitat que ha estat cridat a dur a terme.

El Crist, “sofrint la mort per a tots nosaltres, pecadors, ens ensenya amb el seu exemple a portar la creu que la carn i el món posen damunt les espatlles dels qui cerquen la pau i la justícia”; però, al mateix temps, “constituït Senyor per la seva resurrecció, el Crist, al qual ha estat donat tot poder al cel i la terra, actua ja per la força de l’Esperit al cor de l’home..., tot purificant i enrobustint també, amb aquest desig, aquells generosos propòsits amb els quals la família humana intenta de fer més humana la seva vida i de sotmetre-hi la terra amb aquesta finalitat”.[87]

En el treball humà el cristià descobreix una petita part de la creu del Crist i l’accepta amb el mateix esperit de redempció amb que el Crist ha acceptat la seva creu per nosaltres. En el treball, gràcies a la llum que penetra dins nostre per la resurrecció del Crist, trobem sempre una tènue resplendor de la vida nova, del nou bé, quasi com un anunci d’un “nou cel i una terra nova”,[88]els quals, precisament a través de la fatiga del treball, són participats per l’home i pel món. A través del cansament i mai sense ell. Això confirma, per una banda, que la creu és indispensable en l’espiritualitat dels treball humà; però, per altra banda, es descobreix en aquesta creu i fatiga un bé nou que comença en el mateix treball: amb el treball entès en profunditat i sota tots els seus aspectes, i mai sense ell.

¿No és ja aquest nou bé – fruit del treball humà– una petita part d’aquella “terra nova”, en la qual habita la justícia?[89]¿ En quina relació està aquest nou bé amb la resurrecció del Crist, si és veritat que la múltiple fatiga del treball de l’home és una petita part de la creu del Crist? També aquesta pregunta intenta respondre el Concili, prenent la llum de les mateixes fonts de la paraula revelada: “Se’ns adverteix que de res li serveix a l’home guanyar tot el món si es perd a si mateix. Tanmateix l’espera d’una terra nova no ha de fer minvar, sinó més aviat avivar, la preocupació de perfeccionar aquesta terra, on creix el cos de la família humana, el qual pot ser ja d’alguna manera un esbós del món nou. Per això, encara que cal distingir acuradament progrés temporal i creixement del Regne del Crist, amb tot, el primer, en tant que pot contribuir a ordenar millor la societat humana, interessa en gran mesura el Regne de Déu”.[90]

Hem intentat, en aquestes reflexions dedicades al treball humà, fer ressaltar tot el que semblava indispensable, donat que a través d’ell han de multiplicar-se sobre la terra no sols “els fruits del nostre esforç”, sinó a més, “ la dignitat humana, la unió fraterna i la llibertat”.[91] El cristià que està en actitud d’escoltar la paraula del Déu viu, unint el treball a l’oració, que sàpiga quin lloc ocupa el seu treball no sols en el progrés terrenal, sinó també en el desplegament del Regne de Déu, al qual tots som cridats amb la força de l’Esperit Sant i amb la paraula de l’Evangeli.

En acabar aquestes reflexions, m’és grat d’impartir de cor a vosaltres, venerats germans, fills i filles estimadíssims, la propiciadora benedicció apostòlica.

Aquest document, que havia preparat perquè fos publicat el dia 15 de maig passat, en ocasió del noranta aniversari de l’encíclica Rerum Novarum, he pogut revisar-lo definitivament només després de la meva permanència a l’hospital.

Donat a Castelganfolfo el 14 de setembre, festa de l’Exaltació de la Santa Creu, de l’any 1981, el tercer del meu pontificat.

Joan Pau II, Papa.

LABOREM EXERCENS

– – – – – – –

Traducció al català de «Documents d’Església»

Any XV, n. 332 15 d’octubre de 1981

[1] Cf. Salm 127 (128), 2; cf. també Gn 3,17-19; Pr 10,22; Ex 1,8-14; Jr 22,13.

[2] Cf. Gn 1,26.

[3] Cf. ibid., 1,28.

[4] Carta encíclica Redemptor hominis, 14: AAS 71 (1979), p. 284. [D. d’E. 1979, col. 476].

[5] Cf. Salm 127 (128), 2.

[6] Gn 3,19.

[7] Cf. Mt 13,52.

[8] Conc. Ecum. Vat. II, Const. past.sobre l’Església en el món d’avui Gaudium et spes, 38: AAS 58 (1966), p. 1055.

[9] Gn 1,27.

[10] Gn 1,28.

[11] Cf. He 2,17; Fl 2,5-8.

[12] Cf. pius xi, Carta encíclica Quadragesimo anno: AAS 23 (1931), p. 221.

[13] Dt 24,15; Jn 5,4, i també Gn 4,10.

[14] Cf. Gn 1,28.

[15] Cf. Gn 1,26-27.

[16] Cf. Gn 6,19.

[17] He 6,8; cf Gn 3,18.

[18] Cf. Summa Th., I-II, q. 40, a, 1 c; I-II, q. 34, a.2, ad. 1.

[19] Cf. Summa Th., I-II , q. 34, a. 2, ad.1.

[20] Cf. pius xi., Carta encíclica Quadragesimo anno: AAS 23 (1931), pp. 221-222.

[21] Cf. Jo 4,38.

[22] Sobre el dret a la propietat cf. Summa Th., II-II q. 66,aa 2,6; De Regimine principium, L. I., cc. 15, 17. Respecte a la funció social de la propietat cf. Summa Th., II-II, q. 134, a. 1, ad 3.

[23] Cf. pius xi, Carta Encíclica Quadragessimo anno: AAS 23 (1931). p. 199; Conc. Ecum.. Vati II, Cont. past. sobre l’Església en el món d’avui Gaudium et spes, 68: AAS 58 (1966), pp. 1089-1090.

[24] Cf. joan xxiii, Carta encíclica Mater et magistra: AAS 53 (1961), p. 419.

[25] Cf. Summa Th., II-II, q.65, a.2.

[26] Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. past. sobre l’Església en el món d’avui Gaudium et spes, 67: AAS 58 (1966), p. 1089.

[27] Conc. Ecum. Vat. II, Cost. past. sobre l’Església en el món d’avui Gaudium et spes, 34: AAS 58 (1966), pp. 1052s.

[28] Cf. Gn 2,2; Ex 20,8-11; Dt 5,12-14.

[29] Cf. Gn 2,3.

[30] Ap 15,3.

[31] Gn 1,4.10.12.18.21.25.31.

[32] Jn 5,17.

[33] He 4,1.9-10.

[34] Jn 14,2.

[35] Dt 5,12-14; Ex 20,8-12.

[36] Cf. Mt 25,21.

[37] Conc. Ecum. Vat II, Const. past. sobre l’Església en el món d’avui Gaudium et spes, 34: AAS 58 (1966), pp. 1052s.

[38] Ibid.

[39] Conc. Ecum. Vat. II, const. dogm. sobre l’Església Lumen Gentium, 36: AAS (1965), p. 41.

[40] Mc 6,2-3.

[41] Cf. Mt 13,55.

[42] Cf. Mt 6,25-34.

[43] Jn 15,1.

[44] Cf. Ecli 38,1-3.

[45] Cf. Ecli 38,4-8.

[46] Cf. Ex 31,1-5; Ecli 38,27.

[47] Cf. Gn 4,22; Is 44,12.

[48] Cf. Jr 18,3-4; Ecli 38,29-30.

[49] Cf. Gn 9,20; Is 5,1-2.

[50] Cf. Ecle 12,9-12; Ecli 39,1-8.

[51] Cf. Salm 107 (108), 23-30; Sv. 14,2-3a.

[52] Cf. Gn 11,3; 2R 12.12-13; 22,5-6.

[53] Cf. Gn 4,21.

[54] Cf. Gn 4,2; 37,3; Ex 3,1; 1Sa 16,11; passim.

[55] Cf. Ez. 47,10.

[56] Cf. Pr 31,15-27.

[57] Per. ex. Jn 10,1-16.

[58] Cf. Mc 12,1-12.

[59] Cf. Lc 4,23.

[60] Cf. Mc 4,1-9.

[61] Cf. Mt 13,52.

[62] Cf. Mt 24,45; Lc 12,42-48.

[63] Cf. Lc 16,1-8.

[64] Cf. Mt 13,47-50.

[65] Cf. Mt 13,45-46.

[66] Cf. Mt 20,1-16.

[67] Cf. Mt 13,33; Lc 15,8-9.

[68] Cf. Mt 9,37; Jn 4,35-38.

[69] Cf. Mt 4,19.

[70] Cf. Mt 13,52.

[71] Cf. Ac 18,3.

[72] Cf. Ac 20,34-35.

[73] 2Te 3,8. Sant Pau reconeix als missioners el dret als mitjans de subsistència: 1Co 9,6-14; Ga 6,6; 2Te 3,9; cf. Lc 10,7.

[74] 2Te 3,12.

[75] 2Te 3,11.

[76] 2Te 3,10.

[77] Col 3,23-24.

[78] Ac 1,1.

[79] Conc. Ecum. Vatg. II, Const. past. sobre l’Església en el món d’avui Gaudium et spes, 35: AAS 58 (1966), p. 1053.

[80] Ibid..

[81] Gn 3,17.

[82] Gn 3,19.

[83] Ecle 2,11.

[84] Cf. Rm 5,19.

[85] Cf. Jn 17,4.

[86] Cf. Lc 9,23.

[87] Conc. Ecum. Vat. II, Const. past. sobre l’Església en el món d’avui Gaudium et spes, 38: AAS 58 (1966), pp 1055s.

[88] Cf. 2Pe 3:13; Ap 21,1.

[89] Cf.2Pe 3,13.

[90] Conc. Ecum. Vati. II Const. past. sobre l’Església en el món d’avui Gaudium et spes, 39: AAS 58 (1966), p. 1057.

[91] Ibid.

Cerca a la visualització de navegació

Navegació

Cerca

Menú principal

Encíclica Laborem excercens