Encíclica Quadragesimo anno

Encíclica Quadragesimo anno

CARTA ENCÍCLICA QUADRAGESIMO ANNO

DEL PAPA PIUS XI

SOBRE LA INSTAURACIÓ DE L'ORDRE SOCIAL I EL SEU PERFECCIONAMENT SEGONS LA NORMA DE

LA LLEI EVANGÈLICA

[AAS any XXIII. Vol. XXIII, 1 de juny de 1931, pp. 177-228]

Als Venerables Germans Patriarques, Primats, Arquebisbes, Bisbes i altres Ordinaris locals en pau i comunió amb la Seu Apostòlica i a tots els fidels cristians del món catòlic.

Sobre la restauració de l'orde social en plena conformitat amb les normes de la llei evangèlica, en el quarantè aniversari de l'Encíclica "Rerum novarum" de Lleó XIII.

PIUS PP. XI

Venerables Germans, estimats Fills: Salut i Benedicció Apostòlica.

Característica de la "Rerum Novarum"

Amb motiu d'escaure's el quarantè aniversari de la publicació de la famosa Encíclica "Rerum novarum" de Lleó XIII, de santa memòria, tot el món catòlic recorda amb molt plaer aquest esdeveniment i es proposa celebrar amb una commemoració digna el document memorable.

I, a la veritat, encara que a aital document de sol.licitud pastoral havien en certa manera preparat el camí altres Encícliques del Nostre Predecessor, adés sobre el fonament de la societat humana que són la família i el venerable Sagrament del matrimoni, adés sobre l'origen de la potestat civil i de les seves relacions amb l'Església adés i ara sobre els deures primordials dels ciutadans cristians com i també contra els errors del "socialisme" i les falses doctrines sobre la llibertat humana i altres per l'estil, on ben àmpliament restava expressat el pensament de Lleó XIII, no obstant l'Encíclica "Rerum novarum", això té de particular sobre les altres, que ofereix a tot l'humanal llinatge normes inequívoques per la solució del complicat problema de la societat humana que anomenem "qüestió social" quan era això més oportú i, fins i tot, necessari.

Ocasió

Perquè, cap als finals del segle XIX, el nou sistema econòmic de poc introduït i els nous avenços de la indústria en la major part de les nacions a tal punt havien arribat, que la societat humana es presentava dividida en dues classes, l'una de les quals, en nombre reduït, disfrutava de gairebé totes les comoditats que els invents moderns amb tanta abundor proporcionaven, mentre que l'altra, integrada d'una immensa multitud d'obrers, oprimida de calamitosa misèria, debades maldava per sortir de la penúria en què vivia.

Aital condició cert que fàcilment suportaven aquells qui, nedant en l'abundància, la consideraven un efecte de les lleis econòmiques; i, per això, a la sola caritat volien confiar la comanda de socórrer els indigents, com si estès obligada la caritat a estendre un vel sobre la violació de la justícia no solament tolerada pels legisladors, ans a voltes sancionada. En canvi, oprimits per una sort més dura, ben a contracor suportaven aquest estat de coses i es refusaven a aguantar ja per més temps aquest jou duríssim els obrers dels quals uns, abandonats a l'ímpetu de malvats designis, sospiraven per un daltabaix universal, mentre altres, impedits per la llur educació cristiana d'incórrer en intents tan perversos, eren no obstant d'opinió que en aquest punt calia de totes passades i, el més aviat possible, reformar moltes coses.

Ni d'altra manera opinaven aquells nombrosos catòlics, tan sacerdots com seglars, qui, ja de temps, moguts d'una caritat per cert admirable, s'havien sentit moguts a alleujar l'excessiva indigència dels proletaris, i que mai no s'havien pogut convèncer que una tan gran i tan iniqua distribució dels béns temporals fos realment de conformitat amb els designis del Creador sapientíssim.

Cert que a tal deplorable desordre de la societat cercaven ells sincerament un prompte remei i una eficaç defensa contra perills pitjors; si n'és, però, de gran la feblesa de l'enteniment humà, àdhuc el millor !, veient-se refusats d'una banda, com a perillosos innovadors i impedits, d'altra banda, pels mateixos companys d'obra bona partidaris d'altres idees, fluctuant entre les vàries opinions, no sabien on decantar-se.

Veus aquí, doncs, perquè enmig d'una tan gran lluita d'opinions, mentre d'una part i altra, i no sempre d'una manera pacífica, es debatia la controvèrsia, els ulls de tots, com en tantes altres ocasions, es dirigien envers la Càtedra de Pere, aquest sagrat dipòsit de tota veritat d'on irradien paraules de salut a tot el món; i, acudint amb insòlita freqüència als peus del Vicari de Crist en la terra, els perits en qüestions socials, com els patrons i els obrers mateixos, amb veu unànime com eixida d'una mateixa boca, suplicaven que d'una vegada els fos mostrada la segura via.

Llarg temps el prudentíssim Pontífex ponderà en el seu interior aquestes coses a la presència de Déu, s'aconsellà amb els homes més entesos, sospesà atentament els arguments d'una i altra banda i, finalment, estimulat "per la veu de la consciència del càrrec apostòlic no fos que, callant semblés que mancava al propi deure resolgué de parlar, en virtut del Magisteri diví a ell confiat, a tota l'Església de Jesucrist i àdhuc a tot l'humanal llinatge.

Ressonà, doncs, el dia I5 de maig de 1891 aquesta tan esperada veu, la qual, ni atorrollada davant la dificultat de l'argument, ni pels anys afeblida, ans cobrant un nou vigor, ensenyà a la família humana de caminar per nous viaranys en punt de doctrina social.

Punts fonamentals

Coneixeu ja, Venerables Germans i Fills estimats, i ben penetrats esteu de la doctrina admirable que ha fet gloriosa l'Encíclica "Rerum novarum". En ella, aquell Pastor insigne, deplorant que una tan gran part dels homes "es trobin injustament en un estat miserable i calamitós", amb gran valentia es posà a defensar, ell mateix en persona, "la causa dels obrers que les circumstàncies havien lliurat sols i indefensos a la inhumanitat dels patrons i a la desfrenada cobejança dels competidors" sense demanar ajut ni al liberalisme, ni al socialisme: el primer dels quals s'havia demostrat del tot incapaç per donar una solució legítima a la qüestió social, i el segon proposava un remei que, essent pitjor que el mateix mal, hauria llençat a perills, majors encara, la societat humana.

El Pontífex, doncs, en ús del seu perfecte dret i amb plena consciència del seu càrrec de custodi de la religió i dispensador d'aquelles coses que amb ella estan íntimament vinculades, tractant-se d'un problema "que cap solució digna podria trobar sense acudir a la religió i a l'Església" basat només en principis immutables pouats en el tresor de la recta raó i de la revelació divina, senyalà i proclamà amb tota seguretat i "com aquell qui té poder per fer-ho" "els drets i els deures que mútuament cal que lliguin els rics i els proletaris, els qui aporten el capital i els qui aporten el treball" com la part respectiva de l'Església, dels poders públics i de tots aquells que els interessa.

Ni ressonà debades la veu Apostòlica; que àdhuc l'oïren amb estupefacció i l'acolliren amb forta simpatia no solament els fills obedients de L'Església, ans encara bon nombre d'homes allunyats de la veritat i de la unitat de la fe, i quasi tots aquells qui de des ençà s'ocuparen en qüestions socials i econòmiques, adés com a particulars, adés com a públics legisladors.

Però sobretot l'acolliren amb mostres de simpatia aquells obrers cristians qui experimentaren la sensació de veure's vindicats i defensats per la més alta autoritat de la terra, i tots aquells homes generosos qui, captinguts ja de temps per alleujar la condició dels obrers, fins llavors gairebé altra cosa no havien trobat que la indiferència de molts i àdhuc les odioses suspicàcies -per no dir declarades hostilitats- de molts altres. Amb raó, doncs, tots ells han encomiat amb tals elogis les Lletres Apostòliques, que de des ençà s'estila commemorar-les tots els anys en varis països i amb diverses manifestacions de gratitud.

No obstant, en mig d'una tan gran concòrdia d'esperits, no mancà qui sentís certa inquietud; una doctrina com la de Lleó XIII, tan noble, tan profunda i nova enterament a les oïdes humanes, fou acollida, àdhuc entre alguns catòlics amb sospita i fins i tot per altres amb escàndol.

És que ella ardidament embestia els ídols del liberalisme i els enderrocava; no feia ningun cas dels antics prejudicis i anticipava els temps d'una manera inesperada, talment que els tardans de creure desdenyaven d'aprendre aquesta nova filosofia social i els temorencs s'espantaven de pujar fins dalt aquella cima. Com tampoc no mancaren alguns qui admiraven tan sols aquella llum i la reputaven un ideal quimèric de perfecció, més bo per desitjar que per ésser dut a la pràctica.

Fi de la present encíclica

És per això, venerables Germans i estimats Fills, que, mentre amb tant entusiasme de tothom i especialment dels obrers catòlics qui de totes parts conflueixen a aquesta Ciutat Mare, celebrem el quarantè aniversari de l'Encíclica "Rerum Novarum"; creiem oportú aprofitar aquesta avinentesa per a recordar els grans béns que la memorable Encíclica ha portat a l'Església, més encara a tota la societat humana; per a reivindicar la doctrina de tan gran mestre sobre la qüestió social i econòmica contra alguns dubtes eixits en els temps moderns, i per a explicar-la amb major amplitud en tal o qual punt; en fi, per a descobrir, després d'un acurat examen de l'economia moderna i del socialisme, l'arrel del present malestar social i alhora per a senyalar l'únic camí d'una restauració saludable, ço és: la cristiana reforma dels costums.

Totes aquestes coses que ens proposem tractar, constituiran els tres punts en l'exposició dels quals s'ocuparà l'Encíclica sencera.

I

Beneficis que ha reportat el document LLeonià

I, començant per allò que ens havem proposat dir primer de tot, seguint l'advertiment de Sant Ambrós que diu: "No hi ha deure més gran que l'agraïment" no podem estar-nos de donar les més efusives gràcies a Déu omnipotent pels immensos beneficis que la referida Encíclica ha reportat a l'Església i a la societat humana. Els quals beneficis, ni que volguéssim només breument resumir, caldria evocar gairebé tota la història d'aquests quaranta anys en ço que ateny a la qüestió social. Fàcilment, però, els podem reduir a tres capítols principals segons les tres classes d'auxilis que el Nostre Antecessor desitjava per dur a cap la gran obra de la restauració.

1.- La tasca de l'Església

En primer lloc, el mateix Lleó XIII havia clarament declarat què cosa calia esperar de l'Església: "Car l'Església és la que poua en l'Evangeli aquelles doctrines per virtut de les quals es pot resoldre, del tot, el conflicte o certament, mitigar, llevant-li aspror; ella és també la qui no solament procura il×luminar la intel×ligència, ans encara regir amb els seus preceptes la vida i els costums dels individus; la que amb un gran nombre d'institucions utilíssimes millora la condició dels mateixos proletaris" .

La doctrina

Ara bé, l'Església no ha pas permès que aquestes deus precioses romanguessin estancades dins ella en la inèrcia, sinó que abundosament ha pouat d'elles per al bé comú de la pau desitjada. Car tant Lleó XIII com els seus successors, no han parat mai de proclamar i d'inculcar amb repetides instàncies, així de paraula com amb escriptura, la mateixa doctrina de l'Encíclica "Rerum Novarum" sobre matèria social i econòmica, adaptant-la oportunament segons han reclamat els temps i les circumstàncies, donant sempre mostres de caritat fraterna i de constància pastoral en la defensa dels pobres majorment i dels desvalguts ni d'altra manera es comportaren un gran nombre de Bisbes, interpretant la mateixa doctrina amb assiduïtat i saviesa, il×lustrant-la amb llurs comentaris, i captenint-se d'aplicar-la a les condicions dels diversos països, segons el desig i les instruccions de la Seu Apostòlica.

No ens ha de fer, doncs, estrany que, sota el guiatge i magisteri de l'Església, moltes persones doctes, així eclesiàstiques com seglars, s'hagin llençat ardidament a tractar la ciència social i econòmica segons les exigències dels nostres temps amb l'intent primordial de posar més eficaçment remei a les noves necessitats amb la doctrina gens mudada i immutable de l'Església.

Senyalat així i il×luminat el camí per l'Encíclica Lleonina, aparegué una vertadera sociologia catòlica cada dia amb més diligent treball conreada i enriquida per aquells homes selectes que havem anomenat auxiliars de l'Església. Els quals no permeten pas que resti amagada a l'ombra d'erudits cenacles, sinó que la treuen al sol i a l'arena, com en són una prova inequívoca les escoles, tan útils i famoses en les Universitats Catòliques instituïdes, en les Acadèmies, en els Seminaris; els congressos o "setmanes" socials amb molta freqüència celebrats i plens de fruits abundosos; i, finalment, la copiosa i industriosa difusió d'escrits oportuns i saludables.

Ni cal confinar solament dins aquests límits el bé derivat del document Lleonià; perquè les doctrines de l'Encíclica "Rerum novarum" a poc a poc penetraren fins en aquelles persones qui, estant fora de la unitat catòlica, no reconeixen la potestat de l'Església; i així s'esdevingué que els principis catòlics de la sociologia de mica en mica s'anaren obrint pas dins el patrimoni de tota la societat humana, i joiosos som de constatar que les eternes veritats tan altament proclamades pel Nostre Predecessor de santa memòria han estat al×legades sovint i vindicades no solament en llibres i diaris catòlics, ans també en les cambres legislatives i en els tribunals de justícia.

¿I no és cert que, després de l'horrenda conflagració europea, quan els governants de les primeres nacions, amb el fi de restablir la pau amb una total renovació de les condicions socials, entre les altres normes que havien de regular segons equitat i justícia el treball dels obrers, moltes en sancionaren tant en consonància amb els principis i advertiments de l'Encíclica, que d'ells talment semblen expressament deduïdes? A la veritat, l'Encíclica "Rerum Novarum" restarà sempre un monument memorable al qual es podran amb raó aplicar les paraules d'Isaïas: "Aixecarà una senyera per a les nacions".

L'aplicació de la doctrina

Entretant, mentre els preceptes Lleonians, prèvies les investigacions científiques, s'ensenyorien de les intel×ligències, començaven alhora a posar-se en pràctica. I, ans que tot, amb una activa benvolença es posà un esment singular en l'elevació d'aquells estament qui per raó dels progressos moderns i de l'increment immens de la indústria, no ocupava encara en la societat humana el lloc o el grau que li pertocava, que per això jeia com negligit o menyspreat; ens referim a l'estament obrer, per la cultura del qual de bona hora ardidament treballaven i amb gran profit de les ànimes, seguint l'exemple dels Bisbes, sacerdots d'una i altra clerecia, tot i estar ja prou aqueferats en altres pastorals ministeris. I aquest treball constant emprès per formar l'esperit cristià dels obrers, contribuí també, i de molt, a fer-los conscients de la llur vertadera dignitat, i a fer-los hàbils, coneguts d'una vegada els drets i deures del propi estament, per a progressar per vies legítimes i fecundes i àdhuc per arribar un dia a fer de guia als altres.

D'aquí una segura provisió de més copiosos mitjans de vida; per quant no solament començaren de multiplicar-se, segons les exhortacions del Pontífex, les obres de beneficència i caritat, ans encara anaven arreu instituint-se noves i més nombroses associacions en les quals, amb el consell de l'Església i, el més sovint, sota el guiatge de sacerdots, es presten i reben mútua assistència i ajut els obrers, els artesans, els agricultors, els jornalers de tota mena.

2.- La tasca de l'Estat

Pel que fa referència a la potestat civil, Lleó XIII, superant ardidament els límits assenyalats pel liberalisme, declara amb valentia que no ha d'ésser ella considerada purament com guardiana de l'ordre i del dret, sinó que amb activa diligència ha de procurar que "amb tot el conjunt de les lleis i institucions polítiques... del mateix ordre i administració de l'Estat espontàniament resulti la prosperitat tant pública com privada" . Naturalment, que cal deixar en la llur justa llibertat d'acció les famílies, com també els individus; més això sense detriment del bé comú i sense ofensa de ningú. I als qui tenen el regiment de la cosa pública pertany defensar la comunitat i les parts d'ella; mes en la protecció dels drets mateixos dels particulars cal tenir especial esment dels febles i dels pobres. "Per quant l'estament dels rics, tenint com té d'ella mateix ja prous mitjans de defensa, necessita menys de la protecció pública, mentre que les classes humils, mancades de mitjans de defensa, han de refiar-se de trobar-la en el patrocini de l'Estat. Veus aquí per què els obrers que figuren en el nombre dels febles i menesterosos, l'Estat ha d'assistir-los amb singular cura i providència" .

No negarem pas que, ja abans de l'Encíclica Lleoniana, alguns governants s'havien captingut d'alleujar algunes de les més urgents necessitats dels obrers i havien reprimit les greus injúries a ells inferides. És cert, però, també, que després que es féu sentir per tot el món la veu apostòlica provinent de la Càtedra de Pere, els governants de les nacions, esdevinguts tanmateix més conscients del propi deure, aplicaren la seva voluntat i atenció a promoure una política social més fecunda.

Realment, l'Encíclica "Rerum Novarum", mentre vacil×laven les màximes del liberalisme, que ja de temps impedia la tasca eficaç dels governants, impulsà els mateixos pobles a promoure amb més interès i sinceritat certa política social i estimulà els millors d'entre els catòlics prestar en això el llur concurs als governants, talment que, fins i tot en les cambres legislatives eren ells ben sovint els més il×lustres defensors d'aquesta nova política; més encara: les mateixes lleis socials modernes no poques vegades han estat proposades als vots dels representants de la nació i la llur execució fou enèrgicament exigida i promoguda per ministres de l'Església ben sadollats de les doctrines Lleonianes.

D'aquest treball continu i incansable eixí una nova secció de la disciplina jurídica ben desconegut per cert en els temps passats, qui defensa amb energia els drets sagrats dels obrers qui deriven de la llur dignitat com homes i cristians: ànima, salut, forces, família, casa, obrador, salari, accidents del treball, tot allò, amb una paraula, qui ateny a la vida i família dels obrers; aquestes lleis es proposen la defensa d'aitals interessos, de les dones majorment i dels infants.

Que, si aquests estatuts no consonen per tot i en tota cosa amb les normes de Lleó XIII, és, amb tot, innegable que en molts punts s'hi sent un ressò de l'Encíclica "Rerum Novarum", a la qual molt cal atribuir que la condició dels obrers hagi canviat en sentit de millora.

3.- La tasca de les parts interessades

Ensenyava per últim el sapientíssim Pontífex com els patrons i obrers poden contribuir molt a resoldre aquest conflicte "amb institucions ordenades a subministrar l'ajut oportú als necessitats i a acostar més, un a altre, els dos estaments" . El primer lloc d'aitals institucions el reclamava, però, ell per les corporacions d'obrers sols, o d'obrers i patrons alhora; i posa un singular esment en explicar-les i recomanar-les, declarant amb admirable saviduria la llur naturalesa, motius, oportunitat, drets, deures, i lleis.

Els quals documents foren trets a llum en un temps verament oportú, ço és: quan en diverses nacions els poders públics, del tot addictes al liberalisme, favorien ben poc, ans encara obertament impugnaven les mentades associacions consemblants d'altres classes i les emparaven, amb odiosa injustícia negaven el dret d'associar-se propi d'aquells qui més el necessitaven per a defensar-se de les opressions dels poderosos; ni entre els catòlics mateixos mancava qui mirés amb mals ulls les temptatives de formar les dites organitzacions, com si hi trobessin regust d'un cert esperit socialista o subversiu.

Associacions obreres

Són, doncs, altament recomanables les normes donades per Lleó XIII en ús de la seva autoritat, per tal com pogueren vèncer aquestes oposicions i esvair les sospites: però han devingut més importants encara, per haver exhortat els obrers cristians a instituir entre ells semblants associacions segons la varietat dels oficis, ensenyant-los la manera de fer-ho, i molts d'ells s'afermaren de valent en el camí del deure mentre es veien fortament captivats per les associacions dels socialistes, les quals, amb un desvergonyiment increïble, es feien passar com les úniques defensores i vindicadores dels humils i oprimits.

Molt oportunament declarava l'Encíclica que, en fundar-se tals associacions, "de tal manera han d'ésser constituïdes i governades, que puguin subministrar els mitjans més aptes i conduents al fi que es proposen, ço és: que cada un dels associats en tregui el major augment possible de benestar físic, econòmic i moral"; i és evident que "cal atendre, com a fi principal, al perfeccionament moral i religiós i que a aquest perfeccionament cal encaminar tota la disciplina social". Puix que, "posat el fonament de la religió, resta obert el camí per a regular les mútues relacions dels socis per la tranquil×litat de la llur convivència i pel llur benestar econòmic".

A la institució de consemblants associacions es consagraren arreu amb lloable entusiasme bon nombre de sacerdots i de seglars, freturosos de posar en tot el seu vigor les doctrines de Lleó XIII. I així aquestes associacions formaren obrers verament cristians, els quals sabien ben agermanar ensems la pràctica diligent del propi ofici amb els saludables preceptes de la religió i defensar amb eficàcia i fermesa els propis interessos i drets temporals, mantenint el degut respecte a la justícia i el sincer intent de cooperar amb les altres classes de la societat a la restauració cristiana de tota la vida social.

Aquests consells i exhortacions de Lleó XIII foren posats en pràctica de molt diferent manera segons que ho reclamaven les vàries circumstàncies dels llocs diversos. Així, en alguns països, una mateixa associació es proposà d'atènyer alhora tots els fins assenyalats del Pontífex; en altres, en canvi, per exigir-ho així o aconsellar-ho les circumstàncies, es féu una certa divisió del treball i foren instituïdes distintes associacions, de les quals unes assumiren la defensa dels drets i dels legítims avantatges dels socis dins els contractes del treball, i altres s'ocuparen del mutu ajut que s'havien de prestar en les coses econòmiques; altres, finalment, posaren tota l'atenció en els deures morals i religiosos i en altres obligacions consemblants. Aquest segon mètode fou principalment adoptat allà on els catòlics no podien formar sindicats catòlics perquè els ho impedien les lleis del país o determinades institucions econòmiques, o aquella deplorable dissensió d'intel×ligències i voluntats tan amplament estesa en la societat moderna, o la urgent necessitat de resistir amb un front únic a les files compactes dels partits revolucionaris. En tals circumstàncies sembla que els catòlics es vegin quasi obligats a allistar-se als sindicats neutres, sempre que aquests s'inspirin en la justícia i equitat i deixin als llurs socis catòlics la plena llibertat d'atendre a la pròpia consciència i obeir a les lleis de l'Església. Pertoca, però, als Bisbes -on segons les circumstàncies creguin necessàries aitals associacions, i no les vegin perilloses per la religió-, el consentir que els obrers catòlics s'hi adhereixin, salvant sempre els principis i les garanties que el nostre Predecessor de santa memòria Pius X recomanava la primera de les quals, i la més principal, és aquesta: que, ensems amb aquests sindicats, hi hagin altres associacions que treballin amb diligència per educar els llurs socis en la conducta; així passarà que aitals associacions llevaran fruits excel×lents fins ultra el cercle dels associats.

Gràcies podem donar, doncs, a l'Encíclica Lleoniana, si aitals associacions d'obrers hem vist florir arreu i en tanta de manera que, a hores d'ara, bé que molt inferiors en nombre a les associacions dels socialistes i comunistes, abarquen una molt gran multitud d'obrers, i poden vigorosament reivindicar els drets i les legítimes aspiracions dels obrers cristians dintre els límits de la pròpia nació, com també en assemblees més àmples, i àdhuc promoure els saludables principis cristians en ço qui ateny a la vida social.

Associacions dintre altres classes

Cal afegir que les veritats tan sàviament exposades per Lleó XIII i amb tant de vigor propugnades tocant al dret natural d'associació, es començaren d'aplicar també fàcilment a altres associacions, i no solament a les obreres; puix que a la mateixa Encíclica es deu, en no petita part, la florida de consemblants utilíssimes associacions, àdhuc entre els pagesos i altres classes mitges, com també entre altres institucions per l'estil on feliçment s'agermana el conreu de l'esperit amb l'avantatge econòmic.

Associacions patronals

Que, si no podem afirmar el mateix de les associacions tan vivament desitjades del nostre Predecessor entre els empresaris i industrials -que prou ens dol siguin tan escases- no cal atribuir això únicament a la voluntat de les persones sinó a les dificultats molt més greus que travessen semblants associacions i que Nós perfectament coneixem i prenem en el degut compte. Transpunta, però, l'esperança que també aitals obstacles puguin aviat desaparèixer i, a hores d'ara, amb íntim consol del Nostre cor, saludem algunes no inútils temptatives fetes en aquest punt, els fruits copiosos de les quals prometen per a temps a venir una més rica messa.

Conclusió: La "Rerum Novarum" Carta Magna del treball

Tots aquests beneficis de l'Encíclica Lleoniana, Venerables Germans i estimats Fills, que, tocant només per alt més que descrivint, havem commemorat, tants són i tan grans, que ben clar demostrem com aquell document immortal no presenta pas un ideal de la societat humana bellíssim, sí, però, fantàstic; sinó que més tost demostren com el Nostre Predecessor poà en l'Evangeli, i per tant, en una font sempre viva i vital, les doctrines que poden, si no resoldre tot seguit, mitigar en alguna manera aquesta lluita funesta i intestina que està llatzerant la família humana. Que una part d'aquesta bona llavor, tan copiosament sembrada quaranta anys enrera, ha caigut en bona terra, ho prova la messa abundosa que l'Església de Crist i tot l'humanal llinatge amb l'ajut de Déu n'han obtingut per a la seva salvació. I ben amb raó es pot dir que l'Encíclica Lleoniana, en el decurs de molts anys, ha aparegut com la Carta Magna damunt la qual ha d'estrebar tota l'activitat del camp social, com en el seu propi fonament. I aquells qui demostren fer poc cabal de la Carta Pontifícia i de la seva commemoració, blasmen allò que ignoren, o bé res no entenen d'allò que coneixen superficialment i, si tant és que ho entenen, mereixen de sobres ésser titllats d'injustos i desagraïts.

Mes, posat que en el decurs dels anys han sortit alguns dubtes entorn la recta interpretació de qualques punts de l'Encíclica, o sobre les conseqüències que en poden ésser deduïdes, dubtes que han donat ocasió a controvèrsies no sempre serenes entre els mateixos catòlics; i, com sigui, d'altra banda, que les noves necessitats dels nostres temps reclamen una més acurada aplicació de la doctrina Lleoniana, o encara qualque afegitó imprescindible, de molt bona gana aprofitem aquesta avinentesa per satisfer els dubtes i exigències dels temps moderns, en compliment del Nostre càrrec Apostòlic que a tothom ens fa deutors.

II

Autoritat de l'Església en matèria social i econòmica

Mes, abans de posar-nos a explicar aquests punts, cal establir primer allò que tan clarament havia afirmat ja Lleó XIII, ço és: que tenim Nós el dret i el deure de jutjar amb suprema autoritat d'aquestes qüestions socials i econòmiques. Cert: no fou pas confiat a l'Església el càrrec de guiar els homes a una felicitat temporal solament i caduca, sinó eterna; és més: "creu vedat d'immiscuir-se sense justa causa en la direcció de coses purament terrenes" . No pot, però, de cap de les maneres desentendre's de l'ofici que Déu li ha confiat d'intervenir amb la seva autoritat, no en les coses tècniques per les quals no té mitjans adequats, ni la missió de tractar-les; però sí en tot allò que als costums fa referència. Perquè en aquesta matèria, el dipòsit de la veritat a Nós per Déu confiat i el deure gravíssim de divulgar i interpretar tota la llei moral i àdhuc d'urgir-ne oportunament i importuna l'observança sotmeten i subjecten al Nostre suprem judici tant l'ordre social com l'econòmic.

Perquè, si bé l'economia i la disciplina moral, cada una dins el seu circuit, fan ús de principis seus propis, fóra no obstant un error afirmar que l'ordre econòmic i l'ordre moral tan separats són i diferents l'un de l'altre, que el primer no té cap dependència del segon. Cert que les lleis dites econòmiques, tretes de la naturalesa mateixa de les coses i de l'índole de l'ànima i del cos humà estableixen quins límits dins el camp econòmic pot atènyer l'eficiència humana i amb quins mitjans, i quins no; i la raó mateixa, clarament dedueix de la naturalesa de les coses i de la naturalesa individual i social de l'home, el fi que Déu creador ha assenyalat a tot l'ordre econòmic.

I la llei moral és l'única que, així com en el conjunt de les nostres accions ens mana cercar el fi suprem i últim, parionament, en cada un dels ordres d'acció ens ordena cercar de dret aquells fins especials que en aquest ordre d'acció han estat prefixats per la naturalesa o, més ben dit, per Déu autor de la naturalesa i de subordinar-los amb la deguda connexió a aquest fi últim. Quan aquesta llei sigui fidelment observada, tots els fins particular aixís individuals com socials que ens proposem en el camp econòmic, empalmaran convenientment amb l'ordre universal dels fins i, pujant per ells com per altres tants graons, atenyerem el fi últim de totes les coses, ço és: Déu, suprem bé i inexhaurible a Si mateix i a nosaltres.

1.- El domini o dret de propietat

Davallant ara a cada punt en particular, comencem pel dret de propietat. Sabeu, Venerables i estimats Fills, que el Nostre Predecessor de santa memòria havia defensat amb valentia el dret de propietat contra els errors dels socialistes del seu temps, demostrant que l'abolició de la propietat privada no resultaria en benefici sinó en completa ruïna de la classe obrera. Com sigui, però, que hi ha qui amb la més agreujosa calúmnia ha acusat el Sobirà Pontífex i a l'Església mateixa d'haver-se posat, o de posar-se encara, de la banda dels rics contra els proletaris i, posat que hi ha desavinença entre els mateixos catòlics quant al veritable i genuí pensament de Lleó XIII, havem cregut convenient defensar la seva doctrina, que és la catòlica, de falses interpretacions i vindicar-la d'aital calúmnia.

El seu caràcter individual i social

Primerament, doncs, cal tenir per cosa certa i comprovada, que ni Lleó XIII ni els teòlegs qui ensenyaren sota el guiatge i el vigilant magisteri de l'Església, han negat mai o han posat en dubte el doble caràcter de la propietat, l'individual i el social, segons que esguarda els individus o el bé comú: sinó que sempre unànimament han afirmat que el dret del privat domini ha estat concedit als homes per la naturalesa, ço és pel mateix Déu, sigui perquè els individus puguin atendre a les seves necessitats i a les de la família, sigui perquè gràcies a aital institució, els béns del Creador, destinats com són a tota la família humana, realment per això serveixin, cosa que no podria mai obtenir-se sense l'observança d'aquest ordre cert i determinat.

Cal, doncs, guardar-se bé d'un doble escull on es pot topar. Perquè, així com negant o aminorant el caràcter social i públic de la propietat, cauríem o ens acostaríem a l'anomenat "Individualisme", així, refusant o atenuant el caràcter privat i individual del mateix dret, necessàriament ens precipitaríem al "Col×lectivisme" o, si més no, forçosament arribaríem a atènyer les seves teories. I el qui això no té present, va lògicament a topar en els esculls del modernisme moral, jurídic i social que en la Nostra primera Encíclica ja denunciàrem; cosa que han de tenir en compte especialment aquells amadors de novetats, qui no vacil×len cap mica en inculpar l'Església amb oprobioses calúmnies, com si hagués permès que en la doctrina dels teòlegs s'infiltrés el concepte pagà de la propietat el qual caldria substituir per un altre que amb estranya ignorància anomenen ells "cristià".

Les obligacions inherents al domini

Per tal de contenir dins els justos límits les controvèrsies que ùltimament s'han debatut entorn la propietat i els deures a ella inherents, cal abans de tot assentar ben sòlid el fonament establert per Lleó XIII, ço és: que el dret de propietat es distingeix del seu ús. La justícia, en efecte, dita commutativa, vol que sigui excrupulosament mantinguda la divisió dels béns i que no sigui invadit el dret d'altri, traspassant els límits del domini privat: ara, que els amos no usin sinó honestament de la propietat, això no és pas ofici d'aquesta justícia sinó d'altres virtuts, el deure de les quals "no es pot exigir que sigui acomplert per vies jurídiques". No tenen, doncs, raó alguns de pretenir que la propietat i l'ús honest d'ella siguin continguts dins uns mateixos límits; i molt menys raó tenen els qui diuen que el dret de la propietat desapareix o es perd per l'abús o pel no ús que se'n faci.

Per tant, fan obra saludable i digna de tot encomi aquells qui, salva la concòrdia dels esperits i la integritat de la doctrina que constantment ha ensenyat l'Església, s'esforcen en definir l'íntima naturalesa d'aquests deures i els límits dins els quals tant el dret mateix de la propietat com l'ús o exercici del domini vénen circumscrits per les necessitats de la convivència social. En canvi, s'enganyen i erren els qui pretenen de tal manera disminuir el caràcter individual de la propietat que, de fet, acaben per destruir-lo.

L'Estat i la propietat

Verament del caràcter mateix de la propietat que havem anomenat individual alhora i social, es dedueix que en aquesta matèria els homes han de tenir en compte no solament el llur propi avantatge, ans també el bé comú. Ara, la determinació d'aquests deures en particular i segons reclamin les circumstàncies, quan no resten indicats per la mateixa llei natural, és cosa dels poders públics. Per tant, la pública autoritat pot més específicament decretar, considerada la vera necessitat del bé comú i tenint sempre davant els ulls la llei natural i divina, què sigui lícits als posseïdors i què no ho sigui, en l'ús dels propis béns. És més; ja Lleó XIII havia sàviament ensenyat que Déu havia deixat "al criteri dels homes i a les institucions dels pobles la delimitació de les possessions privades". Efectivament, com testimonia la història, mateix que els altres elements de la vida social, la propietat no és pas enterament immòbil. Nós mateix ho havíem ja declarat amb les següents paraules: "¡Quantes diverses formes concretes ha tingut la propietat des de la primitiva forma dels pobles rústecs i salvatges, de la qual encara en els nostres temps romanen alguns vestigis, fins a aquella propietat en els temps i en la forma patriarcal i després successivament en les diverses formes tiràniques (per dir-ho en el sentit clàssic de la paraula", més tard a través de les formes feudals, darrerament en les monàrquiques i en totes les formes subsegüents de l'edat moderna!". La pública autoritat, però, com és evident, no ha d'usar arbitràriament del seu dret. Perquè, cal servar sempre intacte i inviolat el dret natural de la propietat privada, com el de la transmissió hereditària dels béns propis, dret que l'Estat no pot suprimir "per tal com l'home és superior a l'Estat" i també perquè "el consorci domèstic és lògicament i històricament anterior a la conjunció civil". Per ço, el sapientíssim Pontífex havia ja declarat il×lícit que l'Estat gravés tant amb impostos i tributs exorbitants la propietat privada. "Perquè no derivant el dret de propietat privada d'una llei humana sinó de la llei natural, la pública autoritat no pot anul×lar-lo, sinó purament moderar-ne l'ús i harmonitzar-lo amb el bé comú". I quan el poder públic harmonitza així els privats dominis amb la necessitat del bé comú, no fa obra hostil sinó amical als propietaris particulars; per quant llavors impedeix poderosament que la privada possessió dels béns instituïda pel sapientíssim Autor de la naturalesa per a subsidi de la vida humana, doni origen a danys intolerables i així vagi a la ruïna: ni aboleix les possessions privades, ans encara les assegura; no debilita els privats dominis, ans els corrobora

Obligacions sobre les rendes lliures

No són pas abandonades per enter al caprici de l'home les rendes lliures, ço és: aquelles que no necessita per un tenor de vida convenient i decorós: que àdhuc la Sagrada Escriptura i els Sants Pares amb paraules claríssimes contínuament denuncien als rics el gravíssim precepte que els obliga a practicar l'almoina, la beneficència, la generositat.

L'esmerçar, però, més copiosos guanys en obres que donin ampla avinentesa de treball lucratiu, mentre aquest treball sigui per a procurar béns verament útils, dels principis del Doctor Angèlic lògicament deduïm que ha de tenir-se això per obra excel×lent de la virtut de la magnificència i del tot adequada a les necessitats del temps.

Títols d'adquisició del domini

Que la propietat originàriament s'adquireix tant per l'ocupació d'una cosa que no té amo, com per la indústria o especific (com així es diu), ho testifiquen adés la tradició de tots els temps, adés la doctrina del Nostre Predecessor Lleó XIII. En efecte, no es fa cap tort a ningú, encara que alguns afirmen el contrari, quan es pren possessió d'una cosa que és a disposició del públic; ço és: que no és de ningú, i la indústria que un home exerceix per compte propi i amb la qual es produeix una nova forma o un augment de valor, és prou d'ella sola perquè aquests fruits s'adjudiquin a qui hi treballava.

2.- El capital i el treball. L'un no pot ser res sens l'altre

Ben diferent és la naturalesa del treball que es presta a un altre i s'exerceix sobre el capital d'altri. A aquest treball pot aplicar-se principalment allò que Lleó XIII digué ésser "veríssim"; ço és: que "no d'enlloc més ve produïda la pública riquesa que del treball dels obrers" ¿No veiem, en efecte, amb els nostres mateixos ulls com l'enorme quantitat de béns, dels quals consta la riquesa dels homes, són procreats i surten de les mans dels obrers, les quals o treballen soles o admirablement multipliquen la llur eficàcia, valent-se d'instruments, ço és: de màquines? O i més: ningú no ignora que cap poble, de la penúria i de la indigència hagi arribat mai a una millor i més alta fortuna, si no és mediant un gran treball combinat de tots els seus homes, tant d'aquells que dirigeixen les tasques com d'aquells qui les executen. No és, però, menys manifest que aquells suprems esforços resultaran del tot inútils, més encara: ni tan sols hauria estat possible intentar-los, si Déu Creador de totes les coses no hagués primer donat per la seva bondat, les riqueses i el capital natural, els tresors i les forces de la naturalesa. ¿Què és, en efecte, treballar sinó aplicar i exercir les forces de l'ànima i del cos en aquestes coses i per mitjà d'elles mateixes? Reclama, però, la llei natural i la voluntat de Déu mitjançant aquesta llei promulgada, que s'observi el recte ordre en l'aplicació als usos humans del capital natural: i el dit ordre en això consisteix: que cada u tingui el seu amo. D'aquí s'esdevé que, llevat el cas que altres treballin sobre el propi capital, tant el capital d'altri com el treball d'altri han d'associar-se en un consorci comú: perquè l'un res no pot fer sense l'altre. Molt bé observà això Lleó XIII quan escrivia: "No pot subsistir el capital sense treball, ni el treball, ni el treball sense capital". Es per tant absolutament fals l'atribuir o al sol capital o al sol treball allò que s'obté amb l'eficiència combinada de l'un i l'altre, i és del tot injust que l'un s'atribueixi tota la cosa produïda, negant l'eficàcia de l'altre.

Pretensions injustes del capital

Durant anys i més anys ha pogut certament el capital adjudicar-se massa a si mateix. Tot quant era produït, tots els fruits que en provenien, el capital se'ls apropiava, deixant a penes a l'obrer el suficient per a restaurar les forces i refer-les. Ja que anaven dient que per una llei econòmica enterament ineludible, tota l'acumulació del capital pertany als rics i que per la mateixa lleis els obrers havien de romandre perpètuament en la condició de proletaris, ço és: contrets a un tenor de vida precari i mesquí. Ver és i cert que no sempre i per tot arreu l'acció pràctica concordava amb aquestes normes dels liberals, vulgarment dits de Manchester; més no es pot negar que els instituts econòmico-socials havien demostrar una tendència constant cap a això. Ara bé, que aquestes falses opinions, que aquestes exigències enganyadores hagin estat fortament combatudes i no solament d'aquells qui per elles eren privats del natural dret de procurar-se una millor condició de vida, ningú no hi haurà que se n'estranyi.

Injustes pretensions del treball

Per ço als obrers oprimits s'ajuntaren els anomenats "intel×lectuals" contraposant a una llei imaginària un principi moral igualment fictici; ço és: que tot el que es produeix o s'obté de guany, treta només la part suficient per a reparar el capital i refer-lo, pertoca de dret a l'obrer. Aquest error, tant com és més dissimulat que aquell d'alguns socialistes qui afirmen que tot el que serveix per la producció s'ha de transferir a l'Estat i, com diuen, s'ha de "socialitzar", tant més perillós és i bo per a enganyar els incautes: metzina dolça que amb deler molts absorbiren, als quals mai no hauria arribat a seduir un manifest socialisme.

Principi directiu de la justa distribució

Sens dubte, per impedir que amb aquestes falses teories no es tanquessin ells mateixos, el capital i el treball, l'entrada a la justícia i a la pau, a l'un i l'altre haurien de servir d'advertiment les sapientíssimes paraules del nostre Predecessor: "la terra per dividida que es trobi entre particulars, no obstant no deixa de servir per a utilitat de tots". I això havíem Nós ensenyat abans, quan dèiem que la divisió que es fa dels béns en propietats privades, ha estat establerta per la naturalesa mateixa, a fi que les coses creades puguin proporcionar als homes aquella comuna utilitat amb un ordre fix i permanent. I això cal tenir sempre present, per no eixir-se del camí recte de la veritat.

Ara que no tota distribució de béns i de riqueses entre els homes és suficient per obtenir el fi intentat per Déu, o en tota la seva plenitud, o en la deguda perfecció. Per això és menester que les riqueses que contínuament es multipliquen gràcies als progressos econòmico-socials, siguin adjudicades en particular als individus i als estaments, per manera que resti salva aquella comuna utilitat de tots, lloada per Lleó XIII, o bé -per dir-ho amb altres paraules-, que es conservi íntegre el bé comú de la societat entera. Per aquesta llei de justícia social, no pot un estament excloure l'altre de la participació de guanys o beneficis. No menys, doncs, trenca aquesta llei l'estament dels rics quan, talment com sense mirar prim en la seva fortuna, estima natural aquell ordre de coses segons el qual tot a ells pertoca i res a l'obrer; com la trenca la classe proletària quan, fortament airada per la violació de la justícia i massa captinguda de la reivindicació errada del seu dret del qual és conscient, tot ho reclama per a ella sola com a producte de les seves mans, i per això combat i vol abolir la propietat i les rendes o guanys no obtinguts amb el treball, de qualsevol mena siguin o sigui quisvulla l'ofici que exerciren en la humana convivència, i no per altra raó, que per ésser tals. I cal afegir que ben fora de lloc i de raó apliquen alguns les paraules de l'Apòstol: "El qui no vol treballar, que no mengi". Perquè la sentència de l'Apòstol va contra aquells qui s'abstenen del treball quan podrien i haurien de treballar i adverteix que cal esmerçar amb diligència el temps i les forces del cos i de l'ànima, ni ésser gravosos als altres, quan bonament podem per nosaltres mateixos atendre a nosaltres: mes no s'ensenya pas que el treball sigui l'únic títol per obtenir els queviures o guanys.

Cal, doncs, a cadascú atribuir la seva part de béns, i cal procurar que la distribució dels béns creats, la qual tothom de sana pensa veu com avui és causa de gravíssim malestar pel gran desequilibri entre els pocs opulents i els innombrables menesterosos, s'ajusti de bell nou amb les normes del bé comú o de la justícia.

3.- L'elevació del proletariat

Veus aquí el fi que el Nostre Predecessor proclamà que calia perseguir: l'elevació del proletariat. I més fortament cal dir això i repetir-ho amb més insistència, per quant, no poques vegades les prescripcions tan saludables del Pontífex han estat oblidades, fos perquè a dretes eres passades en silenci, fos perquè no es creien possibles de complir, amb tot i que podien i havien d'acomplir-se. Ni perquè faci menys estralls aquell "pauperisme" que tan horrible es presentava als ulls de Lleó XIII, han perdut en els nostres dies llur eficàcia i saviesa. Cert, la condició dels obrers s'és feta millor i més equitativa, sobretot en els estats més cultes i en les ciutats més populoses on ja no es pot dir que tots els obrers siguin afligits per la misèria o es trobin en la indigència. Mes, després que les arts mecàniques i les indústries humanes han penetrat i amb tanta rapidesa se són esteses en regions innombrables, tant en les terres que es diuen joves, com en els reialmes del llunyà Orient ja en l'antiguitat cultes, ha crescut fora mida el nombre dels proletaris menesterosos, el gemec dels quals clama a Déu de la terra: s'hi ajunta el grandíssim exèrcit dels assalariats rurals, reduïts a una ínfima condició de vida i privats de tota esperança d'obtenir mai "un tros de terra" i, per tant, de no utilitzar remeis convenients i eficaços, sotmesos per a sempre a la condició de proletaris.

No obstant, per més veritat que sigui, que cal ben distingir entre condició proletària i pauperisme, la mateixa immensa multitud de proletaris d'una banda, i d'altra les immenses riqueses d'alguns opulents són una prova evidentíssima que les riqueses tan copiosament augmentades en aquesta nostra època dita de "l'industrialisme" no són rectament distribuïdes, ni equitativament aplicables a les diverses classes dels homes.

Cal millorar la condició dels proletaris, fent que tinguin béns familiars

Amb gran interès, doncs, i amb tots els esforços hem de procurar que, si més no d'aquí en avant, les riqueses produïdes s'acumulin només en proporció equitativa en mans dels rics i es distribueixin amb força llarguesa entre els treballadors, no perquè aquests hagin de flacar en el treball -posat que per treballar ha nascut l'home, com per volar l'ocell-, sinó perquè amb l'estalvi augmentin el seu predomini; perquè, administrant amb seny el patrimoni, puguin més fàcilment i sense neguits portar les càrregues de la família; i, alliberats d'aquella incerta condició de vida sotmesa a tantes restriccions en què brega el proletariat, no solament estiguin en disposició de suportar les alternatives que es presentin, ans puguin esperançar que, morts ells, podran ésser convenientment atesos els sobrevivents en una forma o altra.

Totes aquestes coses que foren no solament insinuades per Nostre Predecessor, ans manifestament proclamades, Nós per la present Encíclica tornem amb insistència a inculcar-les; que si, sens fer temps, no es posen en pràctica, i amb tot el vigor, no cregui ningú que sigui possible una eficaç defensa de l'ordre públic, de la pau i tranquil×litat de la societat humana contra els promovedors de novetats subversives.

4.- El salari just

Mes això no serà possible mentre els proletaris no arribin amb la llur diligència i estalvi a fer-se algun modest patrimoni, com indicàvem seguint les petjades del nostre Antecessor. Ara bé; ¿d'on, sinó de la paga del seu treball, podrà, vivint amb economia, arraconar alguna cosa el qui, per a guanyar-se el nodriment i les coses necessàries a la vida, no pot comptar amb altra cosa que amb el treball? Afrontem, doncs, la qüestió del salari qualificada per Lleó XIII "d'una força gran importància" declarant-ne i desenrotllant-ne, on calgui, la doctrina i els preceptes.

El salari no és, de si mateix, injust

I, en primer lloc, els qui afirmen que el contracte d'oferta i de prestació de treball és injust per naturalesa i que per tant ha d'ésser substituït pel contracte de societat, parlen fora de to i amb tota la mala intenció calumnien el Nostre Predecessor, l'Encíclica del qual no solament admet el "salariat" ans tracta extensament la manera de regular-lo segons les normes de la justícia.

Creiem no obstant que, en les actuals condicions de la societat humana, fóra molt prudent, en quant possible fos, d'atemperar quelcom el contracte de treball amb el contracte de societat, com ja s'és començat de fer de diferents maneres amb no poc avantatge dels obrers i dels amos. Així obrers i dependents vénen per igual interessats en la propietat o en l'administració, o coparticipen en alguna manera dels guanys percebuts.

I que la justa proporció del salari no s'ha de calcular per un sol títol, sinó per molts, ja sàviament ho havia declarat Lleó XIII, escrivint: "Per determinar el salari amb tota equitat, cal tenir en consideració moltes coses".

Amb les quals paraules ben clarament va rebatre la lleugeresa d'aquells qui creuen que una qüestió tan greu es pot fàcilment resoldre amb l'aplicació d'una sola regla, i encara aquesta ben llunyana de la realitat de les coses. Perquè certament s'equivoquen aquells qui no dubten en proclamar aquell principi vulgar que, tant val el treball i tant ha d'ésser remunerat, quant valen els fruits per ell produïts, i per això el treballador té el dret d'exigir tant com s'és obtingut en el treball; l'absurd que és aquest principi, es dedueix tot d'una només del que havem exposat tractant del capital i del treball.

Caràcter individual i social del treball

Ara és més fàcil de comprendre que, ultra el caràcter personal i individual, cal considerar el caràcter social, així de la propietat com del treball, d'aquell majorment qui per contracte es lloga a un altre: ja que de no subsistir un cos verament social i orgànic, no trobar-se emparat l'exercici del treball per un ordre social i jurídic, de no concordar entre elles i de no completar-se mútuament les diverses arts que depenen les unes de les altres, de no associar-se - això és el principal- com per a formar una sola cosa la intel×ligència, el capital i el treball, l'activitat humana no podrà produir els seus fruits. No podrà, doncs, ésser aquesta en la seva justa valor preada ni adequadament retribuïda mentre no es tingui en compte la seva naturalesa social i individual.

Tres punts a considerar

D'aquest doble caràcter inherent al treball humà per naturalesa, brollen gravíssimes conseqüències per les quals ha de regir-se i ésser determinat el salari.

a) La sustentació de l'obrer i de la seva família

En primer lloc, cal donar a l'obrer una paga suficient per mantenir-se ell i la família. És certament equitatiu que també la resta de la família, cada u segons les seves forces, contribueixi a la comuna sustentació de tots, com especialment s'estila en les famílies dels agricultors, i també en moltes dels artesans i dels petits comerciants: més no és lícit abusar ni de l'edat infantil, ni de la feblesa de la dona. Les mares de família facin el seu treball principalment a casa o en llocs tocant a la casa, dedicades a les tasques domèstiques. És un abús intolerable, i cal posar tot l'esforç per a eliminar-lo, que les mares de família, per l'escassetat del salari del pare, es vegin obligades a exercir un ofici lucratiu fora de la llar domèstica, abandonant així les obligacions i els deures propis d'elles, particularment la puja i l'educació dels fills. Cal, doncs, procurar de totes passades que els pares de família percebin un salari tal, que basti per atendre convenientment les comunes necessitats domèstiques. Que, si en les presents circumstàncies de la societat no sempre podrà fer-se, la justícia social reclama que siguin el més aviat introduïdes aquelles modificacions que a tot obrer adult assegurin aitals salaris. Ni serà per demés, retre ací la merescuda lloança a tots aquells qui amb molts acertats i útils designis han fet diverses experiències i temptatives, encaminades a que el salari del treball guardi una correspondència tal amb les càrregues de la família, que augmentades aquestes, sigui també aquell més crescut, i àdhuc, donat el cas, siguin satisfetes les necessitats extraordinaries.

b) L'estat de l'Empresa

En establir la quantia del salari, cal també tenir en compte l'estat de l'empresa i de l'empresari; perquè és injust reclamar salaris exagerats quan l'empresa no pot suportar-los sens la ruïna pròpia i el consegüent perjudici dels obrers. Encara que, si el menor guany que ella fa, és degut a peresa o desídia o a incúria pel progrés tècnic i econòmic, aquesta no ha pas d'ésser reputada causa per disminuir la paga als treballadors. Ara, si l'empresa no fa els ingressos suficients per donar un salari just als treballadors o perquè es troba oprimida per injustos gravàmens o perquè es veu obligada a vendre els seus productes a un preu més baix del just, els qui així l'oprimeixin es fan reus d'una culpa greu, per tal com priven de la justa paga als treballadors, els quals, constrets per la necessitat, han d'acceptar per pura força una paga menor a l'equitativa.

Unides, doncs, les llurs forces i voluntats, patrons i obrers facin de tot son poder per a vèncer els obstacles i dificultats, i ajudats siguin, en una obra tan saludable, per la sàvia providència dels governants. I, si el cas arribés a l'últim extrem, caldrà llavors deliberar si l'empresa pot continuar en el seu intent, o si és qüestió de cercar altra manera d'atendre a les necessitats dels obrers, i en aquest punt, per cert gravíssim, és menester que s'imposi i actuï eficaçment una certa unió i concòrdia cristiana entre patrons i obrers.

c) La necessitat del bé comú

Finalment, la quantia del salari ha d'harmonitzar-se amb el públic bé econòmic. Ja per abans havem dit com pot contribuir a aquest bé comú que els obrers i dependents, arraconada alguna part del salari sobrant, de les despeses necessàries, arribin a poc a poc a reunir un petit patrimoni; més no cal oblidar un altre punt tal volta de no menor importància -i en els nostres dies moltíssim més necessari-, ço és: que tots aquells qui poden i volen treballar, se'ls en doni l'avinentesa. I això depèn no pas poc de la determinació del salari; la qual, així com pot ajudar allà on es manté dins els justos límits, pot igualment perjudicar, si els ultrapassa. ¿Qui no sap, en efecte, que l'excessiva escassetat o augment dels salaris són estat la causa que els obrers no han pogut treballar? Aquest inconvenient tan estès sobretot en els temps del nostre Pontificat en perjudici de molts, ha llançat els obrers a la misèria i a les temptacions, ha arruïnat la prosperitat dels pobles, i ha posat en perill la pau i tranquil×litat de tot el món. És, doncs, contra la justícia social que, per mor del propi interès i sense tenir en compte el bé comú, sigui el salari dels obrers massa augmentat o massa disminuït: i la justícia mateixa reclama que, amb avinença de parers i de voluntats, en quant sigui possible, de tal manera siguin regulats els salaris, que pugui donar-se feina al major nombre possible de treballadors, i es puguin percebre els fruits convenients del treball per a la sustentació de la vida.

A això pot també contribuir, i de molt, la justa proporció entre els salaris amb la qual té íntima relació la justa proporció dels preus a què es venen els productes de les diverses arts, tals com l'agricultura, la indústria i altres. Si totes aquestes coses són oportunament observades, les diverses arts s'acoblaran i formaran com un sol cos i, a manera de membres, es donaran ajut mútuament les unes i les altres i es perfeccionaran. Perquè l'economia social no podrà verament subsistir ni obtenir pas els seus fins, mentre a tots i cada un dels socis no siguin subministrats tots els béns que amb les forces i subsidis de la natura, amb l'art tècnic, amb la constitució social del fet econòmic, poden obtenir-se; els quals béns han d'ésser tants com siguin menester, sigui per satisfer les necessitats i obtenir el benestar convenient, sigui per aixecar els homes a aquella més feliç condició de vida que, mentre les coses es facin amb prudència, no solament no és obstacle a la virtut, ans encara l'afavoreix en gran manera.

5.- Restauració de l'ordre social

El que fins ara hem indicat sobre la justa divisió dels béns i la justícia dels salaris, afecta als individus i, indirectament només, ateny l'ordre social que el Nostre Predecessor Lleó XIII s'aplicà principalment a restaurar amb gran cura i sobirana diligència segons els principis de la sana filosofia, i a perfeccionar segons els altíssims preceptes de la llei evangèlica.

Més, per tal que es consolidin les coses que ell feliçment començà, i les altres es realitzin i llevin fruits més abundosos encara i joiosos a la família humana, dues coses són principalment necessàries: la reforma de les institucions i l'esmena dels costums.

I, quan parlem de la reforma de les institucions, ens ve al pensament, en primer lloc l'Estat, no com si de la seva actuació calgués esperar tota la salvació, sinó perquè, degut al vici que ja havem dit de l'"individualisme" les coses han arribat a tal punt, que, abatuda i quasi extingida aquella antiga vida rica social que altre temps ordenadament es desplegava dins el complexe d'associacions diverses, gairebé ja no resten sinó els individus i l'Estat, amb no petit detriment de l'Estat mateix que, perduda la forma de règim social i assumides totes aquelles càrregues que aquelles abolides associacions abans suportaven, es troba aclaparat i oprimit per una multitud d'afers i atencions gairebé infinita.

Perquè, encara que és cosa certa, i així clarament ho testimonia la història, que per haver variat les circumstàncies, no poden moltes coses ésser realitzades sinó per grans associacions, quan abans ho podien ésser per les petites, cal, no obstant, que resti ferm i incommovible aquell importantíssim principi en filosofia social, que així com és il×lícit arrabassar als individus allò que ells poden acomplir amb les llurs forces i indústria pròpia, per encomanar-ho a la comunitat, parionament és injust i alhora greu dany i pertorbació del recte ordre, remetre a una major i més alta societat allò que poden fer i acomplir les comunitats menors i inferiors; perquè tota acció de la societat, per la seva condició i naturalesa ha de prestar ajut als membres del cos social i no destruir-los ni absorbir-los.

Per ço és necessari que l'autoritat suprema de l'Estat reservi a les associacions inferiors els negocis i atencions de menor importància que per altra banda en gran manera el destorbarien, i així podrà ell acomplir amb més llibertat, amb més fortitud i eficàcia la part que a ell pertoca; dirigint, vigilant, urgint, reprimint, segons el cas ho porti o la necessitat ho demani. Tinguin, doncs, els governants la ferma persuassió que, com més perfectament serà mantingut l'orde jeràrquic entre les diverses associacions, de conformitat al principi de la funció "supletiva" de l'activitat social, tant més perfectes seran l'autoritat i l'eficiència social i, de consegüent, més feliç també i més pròspera la condició de l'Estat mateix.

La mútua aspiració dels estaments

Això han d'intentar sobretot i procurar, tant l'Estat com els millors ciutadans, ço és: que, superada la lluita d'ambdues classes oposades, sigui estimulada i promoguda una cordial i comuna aspiració dels estaments professionals.

A reconstruir, doncs, aquests diversos estaments cal que s'apliqui la política social. Perquè continua encara la societat humana en un estat violent i, per tant, en un estat insegur i vacil×lant cabalment perquè es basa sobre "classes" de tendència diversa, i per tant, oposades i propenses, per això mateix, a enemistats i renyines.

És que, per més que el treball, com oportunament deia el Nostre Predecessor en la seva Encíclica , no és una vil mercaderia, sinó que en ell cal reconèixer la dignitat humana i, per tant, no es pot comprar i vendre com una mercaderia qualsevol; no obstant, com estan ara les coses, l'oferta i la demanda en el nomenat mercat del treball divideix com en dues bandes els homes; i la desunió que d'això s'origina transforma el mercat com en un camp de lluita on les dues parts combaten aferrissadament com dos exèrcits contraris. A aquest gravíssim desordre que porta al precipici la societat entera, ningú no veu com és menester aplicar el remei amb tota urgència. Però no s'obtindrà una guariment perfecte fins a tant que, fora ja aquella oposició, es trobin ben disposats els membres del cos social, ço és: els "estaments professionals" als quals s'inscriguin els homes, no segons el paper que desenpenyen en el mercat del treball, sinó segons les diverses arts socials que cada un exerceix. Puix que reclama la mateixa naturalesa que, així com els qui es troben units per veïnatge de lloc formen municipis, així també els qui s'apliquen a una mateixa art o professió, sigui econòmica, sigui d'altre orde qualsevol, formen col×legis o cossos socials; de tal manera que aquestes corporacions amb llur dret propi s'acostuma dir que, si no són essencials a la societat civil, són, si més no, naturals.

Com sigui, però, que l'ordre, segons frase bellísima de St. Tomàs, és la unitat resultant de l'adequada disposició de moltes coses, el vertader i genuí ordre social reclama que els diversos membres de la societat s'ajuntin entre ells mitjançant algun vincle ferm que els uneixi. I aquesta força de cohesió es troba tant en la identitat dels mateixos béns que es produeixen o dels serveis que es presten, en la qual cosa col×laboren combinant els llurs esforços els qui lloguen el treball i els llogats d'una mateixa categoria, com en aquell bé comú al qual tots els estaments professionals amb unitat i concòrdia, cadascú per la seva part, han de concórrer. I tant més forta serà aquesta unió i més eficaç, com més fidelment cada un dels individus i cada estament professional mirarà d'exercir amb fidelitat la pròpia professió i excel×lir en ella.

D'on fàcilment es dedueix que en aitals corporacions tenen gran primacia aquelles coses que són comunes a tot l'estament professional, i entre elles sobresurt el promoure tan intensament com sigui possible la cooperació de cada una de les arts al bé comú de la societat. Quant, però, a aquells afers en els quals els peculiars avantatges o desavantatges dels patrons o dels obrers reclamen un especial esment i tutela, si cal deliberar, podran fer-ho uns i altres separadament i àdhuc, segons les circumstàncies, prendre resolucions.

Serà per de més recordar que allò que ensenya Lleó XIII sobre la forma del règim polític, pot igualment aplicar-se en la deguda proporció als col×legis o corporacions; és a dir: que són ben lliures els homes d'escollir la forma que més els plagui, amb tal que es tingui en compte la justícia i les exigències del bé comú.

Ara bé, a la manera que els habitants d'un municipi solen, per fins variadíssims, formar associacions a les quals cada un d'ells és lliure d'inscriure's o no, també aquells qui treballen en una mateixa art s'uniran entre ells en associacions lliures per aquells fins en alguna manera relacionats amb l'art que exerceixen. Com sigui, però, que sobre aitals associacions dóna explicacions ben clares i distintes els nostre Predecessor de santa memòria, creiem que ara n'hi haurà prou amb inculcar això només: que l'home té llibertat no solament de formar aquestes associacions que són d'ordre i de dret privat, "ans encara d'introduir-hi aquell reglament i aquelles lleis que es considerin més conduents al fi que es proposa". I la mateixa llibertat cal reivindicar per a instituir associacions que ultrapassin els límits s'una sola art o ofici. I aquestes associacions lliures, que són ja florents i donen fruits saludables, cal que es determinin a preparar el camí a aquells col×legis o estaments professionals més importants que havem esmentat i activament treballin per a realitzar-ho, segons l'esperit de la doctrina social cristiana.

Cal restaurar el principi directiu de l'activitat econòmica

Una altra cosa cal encara procurar, molt relacionada amb aquesta. Talment com la unitat de la societat humana no es pot fonamentar en l'oposició de les classes, tampoc el recte ordre de l'economia pot ésser abandonat a la lliure concurrència de les forces. Car d'aquesta màxima, com de font emmetzinada, brollaren tots els errors de la ciència econòmica individualista, la qual, esborrant per oblit o ignorància el caràcter social i moral que té l'activitat econòmica, sosté que l'autoritat pública ha de considerar-la com enterament deslligada i lliure, per la raó que en el mercat o en la lliure concurrència dels competidors ha de trobar el seu principi directiu, segons el qual es podrà regir molt més perfectament que segons qualsevol intel×ligència creada. Però la lliure concurrència continguda dintre límits determinats, per més que sigui cosa certament equitativa i útil, no pot pas dirigir l'activitat econòmica; cosa que sobradament ha demostrat l'experiència d'ençà que foren posades en pràctica les normes del fals esperit individualista. És, doncs, absolutament necessari que l'economia es torni a sotmetre al seu veritable i eficaç principi directiu. Més aquest ofici directiu molt menys pot assumir-lo aquella supremacia econòmica que en aquests darrers temps ha substituït a la lliure concurrència, per ésser ella una mena de força cega i una energia violent que, per esdevenir útil als homes, ha d'ésser fortament frenada i sàviament regida; i no pot pas regir-se ella mateixa ni frenar-se. Cal, doncs cercar altres principis més alts i més nobles pels quals sigui aquella hegemonia severament i enterament governada; ço és: la justícia i la caritat social. Per ço convé, i és absolutament necessari, que en la justícia social s'inspirin les institucions dels pobles; més encara, les de tota la vida social, perquè aital justícia devingui verament eficaç; ço és: perquè constitueixi un ordre jurídic i social que vingui com a informar tota l'economia. Mes la caritat social ha d'ésser com l'ànima d'aquest ordre, que l'autoritat pública posarà gran esment en defensar i reivindicar d'una manera eficaç, cosa que podrà fer amb menys dificultat si es desentén d'aquelles càrregues que no li són pròpies, com per abans havem dit.

Cal, a més, que les nacions diverses, posat que en l'orde econòmic depenen molt les unes de les altres i mútuament es necessitem, uneixin els llurs intents i esforços per a promoure amb aciençats convenis i institucions una franca i venturosa cooperació en l'economia internacional.

Si així, doncs, es refan, com s'és dit, els membres del cos social i el principi directiu econòmico-social, podrà dir-se també en alguna manera d'aquest cos allò que del cos místic de Crist diu l'Apòstol: "Tot el cos compacte i articulat per totes les juntures que s'ajuden mútuament, seguint un operació proporcionada a cada membre, pren la seva creixença i s'edifica ell mateix en la caritat".

Recentment, com tothom sap, s'és iniciada una especial organització sindical i corporativa, de la qual, atès l'argument d'aquesta nostra Encíclica, cal fer una breu insinuació, afegint-hi qualques oportunes consideracions.

És el mateix poder civil que constitueix el sindicat en persona jurídica i ve a concedir-li ensems el privilegi de monopoli; tant, que només ell així aprovat pot reivindicar els drets dels obrers o dels patrons -segons el sindicat que sigui-, cloure pactes tocant a l'arrendament i lloguer del treball o avalar els contractes de treball, com ara es diuen. Poden els individus inscriure's o no al sindicat i és només en aquest sentit que l'organització sindical es pot anomenar lliure, ja que la quota sindical, com certs especials impostos, són obligatoris per tots els membres en absolut, d'una mateixa art o professió, tant amos com obrers, com són també per a tots obligatoris els contractes de treball estipulats pel sindicat jurídic. És veritat, però, que oficialment s'ha declarat que el sindicat jurídic no exclou l'existència d'altres associacions de membres de la mateixa professió, no reconegudes per la llei.

Els col×legis o corporacions són constituïts per delegats d'un i altre sindicat (ço és d'obrers i de patrons) de la mateixa art o professió, i, com a veritables i propis òrguens i institucions de l'Estat, dirigeixen els sindicats i en les coses d'interès comú els coordinen a una mateixa finalitat.

Les vagues són prohibides: si les parts no troben manera d'avenir-se, intervé el magistrat.

Ara bé: per poc que un consideri, aviat veurà els avantatges que reporta l'institució que acabem de descriure; la pacífica col×laboració dels estaments, la repressió de les associacions dels socialistes, la contenció de llurs temptatives, una magistratura especial exercint una autoritat moderadora. Més, per tal de no descuidar res en una matèria de tanta importància i tant en harmonia amb els principis generals suara esmentats, com amb les coses que tot seguit anem a dir, ens veiem obligats a confessar que sabem que no manquen alguns qui temen que l'Estat, en comptes de limitar-se com deuria a prestar l'ajut suficient i necessari, no substitueixi l'activitat lliure, o que el nou ordenament sindical i corporatiu prengui un caràcter excessivament burocràtic i polític, o que (admesos certament, de bon grat, aquells generals avantatges) serveixi més aviat per a fins polítics determinats que per a endegar i promoure un orde social més perfecte.

Més, per atènyer aquest altre fi nobilíssim i afavorir verament i sòlidament de la millor manera el bé comú, creiem primer de tot i sobretot necessari que Déu ho beneeixi i després que totes les persones de bona voluntat, unint el llur esforç, hi col×laborin. Tenim també la persuassió, i ho deduïm del que hem dit abans que, amb tanta més seguretat serà obtingut aquell fi, com més gran serà el nombre dels disposats a contribuir-hi amb la llur perícia tècnica, professional i social, i també (i això és el més important) com més copiosament hi contribuiran, amb els principis catòlics i la llur pràctica, no pas certament l'Acció Catòlica, que es té ella mateixa prohibida tota actuació sindical o política, sinó aquells fills Nostres que l'Acció Catòlica forma en aquells principis i els ensinistra per a exercir l'apostolat sota el guiatge i magisteri de l'Església; de l'Església diem, la qual, àdhuc en aquest camp que indicàvem, com onsevulla que es tracten i escateixen qüestions morals, no pot oblidar mai o negligir el càrrec de guardiana i mestra que divinalment li ha estat conferit.

Tot el que hem ensenyat tocant a la restauració i perfeccionament de l'ordre social, no podrà pas dur-se a compliment sense una reforma dels costums: ben clar ho demostra la mateixa història. En efecte, hi hagué en altre temps un cert ordenament social que, si bé no del tot perfet i en totes les seves parts irreprensible, ateses, no obstant, les condicions i necessitats dels temps, guardava fins a cert punt conformitat amb la recta raó. Ara, si aquell ordenament tant temps ha que ha desaparegut, no ha pas estat certament perquè, canviades les condicions i les necessitats de les coses, no hagi pogut emmotllar-s'hi evolucionant i en qualque manera dilatar-se, sinó més aviat perquè els homes, endurits en el seu egoisme, refusaren d'eixamplar, com hauria calgut segons el creixent nombre de la multitud, els límits d'aquell ordenament, o perquè, enlluernats per un ideal de falsa llibertat i altres errors, i intolerants de qualsevol autoritat, s'esforçaren per escabullir-se de tot imperi.

Resta, doncs, que cridats de bell nou a judici el modern règim econòmic i el seu acèrrim acusador el socialisme, i donada sobre un i altre justa i clara sentència, investiguem més a fons l'arrel de tants mals i n'indiquem el primer i més necessari remei, ço és, la reforma dels costums.

III

Greus canvis des del temps de Lleó XIII

Greus canvis han sofert certament, així el règim econòmic com el socialisme, des del temps de Lleó XIII.

1.- Canvis en el règim econòmic

I, primer de tot, als ulls de tothom està la profunda transformació efectuada en el camp econòmic. Sabeu Venerables Germans i estimats Fills, que el nostre Predecessor de santa memòria, en la seva Encíclica considerava sobretot aquella forma d'economia, per la qual generalment contribueixen uns al comú exercici de l'activitat econòmica amb el capital i altres amb el treball, com definia ell mateix amb una expressió tan encertada com aquesta: "No hi pot haver capital sense treball, ni treball sense capital".

I aquest règim econòmic Lleó XIII féu de tot son poder per conformar-lo amb les normes del recte ordre; per tant, es dedueix ben clar que d'ell mateix no és condemnable. En efecte, per la seva mateixa naturalesa no és viciós, sinó que viola només el recte ordre, quan el capital contracta els obrers o la classe proletària amb tal fi o amb tals condicions, que els negocis i àdhuc l'activitat econòmica restin del tot a l'arbriti d'ell i a ell solament aprofitin, menyspreada la dignitat humana dels obrers, el caràcter social de l'economia i la mateixa justícia social i el bé comú.

És veritat que, ni àdhuc avui, vigeix arreu únicament aquest règim d'economia: hi ha un altre règim del qual forma part encara una immensa multitud d'homes, valuosa tant pel nombre com per la importància, com és ara: la classe pagesa, on la major part de l'humanal llinatge d'una manera honesta i recta es procura allò que li fa menester per la subsistència i passament necessari. També es troba aquesta en les seves angoixes i dificultats de les quals s'ocupava el nostre Predecessor en no pocs llocs de la seva Encíclica, com Nós ens n'hem ocupat més d'una vegada en la Nostra.

Però el règim econòmic "capitalista", per haver-se estès tant l'ús de la indústria en tots els confins de la terra, àdhuc després de publicada l'Encíclica de Lleó XIII, ha anat infiltrant-se molt per tot arreu, en tanta de manera que ha envaït i penetrat la condició econòmica i social àdhuc d'aquells qui es troben fora del seu àmbit, i l'afecta de fet i en certa manera l'informa tant dels seus avantatges com dels seus desavantatges i vicis.

És per això que mirem pel bé de tots els homes indistintament i no solament d'aquells qui viuen en països donats al capital i a la indústria, quan d'una manera especial cridem l'atenció sobre els canvis operats en el règim econòmic des dels temps de Lleó XIII.

La dominació econòmica ha substituït la lliure concurrència

I, primer de tot, salta a la vista de tothom que avui en dia no solament hi ha acaparament de riqueses, ans encara l'acumulació d'un despòtic potentat econòmic en mans d'uns pocs qui, les més de les vegades, no són pas propietaris sinó custodis solament i administradors del capital dipositat, que governen ells al llur voler i arbitri.

La qual dominació exerceixen en grau màxim aquells qui, tenint el diner i essent-ne els amos, disposen del crèdit i imperen en els préstecs i per aquesta raó administren, per dir-ho així, la sang que fa viure tot l'organisme econòmic i en les seves mans tenen, fins a tal punt, com si diguessim, l'ànima de l'economia que ningú no pot respirar contra el seu voler.

Aquesta acumulació de potència i de forces, que ve a ésser la nota nadiua de l'economia recentíssima, és el fruit naturalment produït per il×limitada llibertat de concurrència, la qual ha deixat només com a sobrevivents els més poderosos, que és el mateix que dir: els qui lluiten amb més violència, els qui gens ni mica no es captenen de la consciència.

Aquesta concentració de forces i de potència a la vegada engendra tres menes de lluita: car primer de tot és discutida la mateixa dominació econòmica, després aferrissadament es lluita per a obtenir la dominació sobre l'Estat per tal d'utilitzar despòticament les seves forces i potestat en les lluites econòmiques; finalment entre els mateixos Estats es lluita, tant perquè les nacions per promoure cada una el benestar econòmica dels seus ciutadans, utilitzen la seva força i la seva política, com perquè miren i pretenen dirimir les controvèrsies polítiques que entre elles es presenten, fent ús de la llur dominació i forces econòmiques.

Funestes conseqüències

Les darreres conseqüències de l'esperit individualista en la qüestió econòmica són les que vosaltres mateixos veieu, Venerables Germans i estimats Fill, i deploreu: la lliure competència de forces s'ha destruït ella mateixa; al mercat lliure ha substituït la dominació econòmica; a la cobejança del guany ha seguit una desenfrenada ambició de dominació; tota l'economia ha esdevingut d'una faisó horrible, dura, inhumana, cruel. Cal afegir els mals gravíssims originats de la mescolança i ignominiosa confusió dels càrrecs i oficis del poder públic amb els de la mateixa economia, com és ara -i és aquest un dels més greus- un cert enviliment de la majestat de l'Estat, la qual, en lloc d'asseure's com li pertoca en un setial elevat a tall de regina i àrbrita de totes les coses, lliure de tot esperit partidista i atenta només al bé comú i a la justícia, es fa esclava lliurant-se i venent-se a les passions i cobejances dels homes. I en el tocant a les relacions de les nacions entre elles mateixes, d'una mateixa font han brollat dos rius diversos, com són: el nacionalisme o també l'imperialisme econòmic i el no menys funest i execrable "internacionalisme" monetari i "l'imperialisme internacional" segons el qual "on es viu bé, allà hi ha la pàtria".

Remeis

Quins remeis puguin aportar-se per guarir uns mals tan greus, ho hem declarat ja en la segona part d'aquesta Encíclica, on expressament exposàvem la doctrina; és així que ara caldrà només breument recordar aquelles coses. Com sigui que el règim econòmic actual es fonamenta principalment en el capital i en el treball, menester és reconèixer primer de tot en teoria i posar en pràctica després els principis de la recta raó o de la filosofia social cristiana tocant al capital, al treball i a les llurs mútues relacions. Ans que tot, cal tenir igualment en compte, i de la manera deguda, el doble caràcter individual i social, així del capital o propietat com del treball o mà d'obra per tal d'evitar els esculls de l'individualisme i col×lectivisme. Les llurs mútues relacions s'han de considerar des del punt de vista de les lleis de l'estrictíssima justícia anomenada commutativa, comptant amb l'ajut de la caritat cristiana. La lliure competència continguda dintre determinats i convenients límits, i més encara la dominació econòmica, han d'estar eficaçment sotmeses a l'autoritat pública en aquelles coses que són de la seva incumbència. Finalment, les mateixes institucions públiques dels pobles han d'adaptar la societat humana entera a les necessitats del bé comú o a la norma de la justícia social: així necessàriament s'esdevindrà que la qüestió econòmica, una de les més importants de la vida social, torni al lloc que la recta i sana raó li assenyala.

2.- Canvis en el socialisme

No menys profundament que l'aspecte de l'economia ha canviat des dels temps de Lleó XIII el socialisme, contra el qual tant hagué de lluitar el nostre Antecessor. Perquè, si abans podia dir-se que era gairebé un sol i defensava punts de doctrina definits i reduïts a sistema compacte, més tard va dividir-se en dues branques principals en molts punts oposades i àdhuc ben adverses, malgrat però, que ni la una ni l'altra no s'han apartat del fonament contrari a la fe cristiana, cosa que era pròpia del socialisme.

a) El partit més violent o comunisme

Car una de les parts del socialisme passà gairebé per les mateixes fases que l'economia capitalista, com abans hem explicat, i caigué en el comunisme qui empra tots els mitjans possibles, àdhuc els més violents, i no pas ocultament o fent marrades, sinó d'una manera oberta i descarada ensenya i persegueix dos ideals: la més aferrissada lluita de classes i la total extinció de la propietat privada. Per assolir aquest fi, no hi ha res a què no s'atreveixi, ni cosa davant la qual es deturi; i una volta apoderat de les propietats, sembla talment increïble i monstruós el cruel i inhumà que es mostra. Ben clar ho testifiquen aquells perniciosos estralls i ruïnes amb què ha consternat vastíssimes regions de l'Europa oriental i de l'Àsia; i, com és enemic de la santa Església i de Déu mateix, dissortadament prou i massa que els fets ho demostren i és de tothom conegut. És per això que, si bé creiem innecessari advertir els bons i fidels fills de l'Església sobre la impiadosa i iniqua naturalesa del comunisme, no podem però, estar-nos de contemplar sense profund dolor la incúria d'aquells qui semblen no fer cas d'aital perill imminent i que amb una mena d'indolent despreocupació deixen que arreu es propaguin unes doctrines que, mitjançant la violència i la mortaldat, han de portar l'extermini de la societat entera, i més condemnable és encara la desídia d'aquells qui no es basquegen per eliminar o canviar aquell estat de coses que enverina les passions dels pobles i prepara el camí a un daltabaix i ruïna de la societat.

b) El partit més moderat que ha conservat el nom de socialisme

Més moderat és, certament, l'altre partit qui ha conservat el nom de "socialisme", el qual no solament professa d'abstenció de tota violència, ans encara mitiga en alguna manera i suavitza sense rebutjar-la la mateixa lluita de classes i l'abolició de la propietat privada. Espantat dels seus principis i de les conseqüències que n'ha deduït el comunisme, hom diria talment que el socialisme s'orienta i en certa manera s'atança a les veritats que el catolicisme ha tingut sempre com sagrades, perquè és innegable que sovint les seves màximes s'acosten força amb les coses que els reformadors cristians de la societat amb raó demanen.

Desisteix quelcom de la lluita de classes i de l'abolició de la propietat

Perquè la lluita de classes, quan s'absté de malvolences i de l'odi mutu, a poc a poc es transforma en una certa discussió honesta, fonamentada en el desig de justícia que, si bé no és aquella venturosa pau social que tots anhelem, pot i ha d'ésser el començament per arribar a la mútua cooperació dels estaments. Així mateix la guerra declarada a la propietat privada, cada dia més pacífica, es redueix a tals limitacions, que de fet no s'intenta combatre la possessió mateixa d'allò que serveix per a la producció dels béns, sinó un cert imperi social que, contra tot dret, s'ha pres i ha usurpat. En efecte, aital imperi no és propi dels amos particulars sinó del poder públic. I si això es fes, podria insensiblement arribar-se al punt que aquests principis del socialisme mitigat no es diferenciarien dels desigs i aspiracions d'aquells qui volen reformar la societat basats en els principis cristians. Car hi ha certa classe de béns que amb raó es propugna que han d'ésser reservats a l'Estat, com sigui que comporten una tal dominació, que no es pot permetre als particulars sense detriment del bé general.

Postulats i desigs d'aquesta mena en res no s'aparten de la veritat cristiana i molt menys són propis del socialisme. Per tant, els qui això únicament intenten, cap raó no tenen d'allistar-se al socialisme.

¿Es pot trobar un terme mig?

Però no pensi ningú que aquelles escoles o partits socialistes que no són comunistes, tan de nom com de fets, hagin totes arribat així a mitigar-se. Seguidament no rebutgen la lluita de classes, ni l'abolició de la propietat privada, sinó que tan sols fins a cert punt l'atenuen. Ara bé, si de tal manera els principis falsos es mitiguen i fins a cert punt perden llur sentit, es presenta, o més ben dit, proposen alguns la qüestió de si tal volta els principis de la veritat cristiana es podran mitigar en alguna manera o atenuar fins al punt d'eixir a l'encontre del socialisme i de trobar-se amb ell com a mig camí. Hi ha qui, il×lusionat, debades espera atreure així els socialistes cap a nosaltres. Vana esperança! Els qui volen ésser apòstols entre els socialistes, cal que professin d'una manera manifesta i sincera la veritat cristiana en tota la seva integritat i plenitud, i que de cap de les maneres no condescendeixin amb l'error. Si volen ésser veritables predicadors de l'Evangeli, s'esforcin primer de tot a fer veure als socialistes que les llurs reivindicacions, en ço que tenen de justes, es poden defensar molt més fermament amb els principis de la fe cristiana, mitjançant la caritat cristiana i es poden portar a la pràctica amb més eficàcia.

Però ¿què direm en el cas que, de fet, el socialisme hagi arribat a un tal grau de mitigació i d'esmena en ço que fa referència a la lluita de classes i a l'abolició de la propietat privada, que no es vegi en el res de reprovable? ¿Per ventura hauria abdicat aleshores la seva naturalesa contrària al catolicisme? És aquesta una qüestió que turmenta molts esperits. I molts catòlics hi ha qui, sabent perfectament que no poden ésser oblidats els principis cristians ni abolits, semblen aixecar els ulls envers aquesta Santa Seu i demanar amb les més fervoroses instàncies que decretem si aquest socialisme s'és esmenat prou de les falses doctrines que sens detriment de cap principi cristià es pugui admetre, i per dir-ho així, batejar. Per tal de satisfer als seus desigs segons la nostra paternal sol×licitud, declarem que: adés considerat com a doctrina, adés com a fet històric, adés i ara com a "acció" el socialisme, mentre resti essent socialisme, àdhuc després d'haver-se conformat a la veritat i a la justícia en aquells punts que hem dit, no pot conciliar-se amb els dogmes de l'Església Catòlica, per quant es forja una societat allunyada completament de la veritat cristiana.

Concep la societat i naturalesa social de l'home molt allunyades de la veritat cristiana.

Car segons la doctrina cristiana, l'home, social per naturalesa, ha estat posat en aquest món per a conrear plenament i desplegar totes les seves facultats a llaor i glòria del seu Creador, i per a aconseguir, mitjançant l'acompliment fidel del seu deure o d'una altra vocació, la felicitat temporal i ensems eterna, vivint subjecte a les lleis socials i a l'autoritat pública que ve de Déu El socialisme, en canvi, desconeixent i sens captenir-se cap mica d'aquest fi sublim de la societat i de l'home, pensa que només per al seu propi benestar fou instituït el consorci humà.

És que d'aquest principi, que amb la deguda divisió del treball es contribueix més eficaçment a la producció dels béns que amb els esforços isolats dels particulars, en dedueixin els socialistes que l'eficiència econòmica de la qual observen només les finalitats materials, ha de procedir, per necessitat, socialment. La qual necessitat, creuen ells, obliga als homes a donar-se enterament a la societat i a sotmetre-s'hi pel que fa referència a la producció dels béns. O i més, es considera tant important el posseir la major quantitat possible dels béns útils per a les comoditats de la vida que, segons ells, els béns més nobles de l'home, àdhuc la llibertat, s'han de posposar i sacrificar a les exigències d'una producció més intensa.

Aquest menyscabament de la dignitat humana que té lloc per necessitat en el procés socialístic de la producció, troba, creuen ells, fàcil compensació en l'abundància de béns així produïts que els individus en trauran per a poder-los aplicar amb tota llibertat i segons els convingui a les comoditats i benestança de la vida. De consegüent la societat, segons els concepte socialista, d'una banda ni pot subsistir, ni es pot concebre sense una violència evidentment excessiva i, d'altra banda, no menys obre la porta a una falsa llibertat, per manca d'una veritable autoritat social, ja que aquesta no es basa en les comoditats temporals i materials, sinó que davalla exclusivament de Déu Creador i fi últim de totes les coses.

Catòlic i socialista no pot ésser

I, si el socialisme, com tots els errors, alguna cosa conté de veritat (com mai no han negat els Sobirans Pontífexs) és cert, però, que es basa en una doctrina de la societat humana, pròpia d'ell, discordant del vertader cristianisme. Socialisme religiós, socialisme cristià són coses oposades; ningú no pot ésser alhora catòlic de cor i socialista vertader.

Invasió del socialisme en els costums i en l'educació

Totes aquestes veritats renovades per Nós amb la nostra solemne autoritat i confirmades, s'han d'aplicar per igual a un cert nou procediment socialista fins ara poc conegut, però estès avui dia a molts grups del socialisme. Procura, en primer lloc, formar l'esperit i els costums: atrau amb preferència els nens, afalagant-los amb aparences d'amistat, però abraça també tota la multitud dels homes per tal d'arribar a formar homes socialistes que plasmin la societat humana segons els motlles del socialisme.

Després d'haver abundosament ensenyat en l'Encíclica Divini illius Magistri els principis en què es fonamenta i els fins que persegueix la pedagogia cristiana, tan clar resulta i tan evident que les obres i els intents d'aital socialisme invasor dels costums i de l'educació s'hi oposen, que no cal demostrar-ho. I sembla que ignoren o no ponderen prou els gravíssims perills que enclou aquest socialisme, els qui no es preocupen gens d'escometre'ls amb aquell coratge i zel que la gravetat del cas demana. És deure nostre pastoral advertir-los de l'imminent dany gravíssim: pensin tots que el pare d'aquest socialisme invasor dels costums i de l'educació fou, sí, el liberalisme; però que el seu hereu serà el "bolxevisme".

Catòlics passats al socialisme

Per això podeu comprendre, Venerables Germans, amb quina pena veiem que, principalment en algunes regions, no pocs fills nostres -que no ens podem convèncer que hagin abandonat la seva fa i bona intenció- hagin desertat del camp de l'Església, ingressant al socialisme; dels quals uns obertament es glorien del nom de socialistes i àdhuc professen les doctrines socialistes, mentre que altres, o per incúria, o com de mala gana, s'adhereixen a associacions que són de nom o de fet socialistes.

Plens d'angoixa paternal, donem voltes Nós al nostre interior i fem tots els esforços per a esbrinar com ha pogut ésser que així es desviessin i ens sembla sentir el que molts d'ells responen per excusa, ço és: que l'Església i els qui es proclamem addictes a ella favoreixen els rics, descuiden els obrers, no se'n captenen gens ni mica, i per aquesta raó s'han vist obligats, mirant el seu bé, a inscriure's i entrar en el socialisme.

És ben de doldre, Venerables Germans, que hi hagi hagut, i àdhuc que hi hagi encara, alguns qui volent passar per catòlics, gairebé no es recordin d'aquella llei sublim de justícia i caritat que obliga no solament a donar a cadascú el que li pertoca, ans encara a socórrer els germans necessitats com al mateix Jesucrist i, el que és pitjor, cap escrúpol no tenen d'oprimir els obrers per augmentar els seus guanys. Més encara, no manquen homes qui abusen de la religió i en nom d'ella procuren dissimular vexacions injustes, per tal de defensar-se contra les justes exigències dels obrers. Una tal manera d'obrar no cessarem mai de reprovar-la amb tota energia. Perquè aquests són causa que l'Església -bé que sense raó- hagi pogut semblar que es posava de la banda dels rics i que no la commovien cap mica les necessitats i penúria dels qui estaven privats d'allò que era com la seva natural propietat. Que aquestes coses es pensen i es diuen sense raó i amb tota injustícia, ben clar ho demostra la història de tota l'Església, i la mateixa Encíclica de la qual celebrem ara l'aniversari, és un testimoni eloqüent que només amb injustícia es poden llençar contra l'Església semblants calumnies i ultratges.

Convit al retorn

No obstant, si bé que ofesos per la injúria i aclaparats pel dolor del nostre cor paternal, tan lluny estem de rebutjar i foragitar aquests fills miserablement enganyats i tan apartats de la veritat i de la salvació que, pel contrari, amb les més fervoroses insistències els invitem a tornar al gremi maternal de l'Església. Tant de bo no facin el sord a la nostra veu! tant de bo tornin allà d'on eixiren, ço és, a la casa paterna i romanguin en el lloc que els pertoca, volem dir: entre les files d'aquells qui, seguint amatents les normes de Lleó XIII per Nós solemnement renovades, dediquen les seves activitats a la restauració de la societat segons l'Esperit de l'Església, afermant la justícia i la caritat social. I tinguin persuassió que ni en aquest mateix món no els serà possible trobar una felicitat més completa, que seguint Aquell qui, essent ric es féu pobre per tal d'enriquir-nos amb la seva pobresa qui des de la seva joventut visqué pobre i enmig de sofriments, qui convida a tots els qui es troben afadigats i afeixugats, perquè els vol recrear plenament amb la caritat del seu Cor. Aquell, finalment, qui sense accepció de persones, exigirà més d'aquells qui més reberen i "donarà a cadascú la paga segons les seves obres".

3.- Renovació dels costums

Si considerem, però, les coses amb més detenció i més a fons, fàcil serà comprendre que aquesta tan sospirada restauració social ha d'anar precedida de la renovació de l'esperit cristià, del qual dissortadament s'han apartat sovint tants homes dedicats a les qüestions econòmiques, no fos que siguin debades tants esforços i edifiquem la casa no sobre la roca ferma, sinó sobre l'arena movedissa

I, a la veritat, hem donat una mirada sobre l'economia moderna, Venerables Germans i estimats Fills, i veiem que pateix vicis gravíssims. Hem examinat també de bell nou el comunisme i el socialisme i els hem trobat en totes les llurs formes, àdhuc les mitigades, apartant-se, i de molt, dels preceptes de l'Evangeli.

"És així que -per dir-ho amb les mateixes paraules del Nostre Predecessor- si algun remei hi ha per la humanitat, altre no pot ésser que la restauració de la vida i de les institucions cristianes" Car ella únicament pot posar remei al desmesurat afany per les coses caduques, que és la deu d'on brollen tots els vicis, l'única que pot enlairar al cel els ulls enlluernats dels homes, arrancant-los de les coses transitòries on els tenen clavats. ¿Qui gosarà negar que la societat humana reclama amb urgència aquest remei?

Principal desordre del règim actual: el dany de les ànimes

Car gairebé l'únic que commou a tots els esperits, són els daltabaixos temporals, els estralls, les ruïnes. Però, mirant les coses amb els ulls de la fe, com així cal fer-ho ¿què és tot això comparat amb la ruïna de les ànimes? No obstant, no és pas aventurat dir que les actuals condicions de la vida econòmica i social són tals, que fan dificilíssim a un nombre considerable de persones atendre a l'únic necessari que és la salvació eterna.

Constituïts, doncs, Pastor i Defensor d'aquestes innombrables ovelles del Príncep dels Pastors qui amb la seva Sang va redimir-les, no ens és possible de contemplar el gravíssim perill que les envolta sense que les llàgrimes ens entelin els ulls; o i més, conscients del deure pastoral, amb sol×licitud de pare, estudiem contínuament la manera de socórrer-les, reclamant també per això zel incansable d'aquells qui per justícia o per caritat hi vénen interessats. Car ¿què en trauran els homes de fer-se amb una més sàvia administració de les riqueses, aptes per a guanyar, ni que fos tot el món, si d'això en rep detriment la seva ànima? ¿Què en trauran de saber els principis segurs d'economia, si deixant-se emportar de les seves baixes i desenfrenades concupiscències, de tal manera els domina el propi interès que "havent sentit els manaments de Déu ho facin tot al revés?".

Causes d'aquest mal

L'arrel i la font d'aquesta defecció de la llei cristiana en la vida social i econòmica i de la consegüent apostasia de la fe catòlica per part de molts obrers són les desordenades afeccions de l'ànima, trista conseqüència del primer pecat, el qual de tal manera destruí l'admirable equilibri de les facultats humanes, que l'home, fàcilment senyorejat de les males passions, es sent fortament empès a menysprear els béns celestials i perdurables per a assolir els béns transitoris d'aquest món. D'aquí aquella set insadollable de riqueses i de béns temporals que, si tostemps ha impulsat els homes a infringir i conculcar els béns del pròxim, avui, per l'actual condició de la vida econòmica, para molts més llaços a la fragilitat humana. Car, com que l'estat insegur de la vida econòmica i especialment del seu conjunt orgànic demana en aquells que s'hi dediquen una tensió de forces extremada i contínua, alguns s'han fet tan insensibles als dictats de la llur consciència, que han arribat a creure que els era lícit no sols d'augmentar els seus guanys de la manera que fos, ans encara defensar a les bones o a les males, les riqueses amb tan gran esforç i afany adquirides, contra les sobtades alternatives de la fortuna. Les fàcils ganàncies que a tothom reporta el comerç no subjecte a cap llei estimulen molts a comprar mercaderies i a vendre-les per partides, els quals amb l'únic intent d'obtenir ràpids guanys amb el mínim treball possible, amb desenfrenada especulació pugen tan sovint o abaixen de la manera que els plau o els dóna la gana els preus de les mercaderies, que tiren per terra les prudents previsions dels productors. Les disposicions legals encaminades a promoure la cooperació, bo i repartint i limitant el risc del negoci, han donat ocasió a la més execrable llicència. Perquè veiem com, minvant així l'obligació de donar comptes, és poc sentida la responsabilitat; afegim que a l'empar d'alguna societat anònima són perpretades les pitjors injúries i enganys i finalment que els gerents de les societats econòmiques, oblidosos de llur deure, fan traïció al dret d'aquells dels quals s'havien encarregat d'administrar els estalvis. Ni cal tampoc fer omissió d'aquells homes astuts qui sense reparar cap mica en la honesta utilitat del llur ofici, no senten vergonya d'estimular les concupiscències humanes i, una volta així estimulades, se'n serveixen després per la llur pròpia utilitat.

Aquests gravíssims inconvenients hauria pogut fer desaparèixer i àdhuc prevenir l'autoritat pública exigint amb tota energia una severa i ferma disciplina moral: dissortadament, però, les més de les vegades ha mancat aquesta disciplina. Car, com que la llavor del nou règim econòmic començà de germinar cabalment quan les màximes del racionalisme havien penetrat i havien posat rels en molts esperits, ben aviat nasqué una ciència econòmica apartada de la vera llei moral que dóna lloc a un afluixament de frens en les concupiscència humanes.

I així s'esdevingué que molt més que abans, mols d'alta cosa no es captenien que d'augmentar fos com fos les llurs riqueses i cercant-se a si mateixos ans que tot i per damunt de tot, de res no sentien escrúpol, ni dels delictes més grans comesos contra els altres. I els primers que entraren per aquest camí espaiós que duu a la perdició sigui amb l'exemple del llur èxit visible, sigui amb la pompa insolent de llurs riqueses, sigui mofant-se de la consciència dels altres com a turmentada per vanes inquietuds, sigui finalment aixafant els llurs competidors més timorats, fàcilment trobaren molts imitadors de la llur iniquitat.

I fou cosa natural, que desviant-se del camí dret els directors dels interessos econòmics, caigués precipitadament amb ells en el mateix abisme la massa comuna dels obrers; i amb més raó això, quan molts dels patrons es serviren dels llurs obrers com a purs instruments, sense tenir en compte per res les ànimes llurs, ni pensar tan sols en les coses de l'altra vida. I certament esgarrifa, només de considerar els gravíssims perills a què es troben exposats en els obradors moderns els costums dels obrers (els joves sobretot) i la pudorisitat de les donzelles i de les altres dones; de recordar com sovint l'actual règim econòmic i especialment les condicions absurdes de l'habitació creen obstacles a la vida, al vincle conjugal i a l'íntima vida de família; si reparem quantes i quant greus dificultats es presenten per a la deguda santificació dels dies de precepte; si considerem l'universal afebliment d'aquell veritable sentit cristià en virtut del qual àdhuc homes rústecs i indoctes solien tenir tan nobles ideals i que ara veiem substituït per l'únic afany de procurar-se de qualsevol manera que sigui l'aliment de cada dia. I així el treball corporal que la Providència Divina, àdhuc després del pecat original ordenà com a exercici profitós al cos humà i a l'ànima també, seguidament es converteix en instrument de perversió en el sentit que la matèria bruta surt de l'obrador ennoblida, mentre que els homes que hi treballen en surten corromputs i envilits.

REMEIS

a) Cristianització de la vida econòmica

Contra aital deplorable ruïna de les ànimes, que mentre duri farà ineficaç qualsevol afany de regenerar la societat, altre remei útil no hi ha fora el franc i sincer retorn dels homes a la doctrina evangèlica, és a dir, als preceptes de l'Únic que té paraules de vida eterna paraules, volem dir, que no passaran mai, encara que passin els cels i la terra. Perquè tots els qui coneixen a fons les qüestions socials amb vives ànsies demanen una disposició ajustada a les normes de la raó que conformi la vida econòmica de l'ordre recte i saludable. Però aquest ordre que Nós així mateix ardentment desitgem i promovem amb tots els esforços, serà manc enterament i imperfecte, si totes les activitats humanes no conspiren amigablement a realitzar l'admirable unitat del designi diví i assolir-la en quant això és possible a les forces de l'home, aquell ordre perfecte volem dir que l'Església proclama amb tota vigor i energia, aquell ordre que la mateixa raó humana reclama per a si mateixa i que consisteix en que totes les coses es dirigeixen a Déu com a primer i últim terme de tota l'activitat creada i que de Déu en avall tots els béns creats siguin els que vulguin es considerin com a mers instruments dels quals en tant cal fer ús en quant serveixen per a aconseguir el fi suprem. Ni cal pensar per això que són despreciades les arts lucratives o considerades menys conformes amb la dignitat humana, ans encara, en elles aprenem a conèixer reverents la voluntat manifesta del Creador Diví qui posà l'home en la terra perquè la treballés i se'n servís de diferents maneres en les necessitats de la vida. Ni es prohibeix als qui es dediquen a la producció de béns augmentar llur fortuna legalment i justa: ans és de raó que el qui serveix a la comunitat i l'enriqueix, dels béns augmentats de la comunitat s'enriqueixi ell també segons la seva condició amb tal que totes aquestes coses es cerquin guardant el degut respecte a la llei de Déu i sense perjudicar el dret dels altres i amb tal que s'utilitzin servant l'ordre que la fe i la recta raó assenyalen. Si de tots i per tot i sempre fossin aquestes normes observades, ben aviat tornaria a incloure's dins els límits de l'equitat i de la justa distribució, no tan sols la producció i adquisició dels béns sinó l'ús de les riqueses que ara sovint veiem tan desordenat; i al mesquí afany de cercar exclusivament el bé propi que és la deshonra i el gran pecat del nostre temps, s'hi oposaria de veritat i amb els fets aquella suavíssima i alhora poderosíssima llei de la moderació cristiana, en virtut de la qual l'home està obligat a cercar ans que tot el regne de Déu i la seva justícia sabent de cert per divina liberalitat i segons promesa certa que se li donaran també de sobrepuig tots els béns temporals que li facin menester.

b) Ofici de la caritat

Més en la realització d'aquestes coses ha de tenir lloc preferentment la caritat "que és el vincle de la perfecció". ¡Que en van d'errats, doncs, aquells reformadors incautes qui atents només a la, i encara només la commutativa, refusen en la llur supèrbia l'auxili de la caritat! Cert que la caritat no pot pas substituir la justícia deguda per obligació i iniquament denegada. Baldament, però, suposem que cada un dels homes ha d'arribar a conseguir el que li pertoca, restarà sempre un camp extensíssim obert a la caritat; perquè la sola justícia, àdhuc fidelíssimament observada, podrà certament impedir les causes de les lluites socials, mai, però, no podrà unir els cors i acoblar les voluntats. Ara bé, les coses estatuïdes amb l'intent d'afiançar entre els homes la pau i fomentar l'auxili mutu, per molt perfectes que semblin tenen el fonament més fort de llur fermesa en la mútua unió de les voluntats que junyeix els socis uns amb els altres i, si ella manca, com ha ensenyat sovint l'experiència, les millors prescripcions devenen totes inútils. És així que únicament serà possible una vera convergència de les voluntats de tots envers un mateix bé comú, quan les parts de la societat íntimament se sentin membres d'una mateixa gran família, fills d'un mateix Pare qui està en el cel, més encara, formant tots un sol cos en Crist "essent cada un d'ells membre d'altre" , de tal manera que "si pateix un membre, amb ell es condolguin tots els membres" Car llavors els rics i els altres prohoms canviaran la seva incúria d'abans envers els germans més pobres, en un amor ple de sol×licitud i d'activitat, acceptaran de cor les llurs peticions justes i perdonaran de bona gana els mancaments o errors que tal volta incorregueren. En canvi els obrers, sincerament ofegats aquells sentiments d'odi i d'enveja que amb tanta facilitat exploten els qui fomenten la lluita de classes, no solament no miraran amb desdeny el lloc que la Divina Providència els ha assenyalat en la societat humana, sinó que el tindran en gran estima, convençuts que cadascú segons el seu ofici i deure coopera verament, útilment i honorablement al bé comú i segueix més de prop les petjades d'Aquell qui, Déu com era, volgué ésser artesà i tingut per fill d'un artesà entre els homes.

Tasca molt difícil es presenta

D'aquesta nova difusió de l'esperit evangèlic de moderació cristiana i de caritat universal confiem que ha de venir aquella completa i tan desitjada restauració de la societat humana en Crist i aquella "Pau de Crist en el regne de Crist" a la qual des del començament del Nostre Pontificat fermament ens proposàrem de consagrar tots els nostres afanys i tota la Nostra pastoral sol×licitud, i vosaltres, Venerables Germans, qui per manament de l'Esperit Sant regiu amb Nós l'Església de Déu amb zel molt lloable en totes les parts del món, àdhuc en els països de Missions entre els infidels, conjuntament amb Nós treballeu incansables per aquest mateix fi primordial i avui en tanta de manera necessari. A vosaltres siguin donades les merescudes lloances, com també a tots aquells fills Nostres allistats a l'Acció Catòlica que amb tant de goig veiem cooperar a aquesta gran obra i ajudar-vos en ella, els quals amb singular interès es captenen amb Nós conjuntament de les coses socials, en quant són de competència i incumbència de l'Església per la seva divina institució. A tots ells no ens cansarem mai d'exhortar en el Senyor que no planyin cap esforç, que no es deixin atorrollar de les dificultats, sinó que tinguin més forces i més coratge cada dia. Cert que els proposem una empresa difícil, que sabem prou bé com d'una i altra banda, ço és: tant de les classes socials superiors com de les inferiors es presenten nombrosos entrebancs i dificultats que cal vèncer. No per això es desanimin: és propi de cristians oferir-se a aspres combats, i suportar grans treballs és propi d'aquells qui, bons soldats de Crist com són més de prop el segueixen.

Únicament confiats, doncs, en l'auxili d'Aquell qui "vol que tots els homes se salvin" treballem amb totes les nostres forces per ajudar aquelles miserables ànimes apartades de Déu i, desafeccionant-les dels afers temporals en què tan engorgades es troben, ensenyem-les de sospirar amb confiança per les coses eternes. I això, algunes vegades ho obtindrem més fàcilment del que pugui semblar a primera vista. Perquè, si àdhuc en l'íntim secret de l'home més perdut hi ha amagades forces espirituals admirables, que són un indici evident de l'ànima naturalment cristiana, molt més encara en el cor de tantíssims qui, més aviat per ignorància o per les circumstàncies exteriors, han caigut en error.

Altrament, hi ha ja bons auguris de restauració social en les multituds mateixes d'obrers on amb gran goig de la Nostra ànima veiem també densos grups de joves qui es mostren dòcils a les inspiracions de la gràcia, ans encara amb zel admirable treballen per a guanyar a Crist els llurs companys. Ni dignes són de menor lloança els capitosts de les associacions obreres qui, posposant els propis ingressos i amb l'únic afany de procurar el bé dels seus companys, cerquen la manera prudent de conciliar les llurs justes reivindicacions amb la prosperitat de tot l'ofici i de promoure-les, sense que d'aquesta profitosíssima tasca tornin enrera per obstacles ni sospites de cap mena. O i més: dóna bo de veure bon nombre de joves destinats a ocupar, per llur talent o per llurs riqueses, un lloc distingit entre els dirigents de la societat, qui es captenen molt de les qüestions socials i fan esperar que realment dedicaran totes les seves energies a la restauració de la societat.

El camí a seguir

És així que les actuals condicions assenyalen ben clarament el camí a seguir. Avui, com altres vegades en la història, se'ns presenta un món en gran part, de bell nou, caigut gairebé en el paganisme. Perquè totes aquestes classes d'homes tornin a Crist de qui han renegat, cal escollir d'ells mateixos i formar els soldats auxiliars de l'Església, que coneguin a fons el llur pensar i les llurs aspiracions i puguin amb una dolça caritat fraterna arribar-los al cor. Ço és: els primers i més immediats apòstols dels obrers cal que siguin obrers i els apòstols dels qui es dediquen la indústria i al comerç han d'ésser homes d'aquests mateixos estaments.

Cercar amb diligència aquests apòstols seglars, tant els patrons com els obrers, elegir-los prudentment, instruir-los bé i formar-los, és cosa que a vosaltres pertoca d'una manera essencial, Venerables Germans, i a la vostra clerecia. Tanmateix és una tasca ben difícil la que als sacerdots s'imposa, i per a acomplir-la, tots els qui creixen per a esperança de l'Església cal que, per a acomplir-la degudament, es preparin amb un profund estudi de les qüestions socials; però és menester, en primer lloc, que els que d'una manera particular voleu dedicar a aquest ministeri, es vegi que són tals que, dotats d'un exquisidíssim sentit de justícia, sabran amb una constància verament viril oposar-se a qualsevol que exigís cosa iniqua o procedís injustament, que excel×leixin per llur prudència i discreció per igual allunyades de tots els extrems, que sobretot estiguin íntimament penetrats de la caritat de Crist, l'única que amb fortalesa i alhora amb suavitat pot sotmetre el cor i la voluntat de l'home a les lleis de la justícia i equitat. No hi ha dubte que cal anar amb tota seguretat per aquest camí, comprovat més d'una vegada pels resultats feliços de l'experiència.

I aquests estimats Fills nostres elegits per a una obra tan important no cessem d'exhortar-los en el Senyor que es consagrin del tot a la formació d'aquells homes que tenen encomanats, i que, en complir aquesta missió perfectament sacerdotal i catòlica, es valguin oportunament de l'eficàcia de l'educació cristiana, ensenyant els joves, fundant associacions cristianes i obrint a manera de cenacles cercles d'estudis amb la fe per norma. I, en primer lloc, tinguin en gran concepte i utilitzin assíduament en profit dels seus alumnes el preciosíssim instrument de restauració privada i social que són els Exercicis espirituals, com ensenyàvem en l'Encíclica Mens Nostra en la qual Encíclica explícitament esmentàvem i amb les més fervoroses insistències recomanàvem així els Exercicis per a tota mena de seglars, com els utilíssims Recessos d'obrers: per ço com en aquella escola de l'esperit no solament es formen els millors cristians, sinó també veritables apòstols per a qualsevol condició de la vida, encesos en les flames del Cor de Crist. D'aquesta escola sortiran, com del Cenacle de Jerusalem sortiren els Apòstols, fortíssims en la fe, ferms per a sofrir amb invicta constància les persecucions, abrandats de zel i amb l'únic afany de propagar arreu el Regne de Crist.

I pla que avui més que mai són necessaris aquests valerosos soldats de Crist qui amb totes les seves forces treballin per salvar la família humana de l'espantosíssima ruïna en què cauria si, menyspreades les doctrines evangèliques, deixéssim triomfar un ordre de coses qui trepitja les lleis humanes igual que les divines. Fundada l'Església de Crist sobre incommovible roca, res no ha de témer per a ella mateixa, sabent com sap de cert que les potestats de l'infern mai no prevaldran contra ella més encara: per l'experiència de molts segles té comprovat que dels grans temporals acostuma eixir més forta i ornada amb els trofeus de noves victòries. Més el seu cor maternal per força s'ha de sentir commogut davant els mals innombrables de què serien víctimes enmig d'aquestes tempestes tants milers d'homes, i davant els gravíssims danys espirituals que se'n seguirien i que tantes ànimes redimides amb la Sang de Crist haurien de portar a la ruïna.

De consegüent no cal plànyer cap esforç per allunyar de la societat humana uns mals tan greus. A aquest fi hem d'aplicar les nostres energies, tot el nostre enginy; a aquest fi hem d'adreçar a Déu les nostres contínues i fervoroses oracions. Puix que, amb l'ajut de la divina gràcia, la sort de la família humana està en les nostres mans.

No permetem, Venerables Germans i estimats fills, que els fills d'aquest segle siguin entre ells més hàbils que nosaltres, qui per la bondat divina som els fills de la llum. Ja que veiem que ells escullen amb gran astúcia i formen els seguidors ardits qui amb major profusió cada dia propaguin arreu de la terra i en tots els estaments d'homes les seves errors. I cada volta que emprenen una més forta escomesa contra l'Església de Déu veiem que, deixant de banda llurs dissensions interiors, s'acoblen amb gran concòrdia en un cos únic d'exèrcit i treballen amb les forces perfectament coordinades per la consecució del fi comú.

Es recomana una estreta unió i col×laboració

Ara bé: ningú no ignora les moltes i importantíssimes empreses que ha dut a cap el zel infatigable dels catòlics, així pel bé social i econòmic com en matèria d'ensenyament i de religió. Però aquesta admirable i laboriosa acció no poques vegades ha resultat menys eficaç a causa de l'excessiva disgregació de les forces. Uneixin-se, doncs, els homes de bona voluntat, tots els qui, dirigits pels Pastors de l'Església volen combatre aquest bo i pacífic combat de Crist; sota el guiatge i magisteri de l'Església, cadascú segons el seu talent, les seves forces i la seva condició, procuri en alguna manera contribuir a la restauració cristiana de la societat humana començada per Lleó XIII amb la immortal Encíclica Rerum Novarum, no cercant a si mateixos, ni els seus propis interessos, sinó els interessos de Jesucrist no aferrats al seu criteri particular, sinó disposats -per bo que sigui- a renunciar-hi, si així semblés reclamar-ho el bé comú. Per tal que en totes les coses i sobre totes les coses el Crist regni, el Crist imperi, "al qual sigui honor, glòria i potestat per sempre".

I perquè això feliçment s'acompleixi, a tots Vosaltres, Venerables Germans i estimats Fills, tots els qui sou membres de la immensa família catòlica a Nós encomanada, i amb un particular afecte del Nostre cor als obrers i a tots els altres qui treballen en les arts manuals que la divina Providència més expressament ens ha encomanat, com també als patrons i empresaris cristians, amb cor paternal donem la Benedicció Apostòlica.

Expedit a Roma, prop de St. Pere, el dia 15 de maig de l'any 1931, desè del Nostre Pontificat.

Pius XI

Versió del Foment de Pietat, 1931.

Fidels al text, no n'hem corregit les eventuals deficiències gramaticals.