Com a concepte ja és present a l’antiga Grècia (Plató, La república; Aristòtil, Ètica a Nicòmac, c. V). Ambdós tenen clar que "és pitjor cometre una injustícia que patir-la".

L'AT empra les paraules: sdq, sédeq

hq'd'c. nom comú femení singular absolut; qdec' (s¹d¢q) ser just; qd,c, (sedeq) justícia, rectitud; hq'd'c. (s®d¹qâ) justícia, honradesa; qyDIc; (saddîq) just, honrat .

Té un sentit i un context religiós = ésser justs davant Déu complint els seus preceptes (Dt 6,25); l'impiu no pot practicar la justícia (Pr 21,7).

Déu sempre és just (Jb 8,3-6).

La justícia també té relació entre els homes: en pesos i mesures (Lv 19,35 s.); es demana la justícia dels homes davant Déu (Sl 54,3); la justícia ha de ser equitativa (Lv 19,15).

El just és l'home bo (Pr 10,28); el servidor piadós (Sv 3,10); l'amic de Déu (Gn 7,1; Gn 18,23-32); el Just = Messies (poemes del servent de Yahweh (Is 53; Sv 2,18). El Just per excel·lència és Yahweh. Aquest és un dels noms de Déu. Just és també qui practica la justícia amb els altres (Ez 18,5).

sdq , sédeq, no poden, doncs, usar-se només en sentit legal o estrictament jurídic.

El Nou Testament empra els termes: dike, dikaiosíne (di,kh, dikaiosu,nh|)

Justícia = santedat (Lc 1,75; Mt 3,15; Justícia = fidelitat a Déu; complir la seva voluntat.

Per a sant Pau, justícia = justificació (Rm 5, 1-2; Gal 2,16) i equival a tenir fe en Crist (Rm 3, 22; Rm 4,5); Però no equival a justícia social.

Just (dikaios) és un concepte eminentment religiós; = bé; = fidel a Déu: són justs els sants; per antonomàsia, el Just és Crist (Mt 27,19; Lc 23,47): és un títol messiànic.

Però el just també té implicacions socials (Col 4,1).

Justícia i pecat són antitètics.

La justícia és una virtut (hàbit operatiu bo que perfecciona la persona) moral i cardinal.

Definició: Hàbit segons el qual hom, amb constant i perpètua voluntat, dóna a cadascú el seu dret, el que és seu.

a) objecte: el dret. Tracta de donar i restituir el que és degut.

b) alteritat: relació amb l’altri

c) fonamentat en la igualtat (entre el degut i el rebut)

Si quelcom és just és perquè se li deu a l’altri. La justícia es fonamenta en el dret. Això vol dir que el dret és previ a la justícia. Aquest dret sorgeix primerament de la dignitat humana, que reclama el que li és degut. Ens referim al dret òntic i ètic, no tant al dret civil. Aquest dret que es fonamenta en la dignitat de l’home precedeix a la justícia ontològicament, no cronològicament).

Això comporta que

1. La TM Social > TM sobre la justícia.

2. Quan s’impedeix l'exercici d'un dret o no es respecta, comporta sempre una injustícia.

3. La justícia implica la vivència dels drets i deures; aquests, però, tenen una jerarquia (són primers els espirituals que els corporals, malgrat que els corporals estiguin sota els espirituals, no vol dir que no siguin més urgents i més exigibles).

4. No hi ha veritable justícia si es prescindeix de la dimensió humana espiritual i ens quedem en la material.

5. Perquè els drets tinguin ressò pràctic social cal concretar-los jurídicament. D’ací surt la vinculació dret è justícia è llei.

 

1. J. Commutativa (JC): es fonamenta en la singularitat de cada persona com a portadora de drets i deures, i suposa la igualtat radical de tota persona (fa referència al 7è manament).

2. J. Legal (JL): mira el bé comú. Es tracta del compliment de les lleis (justes).

Una llei injusta no té caràcter de llei. Tota llei veritable és concreció històrica del bé de la persona en societat, i s’arrela en la dignitat humana, en els seus drets i deures.

3. J. Distributiva (JD): La justícia que vincula l’Estat amb l’individu. Mira d’eliminar desigualtats socials. Segueix el criteri de la proporcionalitat.

4. La persona és alhora individual (I) i social (S), 100% individual i 100% social. Això implica que la vertadera justícia té en compte la doble dimensió humana (I + S). D’ací sorgeix la justícia social (JS).

Teories:

a. JS = JL

b. JS = exigències no codificades del Bé comú

c. JS = JL + JD

d. JS = JC + JD + JL

e. JS = Justícia + Caritat

f. JS = és una nova justícia que engloba totes les altres, amarada de caritat, i inclou persones, entitats i estructures.

S'entén per justícia social:

- la justa distribució dels béns espirituals i materials.

- Aquella justícia que regula les diverses institucions socials on es desenvolupa la vida de l'individu en societat.

La justícia social inclou viure segons certs principis, d'entre els quals destaquen:

1. Bé comú (BC): Conjunt d'aquelles condicions socials que permeten i afavoreixen en els éssers humans el desenvolupament integral de la persona. Per tant, encara que sigui superior a l'interès privat, és inseparable del bé de la persona humana, i compromet els poders públics a reconèixer, respectar, acomodar, tutelar i promoure els drets humans i a facilitar-ne el compliment dels respectius deures (GS 26).

2. Principi de la solidaritat: Cada persona com a membre de la societat està indissolublement lligada al destí de la societat mateixa i, en virtut de l'Evangeli, al destí de salvació de tots els homes. Definició: determinació ferma i perseverant d'obstinar-se pel bé comú (SRS 38).

3. Principi de subsidiarietat: Protegeix la persona humana, les comunitats locals i els «cossos intermedis» del perill de perdre llur legítima autonomia. Definició: «que no essent lícit llevar als individus allò que ells puguin realitzar amb les pròpies forces i mitjans per traspassar-ho a la comunitat, així mateix és injust reservar a una societat major o superior allò que les comunitats menors i inferiors poden fer. I això és justament un perjudici greu i un trastorn del recte ordre de la societat; perquè l’objecte natural de qualsevol intervenció de la societat mateixa és ajudar de manera supletòria els membres del cos social, de cap manera destruir-los o absorbir-los» (QA 79).

4. Principi de participació: La justa, proporcionada i responsable participació de tots els membres i sectors de la societat en el desenvolupament de la vida sòcio–econòmica, política i cultural, és el camí segur per a assolir una nova convivència humana.

5. Destinació universal dels béns: Els béns de la terra són destinats a l'ús de tots els homes per satisfer llur dret a la vida d'una manera conforme a la dignitat de la persona i a les exigències de la família.

6. Opció preferent pels pobres: És una exigència que emana de l’Evangeli per a tots els cristians –no optativa–, que cerca minvar les desigualtats. (CPT: tots per als pobres; molts amb els pobres; alguns com els pobres).

7. Valors fonamentals: Aquests valors són, principalment, la veritat, la llibertat, la justícia, la solidaritat, la pau i la caritat o amor cristià. Viure aquests valors és el camí segur no sols per al perfeccionament personal, sinó també per assolir un autèntic humanisme i una nova convivència social.

La JS, doncs, transcendeix la JC, JL, JD.

L’ordre [moral] implica allò volgut per Déu i que es concreta en la dignitat humana i els drets i deures humans.

L’ordenació és la formulació ètica, de valors i jurídica (mitjançant lleis) de l’ordre volgut per Déu.

L’ordenació té per fi fer possible l’ordre i explicitar-lo i concretar-lo històricament.

Les lleis han d’ésser:

a) honestes: cercar el bé de l’individu i de la societat

b) útils: facilitar l’assoliment del veritable bé

c) possibles: que es puguin realitzar sense greu incòmode

d) legislades per l’autoritat competent.

La llei és justa quan protegeix, defensa, reconeix, afavoreix i harmonitza els drets i urgeix els deures humans; és a dir, quan respecta i promou la dignitat humana. Dit d’altra manera, la llei es justa quan legisla una convivència social orientada al BC

Moral ≠ legal

Errors:

a) iusnaturalisme: independència de la Llei natural (LN) en relació amb Déu

b) positivisme jurídic: no existeix la LN, i és bo el que dictamina la llei

c) sociologisme jurídic: la llei ha de sancionar el tarannà social de cada poble

En b) i c) hi ha el perill de posar-se d’acord en fets que contradiuen la dignitat humana.

1. El que és legal és moral si respecta la LN, els drets humans, la dignitat humana.

2. La legalitat ha de facilitar el veritable desenvolupament humà.

3. Ha d’afavorir la vertadera justícia, de tota la persona i de totes les persones i pobles.

4. La llei ha de ser la pedagoga de la humanitat.

5. Lex iniusta nulla lex (la llei injusta no té valor de llei i no s’ha d’obeir en consciència).

 

1. El legislador no pot imposar càrregues a persones que no practiquen certes idees morals.

2. Han de respectar les opinions dels seus súbdits.

3. Han de tenir en compte l'opinió de la majoria.

4. S’ha de regular tot el que es dóna al carrer clandestinament.

 

Contra tot això cal afirmar que les lleis injustes (lleis dolentes) deshumanitzen la societat.

La Caritat és la forma de totes les virtuts: és causa eficient, formal i final de totes les virtuts (sorgeixen de l’amor, s’han de viure amb amor, i s’han d’adreçar vers l’amor).

No és correcte, doncs, contraposar Justícia i Caritat. Una Caritat que no és justa no és veritable Caritat i a l’inrevés. La veritable Caritat urgeix la justícia.

Hi ha la primacia de la Caritat (Manament de l’amor).

Justícia i Caritat no s’identifiquen.

El que s’atorga com a just no es fa a títol de Caritat.

Des del punt de vista moral, la restitució és l'acte de retornar allò injustament posseït o de reparar el mal causat injustament; és la satisfacció o el desgreuge d'un mal causat, d'una ofensa o d'una injúria.

Posat el fet que no es pugui portar a terme la restitució, per a obtenir el perdó sacramental, es requereix, pel cap baix, el ferm propòsit de fer-ho quan sigui possible.

La justícia requesta l'equitat i, per això, quan manca la darrera, s'exigeix la reparació per a restaurar-la de nou.

Si es tracta de matèria greu, la restitució és condició imprescindible per a obtenir el perdó del pecat de furt o d'injusta damnificació.

Estan obligats a reparar tots els qui han ocasionat un mal greu. En concret: qui reté la cosa aliena (injust posseïdor), qui causa un mal injust (injust damnificador) i qui hi coopera injustament (injust cooperador).

Tant la restitució com la reparació es fonamenten en els següents axiomes:

- "La cosa reclama el seu amo" (res clamat dominum).

- "La cosa fructifica per al seu amo" (res fructificat domino).

- "La cosa pereix per al seu senyor" (res perit domino).

- "Ningú no es pot enriquir injustament a costa d'un altre".

- "Allà on l'amo troba el que és seu, allà mateix ho pot reivindicar".

- "Allò sense importància no es té en compte" (parum pro nihilo reputatur).

Aquestes màximes jurídico-morals equivalen a principis, però, en cada cas, cal tenir en compte les circumstàncies corresponents.

És posseïdor de bona fe qui posseeix alguna cosa que no li pertany, però que suposa que és seu.

És posseïdor de fe dubtosa qui té alguna cosa en possessió, amb el dubte, però, de si és realment seu o pertany a un altre.

És posseïdor de mala fe qui posseeix alguna cosa, amb el coneixement clar que no li pertany.

Cal tenir en compte aquesta triple distinció per a cercar la solució dels múltiples casos que es presenten en la pràctica. Per a això ens ajuden els següents principis:

1. Cal formar la consciència sobre l'obligació de restituir en el cas que n'estigui obligat.

2. S'ha d'evitar jutjar les causes eximents amb excessiva benignitat.

3. Ningú no ha de restituir si no consta clarament que n'està obligat.

4. Cal tenir en compte que no sempre és fàcil precisar quant, quan i en quins casos hom està obligat a restituir.

5. Només està obligat a restituir qui ha comès una falta moral, és a dir, qui és veritablement culpable.

6. En el cas que es desconegui a qui s'ha de restituir, s'ha de fer beneficiari a les institucions socials.

7. En ocasions, la llei civil concreta tant l'obligació com la quantitat a restituir.

8. La restitució no es redueix a l'àmbit econòmic; afecta a altres dimensions de l'existència: lesió calumniosa de la fama, càrrecs injustament adquirits i altres situacions injustes, com, per exemple, la concessió indeguda de privilegis en la vida social, etc.

9. Quan no consti clarament l'obligació de restituir, si es tracta de guanys excessius, es pot donar sortida beneficiant a persones o entitats de caritat o interès social.

10. En la solució a casos concrets, qui aconsella ha de prendre precaucions amb vista a dilucidar si realment hi ha o no obligació de restituir.

 

L'obligació de restituir pot deixar d'existir temporalment o definitiva:

1. Temporalment, quan ho obstaculitzen certes circumstàncies. Un cop superades aquestes, apressa de nou l'obligació de restituir.

2. Cessa definitivament en els següents casos:

- Per "condonació", és a dir, perquè es perdona el deute.

- Si hom és posseïdor de bona fe, posat el fet que fineixi la cosa posseïda o desconegui la persona a qui pertany.

- Quan prescriu segons les lleis civils.

- Quan es tracta d'una "compensació recíproca".