NOU TESTAMENT I REALITAT ECONÒMICA

Lc 12,33-34

Els deixebles de Jesús no han d'amassar tresors a la terra, sinó al cel, on es troben segurs de tot robament; han de ser conscients que ningú no pot servir dos senyors a la vegada: Déu i Mamones (personificació del diner), el qual, oposat a Déu, esdevé de fet un ídol per a qui s’hi esclavitza; han d'alliberar-se de tota preocupació pel menjar, el vestit, la beguda, sota pena de ser com els pagans, que per tot això s'afanyen: al contrari, conscients de la Providència de Déu, el seu Pare celestial, han de cercar primer de tot el Seu Regne i la Seva Justícia, i tota la resta se’ls donarà amb escreix; tranquils davant el demà, en tenen prou amb l'afany de cada dia. En efecte, el Regne dels Cels escau als pobres d'esperit, es a dir, als qui pertanyen a la gran família dels materialment i espiritual provats (TOB). Lluc presenta quatre benaurances; Mateu nou. Mentre que Mateu sembla enfocar actituds i accentuar l'exhortatiu, pareix que Lluc esguarda situacions concretes i subratlla el seu caràcter social (ib.). Generalitzant, Lluc, en el seu Evangeli, remarca que els deixebles ho deixen tot per a seguir Jesús, no sols de fet (vg. un Leví, com ja vam veure), sinó també de dret: «han de» deixar-ho tot (vg. al ric sols una cosa li falta: vendre tot el que té, distribuir-ho als pobres –amb la qual cosa tindrà un tresor als cels– i seguir Jesús, cosa que el va entristir). Així doncs, el seguiment de Jesús comporta per a tots els deixebles una radical renúncia: als nexes familiars, a la pròpia vida, a tot el que hom té. En efecte, tot deixeble de Jesús ha de saber que la riquesa no és la font de la vida; que el petit ramat ha de viure sense por perquè al Pare li ha complagut donar-li el Regne; a l'inrevés del notable, els deixebles han de vendre tot el que tenen i donar-ho en almoina –reiteració–, reunint així un tresor inalterable en els cels, tresor en el qual han de tenir el cor. El que acabem de dir no es contradiu amb el que més endavant veurem sobre la vivència cristiana dels béns del món, però ha de ser tingut sempre en compte com a factor codeterminant.

1Co 6,1-8

Seguint amb l’ensenyament de Lluc, cal viure sempre vetllant. Cal anar en compte a fi que la ment no s’afeixugui amb el vici, la beguda i les angoixes de la vida, no sigui que, amb tot això, el dia del judici arribi de sobte; cal estar desperts i demanar força en tot moment per a, escapant del que vindrà, poder-se mantenir drets davant el Fill de l’Home. Els deixebles han de fer-se amics, amb el diner enganyós, per tal que, un cop desaparegut aquest, aquells els acullin en les estances eternes: es tracta dels pobres a qui s’ha ajudat en aquesta vida (segons alguns, «ells» pot referir-se, com un impersonal, a Déu: en aquest cas és el mateix Déu el qui directament acull i no només els amics de Déu, els pobres). Així mateix, els deixebles, amb les almoines, s’han de procurar bosses que no es facin malbé, reunint al cel un tresor que no s’acaba. Tot això palesa una actitud previsorament intel·ligent davant i per a l’eternitat. Hom no ha de procedir, ans al contrari, com el ric de la paràbola, insensible davant Llàtzer, el qual, per la seva duresa de cor i la seva manca d’atenció, va passar, amb la mort, de la felicitat temporal a sofriment etern. Tampoc com l’altre ric a qui la terra li donava molt i que planejava ampliar els seus graners i després reposar, beure i divertir-se; i de sobte, sent que Déu li reclamava la vida: per a qui serà tot el que ha acumulat? Si on hi ha el tresor allí hi ha el cor, el tresor s’ha de col·locar en el cel, no fos que l’home perdi allò més decisiu de si mateix. En realitat, l’autèntica recompensa es troba, per a aquells que ho deixen tot, en un misteriós «molt més» en el temps present seguit per la vida eterna en el món futur. Aquells que perseveren amb Jesús en els moments de prova, un dia menjaran i beuran a la seva taula en el seu Regne i s’asseuran en trons i jutjaran les dotze tribus d’Israel: veuran, en efecte, que se’ls atorga la reialesa que el Pare ha concedit a Jesús. Tot això comporta, en determinades circumstàncies i des d’una actitud global, un «saber perdre» l’enfocament radical del qual trobem en el Sermó de la Muntanya: a qui et vulgui posar un plet per quedar-se la túnica (que serveix de vestit indispensable durant el dia), dóna-li també el mantell (que serveix per a tapar-se de nit); les concrecions particulars porten, per exemple, a cedir en els plets amb germans cristians abans d'anar als tribunals pagans; més encara, abans d’arribar al mateix plet entre germans.

En la teologia de sant Joan, la conversió de l’aigua en vi manifesta sobretot la glòria de Jesús, com a inici dels seus signes; la multiplicació dels pans no solament no ha de ser interpretada a la claror d’un profetisme d’alliberament polític, sinó que, en el seu darrer sentit i més enllà del benestar temporal que proporciona, intenta obrir els ulls a la multitud per tal que no treballi per l’aliment que es fa malbé, sinó pel que dura i dóna vida eterna: aquell que donarà el Fill de l’Home, perquè és ell el qui el Pare ha marcat amb el seu segell. La resurrecció de Llàtzer ha d’enfocar-se, sobretot, com una realitat que provoca la fe, fe que acaba en Jesús, que és la resurrecció i la vida: el qui creu en Ell, encara que mori viurà; i tot aquell que viu i creu en Ell, no morirà mai més. Jesús, que sap que el Pare sempre l’escolta, li dóna gràcies perquè, d’aquesta manera i en aquest moment –el de la resurrecció de Llàtzer– també l’escolta: i això ho diu per la gent que l’envolta, per a que creguin que Déu l’ha enviat. De fet, molts jueus van creure en Jesús, però no tots; i, encara menys, els grans dirigents. Amb un altre registre, Pau exhorta: feu el que feu –menjar, beure, el que sigui–, feu-ho tot a glòria de Déu; el voler darrer de Pau és, en tot el seu obrar, cercar el bé de tots, a exemple de Crist, perquè se salvin.

Jn 5,17

Al final de l’evangeli de la infància, Lluc precisa que Jesús es feia gran, avançava en enteniment i gaudia del favor de Déu i dels homes. A través de Marc sabem que –n’és testimoni la gent– ell és «el fuster»; i, per Mateu, que és «el fill del fuster». D’aquí, com ja hem vist, la sorpresa i l’escàndol de la gent, en veure que començava a ensenyar a la sinagoga. L’experiència immediata que el seu poble, els seus parents i els seus familiars tenen de Jesús és la d’un fuster, no la d’un profeta. A la sorpresa i escàndol esmentats, correspon en Jesús un estranyar-se de la seva manca de fe. Joan ens mostra, al seu torn, que els jueus s’interroguen admirats: «Com pot saber tant, aquest, si no l’ha instruït ningú»? Laborem exercens 26, en descriure Crist com a home del treball, subratlla, entre d’altres dades, que Crist mira amb amor el treball; parla del seu Pare com a vinyater; i en les seves paràboles sobre el Regne de Déu, es refereix constantment al treball humà; parla del treball de les dones; presenta l’apostolat com a semblant al treball manual dels segadors o dels pescadors; es refereix al treball dels estudiosos (vegeu les abundants referències bíbliques en el número citat). Jesús ens revela que el seu Pare continua treballant i que Ell també treballa. Es tracta del treball en la seva transcendent dimensió salvífica: creadora i redemptora.

Tt 313

Jesús parteix, a més, de la plataforma que l’home viu de pa per a subratllar que també viu de tota paraula que surt de la boca de Déu. I ens ensenya a demanar el pa que diàriament necessitem. Aquesta petició confiada es fonamenta en el coneixement que el nostre Pare del cel té de les nostres necessitats: Ell ho donarà tot, de més a més, als qui cerquen el seu Regne i fan el que Ell vol. Les necessitats primàries són tan importants que, atendre-les, té prioritat sobre la mateixa institució del dissabte, el qual és per a l’home i no a l’inrevés. En particular, per sobre de la tradició humana del Corban (vot per a lliurar al tresor del temple els béns necessaris per a socórrer els pares), estan les necessitats vitals d’aquests darrers: no atendre-les adduint aquesta tradició és anuŀlar la Paraula de Déu. Més encara: Jesús promet, ja aquí a la terra, «molt més», «el cent per u» a aquells que ho deixen tot per ell. Els cristians ens hem de sentir satisfets tenint menjar i vestit, sense caure en el parany dels desigs insensats i perniciosos dels qui volen enriquir-se. Pau, alhora, diu als corintis que Déu és prou poderós per a omplir-los de gràcies de tota mena i fer que tinguin sempre tot el que necessiten amb prou abundància per a practicar tota mena d’obres bones. Com veurem ben aviat, la via normal per a no tenir necessitat de ningú és el treball i no la vagància pseudoconfiada. En aquesta línia de les necessitats quotidianes, distintes segons els estats i condicions de vida, trobem trets interessants com els del mateix Pau alimentant-se i recuperant forces després de la seva experiència de conversió; indicacions sobre l’estil mitjà de vida d’un bisbe/prevere; l’encàrrec a Timoteu de portar a l’Apòstol el mantell que oblidà a Tròada, a casa de Carp, i els llibres, sobretot els de pergamí; i també la recomanació a Titus que procuri que no falti res per al viatge de Zenes, l’advocat, i d’Apoŀló.

Jm 5,4

Davant el perill que l’espera imminent de la parusia afecti negativament la labor dels cristians de Tessalònica, Pau els reitera que visquin en pau, ocupant-se de la seva feina, treballant amb les pròpies mans, tal com els va manar quan era amb ells; d’aquesta manera la seva conducta serà honorable davant dels de fora i no dependran de ningú. Pau, que no havia demanat a ningú el pa que menjava i que havia treballat nit i dia per a no ser carregós a ningú –malgrat tenir dret al sosteniment de part dels fidels– i que, estant amb ells, els havia manat que el qui no treballés no mengés; Pau adreça ara, a aquells que menen una vida desordenada i no fan res, aquesta ordre i exhortació en el Senyor Jesús: que treballin amb calma i que mengin el pa que ells mateixos s’han guanyat. El qui robava que deixi de robar; que procuri treballar honestament amb les seves mans, i així pugui donar al qui passa necessitat. Des d’una altra perspectiva, quan Zaqueu dóna la meitat dels seus béns als pobres i decideix restituir quatre vegades més del que eventualment havia robat, escolta com Jesús exclama: «Avui la salvació ha entrat en aquesta casa!». No s’ha de perjudicar ni desposseir ningú: encara menys un germà en la fe. En la llista de pecats, s’expliciten com a condemnables els lladres i els usurers: cap d’ells no posseirà en herència el Regne de Déu. Jaume clama contra els rics que escatimen el salari de l’obrer. Finalment, els cristians no han de deure res a ningú a no ser l’inacabable deute del mutu amor.

Flm 19

En aquesta línia del fruit legítim del treball, es dóna el cas particular d’aquells que es dediquen al ministeri de l’evangelització o al pasturatge eclesial. Jesús, a qui hem evocat com a assistit econòmicament per les dones que l’acompanyen, ensenya amb claredat que l’evangelitzador és digne del seu salari. Pau, al seu torn, escriu que aquell qui rep l’ensenyament de la Paraula ha de comunicar part dels seus béns a aquell que l’instrueix. Tanmateix, ell renuncia freqüentment a aquest dret. L’Apòstol testimonia que és el mateix Senyor el qui ordena que aquells que anuncien l’Evangeli visquin de l’Evangeli. Quan es troba en l’estretor i els filipencs l’ajuden, lloa i aprova la seva actitud tot connectant-la amb llur passat generós. I arriba a dir a Filèmon que li deu a ell, a Pau, no ja el favor que li demana –l’acollida amorosa d’Onèssim, l’esclau fugitiu–, sinó, a més a més, la seva pròpia persona.

Lc 10,29ss.

Sant Pau no parla, com els Sinòptics, del doble precepte (amor a Déu i al proïsme), sinó del segon: amor al proïsme, insistint en l’amor fratern. En la seva primera carta –i primer document del Nou Testament– escriu als de Tessalònica, palesant el seu desig que el Senyor faci créixer fins a vessar l’amor que es tenen els uns als altres i a tothom, tal com Pau també els estima. Es tracta d’aquell amor fratern concret del qual els de Tessalònica són «teodidactes»: Déu mateix els ha ensenyat d’estimar-se els uns als altres, com de fet fan envers tots els germans d’arreu de Macedònia. Pau els exhorta a progressar-hi amb serenor, treball, honradesa [cf. el que s’ha dit en II. 1. C)]. La segona carta als de Tessalònica (possiblement molt posterior a la primera), donarà gràcies a Déu per l’augment de l’amor que es tenen els uns als altres. Els capítols 12 i 13 de la primera carta als Corintis contenen una doctrina profunda sobre l’amor fratern tot exposant la seva superioritat, obres i perennitat (cf. TOB, nota b) a 1Co 13,1). Podem resumir el primer punt –superioritat– així: a) el qui parla, profetitza, sap, creu, ho dóna tot, s’ofereix fins i tot al foc, però no estima, és com les campanes que toquen, no és res, no guanya res; b) el qui, al contrari, estima és pacient, bondadós, no té enveja, no és presumit ni orgullós, no és groller ni egoista, no s’irrita ni es venja; no s’alegra de la mentida, sinó que troba el goig de la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta; c) subsisteixen la fe, l’esperança i l’amor, totes tres, però l’amor és la més gran. D’aquí l’obligatorietat i urgència de posar cura a estimar. Els de Corint són, doncs, exhortats a fer-ho tot amb amor: es tracta d’aquell amor que, fruit de la vertadera llibertat, fa que els cristians assumeixin una actitud conscient de servei mutu: en efecte, tota la Llei troba la seva plenitud en un sol precepte: Estima els altres com a tu mateix. D’aquí la lògica de la correcció fraterna i el deure de portar els uns les càrregues dels altres; així hom compleix la llei de Crist. Sembradors de i per a l’Esperit, els cristians no han de cansar-se de fer el bé, és a dir, de treballar pel bé de tothom, especialment pels qui formen la família dels creients. En la Carta als Romans, l’Apòstol exhorta a un amor que no sigui fingit, a un vertader amor mutu, a avançar-se a honorar-se els uns als altres. Al cristià només li és permès un deute: el de l’amor dels uns als altres. Coneixem ja la raó, que aquí es reitera: el qui estima el seu proïsme ha complert plenament la Llei. En efecte, tots els manaments es resumeixen en això: Estima els altres com a tu mateix. Estimar és la plenitud de la Llei. Els Efesis són exhortats a estimar Déu, ja que són fills seus estimats, i a viure estimant tal com Crist ens va estimar i s’entregà a si mateix per nosaltres. La Carta als Colossencs ens convida a revestir-nos de sentiments de compassió entranyable, de bondat, d’humilitat, de dolcesa, de paciència; a suportar-nos els uns als altres, a perdonar-nos mútuament, com ens ha perdonat el Senyor. Per damunt de tot, ens hem de revestir de l’amor, que tot ho lliga i perfecciona. Tota la carta a Filèmon és un testimoni i un imperatiu d’aquest amor al proïsme. La consigna donada per la Carta als Hebreus serveix per a coronar aquesta breu antologia: «No deixeu d’estimar-vos com a germans!». Pel seu cantó, la teologia joànica subratlla també amb força la vessant de l’amor fratern en els manaments. 1Joan parla del manament que és, alhora, vell i nou; i concreta: El qui afirma que està en la llum, però odia el seu germà, encara està en la foscor. El qui estima el seu germà està en la llum. La mateixa carta insisteix més endavant en el fet que el missatge rebut des del principi és aquest: que ens estimem els uns als altres. Precisament, el criteri que hem passat de la mort a la vida –que hem ressuscitat– és que estimem els germans. Com Jesús, nosaltres hem de donar la vida pels germans. D’aquí que veure el germà que passa necessitat i tancar-li les entranyes no és compatible amb la possessió de l’amor de Déu; s’ha d’estimar amb les obres. Dels Evangelis recordem aquestes dues deus: a) la regla d’or: feu als altres tot allò que voleu que ells us facin; aquest és el resum de la Llei i dels Profetes; b) la concreció del proïsme: només el samarità (no el sacerdot, no el levita) es feu pròxim del malferit arran del camí. Nosaltres hem de fer el que ell va fer: «Ves i tu fes igual!»; es tracta, novament, de fets, no de meres paraules. La síntesi que acabem de veure és vàlida per a totes les àrees del comportament cristià (individual, familiar, cultural, polític, etc.); però té, bíblicament explicitades, àmplies connotacions en el terreny econòmic. És el que veurem seguidament, començant per la comunicació de béns i l’almoina.

Comencem per un principi general, el sentit del qual s’anirà explicitant al llarg de la reflexió. Es tracta de la consigna «dóna a qui et demana», consigna que creix en importància a la claror del marc de l’amor als enemics en què es troba escrita. Aquest donar evangèlic es perfila nítidament des de l’angle de no esperar contrapartida: en fer un banquet, cal invitar els pobres per antonomàsia («pobres, invàlids, coixos i cecs»): ells no tenen res per a recompensar-ho; la recompensa serà rebuda en la resurrecció dels justos. Es perfila també des del punt de vista de comunicar fins i tot allò necessari, tal com va fer la viuda pobra: ella va donar més que tots els altres. Altres concrecions d’aquest donar són: cal comunicar els béns propis al poble sant (=als cristians) en les seves necessitats. Que els nostres (=ídem) aprenguin a sobresortir en la pràctica de les bones obres i a ajudar els qui ho necessiten. Els cristians no hem d’oblidar de fer el bé i de compartir, ja que aquests són els sacrificis que agraden a Déu. Els rics d’aquest món –lluny de ser orgullosos i confiar en riqueses fugisseres (confiança que només es pot posar en Déu, que ens proveeix de tot amb abundància perquè en fruïm)– que: facin el bé, que s’enriqueixin d’obres bones, que donin generosament, que sàpiguen compartir (tenir «koinonia») amb els altres. Així aniran acumulant per al futur un tresor magnífic i segur, i podran assolir la vida veritable. El qui robava i s’ha convertit i viu la nova vida cristiana, que procuri treballar honestament amb les seves mans i així pugui donar al qui passa necessitat. A causa de la seva importància, destaquem en els paràgrafs següents dos tipus de comunicació de béns que, donada llur envergadura programàtica i institucional, excel·leixen en el llibre dels Fets dels Apòstols i en les Cartes paulines: la posada en comú dels béns de l’Església de Jerusalem i l’organització de les col·lectes en les Esglésies gentils a favor de la dita Església.

1Co 11,21-22

El primer recull de Lluc relatiu a la comunitat de Jerusalem ressalta que tots els creients vivien units i ho posaven tot al servei de tots. Venien les propietats i els béns per distribuir els diners fruit de la venda segons les necessitats de cadascú. Es tracta d’una idealització tensional que, lluny de dissenyar idealismes inassequibles, delinea un horitzó l’indeficient poder d’atracció del qual mostra, segle rere segle, a tots els grups cristians conscients, una fita que és la pedra de toc per a tota fraternitat genuïna en Crist. La multitud de creients –reitera sant Lluc en un nou sumari– tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d’ells no considerava com a propis els béns que posseïa. Ningú d’entre ells no vivia en la indigència, perquè els qui eren propietaris de terres o de cases les venien, portaven el producte de la venda, i el dipositaven als peus dels apòstols. Després era distribuït segons les necessitats de cadascú. Aquest va ser, posem pel cas, el gest de Josep-Bernabé. Es tracta, doncs, d’una disposició lliure (Ac 5,4), però del tot coherent amb la fe i l’amor cristians; i mentir en relació amb ella, és mentir contra l’Esperit Sant; això implicà un pecat i un càstig consegüent (cf. el cas d’Ananies i Safira). D’altra banda, aquesta comunió/comunicació de béns cristal·litza també per altres camins, com per exemple, el referent a les viudes (creació del grup dels Set i consegüent posterior rellevància de la tasca central dels Dotze: pregària i paraula). Convé també recordar aquí, per doble reminiscència de comunió–atenció als necessitats, la interpel·lació que sant Pau adreça als corintis: en el moment de l’àpat, cadascú menja el sopar que ha portat (el sopar «seu», oposada al sopar «del Senyor»). Què s’esdevé, aleshores? a) que mentre els uns passen gana els altres beuen massa. La TOB comenta: «En comptes de reunir-se plegats i posar-ho tot en comú, es formen grups separats, sens dubte, a tenor dels diversos ambients socials; així, la desigualtat queda subratllada quan, al contrari, hauria de desaparèixer»: cf. lletra g); b) i que els que obren així menyspreen l’Església de Déu (= l’assemblea de Déu) i ofenen els qui no tenen res: els qui, en grup, «es queden amb gana», contemplant com l’(els) altre(s) grup(s) «s’embriaguen».

3Jn 5.8; 9-10

Acabem aquest apartat citant alguns versets que fan referència als deures de l’hospitalitat cristiana. Pau exhorta els romans a esforçar-se en l’hospitalitat i demana a Filèmon que li prepari allotjament. L’autor de la Carta als hebreus exhorta a no oblidar l’hospitalitat, ja que, gràcies a ella, alguns, sense saber-ho, han acollit àngels. Hospitalària ha de ser la vídua inscrita en el registre (en el grup de les viudes); hospitalari ha de ser el bisbe/prevere; hospitalari és Gaius (i per això és lloat per l’autor de la tercera carta de sant Joan). No ho és, al contrari, Diòtrefes, que serà objecte de denúncia.

Jm 2,1-4

Són ben coneguts els contrastos del Magnificat: Déu intervé amb el seu poder dispersant els superbs, derrocant els poderosos i, a l’inversa, exaltant els humils: és el Déu que curulla de béns els famolencs i fa que els rics se’n tornin sense res. Jesús proclama feliços els pobres, perquè d’ells és el Regne dels cels, i desgraciats els rics, que ja han rebut el seu consol; feliços els qui ara passen gana, perquè Déu els saciarà, i desgraciats els tips, perquè tindran gana; feliços els qui ara ploren, perquè riuran, i desgraciats els que ara riuen, perquè es doldran i ploraran; feliços els perseguits per causa del Fill de l’Home i desgraciats els qui són lloats com ho eren els falsos profetes. Els bens vestits i luxosos, diu el Senyor, viuen al revés de com ho fa Joan, en els palaus dels reis. El germà de posició humil ha de gloriar-se d’haver estat enaltit, escriu Jaume; i, el ric, perquè l’han humiliat: segons TOB, p. 702, lletra l) tan socialment, als ulls dels no convertits, com eclesialment, en haver de sacrificar una part dels seus béns a la comunitat. El ric ha de recordar que es marcirà en els seus negocis. ¿No va ser Déu qui va escollir els pobres als ulls del món perquè fossin rics en la fe i hereus del Regne que ell va prometre als qui l’estimen? No s’ha de fer accepció de persones, procedint a favor dels rics i arraconant els pobres.

Jm 4,13-17

La llavor que cau enmig dels cards són els qui escolten, però les precupacions, les riqueses i els plaers de la vida els arrosseguen i acaben per ofegar-los, i no arriben a donar fruit madur. El ric que s’entristeix davant l’invitació de vendre tot el que té, donar-ho als pobres i seguir-lo, fa exclamar a Jesús: «Què n’és de difícil, per als qui tenen riqueses, d’entrar al Regne de Déu! És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla, que no pas que un ric entri al Regne de Déu.» Només Déu pot assolir-ho, convertint l’home. És macabra la descripció que Marc fa del convit d’Herodes, adúlter i homicida. De fet, els qui volen enriquir-se cauen en temptacions i paranys i en molts desigs insensats i perniciosos, que enfonsen els homes en la ruïna i en la perdició (…); per l’amor al diner, alguns s’han desviat de la fe i ells mateixos s’han clavat a l’ànima molts sofriments. ¿No són els rics els qui oprimeixen els senzills, als qui s’adreça Jaume?; ¿no són ells els qui els porten als tribunals, els qui injurien aquell bell nom que va ser imposat a aquests germans en la fe? Les guerres i les lluites venen del desig de plaer: s’anhela i no s’obté; s’enveja i no s’assoleix; es lluita i es guerreja; es demana malament i no s’assoleix allò que es demana, perquè es demana solament per a satisfer els desigs. El qui desitja ser amic del món, es fa enemic de Déu. Els qui planegen fer negoci i guanyar diners en el futur, no saben ni tan sols com serà demà llur vida; són com boira que s’esvaeix. En comptes de remetre’s a la voluntat de Déu, no paren de fer ostentació i pequen, perquè sabent com fer el bé, no el fan.

Ap 13,16-17

D’altra banda, cenyint-nos a les riqueses en si mateixes, aquestes són de tal mena que Jesús exhorta: guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l’abundància, la vida d’un home no prové pas dels seus béns (=els béns no donen consistència definitiva a l’existència humana). Allò amuntegat, fins al punt de proposar-se, un home ric, ampliar el seu graner, descansar i donar-se la bona vida ¿per a qui serà, un cop el Senyor el cridi per a donar comptes? (=els béns comporten un destí incert). Més encara, els béns d’aquest món cauen sovint en mans de lladres (recordem que hi ha lladres de moltes menes) i són destrossats per les arnes (=els béns no són segurs de forma definitiva). El diner, en concret, és amb tanta freqüència injust (o enganyós) que directament és qualificat com a tal en la paràbola del criat infidel; és superficial, aliè a l’home (=aliè a l’ésser humà); és contraposat a Déu («No podeu servir Déu i el diner»): la cobdícia és una idolatria, llegim en la carta als de Colosses. No solament és sovint una idolatria; a vegades fa arribar, fins i tot, al sacrilegi: els grans sacerdots i els oficials del temple es van comprometre a donar diners a Judes per tal que els entregués Jesús; Judes va acceptar el pacte i no va parar fins trobar l’ocasió propícia per a lliurar-lo. Semblantment, els grans sacerdots, assessorats pels ancians, van donar als soldats una quantitat important de diner per tal que divulguessin que el cadàver de Jesús havia estat robat. Hem vist anteriorment el càstig d’Ananias i Zafira, en mentir al mateix Esperit Sant en matèria de comunicació de béns. Hi ha qui pensa que la pietat és un negoci, observa l’autor de la 1Tm. En l’Apocalipsi llegim que la segona bèstia imposa un senyal a la mà a fi que només aquells que la porten puguin comprar i vendre.

Ap 18-20

Al servidor que es refia perquè el Senyor tarda i maltracta els seus companys i menja i s’emborratxa, Aquest se li presentarà sobtadament, sense saber el dia ni l’hora, l’expulsarà i li farà compartir la sort dels infidels. Els convidats que s’excusen davant del banquet del Regne (adquisició d’un camp o de cinc parelles de bous, casament) no tastaran el convit del seu Senyor. El sobtat adveniment del judici trobarà a molts desprevinguts, com en els dies de Noé. El temple, admirable per les seves pedres i exvots, arribarà un dia que serà enderrocat fins a no quedar pedra sobre pedra, ja que Israel refusà d’acollir el seu Senyor. La mesura del judici final serà l’atenció donada a Jesús en els famolencs, assedegats, despullats, pelegrins, malalts i presos. El sí o el no a aquesta cura decideix sobre la sort eterna. Els rics han de plorar per les desgràcies que els sobrevindran: la seva riquesa s’ha podrit, els seus vestits s’han arnat, el sou que van escatimar clama i arriba a les orelles del Senyor dels exèrcits; van viure amb luxe a la terra, es van donar la gran vida, van engreixar els seus apetits: tot això els preparava per al dia de la matança; van condemnar i assassinar l’innocent, que no els posava resistència. El judici serà sense pietat per aquells que no han tingut pietat. Ap 18 descriu la caiguda de Babilònia amb accents i lamentacions inoblidables (podríem fer la lectura de tot el capítol i, seguidament, contrastar-la amb el cant de triomf de la gran multitud [19,1-5], el cant d’alegria de les noces de l’Anyell [19,6-10], la visió de la victòria del Messies [19,11-16], la visió de l’àngel que convida al gran convit de Déu [19,17-18] i la visió [que reprèn el càstig] del destí de la bèstia, del fals profeta i de la resta que el seguia [19,19-21]. Podem passar després a Ap 20,7-22,5 on es descriuen la victòria final, els nous cels i la nova terra, i la nova Jerusalem.)